Pakistan

L'ENTRADA A PAKISTAN. BALUTXISTAN

Escorta per l'exèrcit d'Iran, fins a la frontera

Levies prenent té

Mesquita al desert

La meva "habitació"

 "Caserna" dels Levies a Quetta

"Gasolinera" a Quetta

Control de Levies

Parada per dinar

Hotel Bloom Star

Em llevo a dos quarts de set del matí per ser aviat a la frontera amb Pakistan. Esmorzo, carrego la moto i faig el check out a l'hotel, havent pagat, el recepcionista em diu que m'esperi deu minuts a recepció que de seguida vindrà la policia per escortar-me fins a la frontera. No ho tenia previst, sabia que al Pakistan tindria escorta fins a Quetta, tot el que és la província de Balutxistan, però a Iran, no. Arriba un cotxe patrulla i una moto, tres efectius, i ens dirigim cap als afores i no més enllà d'uns tres quilometres ens parem a la vorera de la carretera i esperem, no sé què però fins que no reben una trucada al cap d'uns deu minuts, no tornem a avançar, això si a velocitat molt lenta, per tornar a parar al cap de pocs quilòmetres més enllà. Els policies són dos homes de mitjana edat i el de la moto un noi més jove, és el que porta l'arma en bandolera i té aspecte de bon noi simpàtic. Un dels policies no m'agrada gens, la seva expressió de la cara és rara, s'acosta a mi quan estic una mica més separat del grup i crec que insinua que guanya poc i que..., em faig l'orni i dic que no l'entenc, procuro acostar-me al grup, per evitar estar amb aquest individuo. Al cap d'uns vint minuts arriba una pick-up amb tres policies més, i em tornen a demanar la documentació, revisada continuem la marxa, vaig darrere ells i sembla que anem una mica més de pressa, però és una il·lusió, al cap de pocs quilòmetres ens tornem a parar. Fa dues hores i mitja que he sortit de l'hotel i he fet disset quilòmetres. Ara la substitució és per part de l'exèrcit, la pick-up porta quatre efectius, ben equipats i ben armats. Són nois joves, simpàtics i agradables, em diuen que passi a davant i que mantingui uns noranta quilometres l'hora, avanço així, uns cinquanta quilometres quan ens tornem a parar per canvi d'escorta, vint minuts més a peu de carretera, xerrem com podem, els convido a fumar i ho agraeixen. Arriba una altra pick-up amb quatre soldats i una moto amb altres dos, tots porten armes automàtiques, ens saludem i torno a entregar el passaport, que se'l queden, un soldat em diu que circuli entre la moto, que obrirà el camí i ells que iran darrere, i així arribem fins a la frontera, s'acomiaden i quedo a mercè de les autoritats de la duana.

   Les oficines són disperses i rudimentàries, ensenyo no sé quantes vegades la meva documentació i la de la moto, un funcionari sembla que faci col·lecció de fotos de viatgers i em demana per fer-ne una, que òbviament no m'hi oposo, la veritat és que s'ha portat molt bé amb mi, ja que no m'ha deixat ni un sol moment i m'ha acompanyat i assessorat sempre. Passo tot seguit a la zona pakistanesa, molt més rudimentària i torno a exhibir tota la documentació i a omplir formularis. Un funcionari similar al d'Iran, em pregunta d'on sóc i immediatament treu el seu mòbil i m'ensenya no sé quantes fotografies del Messi, somric perquè val més així i em diu que no segueixi la línia oficial i m'abrevia el camí per "ser" del Barça. Quan he acabat tots els tràmits oficials, un Levie bé a buscar-me penso que continuarem ruta per les carreteres de Pakistan, però no, ens dirigim cap a la seva caserna, un edifici vell i ruïnós, ple de vehicles desballestats dins el seu pati i les seves parets perimetrals coronades per tanca de filat espinós. Obre el portal de ferro i em diu que ja puc deixar la moto en un racó que sortirem demà al matí i m'ensenya on hauré de passar la nit, un local tan ruïnós com la resta de l'edifici, amb portes i finestres sense vidres i amb una catifa a terra per a tot equipament. Són tot just les dues de la tarda, em canvio de roba i em disposo a deixar passar l'estona en aquell recinte. Trec una magrana i un paquet de galetes que guardo en el top-case, i això és el que dino.

   He tardat cinc hores per fer els noranta-dos quilòmetres que separa Zahedan de la frontera i fins a Quetta n'hi ha sis-cents vint-i-dos. No sé quan podrà durar aquest trajecte.
A la tarda, els Levies que hi ha en aquest recinte, s'entretenen mirant la tele i fent-se fotos al costat de la meva moto. Em demanen poder-me retratar amb la moto i el seu AK-47, i això els hi fa gràcia.

   Dins el recinte també hi ha un viatger que circula amb un tot terreny enorme, un 6x6 de matrícula austríaca, ahir també estava al mateix hotel de Zahedan i un moment que el vaig veure es va limitar a saludar tímidament amb el cap. Aquest matí, quan m'he llevat ja era fora, però no li ha servit gaire de res la matinada, ja que estem al mateix lloc. D'ençà que he arribat no l'he vist que sortís del seu vehicle.

   Al voltant de les quatre de la tarda, em crida un Levie per anar a fer la declaració d'importació temporal de la moto a les oficines de la duana, un tràmit i torno al meu cau. En arribar apareix l'austríac que surt del seu enorme motor-home 6x6 i saluda, esvaeixo tots els meus prejudicis anteriors, és una persona amigable que viatge sol per tot el món amb el seu vehicle, parla una mica de castellà après a Sud-amèrica i de seguida bé a la meva "habitació" i xerrem dels nostres viatges. Diguem Fidel, com Fidel Castro, i riu, el meu nom és complicat de pronunciar i a Sud-amèrica em varen començar a dir Fidel.

   Mentrestant, entren a la caserna del Levies un munt de gent, amb equipatges, custodiats per soldats que primer els fan posar en filera a un costat del pati i després, per grups a l'altre costat, ajupits a terra i d'un en un entren en un local on els prenen declaració., El tracte dels soldats amb ells és brusc, no massa amable per dir-ho suaument. No sé qui són, però turistes evidentment que no.

He dormit prou bé damunt la catifa i dins el meu sac, penso quan ha tocat l'alarma del telèfon.

   Enllesteixo el meu equipatge i a tres quarts de vuit estic preparat per sortir, però de l'hora programada ens endarrerim una hora i mitja. Tenim dos-cents noranta quilòmetres fins a Dalbandin, de carretera amb un asfalt acceptable però envaït per la sorra del desert en alguns punts. Vaig sempre entre els Levies i en Fidel que ve darrer meu amb el seu 6x6. Passem per algunes cases aïllades de toves i molt petites, no es pot dir ni tan sols poble. Els escortes es van rellevant cada trenta o quaranta quilòmetres, normalment en el canvi de l'equip de seguretat deixem les dades del passaport i del visat registrar. Moltes vegades el punt establert de control és una petita caseta rudimentària i sense cap condició, però allà passen el dia, i la nit. Els Levies, proveeixen de queviures a cada un dels seus punts de control durant els desplaçaments.

    El ritme de marxa que portem, és lent i a vegades les parades són llargues perquè arribem a l'hotel de Dalbandin ja ben fosc, just per sopar i anar a dormir. Els Levies que ens acompanyen es cuiden de saber quina és la nostra habitació i que estem bé, un cop acabada la sobretaula de sopar.

   L'hotel és vell i ruïnós, i la neteja més que dubtosa, aixetes que no tancant, interruptors que no funcionen, endolls que no hi ha corrent, parets que els hi falta fins i tot el revoc, ja no dic la pintura.

Avui sí que la sortida ha sigut puntual, passen uns minuts de les nou quan ens posem en marxa. Travessem el poble que es resumeix en un carrer on es concentra tota l'activitat, establiments senzills venen els seus productes o donen els serveis. A l'altre extrem de la població hi ha un proveïment de combustible, és una cabanya de pals i canyes, amb unes garrafes apilades de vint litres cada una. Omplo el dipòsit i a l'hora de pagar haig de negociar el preu del combustible, de les noranta-cinc rupies que em vol cobrar ho deixem a vuitanta-vuit.

              Això es Pakistan!

            Seguim per una carretera que torna a ser envaïda per la sorra en algunes zones i de moment portem un ritme constant entre setanta i vuitanta quilòmetres l'hora. Els canvis d'escorta avui també són més ràpids i el registre de documentació se soluciona entregant un full de ruta pre imprès amb les nostres dades, així estalviem uns quants minuts a cada parada. Al migdia parem en un lloc concorregut per camions i autobusos, que és el principal trànsit d'aquesta carretera. Ens acomoden en un porxo on hi ha unes catifes i l'amo del lloc ens ve a prendre la comanda. Com que no entenem quin tipus de menjar ens està oferint, ens fa entrar a la cuina, abans però, passem per l'obrador del pa que està en plena activitat, la massa, prima i rodona l'enganxen a les parets d'un forn vertical excavat a terra i escalfat amb llenya. El flequer és un noi jove i molt hàbil en la seva feina, va posant els pans a coure i traient els que ja estan fornejats amb una rapidesa que és d'admirar. A la cuina hi ha arròs i pollastre cuinat de diferents maneres i triem la que ens bé mes de gust. Al cap de pocs minuts ja tenim el plat damunt la catifa i degustem un exquisit guisat de pollastre amb acompanyament d'arròs i per descomptat aquest pa acabat de fer. La base de l'àpat és la mateixa que a Iran però aquí, molt més condimentat i gustos. Els Levies ens manen la pressa i no podem fer ni tan sols un te, en ruta altre cop.

              La carretera segueix per una zona on s'han perforat pous, s'han fet basses i canals de reg i el paisatge en aquesta estreta franja canvia, hi ha cultius i més aglomeració humana, cases disperses, de tova, i alimentades per col·lectors solars, sempre hi ha una mesquita a prop, per petita que sigui la població i on no arriba l'aigua torna el desert.

              En un dels canvis de Levies, compto que falten uns setanta quilometres per arribar a Quetta, penso que potser els farem de cop i arribarem a una hora prudent, però no, els canvis són més freqüents i la velocitat més. Es fa fosc i som a divuit quilòmetres de la ciutat, aquí esperem una unitat de la policia i estem quasi una hora parats, arriba un cotxe blindat, vell, ens demana que el seguim, no passa de trenta quilòmetres l'hora, tornem a canviar, al cap d'uns cinc quilometres per un altre vehicle similar, i pocs quilòmetres més enllà, parem en una àrea perifèrica de la ciutat, mentre esperem un tercer vehicle, ens fan deixar la moto i el 6x6 i ens "resguarden" dins el cotxe policial, quan arriba el relleu continuem. Ara som ja dins l'àrea urbana completament, la porta de darrere del cotxe de la policia és oberta, un agent, porta l'arma preparada, dit al gallet, ens demana que ens acostem al cotxe i vigila. No permet que ningú, cap cotxe o moto es posi entre nosaltres i els dissuadeix amb contundència. Arribem per fi a l'hotel i en baixar dels vehicles, ens mirem amb en Fidel, i pensem el mateix, que bé que ja hem arribat. No sé si realment és perill real o precaució. Jo penso que això últim, Pakistan no vol tenir cap problema amb estrangers.

           Ens queden dos dies de reclusió a l'hotel. No podem sortir ni a comprar a les botigues del voltant. Per poder continuar necessitem l'expedició del NOC (No objection certificate), és un document expedit pel govern que autoritza el desplaçament per a una àrea concreta, de fet, és un registre de seguiment per a seguretat dels estrangers. Com que avui és dissabte i fins dilluns l'oficina governamental no és oberta, no ens queda altre remei que aquesta espera. Aprofito per rentar la roba, i sobretot per escriure el diari, editar fotos, vídeos i actualitzar el blog, aquí si, tinc accés a internet lliurement, tot i que el wi-fi s'interrompia freqüentment i la velocitat de procés es baixa.

              L'hotel és el "concertat" per aquestes esperes, la policia ja t'hi porta directament i com a monopoli és car i mes si tenim en compte que la seva qualitat de serveis i instal·lacions té molt a desitjar.

             A la fi, dos dies de descans no han vingut malament, tot i que el monopoli de l'hotel fa que els preus dels àpats siguin a la seva conveniència.

              Tot i no tenir un wi-fi fiable quant a continuïtat i velocitat, he pogut en aquest temps actualitzar el blog i penjar algun vídeo a la xarxa.

              Demà, tràmits burocràtics per treure el NOC i ruta cap al sud.

          Dilluns, torna a ser laborable i les oficines per expedir el NOC ja estan obertes. Després de l'esmorzar preparo la moto, i em vesteixo per marxar, de fet, només cal fer aquest document i emprendre la ruta; ens ve a buscar un cotxe patrulla, deixo la moto a l'hotel, més còmode, penso. En un trajecte curt, arribem a la seu policial de Quetta, un conjunt d'edificis ben protegit, amb molta guàrdia a l'exterior i amb garites a les portes formades per sacs de sorra a l'estil de les pel·lícules de guerra. El conjunt d'edificis és gran, nosaltres passem a un segon pis, d'un d'ells, l'aspecte un cop a dins es de deplorable, brut, mal cuidat amb els paviments trencats, portes sense maneta, algunes finestres sense vidres; i hi ha molt de trànsit de gent que entra i surt, i a nosaltres ens fan passar en un despatx on entreguem els passaports i emplenem un formulari, el despatx té tres taules, però hi ha vuit o nou persones que volten per l'estança, no els veig fent cap tasca concreta, parlen, llegeixen el diari, entren i surten; una mitja hora llarga després, canviem de despatx, com si seguíssim els nostres documents, l'ambient és el mateix, més gent que taules, alguns repassen expedients seguts en un sofà atrotinat, l'escena es repeteix per tres despatxos més, ningú ens pregunta res, ni hem fet cap paper nou, sembla que siguem un complement mes a tots aquells papers. A tots els despatxos hi ha un racó amb un fogonet, aigua i té, els funcionaris el preparen minuciosament, sense pressa, una tasca que repeteixen periòdicament al llarg del matí; ens serveixen un té, això vol dir que va per llarg, mentrestant esperem asseguts en un sofà i deixem passar el temps.

              Tinc mal de panxa, ja m'he aixecat amb molèsties, però des de fa estona s'ha intensificat notablement, haig d'anar al lavabo i demano on és, un funcionari m'indica, l'última porta del passadís a mà dreta, en entrar-hi la visió és dantesca, no hi ha cap lavabo que tingui aixeta, tot està trencat, les portes no tanquen i la brutícia és la reina de l'espai. No es deu haver netejat mai, mes d'ençà que es va fer, mes que llençar una galleda d'aigua a la placa turca, l'últim després d'haver-la usat. Una aixeta que desaigua directament a terra et permet rentar-te mínimament. Torno al despatx i al cap d'una estona ens entreguen el cobdiciat document i emprenem altre cop el retorn cap a l'hotel, allà ens diuen que sortirem demà! La data d'expedició del NOC és pel quatre de Desembre, ho sigui que torno a desfer l'equipatge i canviar-me de roba de nou i instal·lar-me a la mateixa habitació.

              El mal de panxa no cedeix, ans el contrari, i penso a sol·licitar una visita al metge; són les quatre de la tarda quan em comunico amb el RACC i després de dos o tres intercanvis d'informació em diuen que de seguida m'avisaran; rebo l'autorització quasi a les onze de la nit i a aquelles hores ja havia pres medicació de la meva farmaciola que em va relacionar la Unitat de Salut Internacional a l'Hospital de Sta. Caterina de Girona, a més que hauria de demanar als escortes que m'acompanyin, pel que posposo fins demà al matí la visita.

SORTIDA DE QUETTA CAP AL SUD. Jacobabad. Rahim Yar Khan.

El transport a Pakistan

Mes diversitat de transport.



Allà on pares crees expectació.

Amb l'Umar a Rahim Yar Khan

           Avui, sí, per fi, marxem de Quetta cap al sud-est. Continuem amb escorta, que es va substituint cada pocs quilòmetres. Deixem el desert i l'apareixen els conreus al llarg dels rius, amb l'aigua, la vida i els pobles es succeeixen amb més freqüència, però la seva economia es basa només amb l'agricultura, canya de sucre i cotó, principalment, els ramats de cabres, ovelles i vaques i els oficis que desenvolupen a locals molt precaris a peu de carretera: ferrers dedicats especialment a fer eines pel camp, terrissaires i moltes parades ambulants de fruita i verdura. Els pobles són petits, i no tenen pràcticament serveis més que petites botigues, són sorollosos i la pols del trànsit del bestiar i vehicles s'alça de terra formant un núvol.

              Ens allotgem a l'únic hotel de Jacobabad, i demà continuarem.

           Els Levies ens acompanyen fins a la sortida del poble, més quilòmetres dels que voldríem, però per fi podem circular lliurement. M'acomiado d'en Fidel, han sigut pràcticament vuit dies de convivència, molt agradables, he après d'ell a tolerar més els contratemps que et poden venir, "el viatge té això", deia quan una cosa no era com la prevista i té raó. Ens emplacem a estar en contacte, li demano que si es pot fer una foto amb el Dalai Lama que m'ho faci saber, té ganes d'anar a veure'l. En Fidel té els dies justos, s'ha de trobar amb la seva companya a Delhi el dia 9 i encara li queden uns quants quilòmetres. Jo també trobaré a l'Esther a Delhi, però tinc més dies de marge.

              Sol altre cop, porto un ritme una mica més alegre, vaig cap a Bhong, una localitat una mica apartada de la ruta que faig però prou interessant pel seu mercat. Deixo la carretera principal per trobar-me amb els poblets agrícoles més apartats, els ramats envaeixen la carretera, les motos i cotxes passen per on poden, no hi ha cap norma i tot flueix. A Bhong crido molt l'atenció de la gent, la meva moto i el meu equipament, no és ni molt menys habitual en aquestes contrades i a cada parada un núvol de parroquians m'envolta, em pregunta d'on vinc a on vaig, quan val la moto i sobretot, volen fer-se fotos, "puc fer-me una selfie, si us plau" et diuen. "És clar que sí", els contesto.

              Torno a la carretera principal i ja vaig directament cap a Rahim Yar Khan una ciutat gran del centre del país, tinc hotel reservat i després d'una dutxa surto al carrer a cercar algun lloc per sopar. Baixo per la mateixa avinguda de l'hotel i a uns centenars de metres trobo una pizzeria que em pot variar una mica el monòton pollastre de cada dia. Demano una pizza i havent sopat, l'amo del local, l'Umar, em demana per fer-se una foto amb mi. No ho entenc, ..., de fet puc entendre que un equip de moto i una moto poc habitual cridi l'atenció i la gent vulgui immortalitzar quelcom que és rar, però vaig vestit de carrer i tinc l'aspecte d'una persona "normal", penso, però el que els mou és la curiositat per un estranger de tan lluny. Establim conversa, via Google, ens seguem en una taula, demana té, em presenta al seu cuiner i al personal, i comencen les preguntes típiques que he contestat tantes i tantes vegades. Amb l'estona em diu si em ve de gust fumar, si vull haixix, declino la invitació però sí que vull fer un cigarret, sortim al carrer i pujo a la seva motoreta, em porta a donar un vol per la ciutat, m'ensenya els barris, la universitat, l'hospital, parem en una botiga i compra dos cigarrets, ens els fumem allà mateix, continuem, parem en un restaurant d'un seu amic, em presenta a la penya, continuem, parem en una altra botiga i em convida a un suc de fruita, i al final m'acompanya a l'hotel. Està content, suposo que conèixer un estranger de lluny, cosa rara a la seva ciutat li ha aportat la nota diferent del dia.

SEGUINT EL RIU INDUS

Mesquita de Derawar

Fort de Derawar

 

Parada i te a la carretera.



Els colegues alemanys: l'André i en Jens

El motoclub Pakistanes Cross Route

Katas

            No tinc molts quilòmetres avui, però vull veure Uch i el fortí de Derawar, són dues localitzacions fora de la ruta i oposades. A Uch esperava veure un poble més interessant, el seu mercat, que és un dels atractius, és molt similar al d'altres pobles anteriors.
          Derawar si és una visita interessant. És un fortí del segle XVIII, encara que els orígens són molt anteriors. La fortalesa, situada al desert de Cholistan, és quadrada i té mil cinc-cents metres de perímetre, el caracteritzen les seves torres rodones. Actualment està en un estat ruïnós i caldria una rehabilitació important per no perdre aquesta peça arquitectònica única a la regió, les muralles, si es conserven en bon estat. M'entretinc a la visita, m'agrada i m'hi passejo, fins que es comença a fer fosc.

           Em falten, uns cent quilòmetres per arribar a Bahawalpur on tenia reservat una habitació en un hotel que m'han anul·lat per no ser apte per a estrangers, els estrangers, han d'estatjar-se en un lloc amb seguretat armada i accés controlat. El camí, de fosc ja, és més caòtic encara, a més de l'habitual encreuament de tota classe de vehicles, animals i persones per la carretera haig de sumar que els pakistanesos no tenen el costum d'utilitzar les llums "curtes" i tots els vehicles que em vénen de davant m'enlluernen molt, a més, la majoria de motos i motocarros van sense llum, ni a davant ni a darrere, i te'ls trobes sense ni adonar-te compte, acabo el trajecte una mica estressat. De nit haig de cercar hotel, i acabo en l'únic que té les característiques adequades per estrangers i al preu de monopoli, per descomptat.

           Vaig curt de gasolina a la moto i d’efectiu a la cartera i pel súmmum, haig de tornar a anar escoltat fins a Multan, com a cas aïllat, diuen. La policia m'espera a l'hora convinguda i sortim primer a cercar un caixer d'on pugui treure efectiu, la targeta de crèdit no és molt utilitzada per la gran majoria dels establiments, tret de llocs de luxe o hotels de categoria alta. L'escolta m'acompanya a dos o tres caixers i a cap es possible obtenir diners. No sé per què, ni el banc em dóna cap explicació. L'única manera que és possible, diuen, és anar a una gasolinera que tingui el cobrament amb targeta, i que et cobri una quantitat molt més elevada pel combustible, torna'n el canvi amb efectiu i així ho fem. Ara si m'han sigut útils els de l'escolta perquè hem anat directe al gra, malgrat que he passat certa vergonya, ja que en els caixers i a les gasolineres, si hi havia cua, l'estranger passa davant de tothom, i ningú protesta.

              El trajecte a Multan es fa només amb un parell d'hores, anem directament a l'hotel que havia reservat a través de la web, i m'he trobat amb la mateixa situació d'ahir: no és apte per a estrangers, ells mateixos, però s'han cuidat de portar-me a un altre, no gaire lluny d'on érem. Les normes, em diuen, haig d'avisar a recepció si vull sortir i dir a on vaig per anar-hi escortat. Tenia previst quedar-me un parell de dies a la ciutat perquè hi ha dues o tres visites interessants a mesquites i basars, però no tinc ganes de portar una escorta. M'he plantejat seriosament marxar de Pakistan i anar directament cap a l'Índia, però al final m'han dit que fora de Multan puc circular lliurement, pel que seguiré la meva ruta cap a Islamabad. M'he quedat la tarda a l'hotel.

          En baixar al menjador per esmorzar, em trobo per sorpresa a dos motoristes entaulats i ens saludem.

              - Tu ets en Jesús

              - Si

              - Et vàrem veure al xat que té organitzat el funcionari de fronteres a Iran i també la teva moto a l'hotel Bloom Star a Quetta. Nosaltres no ens hi vàrem poder allotjar perquè estava ple i vàrem acabar dormint a la seu de la policia.

              - Don sou?

              - D'Alemània

              - Cap on aneu?

              - A Lahore. Esperem l'escorta i marxar. Farem grup junts.

              - Sí, altre cop l'escolta.

              - Ja, ja, si

              - Hem quedat a les nou.

              - Allà ens veurem

              Menjo les torrades i em prenc el té. Vaig cap a l'aparcament, carrego la moto, i en poca estona arriba el cotxe de la policia i marxem. Penso que només ens han d'acompanyar fins a la sortida de la ciutat, de fet portem rutes diferents a partir de trenta o quaranta quilòmetres de la sortida de Multan, però no, els canvis se succeeixen i haig de seguir la seva ruta que em farà donar una volta innecessària de més de cinquanta quilòmetres. Començo a pensar que així no puc anar, no faig res del que voldria fer, no parem quan voldria parar, per fer una foto, per veure aigua, per estirar les cames; parem quan no voldria fer-ho, anem a una velocitat inadequada, moltes vegades els cotxes de la policia són tan vells i atrotinats que no poden més; s'allarguen innecessàriament les hores de conducció i amb això el cansament al final del dia, m'adono compte que ens passen davant motoretes de 80 cc. amb una família a sobre, pare, mare i dues criatures, o bé, el pagès que du sis marranxes de la llet, tres a cada costat, o bé aquells dos nois que un condueix i l'altre a darrere aguanta una cabra entre tots dos.

              Passem Harappa a on volia parar per veure l'antiga ciutat emmurallada de la civilització de la vall de l'Indus, de l'any 2000 aC. Em començo a posar de mal humor, no he vingut a Pakistan per anar seguint una pick-up amb dos policies a la part de darrere que em vigilen fusell en mà.

              Aprofitem per fer una petita parada en un dels canvis d'escortes, un policia ens ofereix té i galetes, són bona gent, amb ganes d'ajudar, però a mi em destorben. Pot ser que la ignorància de la situació real no em faci veure un possible perill real. Parlo amb els nois alemanys, del seu viatge, de les seves motos i de la ruta futura a seguir. Parlem de Myanmar i acordem comunicar-nos si coincidim en les dates per travessar el país junts.
En un encreuament ens separem, ells, cap a Lahore i jo cap a Faisalabad, els polis m'acompanyen a l'hotel i ja no em moc d'allà, la ciutat no té més interès.

             Programo una ruta, cap al nord, que inclou dues parades interessants: les mines de sal de Khewra i un temple hindú a Katas, és un trajecte no massa llarg que em permetrà fer-ho amb tranquil·litat.

             El GPS em dirigeix cap a l'autopista, que és de peatge, i a l'entrada els funcionaris em diuen que les motos no tenen permesa la circulació per aquesta via. Dono la volta i penso que millor, perquè l'autopista no m'ha agradat mai, però la sorpresa bé en la reprogramació del GPS que m'allarga la ruta quasi cent quilòmetres. Pujo pel marge esquerre del riu Jhelum, el travesso i torno a recular pel marge dret. No m'ha desagradat el trajecte que passa per pobles plens de vida per les terres fèrtils que els acull. En un punt del trajecte em trobo un grup de motoristes que fan ruta per la zona i em paro a xerrar amb ells. Pertanyen a un moto club Pakistanes i coincidim en ruta, pel que em conviden a fer-la junts. Van en motos molt petites però indubtablement són motoristes. La diferència entre una persona que té moto i un motorista és infinita perquè ser motorista és un sentiment, una manera de viure, d'entendre els viatges. A Pakistan hi ha moltes motos petites, són el mitjà de desplaçament de molta part de la població que per desgràcia no es pot comprar un cotxe, o dit d'altra manera, que té la sort de poder-se comprar una moto i no haver de desplaçar-se a peu, en bicicleta o en un carro tirat per un burret. Aquestes motos porten instal·lats tota classe d'artefactes per transportar les seves mercaderies i són essencialment eines de treball.

              Les motos dels motoristes tenen un altre aire totalment diferent: estan netes i polides, porten miralls, els llums funcionen i fins i tot n'hi han posat algun de complementari. El motorista estima la seva moto. Aquesta gent, és motorista!

              No hi ha cap moto que passi de 250 cc però tot-hom va equipat més o menys adequadament i cada un segons les seves possibilitats. Són una vintena i d'edats molt diferents, estan ben organitzats, tenen els punts de ruta ben marcats, s'avisen els uns als altres de qualsevol incidència a la carretera.

              En una parada els espera la premsa que grava una entrevista a dos dels seus líders, darrere una pancarta del moto club, em fan participar i em conviden a dir unes paraules de com em sento a Pakistan. Tothom fa fotos i haig de sortir a totes! Es paren a dinar i jo que ja ho he fet, segueixo i ens acomiadem.

              Arribo a les mines de sal de Khewra, tota una atracció turística i em demanen vint dòlars per entrar, els locals només paguen cent deu rupies, setanta cèntims escassos d'euro. No els porto i no puc treure efectiu del caixer que hi ha a la proximitat. Em quedo amb les ganes de veure-les.

              Continuo cap a Katas i trobo el temple hindú tancat, només puc veure'l de lluny. Es fa fosc i em queden uns trenta quilòmetres per arribar a Kallar Kahar a on passaré la nit.

ISLAMABAD. TAXILA. TAKHT-I-BAHI

Mesquita Faisal

Pakistan Monument

Rawal Lake

Taxila

Takht-i Bahi

            El cel és gris i el terra és moll. Aquesta pluja que ha caigut la nit ha fet una capa relliscosa sobre el paviment de la carretera, no ha sigut prou intensa per rentar tota la pols que acumula l'asfalt i els primers quilòmetres de ruta, que passen per una zona muntanyosa amb pendents i revolts haig d'anar amb compte.Tinc poc més de cent quaranta quilòmetres per arribar a Islamabad, els últims però els faig amb pluja intensa, fins a deixar-me amarat. Arribar a l'hotel ha sigut reparador, canvi de roba i descans.

             

            Haig de fer la revisió de la moto, ja porto vint mil quilòmetres de viatge, l'anterior la vaig fer a Bakú. A Pakistan no hi ha motos, però tampoc he vist molts de cotxes europeus, BMW té un concessionari únic per a tot el país, amb dues delegacions una a Karachi i l'altre a Lahore. Fa dies els hi vaig enviar un e-mail sol·licitant la seva disponibilitat per fer la revisió i un canvi de pneumàtics, però no vaig tenir resposta, avui em presento al centre de serveis del concessionari i després de la sorpresa de veure una moto em diuen que si tinc el filtre d'oli, evidentment que no el duc, espero que un concessionari de la marca disposi de tots els recanvis. Cap problema, entra la moto i ara començarem, em diuen; al taller no hi ha cap referència de moto ni els mecànics, crec, han vist mai una moto com la meva, però s'hi posen, miren, cerquen, pregunten i acaben amb el canvi d'oli, i revisió.

             Ja tinc la moto a punt per fer un altre munt de quilòmetres, me'n vaig a veure els pocs punts realment d'interès de la capital de Pakistan, un és el National Monument, un lloc enlairat amb una estructura de granit de forma florejada que simbolitza la unitat del poble Pakistanès, la mesquita Faisal, una de les més grans del món i situada a la part alta d'Islamabad, va ser costejada pel rei saudita Faisal, d'ací el seu nom, que va pagar els cent vint milions de dòlars que va costar.i el Daman –e-koh, un parc a la part alta de la ciutat, concorregut pels locals i proper a la mesquita Faisal. Aquesta zona és la residencial de la classe alta d'Islamabad, amb mansions privilegiades envoltades de jardins i amb guàrdia a cada porta les vint-i-quatre hores del dia.

         Surto aviat amb la moto amb direcció cap al nord del país. Vull veure Taxila, un complex budista a uns cinquanta quilòmetres d'Islamabad i també Takht – i – Bahi, un monestir budista, del segle I. La ruta és llarga, més de tres-cents cinquanta quilòmetres entre anada i tornada. Passo per pobles i per mercats molt concorreguts, amb molt moviment de gent que s'acosta des de les zones rurals per comprar i vendre.

             El GPS "pensa" que el camí més adequat és una carretera estreta entre muntanyes i per una zona on només hi ha algunes cases rurals, sovint el poc asfalt que li queda es converteix en pista, que a causa de les últimes pluges, és un fangar. Faig així més de trenta quilòmetres avançant dificultosament fins a tornar a trobar la carretera principal, penso que si aquí em passes alguna cosa, ningú em trobaria fins que la moto ja fos ben rovellada! L'experiència d'aquest tall, malgrat algun moment d'angoixa, ha sigut bo.

              Observo la gent que trobo per pobles i mercats, la seva vestimenta tant en homes com em dónes, em diu que estic en una zona on la religió és més radical. Els homes porten llargues barbes i vestimenta tradicional, les dones, moltes, van amb burca, només una petita reixeta a la cara els hi permet veure, distorsionadament el que tenen davant.

           La primera parada a Taxila, una estupa és el centre d'un complex de monestir cel·les i demés edificis per a la vida dels monjos, que conformaven també ciutat i lloc de formació. Els orígens són del segle VI aC. El lloc està en ruïnes i necessita una conservació, però la visita és altament interessant per totes les estructures que queden dempeus i que pots imaginar-te la seva importància.

              Takh-i-Bahi es troba prop de la ciutat de Mardan, a uns cent setanta quilòmetres d'Islamabad. És un complex budista de gran envergadura fundat al segle I i amb ús fins al segle VII. És patrimoni de la UNESCO.

              A la tornada cap a Islamabad, m'asseguro de planificar-la pel camí més ràpid. Quan surto de Takh i Bahi comença a fosquejar i tinc més de cent cinquanta quilòmetres per arribar per unes carreteres caòtiques i polsoses, de nit.

            Islamabad és una ciutat rectangular, en essència, unes grans avingudes la travessen longitudinalment i transversalment. És una ciutat esponjada, trobes grans parcs i zones verdes en ple centre però no una zona antiga, la ciutat vella de qualsevol capital. Avui he intentat donar-hi una volta per descobrir algun racó que fos genuí i no l'he trobat.

              He tornat al National Monument, abans-d'ahir vaig equivocar-me d'entrada i ho vaig trobar tancat. Un cop a dins el recinte veus la magnitud de l'espai, és un monument bonic amb referències a personatges, llocs i edificis emblemàtics, també hi ha un museu que explica la història del país amb uns diorames amb figures de cera i decoració molt ben encertada que representen els seus protagonistes, en diferents episodis i en situacions singulars. L'entorn està ple d'escolars i molta gent de passeig.

              Una altra zona verda i també molt visitada és el Rawal Lake, un llac als afores amb parc d'atraccions, un parc d'ocells exòtics, un embarcador i una zona enjardinada molt agradable de passejar-hi.

LAHORE

Shekhupura. Hiram Minar Park

Lahore

Masjid Wazir

Minar e Pakistan

Badshahi Mosque. (segueixen sis mes)

Fort Lahore. (segueixen tres mes)

Anarkali Basar

             El centre històric de Lahore és interessant. La mesquita Badshahi, el Fort Lahore i el monument Minar-e-Pakistan formen un conjunt que necessites tot el mati per veure-ho tranquil·lament.

              A la mesquita hi havia celebració religiosa, penso que era un acte privat, ja que els assistents formaven un grup reduït i selecte. Homes i dones portaven les seves millors gales i en acabat els hi oferien uns presents abans de marxar. Un cop acabada la celebració, el lloc ha quedat lliure per a la visita, que n’he pogut gaudir plenament. La mesquita és bonica, el seu estil és molt diferent de les mesquites d'Uzbekistan o Iran, on domina el color blau i verd, aquesta te un aire molt més oriental mes d’acord amb l’estil mongol que li va donar l’emperador Aurangzeb. És la segona mesquita més gran de Pakistan.

              Minar-e-Pakistan és un monument construït al lloc on s’aprova la resolució de Lahore el 1940, la primera referència a una pàtria independent dels musulmans de l’Índia britànica.

              El fort Lahore és un recinte emmurallat de més de vint hectàrees també de l’època de l’imperi mongol i formen un conjunt amb la mesquita i el Minar.

              Havent dinat, vaig cap al carrer d'Anarkali, un carrer comercial, un basar, una via de cap a un quilòmetre de llarg on pots trobar qualsevol cosa que es pugui vendre. El fet d'anar i venir de la gent és constant, l’aglomeració de motoretes fan impossible gairebé la circulació a peu, tothom crida la seva mercaderia, el soroll és considerable i l’ambient bé val una visita, encara que no necessitis comprar res.