Turkmenistan

Entrada a Turkmenistan

Mary

Asgabat

           Avanço cap a la frontera amb Turkmenistan sense contratemps, en arribar, la sortida d'Uzbekistan és molt ràpida, però els controls a l'altra banda no sembla que ho seran, abans no he arribat a l'espai de la duana ja he ensenyat el passaport a tres o quatre policies, en passar a les dependències, una dona amb cara de pocs amics, em pren nota de les meves dades i de la moto, a mà, en un quadern de registre, ja dintre de les dependències de duana, passo per diferents finestretes i despatxos, el meu tràmit és molt lent, no estan acostumats que un paio els hi entri per la frontera amb moto, i la quantitat de papers és enorme, segells i signatures de tot-hom, a molts despatxos hi he entrat fins a tres vegades, per fer la mateixa feina. Fent el recorregut per totes les dependències veig una quantitat desmesurada de fotografies del president del país, Gurbanguly Berdimuhamedow hereu de l'anterior president comunista i perpetuat al poder des de 2006, tot i que teòricament és una república democràtica, les lleis estan fetes a la seva mida per perpetuar-s'hi. Hi ha una idolatria cap a ell, fotografies a l'exterior de l'edifici i a dintre moltes, no com a retrat oficial sinó en diferents facetes de la seva vida: muntant a cavall, en moto, dalt un avió de combat, etc.

               Haig de pagar per entrar al país, jo i la moto, i la quantitat no és pas econòmica, jo 14 dòlars i la moto 64, amb moneda americana, això si, no he fet els pagaments simultàniament, per a mi una ronda de despatxos i després tornar-ho a repetir per la moto. És increïble que es prengui registre de qui entra a mà i amb paper carbó per fer-ne una còpia. Des de petit que no havia vist mai més el paper de carbó. La ineficàcia i la falta de professionalitat entre els funcionaris és total, en algun moment, mentre una persona escrivia, a mà, el formulari corresponent a la seva taula, podia tenir fins a quatre persones darrere, mirant el que fa i donant opinions. Quan quasi ja tinc tota la paperassa feta, desapareix la gent i un policia em diu que haig d'esperar-me una hora, ja que és l'hora de dinar. Al·lucino, no m'ho puc creure, penso que és un somni que no pot ser, que és irreal, però no. Resto a l'espera en una sala d'espera, surto a fora a picar unes avellanes que porto al top case, sense parlar-nos, compartim indignació amb un xofer de tràiler turc, el convido a avellanes, turques, i ell em regala un adhesiu amb la bandera turca. Passen diferents policies que em pregunten que hi faig allà i encara al·lucino més, els hi dic que estic a l'espera de què em donin el vistiplau per poder marxar, un parla amb l'altre i aquest amb un tercer, vine em diu, no esperat aquí, no vés amb el company, desgavell i desorganització total, al final em fan obrir les maletes, xafardegen el qui hi ha, signen l'últim paper i ja puc marxar, engego la moto i avanço, però abans de sortir encara hauré d'ensenyar el passaport a tres policies més fins que l'últim m'obri la reixa per poder entrar a Turkmenistan.

              La carretera que segueix és una autovia de sis carrils, tres per banda, que al cap de pocs quilòmetres es converteix en quatre i una mica més enllà en una carretera secundària, sense marques viàries i plena de pedaços. Com que no hi ha gens de trànsit i la carretera travessa el desert, no hi ha revols i porto un ritme alt, intentant arribar a Mary a una hora que em permeti cercar hotel, ja que no es pot fer per internet. El paisatge és monòton, passo per Türkmenabat una ciutat prou gran al mig del desert i a partir d'ací no hi ha gairebé cap més poble en els tres-cents quilòmetres que separen aquesta població de la frontera. En arribar, només tinc el nom d'un hotel, però no en tinc cap referència més i allà em dirigeixo. El trobo fàcilment, és un hotel de luxe, molt bonic i relativament nou, entro al hall de recepció i pregunto el preu de l'habitació, és molt per sobre del que estic disposat a pagar, però a fora comença a ploure i jo estic prou cansat per anar a l'aventura de cercar un altre hotel. Accepto. Demà ruta cap a Asgabat, la capital, per passar una altra nit i travessar la frontera d'Iran. Turkmenistan no m'interessa massa, només és un país de pas.

          De Mary a Asgabat, hi ha bona carretera, majoritàriament és una autovia, que es converteix en carretera de dues vies quan una de les direccions està encara en construcció, però malgrat tot, el trajecte és prou ràpid, ja que el trànsit és escàs, malgrat la multitud de controls policials que t'obliguen a aturar-te completament quan trobes la tanca que et restringeix el pas, hi hagi cap policia o no; una càmera et vigila...

              Asgabat, capital de l'Estat, és una ciutat estranya, té avingudes molt amples, algunes fins a deu carrils, per no gaire trànsit, molts de parcs i jardins, pulcrament cuidats, neta, polida en els detalls de voreres, baranes i demès mobiliari urbà. Veus constantment personal que cuida aquestes vies, escombra i fins i tot passa un drap a les baranes d'acer inoxidable polit perquè brilli. Hi ha un policia quasi a cada cantonada. Els edificis són alts, tots folrats amb marbre blanc, separats entre si per jardins, però, després de voltar molt, cercant el veritable centre urbà, no l'he trobat, no hi ha un centre humà, on passeja la gent, compra, s'asseu a una terrassa, veig la ciutat molt deshumanitzada, poc intima i la seva gent molt poc sociable. Pregunto a un noi que està parat en una vorera, pel centre de la ciutat, em mira, gira la cara i ni em contesta, més endavant em dirigeixo a dos nois amb aparença d'estudiants, faig la mateixa pregunta, ni es paren, deixen anar una riallada i se'n van.

              Mentrestant vaig fent recorregut per veure si trobo un hotel, l'accés a internet restringit no em permet localitzar-lo i reservar-lo prèviament i no en veig cap, l'única opció que tinc, és altre cop, com ahir, un cinc estrelles que tinc davant meu, de preu desmesurat o continuar cercant establiments en un idioma que no entenc i amb una col·laboració ciutadana nul·la.