Uzbekistan: Samarkanda i Bukharà

Repostar gasolina amb garrafes

Hotel Mutara a Bukhara

Bukharà (i quatorze seguents)

Chor Minor (Bukharà)

Fortalessa de L'Ark (Bukharà)

Mausoleu de Gur-e-Amir i les quatre següents

Madrasses del complex de Registon. Samarkanda. I les once següents

Siab Bazaar. Samarkanda

            Avui ha estat una jornada de transició. Tinc ganes d'arribar a Samarkanda, que de fet és una fita proposada en aquest viatge. M’acomiado de la família que em va deixar una habitació i cerco la gasolinera per sortir amb el dipòsit ple, i em trobo amb la sorpresa que en aquest país no pots pagar amb targetes de crèdit occidentals, ni tan sols pots anar en un caixer. Tenia pocs diners en moneda local que em varen donar de canvi ahir en pagar el guest house i sort que la gasolina és realment barata i he pogut fer provisió d'uns deu litres, suficient i de sobra per arribar a Nukus, propera ciutat gran que trobaré en el camí. Vull tornar a fer gasolina i anar en un banc a veure si puc obtenir moneda local. El primer banc que vaig, no em pot donar efectiu a càrrec de la targeta que li ensenyo, em dirigeix a una altra entitat. En entrar, explico a l'empleat la meva sol·licitud i m'acompanya a un altre departament on sense problema em fan la transacció. Surto del banc amb un feix enorme de bitllets, el valor dels quals a casa podria tenir-lo només amb un, continuo, la ciutat no té més interès que el comercial per a la zona així que marxo tot cercant una gasolinera. Als afores em paro a la primera, que no té combustible, paradoxa en un país productor, la segona és la gasolinera més atrotinada que he vist en ma vida, no hi ha ningú, però una mica més enllà del carrer, un home em crida que hi vagi, m'hi acosto i li dic que vull omplir el dipòsit. Quan hi cap, em pregunta, ara pot ser uns quinze litres, contesto, entra en un garatge i en poca estona surt ell i un empleat amb dues garrafes plenes, les aboca al dipòsit i em cobra, em pregunta d'on vinc i a on vaig, es vol fer una foto amb mi i la moto, l'empleat puja a cavall de la moto i també fa una foto i al final s'acomiada, adéu li dic, però recorda que m'has de tornar el canvi de què t'acabo de pagar, fa com si ho hagués oblidat i entra a cercar els bitllets.

              La carretera que segueixo avui no és una meravella, està apedaçada i té algunes ondulacions, però comparat amb el trajecte d'ahir és una autopista al cel, segueixo, em paro en un poblet i entro en una cafeteria i pastisseria, petita, per prendre alguna cosa, les dues vailetes que hi ha ni s'aixequen de la cadira i continuen xatejant amb els seus mòbils, els hi dic que vull menjar alguna cosa, i em senyalen la vitrina dels pastissos, trio la porció que em fa més gràcia i això obliga a una d'elles a aixecar el cul de la cadira, que ho fa de mala gana, també vull un cafè, li dic, i em prepara un beuratge ensucrat que encara no sé què era, total noranta cèntims d'euro, al canvi.

            Quan engego la moto el termòmetre em marca només 2 °C, ja tenia previst però, aquesta baixada de temperatura per la previsió meteorològica i m'havia preparat l'equipatge. El dia és solejat, però la temperatura no puja, porto dos guants, els d'hivern i a sota guants tèrmics, els punys calents de la moto a la màxima intensitat, tot i això les puntes dels dits em fan mal. La carretera és bona i el paisatge, deixat el riu, torna a ser àrid i no hi ha un lloc per parar on fer un te o un cafè fins al cap d'uns dos-cents quilometres, on hi ha una família que regenta un petit negoci per donar servei a menjar i beure als viatgers. Em fan un cafè, calent, que em va molt bé per escalfar les mans, a l'hora de pagar em demana 3000 SOM, uns trenta cèntims d'euro, li dono un bitllet massa gros i no té canvi, i diu que li doni només 1000 SOM, que ja està bé. Bona gent. En continuar, la temperatura ja ha pujat una mica i cap al migdia ja hi ha 10 °C vaig confortable, continua la bona carretera fins que de cop s'acaba l'autovia a uns 80 quilòmetres de Bukharà, trampejo com puc els sots i al migdia arribo a una ciutat preciosa, monumental amb multitud de mesquites, madrasses i un basar, també com és natural torno a trobar turistes, i les paradetes de records i merchandising corresponent, inevitable.

              L'hostatgeria que estic la regenta una família, en trucar la porta, ja sabien de la meva presencia per la reserva prèvia, em reben molt atentament i m'ensenyen l'habitació. Em diuen que entri la moto al pati interior, pel que haig de passar per la sala d'estar de la casa, neta com una patena, amb el terra lluent. M'hi nego en rodó, els hi dic que la moto es queda al carrer que està molt bruta i que ells tenen la casa molt neta, insisteixen i ja tenen el portal obert i la porta del pati de bat en bat, han apartat el sofà perquè passi el maquinot i amb la moto cap a dintre. Tot facilitats.

              Passejant aquesta tarda, penso en les vivències del viatge, els dies aparentment sense interès acaben sempre amb alguna experiència nova, algun descobriment, encara que sigui petit, alguna superació d'una dificultat que et fa feliç, però quan arribes a un lloc que t'omple els ulls i el sentiment, com avui, la sensació de satisfacció és total.

            Esmorzo tard, són les 9 i m'ho agafo en calma. Comparteixo taula amb una família jove kazakhs, d'Astana, amb dos fills petits el nen tindrà sis o set anys i la nena potser cinc, estan de vacances a Uzbekistan, la mare és discreta però el pare de seguida s'interessa per saber d'on sóc i a on vaig, surt a fora al pati i contempla la moto, ens fem unes fotos junts havent esmorzat, preparo la moto per a sortir, el nen em segueix, el pujo a la moto i somriu. A fora fa fred, 2 °C, pel que no tinc gens de pressa a sortir.

              Necessito treure diners del banc, el propietari de l'hotel m'indica un lloc a la plaça propera, no és possible en aquest banc, a prop hi ha uns policies que s'han posat al sol i a recés del vent, dos nois i dues noies, els hi pregunto on hi ha un banc, m'indiquen i m'acompanyen fins a dins, li diuen a l'empleat el que necessito, i aquest nega, no pot ser, ens envien a un altre banc proper, aquí si. Tornem al punt de partida, jo amb la moto i ells en la seva cantonada, al solet i a races. Gent simpàtica.

              Tinc dos-cents vuitanta quilòmetres fins a Samarkanda, són d'autovia apedaçada, però relativament fàcil de circular, el paisatge ha canviat molt en comparació a l'oest del país, ara és menys àrid, els pobles és succeeixen amb freqüència, l'agricultura dóna color a la terra i la carretera està molt més transitada. Altre cop em sento la punta dels dits, la temperatura no puja més de 7 °C al migdia. M'aturo a dinar en un lloc per a la gent del barri, crido l'atenció vestit d'extraterrestre, sé que sóc el centre de les mirades, menjo un parell de pinxos i torno a la moto, en poca estona la gent del bar, es desplaça al voltant meu, miren, fan fotos, pregunten si és veritat que pot agafar dos-cents quilòmetres per hora i es queden astorats, quan val, a on vas, d'on ets, les mateixes preguntes que et poden fer a qualsevol lloc del món.

           Arribo a Samarkada enfredorit, i em quedo una estona a l'habitació ordenant l'equipatge i prenent alguns apunts.

              Després de diversos dies seguits de ruta, avui em llevo havent fet més de nou hores seguides de son, el mati, s'ha presentat solejat però amb 0 °C al carrer i em preparo per afrontar la baixa temperatura i dirigir-me a la part monumental de la ciutat. Em canvia la sensació d'ahir al vespre, amb la llum del sol tot es veu diferent i gaudeixo de la caminada. Vaig cap al mausoleu de Gur-e-Amir, on hi ha les tombes de Timur o Tamerla i la seva dinastia un important monument de l'arquitectura islàmica, a prop el petit mausoleu de Aksaray, amb una cúpula daurada i blava, restaurada de poc. Segueixo cap a la plaça de Registan que la formen les seves tres madrasses, la de Ulugh Beg, la de Tilya-Kori i la de Sher-Dor. Tres edificis magnífics que són la icona de la ciutat. Recorre'ls tots, és un plaer pels sentits, els mosaics, els patis interiors i els seus colors, no deixen indiferent a ningú i m'ocupa una bona part de tot el mati. Mes al nord trobo la mesquita de Bibi Khanym, una de les més grans del món islàmic al segle XV i que va ser restaurada en el període soviètic del seu estat ruïnós pel terratrèmol de 1897. Ben bé al costat hi ha el mercat central de Siab, ben concorregut pels locals, una part és coberta, on es multipliquen les parades que al cim de pedrissos de marbre exposen la seva mercaderia: espècies, fruita, verdura, en tal ordre que es molt bonic veure la fruita en piles piramidals de tots colors. Els venedors t'ofereixen provar les seves elaboracions amb mel i cereals, diferents gustos, semblant als nostres torrons, el sector de les espècies el descobreixes per l'olor, aquesta olor oriental dels menjars. Tots et fan propaganda del seu producte, jo m'emporto un grapat de nous pelades, uns talls de torró i unes mandarines. A la part descoberta, hi exposen eines, calçat, peix, que el mantenen viu en uns dipòsits plens d'aigua. També artesans que en minúsculs llocs t'arreglen les sabates allà mateix, encolar soles, o el que faci falta. És un món on vius la vida local, la seva gent, com vesteix i com es relaciona.

           Haig de rentar la moto, penso, la pols del camí i el fang ja han fet una crosta prou visible, així que cerco un lloc que pugui fer-ho. N'hi sol haver a les sortides de les poblacions, les gasolineres a vegades tenen aquest servei i si no saben qui ho fa. Dit i fet, un noi, empleat d'una gasolinera m'indica el lloc proper. Un vailet em diu que me la renta:

              -Quan em cobraràs?

              - 20.000 SOM.        

              - Molt bé! Ja pots fer-ho.

   - Posa-la a sota el porxo, a prop de la mànega. Puc mullar-la tota? Aquests cables no es faran malbé?

              - Tranquil, no li passarà res.

              Mentre la renta penso que 20.000 SOM, uns dos euros i poc més, és un preu que no gosaria demanar-li a ningú del país, per exagerat, però si ho miro amb ulls occidentals, és un regal. El noi si poleix, té mena de líder i és el més petit de la colla del rentador, ben aviat es fa una rotllana de desvagats al voltant de la moto, fotos i preguntes, com sempre. Acabada la feina em mira per cercar el meu vist i plau i li aixeco el polze. Trec de la cartera els diners pactats i els hi dono i me'n torna la meitat, diu que ja està bé, vull donar-los tots, però diu que no que aquest preu ja és just.

              Dono un vol per la plaça de Registàn, plena de gent i de parelles que es casen, com ahir, i com molts de dies, suposo. És el lloc ideal per fer les fotos del casament. Totes les parelles porten els vestits del mateix estil, ells americana, pantalons de conjunt i corbata, els més adinerats, armilla i corbatí, elles vestit de tul i llarga cua, amb pedreria de fantasia. Hi ha alguna parella amb el vestit tradicional Uzbek.

              Al vespre hi torno per veure els monuments il·luminats, i decepció, no ho estan, només els focus del carrer il·luminen la plaça. Faig quatre fotos i me'n vaig, just quan arriba un cotxe de policia, sense cap distintiu i tot seguit un gran Mercedes, que es paren davant del balconet que fa de mirador a les tres madrasses. Del primer cotxe, en baixen dues persones que obren les portes de darrere del Mercedes i en baixa una parella de mitjana edat, que es dirigeix cap al centre de la plaça, al seu costat un escolta i uns deu passos darrere seu, dos més, possiblement un parell de joves que es mantenen a distància observant l'entorn també ho siguin. Com per art de màgia, tota la plaça s'il·lumina, les façanes de les tres madrasses, símbol de Samarkada, llueixen esplendoroses, els colors verd i blau dels mosaics es veuen ara amb tota la seva intensitat.

              Qui era la parella del Mercedes? No ho sé, però segur algú amb molt de poder i diners.

           Amb la punta dels dits, trec la rosada glaçada del cim del seient, quan he sortit a preparar la moto per tornar cap a Bukharà, camí cap a Turkmenistàn, aquesta nit ha fet fred, però ara, en sortir el sol la temperatura es recupera relativament de pressa. No tinc pressa, esmorzo amb tranquil·litat i surto que són quarts de deu ben tocats. Faig poques parades i a l'hora de dinar he fet els dos-cents vuitanta quilòmetres que separen les dues ciutats.

              Al picar el timbre del guest house que em vaig estatjar dies enrere, la mestressa m'obre la porta amb un somriure, immediatament diu que entri la moto al pati, avui sí que no li discuteixo, és inútil. Et donaré una habitació més gran, estaràs més bé, diu i jo penso que quasi és impossible estar-hi millor doncs la confortabilitat del quarto i el tracte de la família és immillorable.

           Visito L'Ark, una fortalesa del segle V que a més era residència dels diferents mandataris del moment. Hi he anat tard, ja de fosc, a la porta d'entrada dos policies em diuen que ja puc passar, que ja pagaré després. L'interior és fosc, i en prou feines puc distingir res, les zones exteriors si, patis, muralles i els edificis del palau. Un home m'apareix de la foscor i em diu que són 25000 SOM i que m'obrirà una porta per on es veu una panoràmica de la ciutat extraordinària. Tampoc ni hi ha per tant. No hi ha ningú mes en tota la ciutadella, faig quatre fotos i marxo. A la porta els policies m'esperen:

              - Has pagat l'entrada? Em diu un

              - Sí, a l'home que hi havia a dalt.

              - Quan has pagat?

              - 25000 SOM

              - Molt bé, bona nit.

              M'esperava tornar a pagar "l'entrada", però no, aquest cop he tingut sort. Un ja s'ha ficat els bitllets a la butxaca, dos hauria sigut massa.