De Bakú a Uzbekistan

Ramat de xais.

Venda de peix sec

Treballadors de la carretera, ajudant desinteressadament.

L'important és aixecar-se

Astrakhan

El riu Volga

Peatge pel pont flotant.

Entrada a Kazakhstan.

Pous de petroli a Kazakhstan.

 Rectes cap a horitzons infinits

Carretera de l'infern

Cementiri

           S'ha aixecat un dia, lleig, molt lleig! Fa vent, fresca i el cel està cobert i amenaçador, avui precisament que és el dia que marxo de Bakú, però més en vindran, penso.
Tinc uns quatre-cents quilòmetres fins a Makhatxkalà i la frontera a mig camí aproximadament. La ruta passa per una carretera recta i planera en mig d'un paisatge desolat, poques cases i menys pobles. Uns trenta quilometres abans d'arribar a Rússia, l'autovia deixa pas a una carretera secundària que passa pel mig d'algunes granges. A tocar la frontera hi ha un control policial, en un lloc fix, a peu de carretera, el poli em para i em demana la documentació meva i del vehicle i em fa passar en un despatxet, mentre el seu company continua picant ametlles a fora, consulta la documentació, confronta les dades amb la informació a xarxa, o com a mínim això és el que em sembla, em diu que tinc una multa, que anava a 108 km/h en un lloc limitat a 60, no m'especifica a on, entra el company amb una tauleta i em mostra una aplicació que no interpreto, a on es veu una foto de la matrícula de la moto molt clara i molt limitada d'enquadrament, de tal manera que no es veu la moto, ni el conductor, ni molt menys la carretera, em dóna la sensació que l'acaba de fer a fora, mentre l'altre em tenia a dins el despatxet. Treu una taula i m'ensenya el vano de penalitzacions segons els diferents excessos i que per aquesta haig de pagar una multa de 150 AZM (75 €). Jo que ja he après la lliçó, llevo la cartera amb 13 AZM, sis euros i pico, aproximadament i li dic que no en tinc més, altre cop. La posada en escena d'estar pensatiu com aquell que cerques una solució i no la troba, em diu cash i li torno a ensenyar els 13 AZM, agafa el bitllet de 10 i em dóna la mà i em diu que ja puc marxar. Quanta misèria, una extorsió de només cinc euros.

             A la frontera, els papers de sempre, les preguntes de sempre i les revisions de sempre, repetides per tantes finestretes com hi ha. A Rússia, torno a repetir totes i cada una de les operacions anteriors, al final s'obre la porta. Unes dues hores en total.

             El paisatge de Rússia no canvia, continua la mateixa carretera avorrida i la pluja que intermitentment m'ha acompanyat tot el dia. La temperatura ha anat baixant a mesura que avança el dia, he sortit de Bakú a uns 17 °C i al migdia el termòmetre en marca només 7, paro, afegeixo el forro d'abric a la jaqueta i canvio de guants i el confort millora. No trobo lloc per a dinar i tiro d'un paquet de galetes, unes avellanes i una mandarina que porto a la maleta.
          Són poc més de les cinc i ja és ben fosc, Rússia té una altra franja horària, plou, la carretera està en obres, és molla i a trams el trànsit intens, començo a estar cansat, tinc el cos enfredorit, al final arribo a un hotelet familiar que ja m'esperaven.

           A diferència d'ahir, avui el dia és clar i net però fred, m'he equipat per no patir i engego cap Kazakhstan. Aquesta zona costanera del nord de Mar Caspi, es plana, amb rectes llarguíssimes i avorrida, sense vegetació i on prou feines cap poble, vaig seguint el GPS que en un moment m'indica una alternativa més llarga de distància i temps, però com que la carretera que circulo és bona, no en faig cas, faig quilòmetres, la poca vegetació que hi havia, desapareix, ni rastre del bestiar que pasturava enrere, a dreta i esquerra, sorra, només sorra i un horitzó infinit, el vent lateral, fa córrer la sorra per damunt la carretera i en molts llocs la deixa dipositada, has d'anar molt amb compte, ja que no et pots permetre ni un segon de distracció, entrar en un rodal de sorra depenent de quina velocitat és probable caure per terra, les plantes rodants del desert travessen d'un costat a l'altre, vaig fent quilometres, ja en porto més de seixanta des de deixar l'últim encreuament i penso que no he vist ni un cotxe, en cap direcció, el GPS no em marca cap carretera, crec que com és una carretera nova no està encara actualitzada en els mapes, circulo en mig de la solitud més gran, el meu cap comença a cavil·lar, vaig bé? De cop, la carretera s'acaba, cap senyal, cap indicació alternativa, cap camí, l'últim metre d'asfalt acaba en un talús de terra i sorra, davant meu res més que el desert. Intento veure la meva posició en el GPS, però no m'indica gairebé res que no sàpiga. Ve un cotxe, el porta un home i una dona i una criatura van a la darrera, els hi pregunto si saben el camí cap a Astrakhan, em diu sense gaires més explicacions que reculi i que agafi una pista a mà esquerra i marxa. Ni veig la pista ni sé per on ha marxat el cotxe, intento trobar-la, paro altre cop, al cap d'una estona passa un altre cotxe per una pista paral·lela a la carretera, o més ben dit per unes roderes que han marcat alguns cotxes en passar-hi, li faig senyal i es para, pregunto, baixen del cotxe dos homes i molt més amables que els anteriors em diuen que haig d'agafar la pista d'on venen ells, però en direcció contrària. No sé per on puc entrar a la pista, ja que ells estan a un nivell més baix, hi ha un talús de pedres i grava.

                  - Per aquí mateix!

             - No puc baixar amb la moto per aquí, el pendent i la grava em faran perdre    l'equilibri.

                   - Da, da!, nosaltres t'ajudem!

                   - No tinc alternativa, penso.

                Encaro la moto cap al pendent i amb decisió i seguretat el baixo, quedo ara en aquesta espècie de roderes que desapareixen al cap de pocs metres.

              - Segueix un parell de quilòmetres, després trobaràs la carretera vella i cap a l'esquerra!

                    - Gràcies! Adéu-siau!

             Vaig camp a través, pel mig de la sorra, en la direcció que ells m'han dit, i certament, al final veig unes màquines d'obres públiques, el terreny és tou, molt difícil de conduir amb una màquina de 300 kg de pes, tinc les meves dificultats per aguantar l'equilibri, avanço com puc i al final, vaig per terra. Tres homes, que estan treballant en la construcció de la carretera nova, s'adonen de les meves dificultats i sense ni demanar-los s'acosten cap a mi i entre tots aixequem la moto i m'ajuden, empenyent, a pujar pel pendent de sorra fins al ferm. Riem, ens fem una foto, ells també treuen el seu mòbil i se'n fan una amb mi.

             La carretera vella està apedaçada, però té trànsit i això vol dir que porta a algun lloc, només faig cinc o sis quilòmetres i l'asfalt deficient de la ruta, s'acaba, segueix una pista de pedres i sorra, pregunto a uns treballadors si aquesta "carretera" porta fins a Atrakhan, i afirmen, docs endavant, penso. Els trams de pedres són dificultosos però realment on és complicat aguantar la moto dreta és en la sorra. En un moment la pista entra en un clot i s'enfanga, el gruix de fang és considerable i el trànsit ha fet una ruta alternativa dalt el marge, sobre la sorra, tiro per dalt, quasi la passo tota, però al final la roda es clava i torno a anar per terra. Intento aixecar-la, d'esquenes, la poso dreta, però sóc incapaç de girar-me, aturo un cotxe i entre els seus dos ocupants i jo recuperem la verticalitat. Continuo, i més de cinquanta quilòmetres similars després, arribo a l'asfalt, bo, nou.

             Encamino cap a Astrakhan, passo diferents controls policials, no m'aturen, tots duen armes llargues i tenen llocs fixos de posició. Daguestan és una zona encara conflictiva.

           És diumenge i alguns matiners, aprofiten el dia festiu per córrer a la riba del riu Volga, paro un moment i faig alguna foto, per continuar cap a Kazakhstan, hi tinc uns seixanta-cinc quilòmetres fins a la frontera, que passen pel delta del riu. El paisatge és bonic, poblets i cases de fusta, molt típiques a Rússia t'acompanyen el trajecte, fa bon temps i el sol llueix. Haig de travessar una branca del riu per un pont flotant, no n'havia vist mai cap! Unes superfícies metàl·liques nervades longitudinalment, d'uns quatre o cinc metres de llarg, assemblades entre si i articulades, estan muntades en una estructura flotant sobre el riu, d'aquesta manera el nivell de l'aigua en les diferents estacions fa pujar o baixar el pont. El pont és de peatge, pagues per travessar-lo 50 rubles, uns 65 cèntims d'euro. La superfície metàl·lica, els nervis longitudinals i el lleuger moviment del paviment, fan una experiència, com a mínim, curiosa en passar-lo en moto.

              El pas de la frontera, és relativament fluid, ensenyes molts de papers, i revisen l'equipatge però pot ser no tan repetitiu com en altres llocs. En deixar el delta i entrar a Kazakhstan, el paisatge canvia radicalment, es torna àrid i tornem a les rectes inacabables i paisatge desèrtic. Els primers ramats de camells, conjuntament amb les vaques i cavalls són els companys del trajecte, pocs pobles i alguna casa aïllada. La carretera és molt dolenta, segurament des del dia que la varen fer no s'ha tornat mai més a mantenir i el paviment té uns forats que porten directament a l'infern, molts forats, deformacions i ondulacions en la totalitat del recorregut fins a Atirau han fet la jornada d'avui especialment esgotadora.

              Paro a fer gasolina, el preu de la gasolina de 95, a l'equivalent de 40 cèntims d'euro, no m'estranya, que omplir el dipòsit de la moto em costi 8 euros si el subsòl que trepitjo està ple de petroli. Els camps de perforacions es veuen des de la carretera i les màquines extractores, funcionen a tot ritme.

           Quan em llevo aquest matí, a les vuit, és completament fosc, negra nit. El canvi d'horari de tres hores és una d'una diferència molt sobtada respecte a la veïna Rússia, de fet no s'ha fet clar fins a quarts de deu. En sortir el sol, però, ha quedat un dia clar, fresc.

              La carretera d'Atirau cap a Beyneu, està en bon estat, cap similitud amb la d'ahir, es pot fer una bona mitjana de velocitat, possiblement, el bon estat de la carretera provoqui la mort dels caps de bestiar que es veuen de tant en tant pels vorals, a causa de l'augment de la velocitat del trànsit.

              Desert i pocs pobles, de fet, l'anunci d'un poble equival a veure la silueta a l'horitzó de tres o quatre cases, el que si abunden, són els cementiris a prop de la carretera, mausoleus familiars amb més o menys profusió ornamental segons la capacitat econòmica de la família, no hi ha tanques en els cementiris però sí que cada família té la seva parcel·la tancada.

              Les últimes etapes que faig són d'uns quatre-cents quilometres aproximadament, avui els he fet en relativament poc temps i abans de les tres de la tarda ja estava instal·lat, el que m'ha donat temps per poder passejar pel mercat d'aquesta localitat i comprar alguna cosa per portar de menjar, fruita i galetes, principalment. 

          Només de mirar el mapa veig que la ruta d'avui serà d'allò més divertit. Una recta sense ni una sola corba uneix els quatre-cents quilòmetres que tinc previstos. A costat i costat, desert, res més que sorra, ni un sol poble.

              Abans de sortir poso gasolina a la moto i en previsió, empleno les dues garrafes que porto suplementaries, penso que potser les puc necessitar. En marxa!, tal com em pensava el dia serà divertit, la carretera no te asfalt, potser en va tenir fa temps, però ara no, forats, això si tant com en vulguis, la conducció es fa feixuga, tot em trontolla, els miralls i els suports del telèfon i el gps s'afluixen de les vibracions. Al cap de vuitanta-cinc quilòmetres la frontera, ja les tinc per mà, paciència i endavant. A Uzbekistan la carretera continua igual, o pitjor, després d'uns dos-cents quilometres el paviment canvia i sembla que ara puc circular una mica més còmodament, hi ha alguns forats i altres els han tapat una brigada que no acabarà mai la feina en tota la seva vida laboral. Arribo a un poble sense ànima, només amb el desig de trobar un lloc per dormir i continuar demà, el mapa en marca un Guest House i allà em dirigeixo, però erro per proximitat i entro en un local on se celebra un casament, surt un convidat, el germà del nuvi, i quasi sense preguntar-me ni el nom em convida al casament, a menjar i a ballar, diu, li agraeixo i desestimo la invitació, no ho accepta, m'agafa de bracet i em vol fer entrar, li dic que estic cansat que porto molts quilòmetres de ruta i que buscava un lloc per anar a dormir. Insisteix, surt a fora, bona part dels convidats, tots volen que entri, em treuen un plat d'arròs a fora i me l'ofereixen, en faig una cullerada. Agraeixo l'oferiment, però vaig amb tot l'equipament de moto i porto quatre-cents quilòmetres de carretera dolenta, vull descansar, una senyora em treu una bossa amb empanades i una ampolla de suc de fruita perquè me l'emporti. El guest house és allà mateix, demano habitació i m'acomodo, penso en aquella gent del casament, possiblement els hi he tingut una descortesia, però no podia.