Myanmar en bus ( I )

Temple budista a Tamu

                                                       Mercat de Tamu. ( I les dues següents)

Temple budista a Mandalay ( I les quatre següents)

l

Palau reial de Mandalay. ( I les nou següents)

Soon Oo Pon Nya Shin Pagoda. Sagaing. ( I les tres següents)

U Min Thonze Pagoda. Sagaing. ( I següent)

 

Taller d'escultura de Budes a Mandalay

Kuthodaw Pagoda. Mandalay ( I les cinc següents)

Pàgina esculpida en pedra de les ensenyances Budistes

Bellesa birmana

Sutaungpyei Pagoda. Mandalay Hill (I les quatre següents)

Mahamuni Pagoda. Mandalay ( I les vuit següents)

Pagoda de Jade. Mandalay ( I les vuit següents)

Pont de U Bein. Amarapura. ( I les deu següents)

Amb en Zawmin i en Javier. Yangon

Sule Pagoda. Yangon ( I les tres següents)

Parada de peix al voltant de Sule Square. Yangon

Botataung Pagoda. Yangon. ( I les dues següents)

Kandawgyi Lake. Yangon ( I les dues següents)

Inya Lake. Yangon. ( I les dues següents)

Amb en Dennish i en Bob

Nga Htat Gyi Pagoda. Yangon. ( I les dues següents)

Buda reclinat a Chauk Htat Gyi Pagoda. Yangon. ( I la seguent)

Dependències monacals.

Shwedagon Pagoda. Yangon. ( I les sis següents)

          Faig la ruta cap a l'est per una zona muntanyosa amb pobles petits enganxats a la carretera, no hi ha cap ciutat important en els més de dos-cents quilòmetres que faig i la carretera és revirada com cap altre però el bon asfalt i el paisatge fan el camí agradable. Travesso el riu per un pont penjat amb el paviment de taulons de fusta mal clavats, hi ha cua de camions, que han de passar d'un en un i a velocitat molt baixa, veure'ls passar sobre el pont balancejant-se fa impressió. Trobo molts controls militars en llocs fixos a la carretera i patrullant en vehicles especials, en un d'ells em paren i em demanen la documentació, són amables i s'interessen pel meu viatge, continuo fins a Imphal, la primera ciutat gran en tot el recorregut d'avui i ací, a poc més de cent quilòmetres de la frontera amb Myanmar, em paro a dormir. 

          Segueixo cap a la frontera amb Myanmar per una carretera solitària, que puja retorçada fins als mil cinc-cents metres passant per petits pobles molt aïllats i que en molts trams està en obres. A mesura que em vaig acostant a la frontera trobo més controls militars, alguns et paren per donar un cop d'ull i altres et donen pas sense mes.

          A Moreh, faig els tràmits per la sortida del país i immediatament passo el pont de l'amistat que em porta fins al control duaner de Myanmar, aquí em demanen el permís per entrar la moto al país i aquí em comencen tots els problemes. Jo ja tenia coneixement que per travessar Myanmar haig d'anar amb un paquet turístic, que mitjançant un guia podràs recórrer el país per unes rutes marcades i uns allotjaments pactats, tot això a un preu considerablement alt, però el que no sabia és que a Moreh no hi ha cap agència de viatges per contractar aquest paquet, ni que el permís tardaria no menys de deu dies, ni que haig d'ajuntar-me a algun grup ja organitzat. El funcionari que m'atén hi posa paciència i intenta fer-me entendre tots els tràmits que haig de fer, em posa en comunicació telefònica amb un agent de viatges que parla un castellà molt dificultós d'entendre i al final arribo a la conclusió que avui, ni possiblement en els pròxims dies, passaré la frontera. El funcionari em dóna escrit en un paper l'adreça i el contacte de l'agència de viatges que gestiona tots els permisos. Reculo, torno a passar pel control fronterer d'Índia i cerco un hotel per reorganitzar-me en aquest poble de mala mort. A l'allotjament que he trobat no hi ha wifi, surto al carrer i compro una SIM Card que em permetrà enviar un missatge a l'agència de viatges per sol·licitar els seus serveis. En poca estona em contesta el correu en Javier, un home espanyol resident a Myanmar que treballa per aquesta agència i les notícies que em dóna són encara més descoratjadores: el permís no tarda 3 o 4 dies tal com m'han dit a la frontera, sinó com a mínim dues setmanes, em diu però que li envií la documentació de la moto i la meva i que mirarà de fer un miracle i ajuntar-me a un grup que travessa la frontera el dia 21, d'aquí a deu dies, però que això és altament complicat perquè el grup ja està tancat i les autoritats són molt reaccionaries a fer canvis, si no haig d'esperar-me al següent, l'u de Març, quasi d'ací a tres setmanes.

          Em desanimo, però procuro no caure, esperaré a demà, per enviar els documents requerits i tenir una resposta en un sentit o altre, després ja prendre una determinació.

          Aviat al matí intento posar en marxa totes les coses que haig de fer, però la primera sorpresa és que no tinc cobertura d'internet; a recepció em diuen que la xarxa ha caigut, que avui és festiu nacional i que fins demà no tindré accés a dades. Mala notícia! El més important que volia fer és enviar la meva documentació a en Javier per començar a tramitar el permís i no puc. Al carrer tot està tancat, ni un comerç obert, tampoc puc rentar la moto, que li convé molt, no hi ha res a fer i em torno a retirar cap a l'hotel, estic avorrit, preocupat per la ignorància del futur, no sé què fer... 

          Recupero textos que tinc a l'ordinador que havia guardat per llegir en un moment de lleure, repasso fotos, dibuixo una estona i penso, ..., en l'Esther, en els fills, en el viatge, en els amics, en el futur i en el dependent que hem esdevingut de la tecnologia, sense internet sembla que no siguem res, no hi ha comunicació, la solitud.

          Abans de les set em desperta el raig de sol que entra per una escletxa del cortinatge de l'habitació, em llevo sense cap objectiu concret, mes per a saber si puc accedir a la xarxa, miro el telèfon i el torno a deixar a la tauleta de nit com un artefacte inútil. Baixo a esmorzar i la recepcionista em diu que fins d'ací a tres dies no hi haurà cobertura d'internet, però el que puc fer és comprar una SIM Card de Myanmar, de fet Myanmar és a pocs metres de distància d'on som i connectar-me a la xarxa d'allà, un noi m'acompanya al lloc i puc accedir a aquest núvol gegantí d'informació per poc més d'un euro, al canvi. Tinc dos gigues i mig per enviar i rebre els correus que em permetran accedir al país veí, contacto també amb amics que fa dies que m'han escrit i altres que vull escriure.

          Per fer quelcom, arribo fins a un dels caixers que hi ha al poble, després de fer una considerable cua, la màquina es nega a la meva sol·licitud, davant meu hi havia una parella de nois joves amb pinta d'europeus que també han marxat sense diners, l'altre caixer, està directament tancat. Torno a l'hotel, és migdia i fa calor, faig un àpat, a fiar, suposo que ells també esperen que amb el retorn del senyal obtindré diners per pagar-los.

          Agafo la moto per portar-la a rentar, no es pot ni tocar de bruta que està, al lloc que m'indiquen un noi em diu que allà no hi treballa ningú, o sigui que m'entorno altre cop cap a l'hotel amb tota la porqueria enganxada a la moto.

          Deixo passar la tarda, pensant.

          Amb en Javier hem tingut comunicació més o menys fluida, m'ha informat de com està la situació per afegir-me a ells i realment sembla impossible que ho pugui fer en el grup del dia 21. El meu visat d'Índia caduca el dia 22 i el proper grup no s'espera fins a la primera setmana de Març, realment tinc una situació complicada. Seguint els consells d'en Javier, vaig a la duana de Myanmar per proposar-los deixar la moto allà, en dipòsit a les seves dependències, fer visites per Myanmar utilitzant el transport públic, tinc el visat i passaport, per tant no haig de tenir cap problema per circular lliurement pel país i recollir-la quan torni per començar el tour amb ells. Els funcionaris de duanes em diuen que no, que sense permís oficial no puc passar la frontera. Provo de fer el mateix amb la duana d'Índia i el resultat és el mateix. Després d'estar tot el mati a les dependències duaneres d'un país i l'altre, sense cap solució, torno cap a l'hotel preocupat, fa quatre dies que estic parat en aquest poble i em començo a posar de mal humor.

L'única sortida que veig a aquesta situació és deixar la moto a l'hotel, marxar amb transport públic fins a Yangôn, la capital de Myanmar, treure'm altre cop, el visat d'Índia a l'ambaixada d'aquesta ciutat, tornar a treure'm el visat de Myanmar, ja que el que tinc és per una sola entrada, tornar a Moreh i esperar per començar el tour. Seran més de dos mil cent quilòmetres en autobús i altres transports públics per tornar-los a fer després amb la moto.

           A Moreh continua la manca de cobertura a Internet i per a tal l'anul·lació de caixers i targetes de crèdit, per tant haig d'esperar-me un parell de dies mes fins al restabliment de la xarxa

          Torna a haver-hi internet a la xarxa local, deso la targeta de Myanmar i torno a posar la que tinc d'Índia, aprofito tota la càrrega de dades que té i que no he gastat, per penjar un nou capítol al blog: Bangla Desh. Pago també el meu compte amb l'Hotel i els hi sol·licito poder deixar la moto al seu pàrquing els quinze dies que viatjaré amb bus, cap problema em diu l'encarregat. No em moc de l'hotel, a fora no hi ha res a fer i fa calor al migdia, organitzo i planifico els pròxims dies.

           Deixo Moreh per fer una ruta per Myanmar, en autobús, alternativa a la moto; d'aquesta manera esperaré la segona expedició que pugui incloure'm amb la moto d'ací a quinze dies. Demano a recepció informació per un transport fins a la frontera, però s'avança un client de l'hotel i s'ofereix per fer el curt trajecte amb el seu cotxe. Em deixa a la duana Índia, els tràmits són ràpids, els funcionaris ja em coneixen, a on has deixat la moto, em pregunten, quan tornaràs? Faig el camí cap a la duana de Myanmar a peu i allà la situació és similar. Enllestida la paperassa continuo caminant en direcció a Tamu, a poca distància de la frontera; abans d'arribar al poble hi ha un monestir budista, em desvio pel camí que gira a la dreta per veure'l i torno a la carretera després d'haver fet unes fotos. El poble és a uns tres o quatre quilòmetres d'on estic, em paro a peu de carretera i espero que passi algun tuc-tuc que em pugui portar, no tarda gaire a arribar-ne un que ja porta quatre o cinc persones, quasi sense demanar-ho es para al meu costat, tothom em fa un lloc per seure, demano que em porti a la parada dels autobusos i al cap de pocs minuts ja hi som, un passatger m'acompanya a on venen els bitllets, allà em pregunten si vull sortir avui, si, els hi contesto, doncs tens un autobús que surt d'ací a una hora i mitja cap a Mandalay. Aprofito aquest temps per donar un vol pel mercat i el basar molt proper a la parada d'autobusos, vaig a un caixer proper i obtinc moneda local, compro fruita, dàtils i galetes, pel camí. Tamu, la ciutat fronterera de Myanmar és més bonica, neta i arreglada que la seva homònima a Índia. El basar és ple d'establiments amb tota classe de mercaderies, està ben assortit i no només dels productes de subsistència sinó que també pots trobar-hi electrònica, electrodomèstics i roba de vestir. La gent també és diferent, té un to més amable i un somriure a la cara pel foraster.

          Puntualment el bus es posa en marxa, és modern i còmode, el trajecte discorre per una carretera rural, estreta però en bon estat, el paisatge és verd, les cases, de fusta, estan elevades sobre uns pilars que les separen de terra un parell o mes de metres de manera que els hi fa de cobert per guardar-hi les seves eines i vehicles i sobretot els hi evita l'aigua i la humitat a l'època dels monsons. Són habitatges humils, però el seu entorn és net i cuidat amb plantes que els hi donen un toc de color.

          Parem a Kaley després d'unes tres hores de viatge, per dinar, no tinc gana però sí que m'atrauen unes pastes que tenen exposades en un establiment amb unes taules a fora, a peu de carrer. M'assec, en demano una i també un té, el lloc és tranquil i aprofito per escriure aquestes ratlles, en acabar, pago les pastes, el te no, és cortesia de la casa. Camino una mica, ja que m'esperen llargues hores d'immobilitat, el trajecte fins a Mandalay durarà divuit hores.

          Durant el trajecte penso en el canvi del mitjà de locomoció, el bus és còmode, té aire condicionat i una pantalla de televisió multimèdia adossada al respatller del seient de davant, a fora, tot i estar el cel ennuvolat fa xafogor, però tot i això prefereixo la "incomoditat" de la moto, la llibertat que et dóna i les sensacions de pilotar-la. Rebo un missatge d'en Fahim des de Dhaka, em pregunta com segueixo i quina sensació tinc d'anar en bus, no m'hauries de preguntar això, li contesto, en to de broma, ja hauries de saber-ho! Riem tots dos.

          Les hores costen de passar i la incomoditat d'estar en la mateixa posició es fa pesada, procuro dormir una estona. El bus para al voltant de les nou del vespre en un lloc on serveixen àpats, jo no menjo res més que la fruita que porto a la motxilla, ni tinc gana ni vull que un àpat de difícil digestió em pugui espatllar la panxa durant el viatge. Estiro una mica les cames i en no gaire mes de mitja hora, seguim a la carretera.

          Una mica abans de les quatre de la matinada arribem a Mandalay, en baixar del bus s'acosta un home per oferir-me transport o hotel, va en una moto petita i tots dos enfilem pels carrers solitaris de la ciutat. L'hotel no és lluny, està tancat quan hi arribem però en trucar la porta el recepcionista m'obre la porta i em fa el check in. Ara si, dormiré plàcidament fins que en tingui prou.

          Quan em llevo ja ha passat l'hora del servei d'esmorzar, però les noies que recollien el menjador no es fan pregar per preparar-me torrades, croissants, mantega, melmelada, fruita i te, un bon servei.

          Surto al carrer passat ja mes de mig matí i fa xafogor, vaig cap al Palau reial, la primera visita que vull fer a Mandalay, no és excessivament lluny i hi vaig caminant. El Palau està ubicat dins una ciutadella envoltada per una muralla i un gran fossat de forma quadrada i de més de dos quilòmetres per cada costat. La porta oest, és la que em queda més a prop, però en arribar-hi m'adono que està inhabilitada per l'entrada als estrangers i que només puc entrar per l'oposada, a uns cinc quilòmetres, donant la volta a la muralla. Allà mateix s'ofereix una moto-taxi i després de negociar el preu m'acosta fins al lloc adequat. Haig d'entregar un document, que quedarà en dipòsit fins a la sortida i registrar-me com a visitant.

          El Palau reial va ser construït per l'últim rei de Birmània, l'any 1859, destruït per terratrèmols i pels bombardejos de la segona guerra mundial, el que veiem ara és una reconstrucció fidedigna de l'original, feta l'any 1989. El passeig és agradable encara que vuit de contingut.

          Dino en un restaurant de la rodalia, molt tard, la passejada del matí a sigut llarga, però l'àpat ha compensat aquest retard. La cuina d'ací no és tan picant com a Índia i realment m'ha sorprès positivament.

          Des de recepció em proporcionen una moto-taxi que em portarà fins a Sagaing, una ciutat a vint-i-quatre quilòmetres de Mandalay on dalt un turó hi ha dues de les pagodes més boniques dels voltants, Ponnya Shin i Umin Thounzeh, de fet, en tot el turó hi ha més sis-centes pagodes. La vista des de dalt l'infinit, veus el riu Irauadi amb els seus dos ponts que el creuen, en primer terme i al fons la ciutat. El lloc és una fita de la peregrinació budista i són molts els fidels que s'hi acosten.

         El noi que m'acompanya amb la seva moto és atent, malgrat que no podem comunicar-nos en res més que amb signes, ell no parla res més que birmà i jo tampoc el sé, malgrat això li dic per continuar el dia junts i li proposo que em porti fins a Kuthodaw Pagoda, altre cop a Mandalay, un altre temple envoltat de set-cents vint-i-nou petits santuaris, blancs, on cada un conté una pàgina esculpida en pedra dels ensenyaments budistes, es considera el llibre més gran del món. Des del peu de Mandalay Hill, on ens trobem, pugem fins a dalt el turó on hi ha la pagoda de Sutaungpyei, un ascensor a peu de la pagoda, evita la pujada per la llarga escala i des de dalt, tens una altra perspectiva de la ciutat, vista des de l'angle oposat a Sagaing. Un àpat en un lloc freqüentat per locals acaba amb la meva gana i continuem la ruta cap al centre de la ciutat, faig parar al meu pilot al carrer on es treballen les escultures de marbre, esculpeixen imatges de Buda per a la clientela que les vulgui tenir a casa seva, principalment són els monjos budistes els principals clients, pels seus temples. És curiós que les peces exposades per a la venda, moltes no tenen la cara definida, simplement perquè el comprador trií si vol la cara del seu Buda somrient o trist.

          Vaig caminant, perquè és relativament a prop, a Mahamuni, una pagoda molt venerada no només pels locals sinó per la gent de tot el país. El conjunt d'edificis del temple el formen dos museus, un de pintures de tema budista i l'altre d'escultures de bronze antigues; la torre del rellotge, un gran gong i el mateix santuari de Buda. L'estàtua de Buda, recoberta d'or i de dos mil anys d'antiguitat segons les creences locals està dins un recinte petit i elevat, hi pugen unes escales on els homes fan llarga cua per venerar-la, les dones ho tenen prohibit, i la veuen a través de les obertures del recinte, també unes pantalles de televisió donen imatge permanent del Buda. El daurat dels sostres i el verd del jade que recobreix els pilars decoren aquesta pagoda. Realment el temple està ple de gent que segueix diferents ritus en cada un dels seus racons, difícils d'interpretar per a mi.

           Torno caminant cap a l'hotel, però abans d'arribar em paro en un menjador on els locals fan el dinar. Una sopa, un plat de fideus amb verdura i una ampolla d'aigua, tot plegat per menys de noranta cèntims d'euro. Descanso una estona i a les dues ja m'espera el meu xofer amb la seva moto per anar a la pagoda de Jade, als afores de la ciutat, un temple completament revestit de peces de jade, l'envolten quatre capelles que contenen imatges i tot el voltant està curosament enjardinat. D'ací cap a Amarapura, molt a prop de Mandalay on el seu principal atractiu és el pont de U Bein, el pont de fusta de teca més llarg del món. Es tracta d'una passarel·la sobre pilars de fusta que travessa el llac de Taung Tha Man i que fa més d'un quilòmetre de llarga. A la riba del llac hi ha un monestir i al voltant de l'entrada del pont s'ha creat un mercadeig de totes les coses imaginables pels visitants: tèxtils, estatuetes de buda, gastronomia, artesania variada i peces de jade. Unes barques, a l'hora de la posta del sol, s'emplenen de passatgers que volen contemplar els últims rajos del dia a través dels pilars del pont i des del mig de l'aigua. Hi ha molta gent, el pont està ple de vianants que es fan fotografies aprofitant l'entorn privilegiat i gaudeixen d'una passejada ben agradable.

           Camino en la recerca dels mercats locals i m'acosto al de Zegyo, ple de vida, de mercaders i de clients, les parades dels productes agrícoles es barregen amb l'oferta tèxtil i les manufactures, ocupa diverses illes de cases i dóna vida a molta gent. La passejada sota el sol, posa a prova la meva resistència, fa calor, al voltant dels trenta-cinc graus i l'ombra és agraïda, una cervesa no em vindria gens malament i penso en el restaurant que vaig estar fa un parell de dies a prop de les muralles del palau reial, era un lloc molt tranquil amb una cuina elaborada i molt agradable al paladar, però la meva orientació falla i me'n vaig a la diagonal oposada del recinte, rectifico i al final arribo al lloc esperat, l'àpat, com era d'esperar deliciós i me'n vaig amb la sensació d'haver rebut més de què he pagat realment.

          A la tarda gestiono el desplaçament de demà cap a Yangôn, des de la recepció de l'hotel seleccionem el bus i l'horari més adequat, sortiré a les nou i el viatge serà d'unes deu hores, molt menys temps que per fer el trajecte de Tamu fins a Mandalay, tot i haver-hi més de cent trenta quilòmetres que en el trajecte anterior.

          El motorista que m'ha acompanyat els darrers dies m'espera a l'hora convinguda per portar-me a l'estació d'autobusos, pel camí trobem una processó de caràcter festiu i penso que religiós també, pel gest que m'ha fet el motorista; homes i dones vestits amb robes tradicionals, canten i ballen coreografies ben estudiades, seguits i precedits per camions convertits en carrosses i mitja dotzena d'elefants guarnits amb vistoses decoracions de colors.

         A l'estació d'autobusos valido el tiquet i pujo al bus, que ja està preparat i surt puntualment, a les nou. Es modern, confortable i ben equipat, tinc un seient al costat de la finestra i contemplo la sortida de la ciutat i el paisatge que segueix, camps treballats en terreny planer, totalment diferent del de la primera etapa per arribar a Mandalay, que travessava muntanyes i la carretera era revirada i estreta. L'autobús porta una velocitat acceptable, l'autopista està en bon estat i no hi ha massa transit, passen per davant la finestra, temples, estupres, pagodes, ponts de fusta que travessen rierols, dones que renten la roba a la seva riba, carros enganxats per bous, arbres amb flors de color vermell, que destaquen sobre el verd de fons i per la seva alçada, palmeres, tot un espectacle de la natura i d'un dia de ple sol.

Compro fruita a la primera parada que fem, després de quasi tres hores de camí, i tornem a parar un parell de cops, només per fer les urgències fisiològiques i tornar a seguir, el viatge no és pesat, escolto música que tinc a la memòria del telèfon, escric alguns apunts, llegeixo les notícies del meu país, amb preocupació i descanso.

         A l'entrada a Yangôn, canviem d'autobús per un de més petit i molt més manejable dins de la ciutat que l'anterior, va deixant la gent a mesura que li demana parada fins al centre on prenc un taxi que m'acostarà a l'hotel. Durant el trajecte he enviat un missatge a en Javier de l'agència de viatges que ha de tramitar tota la burocràcia, i hem quedat per veure'ns demà al matí. Espero poder treure alguna conclusió, perquè la incertesa que porto em fa està intranquil.

           Rebo un missatge d'en Javier, just quan m'aixecava, s'excusa per haver arribat abans d'hora però en menys d'un quart m'he dutxat, vestit i sóc amb ell. Ens saludem i prenem taula al menjador per esmorzar. En Javier és una persona afable, conversadora, em posa al dia de la situació de la segona sortida i no és bona notícia, només som dos, tantejo el preu i li proposo d'escurçar la ruta al màxim perquè sigui el més econòmic possible. Truca a l'altra persona que està apuntada i li diu que cancel·la el seu compromís perquè una altra empresa li ha fet una millor oferta i té dia de sortida en ferm, a les hores, em proposa que vagi a la competència, ja que ell no pot assegurar-me res perquè el seu període de vacances que ara acabava li ha produït un vuit de comandes. Envio un missatge a l'altre viatger i de seguida en posa en contacte amb en Zawmin, mànager de l'empresa organitzadora. Quedem al migdia per veure'ns a l'hotel i allà tanquem el tracte, m'apunto a un grup de cinc que sortirà el quinze de Març de la frontera Índia de Moreh / Tamu, falten vint-i-un dies més, encara, però com a mínim ja tinc una data per organitzar-me, em quedaré uns dies a Yangon, aniré a veure les platges del Golf de Bengala i després reprendré el retorn cap al Nord per recollir la moto.

          Acabat el tracte volem anar a fer una cervesa i en Zawmin ens porta a una terrassa que coneix, a la cervesa segueix el dinar i la conversa. Ens acomiadem i quedem en enviar-nos la documentació necessària per a la sol·licitud dels permisos.

          Comento amb en Javier que el fet de facilitar a la competència una feina que no ha pogut fer, és positiu, ja que en un futur pot revertir a favor seu, sigui per associar-se amb ell o bé per traspàs de clients en sentit contrari.

           Segueixo la programació que vaig fer ahir a la tarda, tinc un grup de temples i pagodes per veure en una zona i agafo un taxi des de l'aplicació que em va ensenyar en Javier i que és extraordinàriament útil i efectiva, ja que en pocs minuts tens el vehicle a la ubicació des d'on l'has demanat, el conductor ja sap a on ha d'anar i jo sé el preu que pagaré, poques paraules i molta efectivitat. Els taxis no són cars a Myanmar, una carrera de tres o quatre quilòmetres pot pujar-te fins a uns dos mil cinc-cents Kyats, un euro i mig al canvi, aproximadament, més econòmic que un bus a Catalunya. El taxi em deixa a Ngar Htat Gyi Pagoda, faig la visita, tiro unes quantes fotos i torno a sortir per les escales que porten al carrer altre cop, abans de sortir, però m'assec en un banc de pedra del recinte i sol·licito un taxi, des de l'aplicació, per anar al temple de Shwedaung, arriba puntual i fem els tres i poc quilometres que hi ha entre els dos edificis religiosos en poc temps. L'entrada de la pagoda és espectacular i vaig per fer una foto quan, com si fos un llampec, recordo que he deixat la càmera de fotos al cim del banc que m'he assegut abans de sortir de l'anterior pagoda, reculo immediatament i torno al lloc de la pèrdua, però la màquina ja no hi és. Parlo amb uns treballadors que hi ha allà i ningú ha vist res, li dic al personal de seguretat que hi ha uns metres més enllà de la porta, i tampoc, però aquests en donen part a la policia; no és un robatori, és un oblit, però si es troba, ells són els encarregats de tornar-ho al seu legítim propietari, m'espero allà, arriba la policia i ens entenem poc ni ells ni jo parlem un anglès fluid, anem a comissaria i fan un full de declaració de la pèrdua, on consten les meves dades i on em poden localitzar. Això porta tot el matí, per res, penso jo, perquè qui l'ha agafat no és per tornar-la.

         Estic desesperat, per la pèrdua, per no haver vigilat abans de marxar del banc i sobre tot perquè és un regal de l'Esther i dels meus fills. A la tornada a l'hotel cerco el distribuïdor Canon a Yangôn, compraré la mateixa altre cop i serà com una restitució, però el model que cerco no el tenen i totes les càmeres són d'una gama més baixa, truquen a altres botigues de fotografia per veure si algú la té en estoc però no hi ha sort i jo estava molt content amb el rendiment i prestacions d'aquesta màquina. Tinc una frustració enorme i vago pel carrer sense anar a cap direcció en concret, penso però, com a última solució, comprar-la a Amazon i que me l'enviïn a l'hotel, ja que hi estaré encara uns quants dies més. Amb aquest pensament me'n vaig caminant cap al centre; entro en un temple i se m'acosta un monjo que em vol acompanyar, però no estic d'humor per tenir converses precàries i amb poques paraules li dic que desitjo estar sol.

          Menjo qualsevol cosa al carrer i en arribar a l'hotel intento fer la comanda de la càmera però l'adreça de Myanmar no me l'admet al·legant que la legislació del país no ho permet. Penso alternatives a la màquina que tenia, cerco per internet, i demà tornaré per comprar quelcom similar encara que sigui d'una altra marca. El meu pensament sempre serà que me l'han regalat els meus fills i la meva dona.

          Torno a la zona on hi ha els comerços de fotografia, miro les càmeres que ahir vaig estar cercant informació per internet, comparo característiques del que m'ensenyen doncs els models varien una mica, faig un repàs per dos o tres establiments i al final trobo el model de Canon més similar a la meva, de fet té exactament les mateixes característiques i prestacions només es diferencia en la pantalla abatible. No m'ho penso més i la compro. Vull pagar-la amb càrrec a la meva targeta i és impossible, totes tres targetes em deneguen el pagament, vaig a un caixer i a un altre, tampoc puc treure diners. Torno a l'hotel, comprovo mitjançant la banca a distància l'estat de les targetes i actualitzo que es puguin utilitzar a l'estranger, ara si, vaig al caixer i puc obtenir efectiu, torno a la botiga i pago. Em quedo una mica més alleugerit, malgrat que el cost de comprar una altra càmera i la meva falta d'atenció quan deixo les coses.

         Vaig a la pagoda de Botataung, observo, tota la imaginaria que em desborda per les seves formes i colors, el lloc és concorregut de fidels devots i també de famílies que hi passen estones de xerrada i relaxament.

          El vespre rebo una trucada de la Tura, xerrem una llarga estona i ens posem al dia de les nostres activitats i els nostres projectes. En penjar, com si els dos germans s'ho haguessin dit, em truca l'Aniol, i també gaudim de conversa llarga. Acabada la xerrameca em disposo a omplir l'aplicació que hi ha a la pàgina de l'ambaixada d'Índia per poder obtenir el visat, el procés és llarg i molts cops massa imprecís, però al final acabo de complimentar totes les dades, les endreço, en un pen-drive i demà demanaré a recepció que m'ho imprimeixin.

           Aquesta nit he dormit malament, no em trobava massa bé de la panxa, segur que en el sopar d'ahir hi havia alguna cosa que no em va fer massa profit, vaig a la idea, però, l'horari de l'ambaixada per tramitar visats només és de dos quarts de deu fins a les onze. Surto de l'hotel i segueixo les indicacions que m'han donat les noies de recepció per trobar un fotògraf que em pugui fer la foto del visat, no és fàcil, l'estudi és un local petit i mal endreçat a l'entrada d'una escala, però un cop trobat en pocs minuts tinc les fotos. Cerco un taxi que em porti a l'ambaixada, no és tard però sí que ja m'he endarrerit una mica, no hi ha cap taxi disponible i quan puc pujar en un el transit és tan caòtic que ens quedem aturats a un quilòmetre i mig de destinació, van passant els minuts i es va acostant l'hora de tancar el servei, li dic al taxista que acabaré de fer el trajecte a peu, i a pas lleuger, pels carrers curulls de gent i amb el baf de les parades de menjars que hi són a qualsevol hora, arribo a l'oficina. M'atén un home que el primer que em diu és que la sol·licitud no està complimentada adequadament, que demano un visat de trànsit i el que haig de demanar és un visat de turisme, li dic que només haig d'entrar un dia a Índia per recollir la meva moto i tornar a sortir l'endemà, però no hi ha raonament que valgui, i haig de tornar a l'hotel sense haver pogut fer el tràmit.

          Em trobo malament i se suma a l'enuig per la negativa del tràmit i per haver-hi de tornar demà. A l'hotel m'estiro al llit i intento descansar i així deixo passar unes hores. A la tarda, m'arribo a la farmàcia que hi ha uns metres més avall del carrer i compro paracetamol, i també entro a la barberia, uns metres més enllà, per tallar-me el cabell i arreglar-me la barba. El paracetamol m'ha espavilat una mica i ara si, aprofito per menjar alguna cosa, des de l'esmorzar del matí que no he menjat res més.

          Aviat al matí surto amb tota la paperassa modificada tal com em varen indicar ahir, cap a l'ambaixada d'Índia, hi arribo just a dos quarts de deu, l'hora d'apertura de visats, i ja hi ha una cua de més de vint persones; penso que si tot va al ritme lent que estic veient, arribarà l'hora de tancar i no m'hauran atès a mi. Hi ha una persona, però, de la mateixa ambaixada, que va repassant la documentació dels que ens estem esperant i a la meva li falta la fotocòpia del passaport, la faig a una botigueta que hi ha a pocs metres, entregada, s'ho torna a mirar i ara falta la fotocòpia del visat de Myanmar, torno a la botigueta i adjunto la fotocòpia, ara la foto no està adherida a la sol·licitud, una senyora present entre el públic que s'espera em deixa el seu tub de cola, però encara falta que relacioni els dòlars amb els quals haig de pagar la taxa en un full, número, quantitat i numeració de cada bitllet. Els bitllets han de ser nous i els meus estan rebregats, no els volen, haig de canviar-los a un senyor que hi ha a la porta amb una cartera plena de dòlars nous, li dono un bitllet de deu dòlars i em torna vuit bitllets de dòlar, negoci rodó! Ara si tinc tota la documentació a punt i sembla que els estrangers, és a dir, els que no tenim passaport de Myanmar, ens fan passar davant la cua, hi ha uns nois belgues, una parella d'alemanys i darrer meu uns francesos. Entrego la documentació i em citen per ací quatre dies per recollir el visat. Pregunto jo: no són setanta-dues hores pel tràmit, segons les seves normes?, sí, em contesten, però avui no compte...

          Deixo l'ambaixada content però, ja he acabat aquesta enfarfegosa tasca burocràtica, que aquí tampoc es diferencia d'altres ambaixades que he hagut d'anar, totes són iguals de lentes i penso que d'inútils. En sortir m'arriba un correu al mòbil, és la resposta de la meva sol·licitud on line per un nou visat de Myanmar, ja està concedit, i això que ho vaig enviar ahir al vespre.

          Camino tranquil·lament cap a Kandawgyi Lake, un dels llacs que hi ha a la ciutat i que està envoltat de jardins. És un bon lloc per passejar i fer fotos, si està més fresc a sota l'ombra dels arbres i passo una estona agradable, assegut en un dels bancs contemplo a vianants que hi passegen, parelles que festegen, i la gran quantitat d'ocells que hi ha.

          Vaig caminant fins a Inya Lake, l'altre llac que hi ha a la ciutat, aquest però més gran i situat mes a la perifèria, en una zona residencial on tots els edificis estan molt més esponjats que en el centre de la ciutat. La caminada és llarga sota el sol, i accedeixo a les vistes del llac per la zona menys concorreguda, ara si, agafo un taxi per anar just a la riba oposada on hi ha uns passejos exquisidament enjardinats i llocs d'esbargiment i restauració. Prenc taula en una terrassa, al costat de l'aigua i demano l'àpat. A la taula del costat hi ha un noi jove que també dina, en acabar, es dirigeix a mi i em diu si pot seure a la meva taula, si, és clar, li dic jo i encetem conversa, sempre amb l'ajut imprescindible del traductor de Google. Té només divuit anys, però la seva aparença i desimboltura el fa més gran, m'explica que té curiositat per conèixer-m i xerrem de com veig jo el país i la seva gent, com viatjo i quins plans tinc, ell m'explica que es diu Dennish, és professor d'angles en una escola per a mainada, que ara ja ha plegat de treballar i que espera a un amic. L'amic arriba al cap d'uns minuts i saluda, però tenen pressa i després d'intercanviar-nos adreces, ens acomiadem.

          Torno a Ngahagyi Pagoda, primer i a Chaukhtatgyi Pagoda després, hi vaig per repetir les fotos que vaig fer dies enrere i que, en perdre la càmera no n'he pogut disposar, totes dues són a prop de l'hotel i hi arribo caminant, avui no hi ha tanta gent i la passejada és plaent. Pels voltants hi ha un home que sense gairebé dirigir-se a mi em demana que el segueixi, em porta per les dependències del monestir a on viuen els monjos, les sales de meditació i altres racons amb imaginería religiosa, gairebé no parla, només diu: foto, foto, i camina a pas lleuger; alguns dels llocs que veig són curiosos, tinc una mica la sensació que estic envaint espais privats dels monjos i declino fer moltes fotos que el suposat "guia" diu que faci, malgrat tot, he vist aspectes que no hauria vist en una visita per lliure. Al final em demana deu mil Kyats, una barbaritat penso jo i molta barra per part d'ell, ja que ningú li ha demanat els seus serveis i realment han sigut molt breus. N'hi dono dos mil, i em diu que són pocs diners, jo li dic que n'és massa i marxo.

          L'última pagoda que veig avui és la més gran de la ciutat, la de Shwedagon, un complex religiós amb multitud de templets i estupes, aquí si molt concorregut. Observo les imatges i els diferents espais de pregària, la gent que hi ha, alguns preguen i mediten, altres hi són merament com a turistes, alguns i mengen el dinar que duen dins la carmanyola i altres dormen a l'ombra de les capelles, tot un món.

          El migdia fa estona que ha passat i tinc gana, camino en direcció al llac Kandawgyi on ahir vaig veure una terrassa que segur que s'hi pot estar bé per fer l'àpat, a sota els arbres i a prop de l'aigua no hi farà tanta calor.

          Dedico l'últim dia a Yangon per veure el jardí zoològic de la ciutat, al costat del llac. El passeig és agradable i les instal·lacions, tot i tenir mancances de manteniment són agradables i ben ordenades, l'oferta visual és prou amplia per dedicar-hi una bona estona sense avorrir-se. Dino en un lloc a prop de parc i en acabat em dirigeixo cap a l'ambaixada de l'Índia a recollir el meu passaport amb el visat corresponent. L'entrega és prou àgil i ràpida però els mitjans de seguretat són exagerats: en entregar el resguard per retirar el passaport, et fan una fotografia, et prenen les empremtes digitals dels deu dits de les mans i signes el corresponent rebut.