De l'Himàlaia a Bangla Desh

Kanchenjunga

Camps de te

Darjeeling

 

Caserna de la policia a Panchagarh

Mercat a Dacca

Mercat d'arros.

Ruta cap a Barisal

 

Amb l'Elena i l'Aqil

Mesquita a Bagerhat

Mesquita dels seixanta pilars

Sundarban

            

Els colegues de Bikepackers 

Frontera Bangla Desh a India

Hi ha dues rutes marcades al GPS, per anar a Darjeeling, una per Nepal cap al nord per arribar a la frontera pròxima a Darjeeling, l'altra travessa la frontera amb Índia per l'est, a pocs quilòmetres de Birtamode i després vira cap al nord. Totes dues rutes tenen aproximadament els mateixos quilòmetres i temps de recorregut, pel que opto d'anar-hi pel Nepal, ja que a la tornada, iré per l'Índia en direcció cap a Bangla Desh.

Deixo Birtamode i enfilo de seguida cap a la muntanya, en aquesta part més oriental de Nepal, la vegetació canvia, té un aire més tropical amb moltes palmeres i altres plantes que a casa les veiem petites en un test i aquí són ufanoses i ben grosses. Es succeeixen petits poblets de cases molt acolorides, mentre la carretera va pujant amb un fort pendent; per sobre dels 1600 metres d'altura es veuen les plantacions de te que ocupen extenses superfícies als pendents de les muntanyes fins a Pashupatinagar, el poblet fronterer amb Índia, comercial i ple de transeünts que aprofiten per fer les seves compres. El lloc fronterer és a mig carrer, els guàrdies d'ambos països estan fent petar la xerrada junts i no hi ha més senyal que una tanca, que està oberta. Em dirigeixo a un dels guàrdies i molt amablement em diu que allà no hi ha oficina d'immigració i que allò només és un pas pels locals, que haig de tornar a la mateixa població d'on he sortit i anar a la frontera de Kakarbhitta. Haig de recular el mateix camí que he fet, seixanta quilòmetres i torno a ser al punt de partida tres hores després d'haver començat la ruta.

La frontera de Nepal amb Índia és un caos i un desordre total, haig d'anar cercant cada una de les oficines on em segellin el passaport i facin els tràmits d'exportació temporal de la moto, una horeta més tard ho tinc tot a punt i puc començar el laberint entre els camions, cotxes, motos i vianants que travessen d'un país a l'altre.

Torno a emprendre la pujada a la muntanya, aquest cop per Índia, molt més transitada de camions que pugen lentament amb les seves càrregues i els tot terrenys, abarrotats de gent que fan de taxi entre els diferents pobles. El camí és lent i similar al de la part Nepalesa, però amb la particularitat que comparteix la calçada amb una via de tren petit, tan petit que sembla de joguina, construït el 1881, la via creua sovint d'un costat a l'altre de carretera per fer els revolts menys pronunciats, no té gaire més de mig metre d'ample i la mitjana de velocitat és inferior als deu quilòmetres per hora. Les set hores i mitja que tarda, per fer els 78 quilòmetres de Siliguri fins a Darjeeling no el fan operatiu per transport, però si com a atracció turística.

Arribo a la ciutat passades les quatre de la tarda, fa fresca tot i que llueix el sol, l'alçada de quasi dos mil dos-cents metres es nota.

Malgrat que hi ha alguns núvols, es veu l'Himàlaia a l'horitzó. No tinc pressa per sortir, llegeixo una estona i repasso alguna documentació que tinc, a mig matí m'abrigo per sortir i donar un vol per la ciutat, en passar la porta veig que està nevant!, reculo a cercar la gorra i els guants de llana, el temps no està per bromes! A fora la gent ho celebra com si no fos una cosa habitual a aquesta altura, fan fotos i paren la mà per copsar algun floc de neu.

Vaig caminant fins a l'estació del tren, el Darjeeling Himalayan Railway, és ara, un tren turístic, conserva encara les velles màquines de vapor que conviuen en unes no menys vetustes dièsel. En arribar un tren s'està preparant per sortir, abans però els empleats repassen la caldera, netegen el sutge, premen rosques, greixen bieles, articulacions i carreguen la caldera de carbó. Tot un espectacle que se suma a la sortida, la màquina treu fum i el fet de xiular de la sortida et transporta a no sé quantes dècades enrere. Continua nevant, encara que feblement i les imatges són encara més evocadores.

Darjeeling és una ciutat assentada en el pendent de la muntanya i els seus carrers són tots amb forts pendents, té un bon comerç i destaquen els establiments dedicats a la venda de te.

A última hora de la tarda, els núvols escampen i per demà es preveu sol, encara que amb la temperatura baixa, obvia per la seva altura geogràfica.

El dia és esplèndid, clar i serè, des de Darjeeling es veu una vista sobre el Kanchenjunga preciosa, que deixo enrere per tornar a baixar a Siliguri i travessar la frontera cap a Bangla Desh. Comparteixo carretera amb la via del tren, que el trobo a inici del camí; tren, vianants i cotxes han de conviure en el mateix traçat sense cap separació física, la via passa per davant de les portes de les cases i dels comerços, la gent assumeix l'espai del tren com a propi, s'aparta quan ha de passar i torna a ocupar la via un cop ha passat. La baixada està col·lapsada pels tot terreny que fan de taxi col·lectiu i els camions que traginen tota classe de mercaderies, però a mesura que t'allunyes de la ciutat es va esponjant.

A Siliguri cerco l'oficina de correus, vull enviar un paquet de te de Darjeeling a l'Esther, li farà il·lusió, no és difícil, malgrat el trànsit. L'oficina està plena de gent a les diferents taquilles fent gestions, les files d'espera són anàrquiques, la distancia entre usuaris, és mínima i la discreció nul·la, no tenen cap mena de vergonya d'estirar el cap per veure quin paquet recull o que envia la persona que tenen al davant. Quan em toca el torn, la funcionaria, em diu que haig de posar un embalatge al paquet que vull enviar i que vagi a fora de l'oficina, que hi ha unes taules que em facilitaran el que em faci falta, la resta d'usuaris assenteixen amb el cap l'afirmació de la funcionària i em complementen amb explicacions fins on haig d'anar. A l'exterior hi ha un parell de taules petites i un home sota un para-sol que ofereix sobres, paper d'embalatge, bolígrafs i també el servei d'omplir formularis als analfabets que li sol·liciten. Em fa un paquet amb tela cosida, hi posa l'adreça i em diu que ja puc anar a la taquilla número tres, pagar les taxes i feina feta. Les cues pertinents, fer el paquet i poder-lo entregar m'ha costat gairebé una hora i mitja, son mes de les quatre de la tarda quan reprenc el camí cap a la frontera Índia. Aquí els funcionaris no tenen gens de pressa i si molta curiositat, passo per diferents despatxos sense fer cap tràmit, es miren el passaport una vegada i una altra, se'l van passant entre ells, miren i llegeixen fins i tot el que no els hi incumbeix, passa el temps i es va fent tard, però el segell definitiu de sortida del país, per a mi i per a la meva moto no l'estampen, miren els documents entregats com si mai n'haguessin vist cap d'igual, jo crec que ni tan sols saben com solucionar la sortida d'un "carnet de passage", l'inspector en cap ha de posar-hi mà i al final arreplego el meu passaport, degudament segellat i faig els pocs metres que separen la frontera de Bangla Desh ja completament fosc. Curiosament, aquí els tràmits són lleugerament més àgils, tot i que haig de fer el visat per entrar al país. Quan surto de les senzilles dependències em trobo la moto completament rodejada de curiosos, tothom es vol fer una foto amb mi, preguntes i respostes que he donat mil vegades en els últims mesos de viatge, al final emprenc altre cop la ruta cap a no sé on, no tinc res reservat i no sé ni tan sols la primera ciutat que trobaré si és gaire lluny; la carretera no té cap marca de pintura ni molt menys hi ha cap mena d'il·luminació, molta gent camina a les fosques, bicicletes i motos sense llum, haig d'anar amb molta cura de no emportar-me a ningú per endavant. Després d'uns quaranta quilometres, trobo una petita ciutat, paro davant d'un magatzem de materials de construcció i un jove m'orienta d'on puc trobar un hotel, no és gaire lluny d'allà mateix, a recepció els hi dic que no tinc moneda local, que demà iré al banc i pagaré el meu compte al matí, els dos empleats es miren i accepten, també em fien el sopar. L'habitació és molt senzilla, mentre arreglo les meves coses, truquen a la porta, un home acompanyat pel recepcionista es presenta com a policia, tot i que va sense cap uniforme, em diu que és allà per ajudar, per si tinc cap problema, per si necessito qualsevol cosa. Cap problema li dic jo, em demana el passaport i diu al recepcionista que fotocopií les meves dades, i les del visat que m'acaben d'expedir a la frontera. Mentrestant demano al recepcionista on puc deixar a bon resguard la meva moto i el policia em contesta que sense cap problema puc fer-ho al mateix pati de la comissaria, que és darrere mateix de l'hotel. Penso que allà estarà segura, baixo per anar a tancar-la i em trobo, altre cop un núvol de persones que rodeja la moto i que mira, comenta i exclama, m'obren pas i puc deixar la moto al lloc indicat.

Em llevo aviat i miro si tinc més sort amb els caixers per obtenir efectiu, ja que ahir a la nit em va ser impossible, no em reconeixien la targeta com a vàlida, però ara si he trobat una entitat adequada i puc obtenir efectiu, tot seguit me'n vaig a la comissaria de policia a buscar la moto i surt tota la patrulla a fora per veure qui és l'extraterrestre que ha arribat a la ciutat, tots es fan fotos al costat de moto.

La ruta cap al sud passa per un paisatge agradable, rural, de poblets petits al mig d'arrossars. La carretera és estreta i tot i que hi ha poca circulació la velocitat que porto es baixa. Els pobles són plens de vida, gent que va i bé i que paren la seva activitat per veure'm passar, dos vailets van en una bicicleta, el que la condueix està girat enrere parlant amb el seu company i sense adonar-se, xoca amb la meva moto, per sort tots anàvem a molt poca velocitat però a mi em desestabilitza i xoco contra un rickshaw que hi havia allà parat, la moto es tomba i es trenca un intermitent que em queda penjant, els nanos de la bicicleta desapareixen i els vianants que ja m'han rodejat altre cop, m'indiquen que al final del carrer trobaré un mecànic, recullo els trossos de l'intermitent i allà em dirigeixo. El mecànic encola els trossets, torna a empalmar els cables i ho munta, davant del nombrós públic congregat. Em cobra 50 takas, mig euro, aproximadament.

Continuo, descanso una estona al migdia en un lloc de carretera que fan menjars, demano l'àpat, arròs i carn de xai, com quasi cada dia, l'àpat és bo i a un preu molt moderat. Arribo a Naogaon, una ciutat mitjana, lletja, sense gens d'interès, només per passar-hi la nit i continuar demà, demano als vianants si saben d'algun hotel i tot i les explicacions que em donen, no en trobo cap. Molts establiments no estan retolats i si ho són, estan en alfabet bengalí, al final trobo un allotjament, un hotel de categoria superior, però no vull buscar més. Pago molt més de què tinc previst, però el servei i el lloc és immillorable.

El camí cap a la capital és avorrit, vaig deixant les zones agrícoles i a mesura que em vaig acostant al gran orbe, dono pas als serveis. La carretera està en construcció i molts quilòmetres són sense asfalt, no hi ha molts cotxes però està ple de bicicletes, camions i sorollosos autobusos, vells, atrotinats, rovellats, aixafats, sense vidres a les finestres, sense llums a darrere, pestilents pel fum que desprenen del tub d'escapament, abarrotats de gent a dintre i al sostre, moltes vegades sense part dels seients per poder-hi enquibir més embalums i paquets i no gens estrany veure-hi també algun xai o una cabra; circulen amb total anarquia parant allà on poden recollir passatgers i deixar-ne, sense cap mena d'indicació. Molts de transports locals és fam amb carretons a pedals, a vegades porten càrregues, principalment ferros per a la construcció, que sobrepassen dos o tres metres per davant i per darrere la mida de la plataforma i poden ser veritables punyals en cas de col·lisió. La diferència de velocitat entre aquests carretons i els vehicles de motor fa que la conducció sigui molt feixuga, els avançaments són del tot inapropiats i molt perillosos, però tothom accepta el seu rol, i el dèbil s'aparta.

Els accessos a Dacca són depriments, brutícia, escombraries amuntegades a les cunetes en combustió, desprenent fum i molt mala olor i el caos d'autobusos vells es multiplica en recerca de clientela al crit del cobrador. Ja a dins la ciutat veig molta policia en els encreuaments de carrers i a les teulades d'edificis singulars.

Em quedo a Dacca dues nits, vull mirar si puc agafar el vaixell fluvial que va fins a la gran regió de Sundarbans, espai natural de maresma i jungla, parc nacional i Patrimoni de la Humanitat.

Prenc un tuc-tuc per arribar a la terminal de ferris de Sadarghat, a uns sis quilòmetres de l'hotel on estic, i m'endinso a l'aventura dins aquest minúscul vehicle, per una ciutat caòtica on no hi ha molts cotxes però si camions, autobusos i rickshaw de tracció humana. Tothom passa per on pot, travessa per on hi ha un espai i tots els vehicles encaixen com una peça de tetris, mil·limètricament, el conductor té perícia i la mida presa al seu vehicle i el fa anar àgil, però sort que la velocitat que portem és molt baixa perquè més d'un cop, jo no ho he vist clar si arribaria a destinació sense cap incident.

La riba del riu Buriganga és plena d'embarcacions petites, de fusta, que fan transports d'un costat a l'altre i conviuen amb els ferris de desplaçaments més llargs amb la mateixa anarquia que els vehicles pel carrer. Els ferris també, tenen un manteniment més que dubtós i el seu aspecte és bastant precari.

A tot el llarg d'aquesta zona portuària, hi ha un mercat de fruites, verdures i altres queviures que s'allarga uns quants centenars de metres al llarg del riu. Està curull de gent i de trànsit de plataformes de tres rodes traccionades a pedals i carregades fins a l'impossible de mercaderies, tant és així que no els hi queda més remei que dues persones empenyin a peu l'artefacte. Caminar per aquesta zona és difícil, la densitat humana és molt alta i vas avançant fent ziga zaga amb molt de contacte humà i vigilant on poses els peus, ja que el paviment és una catifa en putrefacció de restes vegetals, papers i altres detritus.

A l'altre costat del carrer hi ha petits establiments de diferents oficis: barbers, fusters, torners, que ocupen un espai mínim per desenvolupar el seu negoci.

Decideixo tornar a l'hotel caminant, tot i que està a sis quilòmetres de distància i per carrers que és difícil avançar, compro quelcom de fruita, cacauets i dàtils per tenir per la ruta i mentre vaig fent camí m'adono que la vida de la gent d'aquesta ciutat és molt precària que depenen diàriament del seu petit negoci, això qui el té!, i que hi ha molta pobresa, pidolaires i altra gent que ja ni demana, resta estirada a terra deixant passar les hores.

Programo la ruta de demà cap a Barisal, rumb al sud per veure Sundarban, el GPS em dóna dues opcions, totes dues amb el mateix temps però amb vuitanta quilòmetres de diferència l'una amb l'altre i em decideixo per la més curta, penso que serà perquè passa per carreteres secundàries, per tant ja m'interessa, però no!, els primers cinquanta quilòmetres d'aquesta carretera de caràcter Nacional, estan en obres i fas ben poc camí d'una manera continuada perquè cada poc tens un desviament amb el consegüent alentiment de la marxa.

Arribo al riu Padma, que s'ha de travessar amb un ferri, l'espera no és llarga, però l'embarcament de vehicles és lent, la plataforma que ens ha de portar a l'altra riba és vella i rovellada, no hi cap ni un vehicle més, tot l'espai està aprofitat al màxim, compto que hi ha entre camions i autobusos una dotzena de vehicles, mes una ambulància i una vintena de motos, travessem el riu i entrem en un canal que formen dues illes fluvials, la travessa dura una mica més d'una hora, durant el trajecte establim conversa amb l'Azmol, un noi de trenta anys, funcionari de duanes que està viatjant per feina amb una Yamaha, un noi molt tranquil, amable, parlem del viatge i de la seva feina, m'ensenya fotos del seu fill i compartim uns dàtils que porto; en arribar hem d'esperar-nos perquè la zona d'atracament està ocupada per un altre vaixell, però en no més de vint minuts ja hem pogut sortir i continuar.

Aquí la carretera i el paisatge canvia, entro en una zona de vegetació densa, selvàtica, el camí és estret però en bon estat, passo per petits poblets i gaudeixo el trajecte, en un racó de carretera paro per menjar unes peces de fruita i descansar una estona, veig la mainada que torna de l'escola i travessa el riu per una passera de canyes amb tota naturalitat, si fos a casa, en dirien esports d'aventura i la mainada aniria amb un arnès i casc... Es para un policia amb la seva moto i em pregunta si tinc cap problema, tot OK li responc, només descanso una mica i menjo una poma, pots venir a la comissaria i menjar assegut, si vols, li agraeixo l'oferiment però el declino, m'indica el camí que haig de seguir per fer la meva ruta, es fa una foto amb mi i ens acomiadem.

 No tinc un trajecte massa llarg avui, només uns 130 quilòmetres fins a Khulna, ja de ple en una zona humida molt extensa i de vegetació espessa, també avui haig de travessar el riu Katcha amb una d'aquestes grans plataformes motoritzades; durant l'espera s'acosta un home i em diu que ell també té una moto igual a la meva, m'ensenya una foto i que és de Singapur; se separa un moment de mi i torna amb la seva companya, una noia romanesa, parla espanyol perfectament, el va aprendre a Romania però també viatjant per Sud-amèrica i durant una llarga estada a Sant Carles de la Ràpita, ensenyant angles a la mainada, amb ella encetem una conversa llarga, em diuen que estan de mini vacances perquè és l'any nou xines i a Singapur es para tot durant uns dies, i la majoria de la gent escampa la boira. Ens canviem les adreces amb el desig de veure'ns a Singapur i fer una sortida junts amb moto. La barcassa surt i els perdo de vista, en arribar a l'altra riba espero als afores del poble per acomiadar-me però no els trobo i segueixo la meva ruta, amb el propòsit d'escriure'ls.      

  Faig una parada a Bagerhat per veure aquesta ciutat del segle XV i una de les seves mesquites més importats, la de Shat Gombuj construïda amb maons vermells i que té seixanta pilars, coneguda també per aquest fet. Ja estic a prop de Khulna, és migdia i amb la jaqueta posada tinc calor, el termòmetre marca 30 °C.

Un cop instal·lat, cerco informació a la xarxa per fer la visita a Sundarban, trobo el lloc on estan les agències que gestionen els vaixells i m'ofereixen sortir d'aquí a cinc dies, no n'hi ha fins llavors i jo no tinc tants de dies perquè la visa em caducarà; dono un vol per la zona portuària, veig els estibadors descarregar a mà un vaixell carregat de sacs d'arròs que apilonen en una esplanada, allà mateix contemplo la part més trista de la pobresa, unes dones recullen de terra els grans d'arròs que s'escapen dels sacs mal cosits.

Mongla és el port fluvial d'entrada a Sunderban, és a només cinquanta-dos quilòmetres de Khulna, tot i que la carretera no és del tot bona, hi arribo aviat. L'hotel és un edifici d'estil colonial, amb terrasses porxades i envoltat de jardins, l'habitació és còmode però molt senzilla després d'instal·lar-me demano a recepció ajut per acabar de concretar un recorregut pel riu i m'expliquen amb tota classe de detalls les diferents possibilitats, des de migdia, fins a la que ja em varen oferir a Khulna de tres dies, però les dates no varien i no puc quedar-me fins al dia 10 aquí. Demà sortiré a les vuit del matí fins al cap vespre que serà la tornada, tot el dia navegant pel riu amb l'expectativa de veure el màxim de fauna.

L'hotel està quasi a la mateixa riba del riu, la població és a l'altre costat, les barques travessen el riu sense parar, totes van plenes de gent. Gaudeixo de l'entorn tranquil per escriure i editar fotos, fins que la cridòria exagerada de les garses em fa sortir a fora, a la terrassa, dos gossos n'han empaitat una, encara està viva, moltes sobrevolen els gossos i en vol rasant intentant amb el bec picar els gossos i fer que l'ocell pugui deslliurar-se, però són dos animals que pugnen per la mateixa pressa i quan no el te un a la boca, el te l'altre. Al final els dos cans escapen i es perden pel fons del jardí.

El riu Rupsa és una de les moltes branques que forma el delta, és un riu cabalós, la seva amplada no és inferior al quilòmetre i mig i des de Mongla dista poc més de cinquanta quilòmetres fins al mar, travessant tot el manglar de Sundarban. De bon matí prenc una barca que recorrerà uns vint quilòmetres riu avall, a molt baixa velocitat anem seguint la riba esquerra, deixant una multitud de vaixells ancorats al mig del riu a l'espera de ser descarregats mitjançant altres embarcacions més adequades per la navegació fluvial. L'embarcació atraca a Harbaria Eco Park Jetty, un centre d'interpretació de la natura on puc fer un recorregut pel bosc, per tornar a embarcar i aquest cop reculant riu amunt fins a Koronjal Wild life Rescue Center. Aquí tenen cura de diferents animals en captivitat, cèrvids, cocodrils, tortugues, però també es poden fer recorreguts pels camins que segueixen tots els canals que porten al riu. 

La vida al riu és intensa, des de la gent que hi ve a descobrir la jungla de manglars, als pescadors i a tot el trànsit de vaixells cap als diferents ports de l'interior. A primera hora de la tarda torno a ser a Mongla i preparo les properes rutes cap a Índia i Myanmar.

L'entrada a Dacca i ja abans a tota la seva àrea metropolitana es complica, les carreteres que envolten a la capital estan en molt mal estat i molts cops ni tan sols tenen asfalt, l'accés a la ciutat està col·lapsat, el transit és infernal i resto molta estona parat encallat entre la multitud de vehicles. El GPS em guia fins a un lloc totalment erroni d'on tinc reservat el guest House, perdut al mig del carrer uns nois intenten ajudar-me i em comenten que la zona on vull anar és sensiblement lluny d'on estic, amb el seu mòbil, cerquen l'adreça que els hi dono i tampoc obtenim un punt exacte, m'aconsellen que m'acosti al barri on tinc l'allotjament, en situació oposada a on estic i que allà el torni a programar i així ho faig. Tres hores deambulant per la ciutat, cansat i estressat pel trànsit, però al final arribo a destí.

Un cop obtinc cobertura pel wifi de la casa, em poso en contacte amb en Tanvir, un noi que a Khulna va veure la meva moto, va copiar l'adreça del blog que hi tinc adherida i vàrem encetar una conversa. M'explicava que era motorista, que li agradava viatjar amb moto i que si era possible veure'ns a Dacca, per compartir una tassa de te. Així ho he fet i hem quedat al cap vespre, ha vingut amb dos amics seus, també motoristes i després de les presentacions hem anat a una zona d'esbarjo propera a prendre una hamburguesa i xerrar del meu viatge i de les nostres aficions, tot seguit s'hi ha apuntat tres amics més de la seva colla i tots m'han demanat que em quedi més dies a Dacca, per fer sortides junts. Els hi he explicat que tinc unes jornades programades en funció de la caducitat dels visats de Bangla Desh i d'Índia i que no puc esgotar fins a l'últim dia, ja que no em quedaria cap temps de maniobra per qualsevol imprevist, a les hores m'han preguntat si em ve de gust fer la ruta de demà junts i que ells gustosos m'acompanyaran, m'ha semblat una excel·lent idea, perquè tot i ser joves, tots rondaven els trenta anys, m'han donat la sensació d'una gent molt oberta i agradable.

Quedem a les set del matí per sortir, més tard el transit es complica molt, em diuen i evidentment els hi faig cas, ja he tastat la congestió de Dacca avui i prefereixo evitar-lo.

El vespre ha sigut molt agradable, però em retiro aviat, avui he fet una ruta llarga i demà toca llevar-se aviat.

És poc més de les set del matí quan sortim tots, parem a posar gasolina i pocs minuts més tard ja estem fora de la ciutat, tenien raó, a aquesta hora no hi ha transit i anem molt més àgils pels carrers. Portem un bon ritme, ells amb les seves motos lleugeres són molt més hàbils entre el transit que vas trobant per la carretera, la meva és molt ample i tal com se circula aquí has d'anar, amb mota cura de no enganxar-te amb cap bicicleta o tuc-tuc quan els passes. Parem a fer cafè i després fotos, el viatge és agradable. Arribem a Sylhet al migdia, ens espera un company que és d'allà i que ja ens ha reservat hotel, hi anem tot seguit i ens seguem a dinar amb bona gana. 

A la tarda agafem les motos i anem a les proximitats de l'aeroport, allà tots proven la meva moto, estan contents de poder-la conduir, encara que sigui per poca estona, una moto que no es pot matricular a Bangla Desh, ja que la legislació limita les motos a un màxim de 150 cc., jo també estic content. Prenem cafè, més tard, riem, xarrem i passem una bona estona fins a l'hora de sopar, abans però em tenen preparada una sorpresa: han encarregat un pastís de benvinguda amb el meu nom, ho he trobat increïble, genial!, realment són una gent meravellosa. 

Acabem la vetllada al jardí, prenen te, s'ajunten amb nosaltres una parella d'holandesos que viatgen per Àsia en transport públic, ell és militar i ella biòloga marina, una gent molt agradable també.

Quan vaig al menjador per esmorzar no hi ha ningú, només els dos encarregats de servir-lo; en poca estona, arriba la parella d'holandesos i se senten a la meva taula, em pregunten pels companys i contesto que no els he vist ni sentit. Penso que ahir es varen retirar tard, i que la previsió de marxar a dos quarts de nou no serà ni de bon tros. Acabat l'esmorzar veig a en Fahim i em diu que sortirem en mitja hora. 

Faig ruta amb ells fins a la frontera amb Índia i allà, després de les fotos d'acomiadament, m'ajuden en els tràmits burocràtics. No hi ha ningú a l'espera, de fet aquesta frontera no uneix ciutats importants i el trànsit és molt minso, els funcionaris tampoc saben molt bé que fer amb una moto que bé de lluny i un es pregunta a l'altre i aquest amb els superiors, el meu passaport els encurioseix, passen les pàgines lentament mirant visats i segells de països que no tenen res a veure amb el seu i en acabat, tornen a començar, no tenen gens de pressa i crec que amb aquest temps justifiquen la seva feina, registren les dades en uns llibres, a mà, immigració, duanes i seguretat, les mateixes dades pel mateix país, quan amb una simple aplicació informàtica el tràmit seria compartit i infinitament més ràpid. Mentre estic a dins de l'oficina amb un company que em va explicant quin paper falta o quina qüestió no s'entén, sento córrer la meva moto a fora; penso en la confiança que ens hem agafat mútuament amb aquesta gent durant aquests dos dies que hem estat junts i m'agrada. Acabat el tràmit, l'últim adéu, els millors desitjos per a tothom i passo la tanca cap a la part Índia, a pocs metres d'on som. Allà es torna a repetir el mateix, passen les pàgines del passaport com si d'una novel·la és tractes. Tot plegat ha portat quasi tres hores, però ja torno a ser a Índia. 

Continuo un centenar de quilòmetres de ruta i ja al cap vespre, paro a Jirighat, un poble sense cap encant, trobo un hotel miserable on per poc més de cinc euros tinc una habitació amb un llit i una manta. Davant l'hotel em donen sopar, en una barraca de xapa que també és el domicili dels amos, és el primer àpat del dia: arròs, verdura i uns trossets de pollastre, com cada dia.