Myanmar en moto. (On the road again)

Frontera India amb Myanmar

Els tres companys d`Estonia, amb en Nyi.

Maha Bodhi Ta Htaung. Buda a Monywa

 

Thanboddhay Pagoda

El grup sobre U Bein Bridge. Mandalay

Temples a Bagan

Llaurant amb bous

Nen dins un cistell

Pescadors a Inle Lake

Telers de fibra de lotus

Treballs amb plata

Fabricació de paper

Producció artesana de tabac

Meeting Point a The Circle Cafe. Terchileik.

Frontera Myanmar amb Tailandia

Ben d'hora al matí ja sóc a la duana per formalitzar la sortida del país i l'entrada a Myanmar, aquest cop si, el meu nom figura a la llista de les entrades permeses amb vehicle propi. Des de la garita em comuniquen que el guia responsable del tour és en camí. No hi ha cap més viatger, espero una estona i arriben els dos guies que es presenten, el responsable, en Nyi, és una persona jove i molt agradable de tracte. Una estona després arriba en Dennis, alemany, amb la seva F 800 GS, ens saludem i va per feina a enllestir els papers a ambdues duanes; ell ja porta uns quants quilòmetres avui, doncs ve d'Imphal. Els altres components del grup són tres estonians, munten GS 1200 noves, i han arribat molt més tard.

El guia ens diu que mentre ells fan tots els tràmits, nosaltres dos, en Dennis i jo, podem anar fent camí, i quedem que ens trobarem a l'hotel de Gangaw. Així ho fem i enfilem la carretera cap al sud.

Tinc una sensació agradable de tornar a fer ruta amb la moto, la carretera, ja coneguda per haver-la fet amb el bus dues vegades, la veig diferent, la visc. Portem un bon ritme, en Dennis va a davant i el segueixo sense necessitar que vagi ni més de pressa ni mes a poc a poc. Passem per Kalay i ens aturem a dinar uns quants quilòmetres després.

L'arribada a l'hotel s'agraeix, fa molta calor, les últimes hores hem rodat amb 38 °C i pics de 39 °C. Descansem una estona i ens tornem a trobar a la terrassa per fer una cervesa. Arriben els estonians i s'ajunten amb nosaltres, anem a sopar a una terrassa freqüentada per locals, hi ha bona animació i nosaltres ens hi relaxem.

Ens fem una foto abans de sortir de l'hotel i ens dirigim cap a Mandalay, abans però, parem a emplenar els dipòsits de gasolina; aquí torno a trobar gasolina de 95 octans, malgrat que la mesura del sortidor té un notable error, un cop emplenat el meu dipòsit de vint litres de capacitat, el display del sortidor en marca vint-i-quatre de servits.

Seguim per una carretera que travessa pel mig de boscos en un terreny ondulat amb molts canvis de rasant que coincideixen moltes vegades en un revolt i que fa que la sortida de la corba sigui incerta. Parem en un poblet a descansar, deixem les motos davant una botiga on venen una mica de tot, la propietària ens treu cadires a fora perquè puguem seure, amb un drap els hi treu la pols acuradament, està pendent de nosaltres i no hem fet cap despesa a l'establiment, al cap de poca estona ens porta unes tasses de te i cacauets en un platet, per anar picant, agraïm l'atenció, la botiga del costat ens obsequia amb uns barrets de fibra vegetal i ens quedem sorpresos de l'hospitalitat i amabilitat d'aquesta gent.

Continuem, la carretera és en bon estat i poc transitada, fins a Monywa, on hi ha un important temple budista amb una estàtua de Buda de cent trenta metres d'alçada, una de les més altes del món, el lloc és molt freqüentat per fidels i és realment espectacular.

La ruta d'avui és molt llarga i la carretera és revirada, fa moltes hores que conduïm i ja s'ha fet fosc; parem en una gasolinera a uns cinquanta quilòmetres de Mandalay per descansar i beure aigua, el dia ha sigut molt calorós, abans de marxar demano a l'empleat on puc llençar els envasos buits i amablement me'ls agafa i me'n dóna uns altres de plens, un present, diu.

A Mandalay estem en un cèntric hotel, el guia ens pregunta si volem sopar a l'hotel o sortir a fora i decidim anar a prendre alguna cosa fora. Sortim amb el cotxe i ens porta a un local amb espectacle. El lloc té la música a un volum mot alt, hi ha una pista al centre on unes noies formen unes coreografies amb molt poca gràcia, alternen els balls amb cançons i passejant-se per les taules que hi ha al voltant i intentant contactar amb els clients. A mi no m'agrada l'ambient i coincidim amb en Dennis, l'alemany, els estonians estan encantats. Ho comentem amb el guia i lamenta haver-nos portat en un lloc que no és del nostre gust i marxem. Ell ens diu que tampoc és d'aquest ambient i es torna a disculpar, però li diem que no ho ha de fer, simplement hi ha espectables per a tots els gustos. Anem a sopar a una terrassa on fan carn a la brasa, prenem unes cerveses i xerrem llarga estona.

A l'hora convinguda per sortir estic preparat al lobby de l'hotel. A fora ja de bon matí fa calor, no veig a ningú del grup però al cap de pocs minuts arriba en Dennis, també preparat per marxar i en Nyi, el guia, s'estranya que els tres estonians no estiguin a punt; esperem una estona i al cap d'uns minuts tot just baixen per esmorzar. En Nyi ens diu que podem començar a fer camí nosaltres dos i que ja ens veurem a l'hotel de Bagan, i així ho fem. La ruta d'avui passa per terrenys més planers, i la calor torna a ser asfixiant, amb moments que el termòmetre marca 39 °C.

Bagan és una ciutat petita amb una concentració de centenars de pagodes i estupes al seu voltant, algunes en bon estat de conservació i altres no tant. No hi ha pressupost pel manteniment de tants temples i moltes vegades són els mateixos veïns els que se'n cuiden.

Al vespre arriben els tres estonians, un d'ells amb una moto de substitució, la seva ha tingut una avaria a la suspensió i li estan arreglant a Mandalay, demà haurà de tornar a buscar-la, sopem en un jardí envoltat de temples il·luminats, s'hi està molt bé, l'àpat és selecte i la nit agradable.

Tenim avui una ruta llarga fins a la riba del llac Inle, el guia acompanya a l'estonià a buscar la moto a Mandalay, i nosaltres fem ruta sota el sol inclement.

Avui és la moto d'en Dennis la que falla, la bomba de gasolina no fa fina i la moto es para sovint, al final arribem, però cal que porti el dipòsit sempre el més ple possible.

A última hora arriba el guia amb el company de viatge i la seva moto arreglada.

Dediquem el dia d'avui a descans i a recórrer el llac amb una canoa, sortim de bon matí i fem una ruta pels diferents pobles i punts d'interès d'aquest singular ecosistema. La vida en aquesta zona gira entorn del llac, els petits pobles estan aixecats sobre les seves aigües, les cases, de fusta i sobre pilars, configuren carrers en forma de canals. Les terres riberenques són molt riques en productes agrícoles i la gent viu dels conreus i de la pesca, amb arts tradicionals úniques d'aquesta regió.

La canoa s'atura en una construcció lacustre al mig del llac que és per prendre banys, hi ha unes casetes i una petita botiga, els companys es banyen però jo prefereixo fer fotografies del lloc; seguim cap a un grup de cases on podem veure com transformen una espècie de jonc amb fibres i després del seu posterior filat, amb teixits. Els telers són manuals, fets amb canya de bambú i manats per unes hàbils noies que en treuen les teles que després en confeccionaran tota mena de vestits, camises i mocadors. No lluny d'ací hi ha un taller on treballen la plata, des de la fosa del material fins al producte final, en un procés totalment manual, produeixen des de cadenetes, arracades, anells fins a tasses i altres objectes de decoració amb aquest metall. Seguim i la següent activitat visitada és un altre producte també totalment artesanal: paper o papirs a partir de les mateixes plantes del llac que un cop tenyit i decorat són la base per a la fabricació de para-sols, làmpades i altres objectes de decoració. Al costat d'aquest centre de producció hi ha un grup de dones Kayan, són les dones de coll de girafa, una comunitat petita amb costums antigues i que mitjançant anells de metall daurat que s'han anat posant ja de ben petites i que incrementen periòdicament, s'allarguen el coll com a símbol de bellesa. Continuem ara cap a un petit taller de confecció de tabac, elaboren cigarretes amb diferents aromes barrejant tabac amb altres plantes, evidentment també de manera artesanal i manual.

Acabem dinant en un restaurant sobre el mateix llac, gaudint d'un bon peix autòcton.

Faig camí amb en Dennis, els estonians van més tard. La carretera és revirada i la moto té un comportament estrany, no té l'estabilitat a la qual estic acostumat i la conducció em fa estar molt pendent de cada moviment, en una parada ho comento amb en Dennis, i repassem que les rodes no tinguin cap joc lateral, tampoc la direcció i tot sembla estar bé, li dic que comprovaré la pressió dels pneumàtics al primer poble que trobem i seguim. Creuem un poblet i estem atents cercant algun taller que reparin pneumàtics, no és difícil de trobar-ne, tots els pobles tenen el seu, anem a poc a poc, en Dennis que va davant em senyala el lloc adequat, em giro per localitzar-lo, ell es para i jo no sóc a temps a aturar la meva moto, toco una maleta de la seva i tots dos perdem l'equilibri i ens n'anem per terra, ningú ha pres mal, de fet ni tan sols hem caigut a terra nosaltres però les maletes de les motos s'han abonyegat. A l'arribada a Namsamg ens instal·lem a l'hotel i cerquem un lloc on puguin fer la reparació. Havent dinat, desmuntem les maletes i un ferrer ens adreça els desperfectes.

No hem acordat cap hora per emprendre el camí, jo m'acosto al menjador per esmorzar i no hi ha cap company encara, només una parella que quasi de seguida m'ofereixen a seure amb ells i em conviden al seu cafè que han comprat a Laos, d'on venen. Són de Nova Zelanda i estan viatjant pel sud-est asiàtic amb el seu cotxe. Són viatgers nats, han voltat per tot el món i em comenten que coneixen Girona, concretament van passar unes vacances a Llafranc, ens canviem les adreces i els hi comento que si arribo a Nova Zelanda, em posaré en contacte amb ells.

L'etapa d'avui són tres-cents trenta-cinc quilòmetres a certa altura, que fa que la temperatura sigui molt més suportable, anem passant per poblets aïllats, les dones que estan feinejant a les portes de casa seva porten totes vestits similars, els mateixos colors i els mateixos adorns.

Es fan treballs de reparació a la carretera, la feina d'una manera totalment manual, la fan tant homes com dones. Em sorprèn veure dones menudes carretejant pesats cabassos de grava, sota el sol, algunes amb la seva canalla al voltant de les faldilles. Escampen curosament la grava, quasi ordenadament segons la seva mida, una piconadora premsa el material, mentrestant amb bidons a peu de carretera escalfen el quitrà amb foc de llenya i un cop té la fluïdesa necessària l'escampen, a mà també, pel paviment per tornar-hi a posar graveta, aquest cop molt més fina de mida. Un treball duríssim, pesat i possiblement molt mal pagat.

Queden molts de quilòmetres encara i la carretera és totalment homogènia, estreta, costeruda, revirada i amb el paviment ple de sorra en molts de trams, el ritme que portem és lent, vaig darrere d'en Kristo, un dels estonians, a l'entrada d'una corba li surt un camió pel sentit contrari, frena, rellisca, va per terra i arriba a tocar-se amb el camió. No s'ha fet mal, la velocitat que portàvem era molt baixa, però la seva moto ha tingut petits desperfectes. S'enfada amb el conductor, amb raó, li diu que envaïda el seu carril. No tenim assegurança, de fet a Myanmar un estranger no pot assegurar-se, cosa estranya, i en Kristo acaba assumint els seus desperfectes, el xofer del camió es disculpa i continuem pel mig de la pols, la falta d'asfalt en molts trams escampa la sorra a on n'hi ha i la pols és present arreu, fins al punt que puntualment et pot dificultar la visibilitat del que tens al davant.

Estem a poc més de cent cinquanta quilòmetres de la frontera amb Tailàndia, són les vuit del matí i tots ja estem a la carretera, però cada un va a la seva marxa, en Dennis ha sigut el primer de marxar, jo vaig amb el grup d'estonians fins que s'han aturat a comprovar les pressions dels pneumàtics a la sortida de la ciutat, continuo en solitari.

La carretera bordeja el riu, és planera, ample, revirada i amb un asfalt una mica irregular però que no impedeix gaudir d'una conducció lleugera. Quan falten uns quaranta quilòmetres per arribar a Terchileik em passa un dels companys estonians, intento seguir-lo però no vaig segur i abaixo el ritme. Anem arribant tots a The Circle Café, la cafeteria, punt de trobada a Terchileik, ja a la frontera amb Tailàndia, prenem cafè, comentem la ruta i preparem la documentació necessària per a les dues duanes.

Ens assalten els venedors ambulants oferint Viagra amb insistència, és desgraciadament la nota que indica que el turisme sexual és present en el país.

Els tràmits són lents, com a totes les fronteres, però sense problemes passem a Tailàndia, abans però ens acomiadem d'en Nyi i del xofer. Bona gent, entregats a la seva feina perquè tot surti bé, professionals que no han regatejat esforços per complaure i solucionar qualsevol problema que poguéssim plantejar.

En reprendre la marxa en Dennis em fa adonar compte que el pneumàtic de darrere està sensiblement baix de pressió, és veritat, penso jo a mirar-lo vet aquí aquesta imprecisió a les corbes de fa un parell de dies. En el mateix poble, un quilòmetre més enllà, hi ha un gran distribuïdor de pneumàtics que també té taller, li explico el problema al propietari, un home de mitjana edat, grassonet, rialler i amable, va guarnit amb una camisa que porta mig descordada deixant veure dues o tres cadenes d'or penjades del coll, també criden l'atenció tres voluminosos anells als dits de la mà dreta. Immediatament crida a dos vailets que posin mans a la feina; cerquen la possible fuga i de seguida troben una punta d'acer clavada, revisen amb aigua sabonosa qualsevol fuga que hi pogués haver i reparen la punxada en ben poca estona. El propietari ens ensenya un Jeep Willys que te en un racó de taller, era de l'exèrcit americà i està perfectament restaurat, orgullós el posa en marxa i escolta el motor que gira finíssim; té també dues Harleys mig tapades amb unes lones. Observo la decoració del local en què trobo molts detalls que evoquen els Estats Units, sembla clara l'admiració per aquest país que té aquest senyor.