Myanmar en bus (II)

Ngapali Beach

Thandwe. ( I les quatre següents)

Gyeik Taw. ( I les sis següents)

              De bon matí ja m'espera que el taxi per portar-me fins a l'estació d'autobusos als afores de la ciutat, no hi ha trànsit i el trajecte es resol en menys de mitja hora, de fet hi arribo molt abans de l'hora prevista de sortir el bus.

         L'estació de busos, per dir-ne així, és una gran esplanada on les diferents companyies hi tenen la seva seu i on els autobusos s'arrengleren en llargues files. A aquestes hores del matí està ple de gent que es va distribuint segons la seva destinació, els venedors ambulants també intenten vendre la seva mercaderia als viatgers. El porta equipatges de l'autobús, es va omplint de paquets, sacs i maletes, la gent es va acomodant al seient assignat mentre per la pantalla de televisió del vehicle emeten imatges religioses i reciten textos budistes.

                El bus es posa en marxa puntualment a les set, travessar Yangôn i la seva àrea metropolitana costa, encara que l'estació d'autobusos es trobi a la perifèria i encara alenteix més la marxa el fet de fer parades per recollir a algú en un barri. No és fins al cap d'una hora i mitja que el paisatge canvia d'urbà a rural, circulem per una carretera local, estreta en direcció nord-oest, seguint el curs del riu Hlaing, franquejat per cases de fusta amb sostre de palma i assentades sobre pilars per aïllar-les del terra. El temps passa lentament, més endavant canviem de direcció cap a l'oest, ara la carretera puja per una serralada que en el seu punt més alt té poc més de cinc-cents metres d'altura, però la seva orografia i l'abundant vegetació fa que la carretera sigui molt revirada i lenta, no és una zona poblada, només vas trobant de tant en tant, cases aïllades i molt senzilles. En arribar a la costa el paisatge torna a canviar, les palmeres s'alcen fins a la mateixa línia del mar. Aquí sí que trobo alguns petits pobles, molt separats entre si.

              El sol es pon sobre la línia de l'horitzó marítim en una imatge de postal i en pocs minuts s'acaba la llum de dia; queden encara al voltant de vuitanta quilòmetres per arribar a Ngapali que per aquestes carreteres representa més de dues hores de camí.
               Per fi, després de més de tretze hores de bus arribo a Thandwe i una motoreta em portarà fins a Ngapali Beach, final de la meva destinació.

              Ha sigut un viatge cansat, el bus no era tan còmode com els altres que havia agafat prèviament, l'aire condicionat funcionava a una temperatura molt baixa i al final del dia es feia incòmode. Sopo en un restaurant proper un plat de peix a un bon preu i me'n vaig a descansar.

              He dormit bé i el despertador m'ha semblat una fressa estranya no reconeixible, en primer moment. Esmorzo a la terrassa del Guest House quasi a la carta, un esplèndid esmorzar i me'n vaig caminant cap a la platja que és el que m'encurioseix més. Les fotografies vistes prèviament per internet eren realment molt boniques però la fotografia sempre és manipulable i l'entorn pot espatllar un enquadrament concret, però en aquest cas no ha sigut així, una platja quasi solitària, de sorra blanca i aigües turqueses se'm presenta davant dels ulls, darrer meu, les palmeres inclinades semblen saludar el mar. Les barques dels pescadors locals estan ancorades uns metres endins i donen un toc de color al blau del mar. Camino per una sorra ferma arran de mar fins a un extrem i després torno fins a l'altre en un passeig molt agradable. En el lloc no hi ha cap edificació a menys de tres-cents o quatre-cents metres de l'aigua, només unes guinguetes de canya i palma ofereixen restauració, m'assec en una d'elles sota l'ombra d'un para-sol de palma i deixo passar el temps escrivint aquestes memòries i prenent alguns apunts del que veig, fins que es fa el migdia i canvio de lloc per fer l'àpat. Em serveixen un peix, a la planxa, de la família de la tonyina, no sé com es diu però és un bonic exemplar de més de trenta centímetres de llarg que té un gust exquisit, unes salses i un plat d'arròs complementen el plat, una cervesa per veure, ben fresca i tot això en el marc més bonic que podia imaginar. A l'hora de pagar em demanen no més de cinc euros al canvi.

              Hi ha bicicletes a disposició dels estadants del Guest House. Aquest matí n'agafo una i enfilo la carretera de Thandwe, el poble més proper i amb més població dels voltants; el camí és planer i va seguint la costa, el sol escalfa de valent i encara falten algunes hores pel migdia.

              Thandwe té un mercat interessant, de gran varietat de productes, però res més; és el punt d'accés a les platges de Ngapali d'ençà que han condicionat un petit aeroport i l'han fet accessible al turisme, malgrat tot, no hi ha turisme de masses i l'entorn es manté sense la massificació urbanística d'altres llocs.

              La tornada cap a Ngapali és una mica més carregosa, la temperatura ha pujat i el sol cau implacablement. Vaig directe cap a la platja, les guinguetes que hi ha ofereixen un menjar acabat de treure del mar.

              Al cap vespre torno a la platja per gaudir de la posta del sol sobre el mar, a pocs metres d'on trenquen les onades, tot prenent una cervesa ben fresca, gaudeixo d'aquest espectacle natural fins ben entrada la foscor. La platja a aquesta hora s'anima, els visitants es reuneixen per sopar als diferents llocs, no hi ha músiques, no hi ha llums estridents ni neons que fan pampallugues, només tranquil·litat i la remor del mar.

              Torno a agafar la bicicleta, aquest cop per anar en sentit contrari al d'ahir, em dirigeixo cap a Gyeik Taw, un poblet de pescadors situat encara no a deu quilòmetres de Ngapali. No hi ha port, les barques s'arreceren a la badia, els pescadors repassen les xarxes i totes les altres arts, sortiran a la tarda.

         A la tornada em paro en una guingueta de platja per dinar i torno cap al guest House a l'hora de més calor, m'hi quedo fins a mitja tarda que el sol ja ha baixat una mica, llavors vaig a l'agència de viatges que tinc a davant i recullo els passatges per tornar cap al Nord en un vol, bé, de fet son dos, el primer m'ha de portar fins a Yangôn i el segon fins a Kalay, fent una parada a Mandalay. No tinc ganes de tornar a fer el trajecte de tornada amb autobús que hi emprarà quaranta-cinc hores; va ser bonic a l'anada, però un cop vist ja el paisatge, no compensa la seva llarga durada.

                   L'inici del tour amb moto serà el dia quinze de Març, el dotze l'empraré per fer els vols cap al Nord, tinc després un dia d'autobús fins a Tamu, a la frontera amb Índia i a l'altre costat, Moreh, on tinc la moto.

                Ngapali és una d'aquestes localitzacions que si volguéssim descriure un lloc idíl·lic per passar-hi uns dies de relaxament i descans coincidiria plenament. Té platges de sorra blanca amb l'aigua turquesa, neta, transparent; oferta gastronòmica de primera qualitat quant a producte fresc del mar, tranquil·litat i un cost realment econòmic. La gent és agradable i no dubte en ajudar-te en allò que puguis necessitar. El poble, però, està apartat de qualsevol altre nucli urbà, considerant Thandwe i Gyeik Taw com a part d'aquest únic nucli; el desplaçament a altres ciutats és per una carretera estreta i revirada a unes quantes hores de camí, o bé pel petit aeroport de Thandwe, això fa que l'oferta lúdica sigui molt escassa fora d'aquest entorn i un cop assolit aquest període de descans i relaxament et sentis atrapat en una roda monòtona, precisament de la qual en fujo.

              No vull dramatitzar però, estic en un moment dolç i feliç del viatge, aquesta tranquil·litat em permet reflexionar sobre el temps preterit i el futur.

              Avui hi ha un sopar al guest house per a tota la gent que vulgui apuntar-s'hi, normalment no donen aquest servei, no fa falta, l'oferta externa és prou amplia. Ens trobem a taula amb dues parelles alemanyes, d'edat similar. Un és policia alemany, parla una mica de castellà i intercanviem algunes impressions. Em comenta que ara ja està jubilat i que es dedica a viatjar amb la seva dona, em pregunta si he estat a Afganistan i ho nego, vaig decidir eludir aquesta zona per ser extremadament perillosa, li dic; ell em contesta que fa deu anys hi va viure un any en comissió de serveis per a la policia alemanya; havies d'anar tot el dia amb l'escorta, afirma. Els altres fugien del fred que fa a Alemanya en aquesta època, un període de vacances i tornar cap a casa, diuen. Hem tingut una vetllada agradable.

             

              Avui el cel està mig ennuvolat, però de cap manera amenaça pluja, continua fent calor i molta xafogor, la humitat és tan elevada que el banyador i la tovallola que faig servir a la platja no s'eixuguen després de tenir-los tot el dia estesos. A la platja però s'hi està bé, a l'ombra o a l'aigua.

             Van passant els dies d'espera per poder tornar a agafar la moto i continuar el viatge. De moment platja, descans i calor, molta calor i tot just comença ara la temporada. Penso en el que m'espera d'ací a uns dies amb l'equip posat, casc i guants inclosos, amb ruta cap al sud i temperatures al voltant dels quaranta graus. Vaig, però, aprofitant el temps per anar planificant Tailàndia, quina ruta és la més adequada, quants dies i quants quilòmetres hauré de fer.
                He escrit a l'Elena i l'Aqil, la parella de Singapur que vaig conèixer a Bangla Desh, per comentar-los les meves dates aproximades d'arribada; també a en Javier i a en Zawmin per si em poden donar informació de com obtenir un visat per a Tailàndia suficientment llarg per fer la ruta que tinc prevista, a la meva germana Esther i al meu fill Aniol que juntament amb la Marta hi varen estar fa poc i sempre és bo tenir un consell.

              Vaig recuperant-me de les cremades a la pell que em vaig fer ahir prenent el sol, crema hidratant i bona protecció solar, la pell em tiba i em fa mal fins i tot el fregament de la samarreta, pensava que amb tots aquests dies de viure a la intempèrie ja tindria la pell adaptada, però no, ahir vaig estar massa exposat.

              Fa un vent fort que s'endú els para-sols del jardí i els han hagut de plegar. Fa sol però i la temperatura no ha baixat malgrat el vent. Continuo planificant, des d'aquest racó de jardí, la ruta fins a Singapur, definint temps i parades. Al migdia torno a la meva guingueta preferida de la platja per fer l'àpat i a la tarda, un cop ha baixat el sol, agafo la bicicleta per tornar a Gyeik Taw per veure l'activitat dels pescadors, com descarreguen el peix, el pesen i com part de la producció, el preparen per assecar-lo al sol. Amb la posta del sol, torno cap a Ngapali, el color ataronjat es filtra entre les palmeres que separen la carretera de la platja, fins que el cercle daurat s'amaga darrere l'horitzó.

              Tot i que estic bé, aquesta inactivitat em produeix una sensació d'avorriment i de monotonia. El retard provocat per la meva falta de previsió en sol·licitar el tour d'acompanyament en moto m'ha retingut gairebé un mes.

              M'aixeco del lloc on estic assegut al jardí del guest house, un cop he acabat de cercar informació per la ruta dels dies que vénen i entre tot també, d'on puc fer la revisió de la moto abans de Bangkok. Veig que un dels concessionaris BMW més importants de Tailàndia es diu Barcelona Motors, curiós penso, i té diverses delegacions repartides per tot el país, una d'elles a Chiang Mai, important centre econòmic i cultural del nord i on ja tenia previst fer parada, demà els hi enviaré un correu demanant cita prèvia; haig de fer una revisió a fons de la moto, que ja porta trenta mil quilòmetres d'ençà que vaig sortir de Girona; també hauré d'anar a l'oficina de migració i a duanes per fer una extensió del visat de trenta dies que segurament em donaran a la frontera.

              D'estar assegut al jardí del guest house, passo a seure a la gandula de la guingueta de la platja, tot un record d'inactivitat física, a on estic escrivint aquestes ratlles i esperant l'àpat de dinar. Tinc moltes ganes de tornar a emprendre la ruta amb la moto, aquest lloc és molt bonic i s'hi està bé, però necessito avançar i veure coses noves.

              Avui és l'últim dia a Ngapali, molt similar als anteriors, torno a la platja on hi he passat bones estones en aquest entorn paradisíac, faig un bany, dino en una de les guinguetes habituals, el menjar és realment bo. He tastat diferents classes de peixos, també les gambes i els calamars, tot recent tret del mar. M'agrada el menjar poc condimentat, fet d'una manera senzilla a la brasa o a la planxa, així el peix conserva tot el gust. Aquí te'l poden servir en tempura, al curry o simplement "grilled", acompanyen els plats amb tres salses, una a base de bitxo picant, una altra lleugerament avinagrada condimentada amb all i bitxo, i una maionesa, totes tres combinen perfectament amb el peix, com a acompanyament pots demanar patates fregides, arròs o verdura feta al vapor i condimentada amb espècies, realment molt gustosa; en acabar l'àpat et porten fruita, xíndria molt sovint, però també un plàtan fregit i endolcit amb mel. He gaudit amb el menjar aquests dies, els bons components i la senzillesa de la cuina ha sigut elemental per obtenir un bon resultat.

              El grup de xinesos que va arribar ahir, m'ha ocupat la taula que esmorzo habitualment, és un grup de deu i són sorollosos de comportament, estan de vacances i expressen la seva alegria amb expressions contundents. Acabat el cafè recullo el meu equipatge de l'habitació i demano a recepció el meu compte dels extres consumits, l'habitació ja la tinc pagada per endavant, un sopar i dues rentades de roba que no em cobren, "free for you", em diu la recepcionista.

              Un vehicle del mateix establiment em porta fins a l'aeroport, que no és lluny; és molt petit i els tràmits del check inn són ràpids. L'avió, un bimotor d'hèlix de setanta-dues places, és relativament nou i surt uns quants minuts abans de l'hora prevista, un cop comprovat que tots els passatgers són a bord. A la cabina, dues hostesses serveixen esmorzar tot just acabada l'operació d'enlairament, un brioix amb xarcuteria, un pastisset de mantega i fruita vermella i te o cafè, inaudit per un trajecte que dura menys de cinquanta minuts. Aterrem a Yangôn després d'un plàcid vol, una "jardinera" du el passatge fins a la terminal i aquí hauré d'esperar dues hores, el vol següent a Kalay, via Mandalay. En passar el control de seguretat, em diuen que l'ampolla d'aigua que porto no la puc entrar, i me la retiren, curiosament a Thandwe ha passat.
Sortim puntualment, però estem uns minuts parats als carrils d'accés a la capçalera de la pista, hem de deixar pas a sis avions de combat, que aterren tot seguit i que espectacularment despleguen el seu paracaigudes de frenada, no sé la nacionalitat d'aquestes aeronaus, però a la terminal hi havia un gran avio militar de càrrega dels Estats Units. Aquest vol és més curt i l'aterrada a Kalay és curiosa, puix que el minúscul aeroport està situat ben bé dins el nucli urbà de la població, la terminal és una caseta amb una dotzena de seients d'espera i l'avio et deixa a la mateixa porta, de manera que no hi ha més de cinquanta passes entre l'avió i el carrer.
Un noi que fa de taxista amb moto em porta primer fins a l'estació d'autobusos per assabentar-me dels horaris per anar a Tamu i comprar bitllet, després m'acosta a un hotel. Demà surto a les set del matí, cap a la frontera Índia.

              Puntualment sóc a l'estació d'autobusos, no és la principal, és una plaça on es reuneixen diversos mini busos que fan trajectes menors, quan veig el vehicle ja me n'adono que el viatge no serà, ni de bon tros, tan còmode com el de l'anada, és un mini van de quinze places que hi anirem divuit. Tres hores més tard, arribem a Tamu, faig les diligencies a les dues duanes, molt ràpidament i vaig cap a l'hotel on tinc la moto. Allà està, tal qual la vaig deixar; després de fer el check inn, vull anar a rentar-la, però la moto no s'engega, la bateria no dóna cap símptoma de vida, ni els indicadors lluminosos llueixen, cerco un mecànic que em pugui donar solució, un home que té un taller miserable, treu la bateria del cotxe d'un veí i prova, de connectar-la a la meva moto, però no té ni tan sols unes pinces ni uns cables adequats i la moto no reacciona, marxa sense donar-me cap solució. Parlo amb en Jordi Pericot, mes per desfogar-me que no per esperar una solució, que evidentment no em pot donar, per bon mecànic que sigui, em dóna però unes referències per complementar informació, si em fes falta. A recepció s'ofereixen per buscar-me un mecànic i aquest ve amb eines per desmuntar la bateria i se l'endú per carregar-la, em diu que passi demà a primera hora que estarà a punt. Espero que funcioni!

              Abans de les vuit del matí, sóc al taller on em carreguen la bateria, me l'enduc i la munto a la moto, dono el contacte i no sense un esglai instantani polso el botó d'arrancada i la moto es posa en marxa; respiro tranquil, la paro i acabo de muntar-la, en acabat surto cap al rentador de cotxes que hi ha a prop, un noi em diu que avui no funciona, que torni demà, el mateix que em varen dir, ara fa un mes, quan vaig anar-hi per primera vegada. Ho deixo córrer, vaig al caixer per obtenir algunes rupies per pagar la bugada i al mecànic que va desmuntar la bateria. Fa calor al carrer i no entenc com en un poble tan petit hi ha aquest embolic de cotxes i tuc-tuc's tan gran; torno cap a l'hotel i a ritme molt lent començo a preparar l'equipatge per retornar a la ruta, on the road again.