Iran

            

Entrada a Iran

Caravanserai en el trajecte cap a Damghan

Pistatxos a Damghan

On millor posar la parada de fruita: davant el pas de vianants!

Teheran.

Bazar de Teheran. I les tres següents

Habitual caos circulatori a Teheran.

Torre Azadi o Torre de la Llibertat. Teheran

DE LA FRONTERA DE TURKMENISTAN A TEHERAN

            La sortida d'Asgabat és plàcida, com ahir, el transit és nul, surto per una autovia que només li falta que porti al cel, sis carrils, jardins a la mitjana i a les voreres, amb uns fanals decorats amb forja, i a les rotondes, unes escultures d'acer al mig de jardins i sortidors d'aigua. Tinc quaranta-cinc quilòmetres fins a la frontera, però l'autovia s'acaba al cap de deu, en una primera tanca vigilada per soldats i que és el primer control de sortida del país. Em prenen nota del passaport, a mà, com a l'entrada i em diuen que ja puc seguir fins a la duana, trenta-cinc quilòmetres entre muntanyes i valls, sense vegetació, ni cap lloc habitat, però el lloc té una bellesa natural, aquest trajecte està seguit parcialment per una doble tanca espinosa, dalt d'algun turó hi ha torres de vigilància, segueixo la carretera amb l'advertència prèvia que no em pari, no em desviï de la carretera principal i no faci cap mena de foto ni enregistrament.
En arribar a la duana torno a ensenyar el passaport a mitja dotzena de soldats, uns el llegeixen, altres en prenen nota, haig de tornar els documents d'entrada, em miren de dalt a baix, un funcionari em diu que em tregui les olleres de sol que porto, les necessito per llegir i les clares les porto a l'equipatge de la moto, comprova que són graduades, em registren l'equipatge, signo que surto del país i passo la porta cap a Iran. Tanta feina per sortir del país! A Iran també hi ha burocràcia, però és més ràpida i més lògica, i sobretot, soldats, policies i funcionaris molt més amables!

              No he pogut posar gasolina en aquest passadís militaritzar des d'Asgabat fins a la frontera i em quedo altre cop amb moneda que no podré canviar en cap lloc. Per sort tampoc és massa.

              Em paro a la primera ciutat que trobo, fins ara només he passat poblets, i cerco la gasolinera; no sé a quin sortidor parar-me, tots estan escrits en farsi, pregunto a l'empleat per la Super o Premium o Superior, no n'hi ha cap mes que la bàsica que ni tan sols sé quin octanatge té, em diu que la següent gasolinera sí que hi ha "Super" però és a 130 quilòmetres que no puc fer, al final empleno i poso un flascó d'additiu que no sé per què serveix però que me l'ofereix. Pago, 3,5 €, dipòsit ple i additiu, tot plegat.

              Deixo les muntanyes i el terreny es torna pla, passo alguns poblets, bestiar que pastura als terrenys pelats que hi ha, paro en un caixer per treure diners, i no puc, la targeta no és efectiva a Iran, arribo a Sabzevar i cerco l'hotel que tinc de referència. Aquest cop he tingut sort, un bon establiment a preu molt econòmic.

             Carretera recta i en perfecte estat en una etapa de transició per arribar a Teheran, però sense gens d'interès entremig, ja que no hi ha res més que petits pobles i un parell de ciutats amb un paisatge sense cap mena de vegetació; rectifico, un poblet sí que m'ha cridat l'atenció la seva silueta, de cases amb parets de fang, típiques de les zones agrícoles d'Iran, al marge dret de la carretera hi ha un camí de terra escassament un parell de quilòmetres que hi porta. En arribar-hi m'adono que el poble en si no té gens d'interès mes que el seu color de terra típic i vaig per recular cap a la carretera principal, altre cop, quan des d'un cotxe em saluden i em diuen: "turista", per aquestes contrades qualsevol estranger és un turista, segueix-me, que t'ensenyo la singularitat d'aquest poble, i l'obeeixo, seguim per uns carrers costeruts sense cap classe de paviment i amb el terra ple de reguerons, al cap de pocs metres entrem, per una gran porta dins un caravanserai antic, molt gran, deixen el cotxe a la plaça central i jo la moto al seu costat, baixen i em fan de guia per tots els racons d'aquest edifici que en el seu temps devia reunir una quantitat de mercaders molt important. Les dependències on s'allotjaven els viatgers, els estables dels camells, els banys i els llocs per cuinar i escalfar-se a l'hivern. Ells anaven explicant moltes coses sobre el lloc i jo entenia el que podia, però realment la visita ha valgut la pena.

              Segueixo i paro a la primera i única ciutat important que trobo en el camí, cerco un banc per poder treure efectiu. Les targetes de crèdit estrangeres no serveixen a Iran, no puc pagar ni anar a cap caixer tampoc i l'única moneda que tinc son els canvis que em tornen quan pago amb els dòlars que portava de reserva, que ja estic estirant massa. El banc em diu, després de diverses consultes entre els mateixos empleats, que no em poden donar efectiu a càrrec de la targeta i que això només m'ho pot fer algun banc internacional a Teheran. Haig d'administrar molt bé els diners que em queden fins a la capital.

            La carretera, sense novetat, el paisatge similar al d'ahir, tinc una mica més de tres-cents quilòmetres per arribar a la capital, la temperatura ha pujat i viatjo còmodament, tot i que el cel és cobert. L'autovia és avorrida, segueixo a una velocitat uniforme, al voltat de 120 km/h, el trànsit que hi ha són camions, molts cap a Turquia i cotxes de marques que no havia ni sentit a parlar mai, simples, funcionals, molts em passen davant simplement només per veure'm, després tornen a la seva velocitat i els torno a passar, et saluden, un obre la finestra i m'ofereix galetes, agraeixo amb una salutació. Penso en la punxada que vaig tenir a Azerbaidjan i que hauria de mirar la pressió dels pneumàtics, paro en el primer poble que trobo i en el primer taller que hi ha de pneumàtics, n'hi ha molts, no és difícil trobar-ne dos o tres al mateix poble, l'amo està arreglant la roda d'un camió, li dic si em pot mirar la pressió dels pneumàtics i de mala gana, deixa la seva feina pressiona amb el dit la roda de davant i em diu que ja està bé. Avanço uns centenars de metres i paro en un altre taller, l'amo també està enfeinat amb una roda, li faig la mateixa pregunta i immediatament, agafa el manòmetre, comprova, ajusta a la pressió que li he dit i acaba. Em pregunta, d'on vinc, a on vaig, una persona amable. Li demano que li dec i no vol cobrar res.

              L'espai que hi ha entre els dos carrils entre una direcció i l'altre, moltes vegades pot ser de més de dos-cents metres, no sé què hi volen fer al mig, però veus els vehicles de direcció contrària a una certa distància. S'acosten un grup de motos, més de vint, segur que és una expedició turística, no distingeixo quines motos són, però totes són trails, o això em sembla, impossible saber la seva nacionalitat, alço el braç i saludo, alguns, pocs em veuen i em tornen la salutació. Són les primeres motos, fora d'Europa que veig que fan ruta i ni tan sols m'hi he pogut acostar.

              Entro a l'àrea metropolitana de Teheran, col·lapsada, amplíssima, em regeixo només per la situació del GPS, per trobar un hotel que vaig reservar, i després d'alguna equivocació de direcció, hi arribo. Estupend, dinar i descansar. Els dies vinents, visitar la ciutat.

            Plou, el dia és gris i els carrers són molls, quan vaig cap a l'hospital, per sort és relativament a prop de l'hotel. Ahir, vaig demanar a la companyia d'assegurances que vaig contractar l'assistència en viatge que necessitava la visita d'un metge perquè ja fa dies que la panxa no rutlla. Em truca un agent de l'asseguradora que em diu que m'esperarà a l'hospital, que defineixi l'hora que hi vull ser i allà ens veiem. La visita al matí, i proves a la tarda per solucionar una gastroenteritis.

              Al migdia miro de solucionar un problema de solvència, a Iran no es poden fer servir les targetes de crèdit foranies, l'embargament sotmès pels Estats Units ho impedeix, vaig a un banc, l'empleat consulta, diu que no puc obtenir efectiu, m'acompanya a una casa de canvi, però no és això el que cerco, sinó poder treure del meu compte amb moneda local, anem a un altre banc, i la resposta es la mateixa. L'empleat del segon banc em recomana que vagi a un carrer on hi ha moltes oficines de canvi per veure si alguna d'elles em canvien la moneda que em va sobrar d'Uzbekistan i Turkmenistan, ell mateix m'acompanya a un taxi, i el paga!! Tota la vorera és plena d'oficina de canvi i a fora un munt de gent que t'ofereix el mateix. Cap d'elles em vol canviar la moneda Uzbeka ni la Turcmana, ho provo amb els de fora, posats a perdre la xavalla, ja tant se me'n dóna. Tampoc, cap els vol.

              Me'n vaig a l'ambaixada espanyola, aconsellat pel mateix empleat, prenc un taxi amb els pocs diners que em queden i travesso gairebé tot Teheran. A l'ambaixada em rep un empleat i em diu que si sóc viatger habitual, i mes ja havent estat a Iran en altres ocasions, com no he tingut aquesta previsió. Jo tampoc m'ho explico però és així. Ell em diu que no pot fer-hi res, ells també han de portar tots els diners en efectiu. Li proposo fer una transferència al compte de l'ambaixada i que ells, cobrats aquests diners, em donin moneda del país. Impossible, els particulars no poden fer ingressos al compte de l'ambaixada. Em proposa, que si vull, puc transferir al seu compte particular i que en els dos o tres dies que tarda la transferència, podré anar a buscar els diners a la mateixa ambaixada, i així ho faig.

            El mati, s'ha mantingut amenaçador, però sense ploure, agafo la moto per anar al Gran Basar, passo per la plaça Hasan Abad, centre de Teheran, m'hi paro una estona per veure tots els comerços al voltant de la plaça, tots ells dedicats a la ferreteria, petits comerços amb mercaderia molt concreta, d'ací cap al Gran Basar, ple de gent, a l'interior i a tots els carrers del voltant, que són com una perllongació del centre comercial. Homes i dones avancen pels carrerons, mirant, preguntant el millor preu, i comprant. Com tots els basars, aquest també està perfectament sectoritzar per productes o oficis i és curiós el grau d'especialització que poden tenir alguns, o al revés, comerços d'un sol producte: betes, botons, piles i petits accessoris elèctrics, etc.

              Hi ha molta gent, entre compradors, venedors i traginers, es fa difícil avançar, però ningú es queda aturat, tothom va a la seva idea.

              En voltar amb la moto pel centre de la ciutat t'adones del caos que és, no hi ha cap ordre i tothom va per allà on veu un forat per passar. Les marques vials, si n'hi ha, són de pur adornament, els vehicles paren, estacionen i circulen en perfectes anarquies, canvien de direcció sense previs avis, es barregen cotxes, motos, autobusos, camions i vianants, amb carretons o sense com un conglomerat on tothom busca el seu lloc. Els passos de vianants, passos de zebra, són invisibles pels conductors, els vianants poden travessar una via de sis carrils plens de trànsit zigzaguejant els cotxes i no passa res. Ningú pita, per això en tot cas utilitzen el clàxon per dir, "ei! Que passo!" Un taxi parat per deixar baixa un passatger al mig de la via, o un camió de repartiment que obstrueix un carrer no és motiu d'enuig per ningú. Un vianant que travessa davant teu, tampoc, si pots l'esquives i si no tens més remei, et pares. Girar una cantonada pel sentit correcte, no és cap garantia que no et trobaràs a algú que vingui directe a tu davant teu.

              Avui he vist la cosa més surrealista que es pot veure en qüestió de trànsit: el carril bus, completament taponat per petites motos en sentit contrari i que impedien l'avanç de l'autobús, ningú s'ha posat nerviós, unes arraconades en un parterre, altres al cim de la vorera, i via lliure, l'autobús avança i les motos també.

              Ha començat a ploure, i el trànsit s'ha tornat encara més complicat, arribo a l'hotel però sense cap contratemps.

              Em preocupa el tema dels diners, el cap em dóna voltes sobre la transferència que vaig fer a l'empleat de l'ambaixada espanyola, no m'ha contestat. I si nega que els ha rebut? I en tot cas, quin canvi em farà, voldrà el seu benefici?

              De bon matí agafo la moto i em dirigeixo a l'ambaixada, és lluny i plou, em desvio dues vegades de la bona direcció, impossible recular fins a molts quilòmetres més enllà, al final prenc la ruta adequada i deixo la moto aparcada uns metres més enllà de l'edifici. M'anuncio a la noia de recepció i al cap de pocs minuts apareix el mateix senyor que vaig parlar fa dos dies amb els diners a la mà. Em dóna els euros i em diu que ahir em va enviar un correu i m'ensenya el seu mòbil amb el correu i l'adreça, ben escrita, que jo no he rebut, li agraeixo la gestió, abans de marxar li pregunto si el canvi de 48.000 rials per euro és bo, i em diu no!! Aquest és l'oficial dels bancs, però en el mercat negre, tolerat, la cotització et pot arribar fins a 158.000 rials. Agraeixo la informació i me'n vaig. Caminant cap a la moto, recapitulo en les idees negatives preconcebudes, com que no vaig rebre el seu correu m'hi ha portat, però en realitat el senyor s'ha portat molt bé amb mi, fora de la seva obligació.

              Continua plovent, a estones amb certa intensitat i altres més feblement, però vull veure l'Azadi Tower, o Torre de la Llibertat, que no és precisament a prop, arribar-hi també ha estat complicat però al final la veig. Paro la moto en un voral i faig alguna foto, un taxista s'interessa per mi, em diu si vull que em faci una foto i li dono la càmera. La torre és una commemoració dels 2.500 anys de la fundació de l'estat d'Iran, forma part d'un complex cultural i té un museu al soterrani. Està situada a l'entrada de la ciutat per l'oest. Des de la perspectiva que la veig és bonica i imagino que vista des de la seva base encara més però no puc parar més estona, plou amb més intensitat, estic a l'extrem oposat de la ciutat respecte al meu hotel, haig de canviar els diners i liquidar el compte de l'hotel. Arribar-hi també ha estat complicat, he perdut la referència que tenia al GPS i m'oriento per intuïció i per la posició que em va donant el GPS, però al final arribo. Pregunto a la recepcionista on puc trobar una casa de canvi, ara ja sé que no haig d'anar en un banc, i m'indica una de propera. Em donen 147.000 rials per euro i ara comprenc perquè algunes vegades que havia pagat quelcom amb dòlars, em tornaven un canvi superior al que jo pensava. Problema solucionat!

Qom

Abyaneh

ABYANEH

             Deixo Teheran amb pluja, i prenc direcció cap a Abyaneh, un poblet de cases de terrissa vermella, molt típic, situat a 2270 m d'altura a uns 330 quilòmetres al sud de la capital.

              Els rètols viaris em porten cap a l'autopista i quan ja hi estic circulant, m'adono que és de peatge i que té prohibida la circulació de motos i camions. Penso que com m'empaiti la poli o les càmeres de vigilància ho tindré clar però ja no hi puc fer res, el concepte segurament és evitar vehicles lents que entorpeixin la circulació dels més ràpids, tenint en compte que a Iran no he vist cap moto de cilindrada superior a 125 cc. Quan arribo a la caseta de peatge, no tan sols no em cobren, ni tinc cap advertiment per circular amb moto per una via prohibida sinó que em saluden amb un: "welcome to Iran". Em paro a Qom, segona ciutat santa d'Iran, després de Mashhad i veig el centre religiós amb el Mausoleu de Fàtima, germana de l'imam Reza i al costat oposat de la plaça la mesquita de Jamkaran. La ciutat està plena d'estudiants xiïtes que venen aquí per poder accedir a les madrasses. I d'imams, i de descendents del profeta, tots amb el seu turbant identificatiu. Al carrer es palpa més que en qualsevol altre lloc la importància religiosa del lloc, no només per la quantitat de clergues que es veuen amunt i avall sinó també per la vestimenta de les dones, totes amb el xador de rigorós negre, fins i tot, la canalla porta el seu mocador al cap i que contrasta amb Teheran, més oberta. Els dos edificis principals són centres de peregrinació mundial i la seva magnitud i decoració en donen fe. Entre el mausoleu i la mesquita, hi ha un mercat, un basar, i tot plegat fa que l'aglomeració humana de la plaça sigui molt gran.

              Continuo cap a la meva destinació d'avui, una mica a cegues, ja que com és habitual he perdut les dades del GPS, pregunto i la col·laboració de la gent és total, una mica de volta per rectificar dos errors d'interpretació i enfilo la carretera que puja fins a Abyaneh, La muntanya canvia el paisatge, la tardor escampa les fulles dels arbres que segueixen la carretera per les cunetes i és especialment bonic, malgrat la boira i la pluja que cau suau. En arribar al poblet et sorprèn veure un avió de combat de l'última guerra a Iran dalt d'un pedestal, i les fotografies dels seus herois, més endavant. Un home al costat d'una caseta em demana amablement el pagament de la taxa turística i m'obsequia amb un fulletó i un plànol del poble.
Trobo allotjament en un dels dos hotelets que hi ha, en entrar quasi abans de preguntar que vull, m'ofereixen un té amb una dolça i mentrestant, tenim una petita conversa amb la família propietària. Gent molt hospitalària i amable.

              Em quedo a sopar allà mateix, avui no he menjat res des de l'esmorzar i tinc gana, descanso, escric, planifico i demà al matí veure el poble.

SioSe Pol Bridge. Isfahan

Chehel Sotoon Palace

Abbasi Great Mosque

Naqsh-e Jahan Square

Sheikh Lotfollah Mosque. Naqsh-e Jahan Square

Ali Qapu Palace

Basar Isfahan

Chobi Bridge

Khaju Bridge

Església armènia Vank Cathedral

ISFAHAN

              Surt el sol entre els núvols, i cauen les últimes gotes del ruixat d'aquesta matinada, fa fresqueta al carrer, però veure el sol després de tants dies d'estar amagat, és un goig.

              Abyaneh està solitari encara, uns quants vilatans preparen les seves parades a la plaça per quan arribin els autocars de turistes i les àvies prenen el sol al portal de ca seva i et saluden amb un "salam" quan passes per davant seu i segur que amb un somriure, encara que no ho pugui veure perquè es tapen la boca amb el vel. Passejar-hi a aquestes hores és un luxe, el paviment del carrer brilla pel reflex del sol sobre l'aigua que encara hi ha i puc fer fotografies sense cap destorb pel mig d'aquests carrers torts i costeruts, aquestes façanes vermelles de la terra, els balcons de fusta, la font, la mesquita, ... Torno a l'hotel per canviar-me de roba i dic adéu a aquesta gent tan hospitalària; la filla em diu, em pensava que marxaries a la tarda, i s'acomiada amb certa recança.

              El camí de baixada és preciós, gaudeixo de les muntanyes i dels arbres amb els colors de la tardor, em trobo amb els primers autocars de turistes que pugen al poble, i en anar baixant apareix la boira, espessa, però per sort no massa duradora, a baix però el cel està ennuvolat. Agafo la carretera principal que em portarà a Isfahan i a l'hora de dinar ja hi sóc.

              Un vol per la vora del riu em porta fins al capvespre tot observant aquest ambient festiu del divendres islàmic.

            Isfahan és una ciutat endreçada, ben urbanitzada, neta i polida, però sobretot hi destaca la plaça de Naqsh-e-Jahan, rectangular, grandiosa, d'uns cinc-cents metres de llarg per dos-cents d'ample. En un extrem de la plaça la Gran Mesquita Abbasi, al seu costat oposat l'entrada del basar i pels costats més llargs hi ha la mesquita de Sheikh Lotfollah i el palau d'Ali Qapu, a més d'escoles alcoràniques, edificis religiosos i com no, tota l'oferta d'artesania local en els llocs ocupats a la planta baixa dels edificis. Al centre de la plaça, sortidors d'aigua i jardins que son punt de reunió del jovent. La plaça és patrimoni de la humanitat des del 1979.

              Els ponts sobre el riu Zayandeh és un altre dels grans atractius de la ciutat. El SióSe Pol, és el més gran de tots i té trenta-tres arcs, a més de pont esdevé zona de passeig i trobada.

              La gent d'Iran, i aquí ho torno a repetir, és extraordinàriament hospitalària i amigable, et paren per saber d'on ets, t'ajuden a cercar qualsevol lloc o solucionar qualsevol problema que puguis tenir o simplement preguntar-te si necessites alguna cosa i evidentment el que té un negoci vol que el vagis a veure; només de passar la porta, ja tens un te a la mà, expliques que estàs en un llarg viatge i que malgrat que, el que t'ensenya és meravellós, no pots comprar-ho, tot i això no l'importa continuar la conversa i ensenyar-te coses que sap que no compraràs. Un noi em diu que sap parlar espanyol i de fet el té més que entenedor, li pregunto com l'ha après i em diu que dels turistes, l'admiro i jo li dic que no li puc parlar amb farsi, la seva contesta és genial: "tu no has de vendre catifes", i té raó.

              Vaig passejant per la riba dreta del riu Zayandeh fins a arribar al pont de Khajou, és un passeig enjardinat, separat de la via on transiten els vehicles, pel que els quasi quatre quilòmetres de caminada no es fan llargs. El pont; és de dos nivells, construït al voltant de l'any 1650 i amb dues finalitats més a la principal: presa i lloc de reunions en els pavellons adossats. Torno per l'altra riba, amb uns jardins més amplis, amb camins per practicar esport i molts aparells de gimnàstica utilitzats regularment per a la gent gran que hi passeja i s'hi reuneix. M'aturo al pont de Joui, no tan gran com l'anterior però igualment amb dos salons entre els seus arcs i de la mateixa època.

         Segueixo cap a l'església armènia de Saint Bethlehem i molt a prop d'ací la Catedral Vank, també de l'església armènia, on hi ha un memorial sobre el genocidi armeni i un museu.

Yazd

Torres del silenci. Yazd

Ruta de Yazd a Xiraz

Xiraz

Mesquita de Shahecheragh Holy Shrine

 Mesquita de Nasirolmolk

 Ciutadella de Karim Khan

Mausoleo del Poeta Hafez

YAZD I XIRAZ

           Yazd és una ciutat de mig milió d'habitants al mig del desert, entre Isfahan i Kerman, es coneix per ser un centre de la religió zoroàstrica, majoritària a Pèrsia a l'època Sassànida i que encara conserva practicants i monuments destacables com les Torres del Silenci, de funció funerària.

        Arribo al migdia, i aprofito per veure el centre i el complex d'Amir Chakhmag, mesquita, basar i banys.

              Faig nit aquí per seguir demà cap a Xiraz.

             Ahir al vespre vaig sopar en una terrassa de Yazd, feia una temperatura agradable i a fora hi havia bon ambient.

            Aquest matí s'ha llevat el dia ennuvolat, a l'hora de marxar el termòmetre de la moto em marca 14 °C i no em sembla que hagi de ploure, em dirigeixo cap a Xiraz i aviat veig a l'horitzó una carena que frega els núvols, mentre vaig pujant penso que això em canviarà el paisatge planer tan avorrit, són muntanyes sense vegetació, però el seu perfil escarpat les fan boniques. La temperatura va baixant i comença a ploure, quan sóc a dalt el coll, paro, vull canviar els guants i mirar a quina alçada estem, per curiositat, ara l'aigua s'ha convertit en neu, i em sorprèn pel que és inesperat, em quedo una estona gaudint del paisatge i faig alguna foto, pugen camions lentament, carregats amb les seves mercaderies, toquen el clàxon i saluden, no és inusual aquesta complicitat amb els camioners, al cap de poca estona para un noi jove amb una pic-up d'algun organisme públic, em pregunta si necessito alguna cosa, si estic bé, perfecte li contesto només vull canviar-me els guants i prendre algunes fotos, ens retratem junts, m'ofereix ametlles i continua, jo al cap de poca estona també. La baixada és ràpida i de seguida la neu es converteix en aigua. Segueixo uns quants quilòmetres més i em paro a dinar en un petit poblet, entro en un local senzill, hi ha quatre o cinc persones dinant asseguts sobre catifes, a la seva manera, en passar la porta m'adono que sóc el centre de totes les mirades però ningú gosa demanar-me que vull, no s'imaginen que un estranger entri en el seu local, demano per dinar i l'amo em fa passar a la cuina, on hi ha dues peroles ben grosses, una amb un guisat de pollastre i l'altre amb l'omnipresent arròs, em diu si em va bé i afirmo, en pocs minuts tinc el plat a taula, jo si, a taula, encara no sé menjar damunt les catifes. Em recupero una mica del fred amb un parell de tes i continuo.

              A l'entrada de Xiraz, veig un taller de planxisteria, em paro de cop, tinc la maleta dreta una mica abonyegada, em va caure la moto a terra a Abyaneh i la maleta va topar contra la vorera i va quedar lleugerament deformada. Demano si me la poden adreçar i cap problema, desmunto la maleta del seu suport i li ensenyo a l'operari que deixa la feina que està fent i se la mira, li explico que la tapa no tanca bé, hi ha altres operaris i algun client, tothom està atent a la maleta i a la meva moto, l'operari mentrestant pica amb les eines al lloc adequat per adreçar-la i amb un minut la maleta torna a tenir quasi la seva forma original. No em vol cobrar res, agraeixo la feina, munto altre cop tot plegat i continuo cap al centre. No tinc cap reserva avui, o sigui que haig de buscar un hotel pels tres dies que vull estar aquí. Mentre miro el GPS, un jove s'acosta, em pregunta com em dic i d'on vinc, li explico també que necessito un hotel i sense ni pesar-ho dues vegades em diu, "espera'm aquí que vagi a buscar la meva moto i t'hi acompanyo". En pocs minuts estic a la porta d'un hotel, que ni fet exprés podria coincidir tan bé al què estava cercant.

              Avui ha estat un dia, que redobla el meu concepte sobre l'hospitalitat i solidaritat de la gent d'Iran: els camioners, el noi de la pic-up, el planxista, el jove de la moto... una gent genial!

            Assaboreixo el viatge totalment en cada minut d'aquest matí solejat a Xiraz, el sol llueix i no hi ha ni un núvol al cel. Sento la llibertat de fer el que vull fer, de no dependre d'horaris ni de planificacions prèvies més enllà de les del dia a dia. Admiro els edificis històrics que tinc davant meu, la gent que tragina amunt i avall pels basars del centre i el caos circulatori permanent. Compro un pastisset de brioix i ametlla que menjo amb molt de gust. Entro a la mesquita Nasir-ol-Mulk, quan el sol travessa els vitralls de colors i escampa els seus reflexos per damunt de les catifes i en torno a gaudir tres anys després d'haver-ho vist per primera vegada.

              Per dinar m'entaulo en un restaurant que m'ofereix dizi, un plat típic iranià que ja el vaig provar a Yazd, consistent en carn de xai estofada amb patates i verdures que se serveix en unes olletes de ferro i es menja alternativament el caldo i la carn amb la patata i verdura prèviament xafada. El conjunt és molt gustós i és una alternativa al repetitiu kebab de xai o pollastre amb l'arròs com a complement.

           Necessito oli per la moto i canviar algun euro per continuar el viatge, també rentar la moto que ja porta una acumulació de brutícia enganxada que fins i tot només de tocar-la m'embruto. Vaig als afores i trobo l'oli en un taller i m'indiquen allà mateix on puc rentar-la i no és gaire lluny d'on estic. El wash car és espaiós, té cinc o sis espais per rentar el cotxe més lloc per a l'aspiració d'entapissats i amb personal que et fa la feina. Mentre espero, veig el resultat dels cotxes que surten nets i suposo que la moto sortirà igual. Un operari es cuida d'agafar-la i començar la feina, aigua a pressió i dues o tres ensabonades i al final el resultat és que la moto no sembla la mateixa, pago i dono una propina a l'operari per haver-s'hi lluït tant, escassament uns noranta cèntims d'euro, en rials i dubta en agafar els diners per l'esplèndid que, a ell, li sembla.

              Visito el mausoleu d'Hafez, un poeta del segle XIV i que és tota una institució a Iran, seguit, recitat i venerat per la majoria de la població, que sovint té la seva poesia a casa seva. Els jardins que envolten la seva tomba d'alabastre són d'una cura extraordinària i passejar-hi és tot un plaer. En sortir i acostar-me a la moto, tot seguit es forma una rotllana al voltant meu i s'estableix un col·loqui tant improvisat com precari, però no menys interessant. En marxar un dels tertulians em regala una bossa plena de fruita variada, pel teu viatge, diu.

              Aquesta tarda he vagarejat pel basar, més tard em sento a la terrassa d'un cafè de la plaça propera a prendre un te i un pastís de pastanaga i aprofitar per veure passar la gent i gaudir del tarannà de la població.

              Demà continuo la ruta cap a l'est.

DE XIRAZ A KERMAN

            El trajecte de Xiraz fins a Sirjan ha sigut entretingut, pel paisatge agrícola primer, molt més agradable que el monòton erm, per les muntanyes que dibuixaven un altre horitzó diferent de l'horitzontal i per la gent trobada pel camí.

              He fet una parada en un poblet que no recordo el nom, uns cent i pico quilometres després d'haver sortit de Sirjan, només per estirar les cames un moment i quasi no he tingut temps ni de situar-me que es para un cotxe al meu costat, amb una família jove a dins que em saluda i em pregunten per assabentar-se de mi, quasi sense haver encetat la conversa m'ofereix una bossa de figues seques, pel viatge diu, accepto agafar-ne dues o tres per no menysprear-s'hi, gent amable, altre cop, somrients, simpàtics; em demanen el meu número de telèfon que els hi dono tot i que em pregunto perquè el voldran i s'acomiaden. Just marxar ells, des de la vorera oposada a la meva, uns joves asseguts en una taula davant una gelateria, em criden i em diuen que hi vagi, m'acosto i saludo, em fan passar dins el local i m'obsequien amb una terrina de gelat, que em prenc amb la seva companyia altre cop a fora, mentre un d'ells treu el seu telèfon i amb ajuda del traductor encetem conversa, similar a totes, potser, però amb el comú de la seva infinita curiositat per l'estranger i de la seva hospitalitat, també. Aviat s'ajunta tota una colla de jovent i tots es volen fer fotos, em demanen que porti la moto davant el local per retratar-la i així ho faig, demanen per pujar-hi i es posen el casc i els guants i xalen fent-se fotos, un d'ells, el més grandet, em diu que li sap greu que tot el jovent pugi i toqui la moto, li dic que no pateixi i li agraeixo la companyia i el gelat, és la nostra obligació, em contesta. Passa un cotxe de policia que s'atura en veure tot el grup al voltant de la moto, l'agent, baixa del cotxe i es dirigeix a mi per preguntar-me si tot va bé, si pot ajudar en alguna cosa si tinc cap problema, no, tot al contrari li dic jo i em demana poder fer-se una foto amb mi, cosa que evidentment accedeixo. En poc més d'una hora, ha passat un munt de gent generosa, m'acomiado de tots i segueixo el camí.

              Decideixo dormir a Sirjan, com a simple parada de ruta perquè la ciutat no té cap atractiu. En connectar-me al wi-fi de l'hotel em baixa un missatge de la parella del cotxe d'aquest matí, em diuen que són de Xiraz i que quan hi passi estic convidat a casa seva. Agraeixo i contesto que vaig en direcció contrària i que estic ja a cinc-cents quilòmetres de Xiraz però que en tot cas, si algun dia hi torno, ho tindré present.

            Només em separen cent setanta-nou quilòmetres fins a Kerman, a mig matí ja hi sóc i vaig de dret cap al centre de la ciutat per veure si trobo un hotel, dono voltes i no en veig cap, pregunto a un taxista de la parada de la plaça Moshtaghieh i amb bona voluntat em dóna indicacions, però no encerto, estic parat i es repeteix una escena coneguda, un cotxe es para i la parella que va a dins em pregunta si necessito alguna cosa, si, dic jo, buscava un hotel, segueix-me que t'hi porto i en poca estona es para davant un hotel, entra i demana una habitació, demana el preu i quasi fa tota la gestió per a mi, en acabat ens intercanviem telèfons i adreces i fem la foto reglamentaria.

              Havent dinat, rebo un correu d'ell, que s'ofereix per portar-me a llocs interessants de la ciutat, em sap greu dir-li que no però li justifico que amb el meu miserable anglès no podríem tenir cap conversa interessant.

              Tinc la ruta feta per aquesta tarda i visitaré el centre, el basar, el caravanserai i altres places interessants, passejo i recordo llocs de quan hi vàrem estar anteriorment amb l'Esther, entro en uns antics banys reconvertits en cafè, sempre hi ha música tradicional en directe, avui està ple de gent, m'assec en una tauleta en un racó i prenc el te que he demanat. A la taula del costat, hi ha dues noies joves, em conviden a seure amb elles, són dues germanes que estan de viatge turístic, viuen a Teheran, estudiants, xerrem a través del traductor de Google, són molt agradables i s'interessen per mi, en acabar l'actuació ens diguem adéu i cada un continua el seu camí.

    Avui Kerman estava especialment vuit. La majoria de comerços tancats i només hi havia mínimament activitat en el basar i els establiments alimentaris. Avui és una festa nacional religiosa i no es treballa.

   Dono un tomb pel centre, dino i torno a l'hotel. Necessito programar l'entrada a Pakistan, quines fronteres estan obertes, i quines particularitats té l'entrada al país per la província de Balutxistan, la més conflictiva de totes. També necessito reorganitzar-me econòmicament, quants Rials necessito per acabar l'estada a Iran i tenir una previsió de Rupies per entrar a Pakistan. Passo bona part de la tarda en aquests afers i el vespre, surto al carrer a estirar una mica les cames, plou i no trobo res atractiu, al cap de vint minuts torno a ser a l'hotel.

Ciutadella de Bam

Ruta cap a Zahedan

BAM I ZAHEDAN

Quan obro les cortines de la finestra de la meva habitació, després de llevar-me, m'apareix un dia ennuvolat i els carrers molls, tot i que ara, no plou. Vaig per feina, esmorzo i començo a carregar la moto. Pago l'habitació i el recepcionista em cobra més de què em va dir quan vaig arribar, li dic però fa com que no ho entén i deixo de discutir per un euro i mig, tot i que a Iran és el que costa un dinar lleuger.

   Avui si, les oficines de canvi estan obertes, canvio els diners que necessito i enfilo cap a Bam, a uns escassos dos-cents quilòmetres de Kerman.

   La carretera transcorre per una vall molt ample, els cims de les muntanyes a costat i costat de carretera estan nevats però no fa fred, només quilòmetres més enllà baixa una mica la temperatura tot pujant una petita carena, a uns quaranta quilòmetres de Bam. Quan baixo d'aquestes muntanyes el terreny es torna desèrtic i planer, a l'horitzó veig núvols de pols que aixeca un vent de l'oest, reescalfat del desert de Lut, que fa pujar la temperatura ràpidament; a mesura que avanço el núvol de sorra i pols és més dens fins al punt de reduir a visibilitat a l'entrada de Bam, el vent és intens i es veuen volar papers i bosses.

   Trobo un hotel ben aviat i després de deixar l'equipatge, i de vestir-me de civil, me'n vaig a veure el principal atractiu de Bam, la seva ciutadella vella d'uns dos mil anys d'antiguitat i abandonada el 1722 a causa d'una invasió Afgana era una gran ciutat d'unes divuit hectàrees rodejada de muralles i al seu interior hi havia els palaus, forts, banys, mesquites i les cases de comerciants i pagesos. És una de les aglomeracions urbanes més grans del món construïdes amb toves que malauradament va quedar destruïda en una part molt important pel terratrèmol de l'any 2003. Actualment hi ha una part restaurada i es continuen fent obres de consolidació i recuperació. Des de la part més alta de la ciutadella es veu una vista, magnifica del desert i de l'oasi on està assentada la ciutat.

A mesura que avanço cap al sud-est, la temperatura puja, avui he fet tot el trajecte des de Bam fins a Zahedan, per sobre dels 23 °C i al migdia, quan he arribat, feia calor. La pernoctació a Zahedan és només per a esperar demà i sortir a primera hora del matí cap a la frontera amb Pakistan. 

La carretera és bona, com la majoria de les carreteres d'Iran, dos carrils per a cada direcció, fins a uns cent quilòmetres de Zahedan, que està en construcció i la carretera s'ha convertit en només un carril per direcció. Els tres-cents i escaig de quilòmetres que separen les dues ciutats són desèrtics, en prou feines hi ha cap assentament humà mes que un parell de petits pobles dispersats pel desert. Bona part del paisatge és una plana infinita de sorra. El trànsit és majoritàriament de camions, molts en veurem, saluden; trobo també dos nois que van amb una moto de 125 cc., estic a més de 150 quilòmetres de cap lloc poblat i penso en la precarietat del seu mitja i el seu equipament, xancletes per calçat i una gorra per casc. Jo vaig amb una moto que pot tenir una autonomia superior als 400 quilòmetres, a més de les dues garrafes complementàries que sumarien gairebé cent quilòmetres més. L'equip que porto posat, botes, pantalons, jaqueta, guants i casc, costa el que segurament els dos vailets cobraran en alguns mesos de treball i a vegades penso que viatjo d'una manera simple.

   Aprofito la tarda per anar a comprar unes galetes i aigua, també per omplir el dipòsit de gasolina, no trobaré altre país en el món que sigui més barata. Veig a molts homes de la ciutat que vesteixen el Shalwar Kameez, típic de Pakistan i Afganistan, també de l'Índia, la proximitat de la frontera traspassa costums.