El temple blau. Wat Rong Seur Ten.. Chiang Rai
El temple Blanc. Wat Rong Khun. Chiang Rai
De copes a Chiang Rai amb els companys de ruta.
En Dennis, posant a punt la moto.
Penalització per mal estacionament en un parking public.
Barcelona Motor. Concessionari BMW a Chiang Mai, on vaig fer una complerta revisió.
Mercat nocturn a Chiang Mai.
Plats "tipics" Tailandesos
Ploen Ruedee Night Market
Wat Phra That Doi Suthep. Chiang Mai. ( I les cinc seguents)
Wat Sri Suphan, Chiang Mai. ( I la seguent)
Allotjament a Pai.
Pai
Pont de bambú. Pai. ( I les quatre seguents)
Wat Phra That Mae Yen. Buda blanc. Pai
Historical Bridge
Sukhothai. (I les vuit seguents)
Erawan falls. (I les vuit seguents)
Allotjament a Erawan.
Ruta cap a Kroeng Krawia.
Mon Bridge. (I les cinc següents)
Voltants de Kroeng Krawia.
Khao San Road. Bangkok.
Mae Klong
A l'hora d'esmorzar comunico a la propietària dels Bungalous que vull quedar-m'hi una nit més, el lloc és agradable i vull planificar els dies que vénen, però no hi ha disponibilitat i marxem amb en Dennis cap a Chiang Mai. Abans però ens aturem en dos temples singulars, el Wat Rong Suea Ten, o temple blau, dins de la ciutat i el Wat Rong Khum o temple blanc a uns quinze quilòmetres als afores. Interessants visites ja que difereixen una mica de la tipologia clàssica dels temples budistes.
A Chiang Mai ens allotgem en un complex d'habitacions fetes a partir de contenidors marítims, el lloc és curiós, està molt ben situat i ben enjardinat que el fa un lloc agradable, a més de ser summament assequible.
Ens agafem uns dies de descans, planificació i també per posar ordre a fotos, vídeos i altra documentació. Les hores centrals del dia, molt caloroses, les passo a l'habitació fent totes aquestes tasques, al vespre aprofitem per anar a passejar pel mercat nocturn que tenim molt a prop, ple de gent i amb molt d'ambient, on a més de la venda d'artesania pots trobar gran quantitat de productes i llocs per menjar, està molt animat a diferència de l'ambient que hi ha al carrer al migdia. Aquí sí que es veu molt de turisme i això repercuteix en els preus que són sensiblement més cars que a Myanmar.
A primera hora del matí, ens acostem fins al concessionari BMW de Chiang Mai per revisar les nostres motos, ell, ha de canviar tot el quit de transmissió i la bomba de gasolina i jo haig de fer una revisió completa de la moto. El concessionari és modern gran i molt ben equipat. Deixo la moto i torno amb ell, ja que no disposen de les peces necessàries, haurà de tornar-hi demà.
El vespre sortim a donar un vol per Night Bazaar, és molt ampli i té molta oferta, ens proveïm d'uns pinxos, cervesa i gaudim de l'ambient i la música que toca una banda local i que no sona gens malament.
Anem a Doi Suthep, un temple budista dalt un turo i dins un parc natural, a uns vint quilòmetres de Chiang Mai, per arribar-hi deixem la moto a peu de carretera i pugem la gran escalinata fins a la porta del complex. El temple és molt bonic, té una mida proporcionada i hi viuen una comunitat de monjos. Des de dalt el turó, avui, no hi havia bona visibilitat i la vista de la ciutat no l'hem pogut gaudir.
Baixem altre cop cap a la ciutat i en direcció al Concessionari de BMW, ell ha de recollir el quit de transmissió que ja li ha arribat i a mi m'han de confirmar el pressupost i l'ordre de treball de la meva moto. En arribar, entreguen la mercaderia a en Dennis i la meva moto encara no se l'han ni mirat. Reclamo pressa per poder tenir la moto a punt com més aviat millor i em diuen que avui mateix m'enviaran un e-mail, dit això tornem cap al nostre barri i cerquem un lloc per a dinar.
A mitja tarda rebo l'e-mail del Concessionari i el que em pressuposten no té res a veure amb l'ordre clara i concisa que els hi vàrem dir quan la vaig deixar, haig de tornar a fer una carta explicant el que necessito i demà tornar-hi i manar la pressa.
Passem el vespre voltant pels mercats nocturns, molt propers al nostre allotjament, l'oferta per sopar es basta i l'entreteniment està assegurat. Cada plaça té el seu grup de música en directe i alternem músiques amb cerveses.
Ajudo a en Dennis, a muntar el seu quit de transmissió que va comprar ahir; és apanyat, coneix la mecànica i no li fa por desmuntar la moto en ple carrer, treballa molt fi, cada feina amb la seva eina precisa i cuida els detalls. Amb la moto a punt, arribem al concessionari per saber com està la meva, i sorprenentment les tasques de manteniment reglades ja estan fetes, cal que doni autorització per fer les reparacions no ordinàries..., es neguen però a modificar res que no sigui amb peces originals, pel que no puc canviar la connexió de l'USB d'alimentació del telèfon que els hi vaig demanar. En Dennis vol canviar el tancament amb clip de la cadena, per una baula fixe, i també es neguen, al·legant que no és una peça original. Haurem d'anar a un taller no oficial, si volem això...
Havent dinat, en Dennis marxa cap a l'aeroport, deixa la moto a l'hotel de Chiang Mai i se'n va al sud de Tailàndia on l'espera un amic, en uns quants dies tornarà per continuar el seu viatge en moto cap a Laos i Cambodja, segurament. Ens acomiadem, ha sigut un bon company de ruta i una persona molt amable, encara que un pèl reservada. Jo em quedo un dia més, demà recolliré la moto i continuaré la ruta.
La moto no està a punt. La comunicació amb el Concessionari no és bona, o ells no s'expliquen o jo no els entenc, però sí que puc afirmar que varen dir que passes avui a les quatre. Demano quedar-me una nit més a l'hotel, però l'encarregat em diu que l'habitació estàndard està reservada i que només l'hi queda una de més gran, i evidentment, més cara, quin remei, penso, però només serà una nit més.
Vaig a veure els temples que hi ha dins el que queda de ciutat emmurallada, camino pel centre tot passejant i espero a les dues, l'hora acordada per retirar la moto. Ara si, la moto és a punt, revisada a fons i canviats tots els consumibles. Surto amb oli, filtres, bugies, pastilles de frens i algunes juntes, substituïdes, a punt per tornar a la carretera.
Demà sortiré cap a Pai aviat al matí per evitar la calor del migdia.
Apago el despertador i miro els missatges, en Felipe: "Buenas noches, otra vez serà", amb una icona de gest de complicitat, l'Athletic havia guanyat al Girona, a Montilivi. L'Esther també em recorda el resultat i afegeix com a positiu que en el sorteig de l'ONCE que juguem a mitges ens tornen els calés. Vaig a la dutxa, esmorzo de pressa i abans de les vuit, estic en ruta. Tinc cent trenta quilòmetres de carretera molt bona que després de sortir de l'àrea urbana de Chiang Mai, comença a pujar fins una mica més dels mil metres, per tornar a baixar una mica abans de Pai.
M'allotjo en una cabana en una zona rural. És un conjunt de casetes de fusta, sobre pilars que formen un porxo on puc deixar la moto. Una escala lateral puja fins al quarto, l'habitació és simple, un llit, un ventilador i una tauleta; el terra de fusta te les llates lleugerament separades i entreveig la moto per les escletxes. Un bany a la part de darrere completa l'equipament. Davant, hi ha una terrassa amb dues butaques de fusta i una tauleta, prop de la barana, penja una hamaca lligada dels pilars que pugen de la planta baixa.
Descanso una estona i me'n vaig al poble, no mes lluny de tres-cents o quatre-cents metres, fa molta calor malgrat que el cel està cobert d'una espessa capa de fum i contaminació, en aquesta zona fan cremes controlades per eliminar les escombraries i molta gent porta una mascareta per filtrar l'aire que respira. El poble està abocat al turisme, hi ha molts negocis dedicats a les excursions als voltants: salts d'aigua, ponts, canyons i rutes de senderisme; lloguer de motos i bicicletes i com no, bars, cases de menjars i l'omnipresent artesania. Em crida l'atenció un lloc molt senzill, però amb una brasa on hi ha uns talls de pollastre i costelles de porc amb molt bona pinta. M'assec i la propietària em pren comanda, demano una cervesa i no en tenen, tranquil·lament em diu que vagi al super del costat i que la porti que mentrestant em serveix la carn, l'àpat és exquisit.
Torno a la meva cabana i prenc la fresca a l'hamaca, només se sent remugar el bestiar que pastura a la part de darrere i els ocells que hi ha al jardí, a la part de davant. M'hi estic fins que el sol gira i la calor es torna tan insuportable que em fa canviar d'emplaçament. Llegeixo una estona el llibre de George Orwell, "Los días de Birmania", que vaig comprar a Bagan (Birmania), interessant lectura i escric una estona aquest diari.
El vespre s'anima i els dos carrers principals s'omplen de gent, la majoria turistes. La música és present a cada local i l'ambient és més tranquil que a Chiang Mai. Havent sopat, torno a la meva terrassa, s'hi està bé ara que la temperatura ha baixat i deixo passar el temps llegint una estona.
Pai és un d'aquests llocs que es respira tranquil·litat, tot sent un lloc amb molta afluència de forasters, els voltants del poble són rurals amb un encant especial que el fa acollidor.
Faig un recorregut pels llocs més emblemàtics del voltant, arribo a dues cascades situades als afores, en un lloc boscos, Mo Paeng i Pam Bok, però en estar ja cap al final de la temporada seca no llueixen com esperava, baixa poca aigua, igual passa amb el pont de bambú, que travessa tots els arrossars, que en aquesta època de l'any no estan inundats, malgrat això, travessar-lo fins a l'extrem final, uns centenars de metres més enllà on hi ha un temple, et fa gaudir d'un paisatge molt bonic on pots imaginar-te els arrossars en l'època de producció. Un altre pont singular però per motiu diferent, és el construït pels japonesos l'any 1941, durant la segona guerra mundial per travessar el riu Pai i arribar fins a Birmània, llavors colònia anglesa, per envair-ho. El pont va ser construït per presoners i pels mateixos vilatans, es varen fer servir elefants per transportar els troncs de fusta des de la selva i al final de la guerra, en la retirada el varen cremar; va ser reconstruït per la mateixa gent del poble un cop acabada la guerra i a finals del segle passat, es va fer un pont de ferro, similar al que travessa el riu Kwai, al sud. A prop del poble hi ha una estàtua del Buda blanc, dalt un turó, és Chedi Phra That Mae Yen, per arribar-hi has de pujar els tres-cents cinquanta graons flanquejats per dues serps mitològiques i des de dalt, veus en els dies clars, tota la plana d'arrossars i el poble de Pai.
Dino a la riba del riu, i em retiro a la meva cabanya. Al migdia és difícil estar a ple sol, la temperatura puja quasi fins als quaranta graus, amb la posta del sol, els carrers tornen a prendre vida.
A primera hora del matí, la temperatura ambient és agradable, els sis-cents metres d'altura fan que la calor sigui més suportable durant la nit. Emprenc ara, la ruta de tornada cap a Chiang Mai i d'ací, cap al sud. Travessar aquestes muntanyes és agradable tant pel paisatge com pel bon estat de la carretera, en tornar a la plana però, la temperatura puja altre cop, deixo les corbes i segueixo per una autovia a on puc portar un bon ritme, faig una parada a mig matí per veure aigua, la calor et fa suar de valent, més endavant torno a parar per menjar quelcom, un ventilador em tira l'aire calent a la cara; a primera hora de la tarda arribo a Sukhothai, tinc reservat un allotjament en uns bungalous, arribo exhaust per la calor, l'aire condicionat de l'habitació, aigua fresca i una dutxa em reparen. A la posta del sol, vaig cap al centre de la ciutat, on hi ha el parc històric, un conjunt de temples i pagodes, però ja és massa tard i no en puc gaudir per manca de llum, havent sopat torno cap al meu refugi i programo detalladament els dies vinents, planifiquem amb l'Esther la seva estada d'una setmana a Tailàndia. Decideixo quedar-me una nit més ací i poder veure demà al matí el conjunt històric, tinc temps suficient per arribar a Bangkok abans que l'Esther.
Estic despert abans que toqui el despertador i quan toca, l'apago i vagarejo una estona. Vaig fins al porxo i esmorzo tranquil·lament, consulto el correu i prenc algunes notes. A mig matí vaig al Historical Park, patrimoni de la UNESCO, passejo entre els temples i les estupes de l'antiga capital del regne, als segles XIII i XIV, sota un sol de justícia. Veig algunes fotografies de començaments del segle XX, que figuren en els panells explicatius dels mateixos monuments; les imatges mostren com la vegetació cobreix en bona part estupes i pagodes, ara però el conjunt està dins una zona enjardinada amb estanys i recs, que en aquesta època de l'any estan pràcticament secs, igual que l'herba de tot el voltant. Imagino que l'aspecte del conjunt és sensiblement diferent de l'època de les pluges.
Al cap vespre llegeixo sota el porxo del meu bungalou a Orwell, surten els gekos i en veurem fugen, però tornen en comprovar la meva inofensividad i empaiten papallones nocturnes i mosquits. El gos de l'amo ve també a veure'm, s'asseu al meu costat i es deixa acariciar.
Tinc uns tres-cents i escaig més de quilòmetres per fer fins al pròxim destí, a Ban Rai, dins una sèrie de parcs naturals a l'oest de Tailàndia, el trajecte es fa ràpidament, les carreteres són bones i deixant una primera una part de paisatge urbà i després una plana agrícola entro en l'últim tram a una zona boscosa selvàtica molt bonica. A menys de quaranta quilòmetres del final del trajecte, paro a dinar en un lloc de carretera. Mentre espero l'àpat consulto la ruta que em queda al GPS i em marca un temps llarg, per fer els pocs quilometres fins al final. Penso que aquest últim tram ha de ser una carretera local estreta. Reprenc la marxa i les indicacions del mapa em porten per una pista de terra, en bon estat, queden, teòricament deu quilòmetres quan arribo en un punt on haig de travessar una riera per una passera formada per dos taulons, recolzats en dos troncs i separats justament per l'amplada dels eixos d'un cotxe, cap barana. Aturo la moto i ho passo a peu per examinar-ho, és complicat passar-hi amb una moto que és molt ample i que carregada com va supera els tres-cents quilos de pes, si em desvio una mica, cauré a la riera que és a tres o quatre metres sota meu, jo i moto, m'ho penso, encaro la moto i a un pas decidit travesso la passera sense cap incident, continua la pista i a no més d'un quilòmetre haig de tornar a travessar el mateix curs per una passera similar, però aquesta te un punt on el tauló se separa una mica del tronc i fa una canal, aquí és on la roda em pot perdre la direcció. Veig que una mica més amunt del curs de la riera puc baixar pel marge, travessar-la i tornar a pujar a l'altre costat i així o faig; la terra no està compactada, la roda de davant es clava i la moto es tomba, em costa molt d'esforç tornar-la a posar dreta i poder pujar el marge contrari però al final ho aconsegueixo. Amb poc més de camí arribo a un estany on hi ha una garita, un punt d'informació i un templet budista, consulto al guarda la meva destinació i em diu que vaig completament errat, allà és l'entrada a l'espai natural i no es pot continuar més, el GPS però, insisteix que haig d'avançar per allà. El guarda amb molt bona voluntat, agafa la seva motoreta i reculem el camí fet fins a la zona asfaltada, per poder parlar per telèfon, car el lloc on estem no arriba el senyal, re programo el GPS segons les seves indicacions i al cap de mitja hora arribo a Ban Rai. El lloc on tinc reservat l'allotjament són uns bungalows que no tenen adreça, el GPS ignora la destinació i preguntant a la gent hi arribo després de més de tres hores de voltar pel poble, on tots els gossos de les cases m'han bordat i tots els mosquits han vingut a brunzir a les meves orelles. El lloc està tancat, espero a la porta i al cap d'una bona estona, arriba un home, és una persona gran, eixut, baixet, no parla més que thai, no ens entenem però al final dedueixo que el lloc està tancat i que m'envia a buscar allotjament en un altre lloc del mateix propietari. Segueixo les instruccions i arribo a un hotel, pregunto si allà és la referència que els hi dono, i ho neguen. Els hi explico que tinc una reserva, ja pagada i que ho he trobat tancat, el recepcionista truca i li confirmen que el lloc és tancat. Em decebo, he pagat per endavant un allotjament que no és operatiu. Estic cansat de voltar, de la calor i de buscar més, i em quedo a l'hotel on he anat a parar, és car però no tinc ganes de voltar més. Mentre estic a l'habitació sento la pluja com cau i els sons de la tempesta, però no dura gaire, només una remullada.
A l'hora d'esmorzar, una senyora tailandesa, estatjada a l'hotel, em demana per seure a la meva taula, és una dona que ha passat llargament els seixanta anys, grassoneta, ben arreglada, es dedica al negoci immobiliari i té cita amb el propietari de l'hotel per tractar negocis, té curiositat per la meva persona i pel meu viatge, em pregunta perquè estic allà i cap a on vaig, em vol donar consells de què veure i on anar, però no m'explica res de nou que no hagi ja buscat jo prèviament. Surto una mica més tard del que tenia previst, la xerrameca de la senyora m'ha entretingut més de compte i no he volgut ser descortès amb ella. No tinc una ruta massa llarga i abans de dinar sóc a l'allotjament rural previst. Dino allà mateix i descanso una estona en la meva cabaneta de canyes. És un lloc entranyable, sis cabanyes considerablement separades una de l'altre al mig del bosc donen uns ingressos extres al matrimoni de camperols i els seus dos fills.
La cabanya, sobre pilars de fusta com la majoria de les construccions tradicionals d'aquesta zona, és un espai mínim tancat amb un canyissat on hi ha un matalàs pràcticament al mateix nivell del terra cobert per una mosquitera. A la part de davant hi ha un banc adossat a la barana, oposat a la façana principal que formen una petita terrassa i a fora, un lavabo amb unes tines de fang plenes d'aigua per poder-te dutxar. Al vespre, només els animals del bosc trenquen el silenci, és bonic sentir els diferents sons dels ocells, grills, geckos i altes bestioles mentre vas agafant el son.
Abans de marxar cap a les cataractes, repasso el correu i veig que la web on gestiono les reserves dels allotjaments ha atès la meva reclamació i em torna els diners que havia pagat per a l'allotjament d'ahir que vaig trobar tancat. Estic content per la seva eficàcia i celeritat en solucionar un problema.
Deixo la cabanya i em dirigeixo al Parc de les cascades, després de pagar la preceptiva entrada, aparco la moto en el lloc habilitat a l'entrada i segueixo el camí indicat per veure el curs del riu i els set nivells de salts d'aigua. El camí, d'uns dos quilòmetres de llargada i amb un pendent que es va incrementant a cada pas, travessa una zona boscosa de gran bellesa, el primer tram, fins al segon nivell, està pavimentat i l'afluència de gent és molt elevada, a mesura que el pendent es fa més costerut has de caminar ja directament pel mig del bosc i a l'últim nivell ja has d'arribar-hi grimpant per les pedres. L'esforç, però, és altament compensat per la bellesa del lloc, malgrat que el cabal d'aigua és inferior al de l'època de les pluges; tot i això les gorges que es van succeint en tot el tram tenen aigua suficient i molt neta, per delectar a la gran quantitat de banyistes que s'hi arrepleguen.
Faig poc més de cent quilòmetres en direcció nord-oest cap al parc de Khao Laem, la majoria per pistes de terra i camins rurals. En aquesta zona, els petits nuclis habitats estan sensiblement separats entre si, el paisatge és boscós i el trajecte, malgrat la dificultat afegida d'anar per pista, es fa agradable. A l'hora de dinar arribo al meu allotjament, una habitació senzilla que dóna al pati d'un guest house, descarrego l'equipatge i després de refrescar-me amb una dutxa, cerco un lloc per a dinar.
Fa molta calor, i una humitat elevada, la sensació de xafogor és molt elevada, no em moc del lloc en tota la tarda i programa les visites que faré demà a la zona.
Arribo fins a Sangkhlaburi, a la riba del llac Vajiralongkorn, que de fet és un pantà construït per regular el cabal del riu quan es produeixen les riades a les èpoques de pluges. El camí travessa frondosos boscos, rius i moltes zones de cascades.
Sangkhlaburi, és un poblet nou, construït per substituir el que va quedar negat per les aigües del pantà, està situat a la part més occidental de Tailàndia, molt a prop de la frontera amb Birmània, el seu principal atractiu és un pont de fusta que travessa el riu i és el més llarg de Tailàndia i el segon del món, després del de U Bein a Birmània. Uneix les dues ribes del riu Songkalia i també les dues comunitats la Thai i la Mon. Al voltant del pont s'arrepleguen diferents ofertes de restauració, artesania i tèxtil.
A la tornada, vaig fent parada en punts a prop del llac on es poden fe boniques fotografies i també a les cascades de Gra Teng Jeng i de Kroeng Krawia, amb molta afluència de famílies que passen el diumenge al costat de les gorges per banyar-se i fer pícnic.
De Kroeng Krawia a Sai Yok hi ha només cent cinc quilòmetres, de carretera asfaltada i majoritàriament recte, els faig a poc a poc, no tinc gens de pressa i sóc a destí al voltant de les deu del matí. El bungalow que estaré els dos dies següents està situat en un paratge enjardinat, al mig d'una zona verda molt agradable, és una habitació petita amb grans finestrals a tres de les parets pel que hi toca el sol a qualsevol hora del dia i la temperatura a dins es infernal, el ventilador només remou l'aire calent i te'l tira a la cara, la sensació és d'extrema xafogor, procuro estar-me a la zona ombrejada, a fora, però els mosquits i altres insectes voladors no em deixen en pau.
Al matí, he anat a veure Lawa cave, una cova a uns vint quilòmetres d'on estic; un recorregut dins la roca, de dos-cents vuitanta metres de llarg, t'ensenya les formacions calcàries que s'han anat fent al llarg del temps en forma d'estalactites i estalagmites deixant unes formes espectaculars. D'ací em desplaço a Sai Yok Noi, unes cataractes a peu de carretera i amb molta concurrència de gent que aprofita les ombres per banyar-se i dinar, jo em refugio de la calor sota el porxo d'un dels llocs qui hi ha habilitats per restaurant i aprofito per fer l'àpat de dinar. Torno al bungalow i la calor m'asfixia; a la posta del sol, surto altre cop i miro de trobar un lloc per rentar la moto, en una gasolinera hi ha cafeteria i un rentador a pressió, el noi que se'n cuida em diu que m'ho fa de seguida i jo espero a la cafeteria, prenent un expresso frapé, a la sortida torno a notar la bufetada de calor que contrasta amb la temperatura que l'aire condicionat manté dins el local.
A prop de Sai Yok hi ha el Hell Fire Pass Memorial, un record a les víctimes de la segona guerra mundial que, presoners aliats de l'exèrcit japonès, varen ser obligats a treballar en la construcció d'una línia fèrria de Tailàndia a Birmània. Sortint del petit museu audiovisual on es narren els successos, s'accedeix a un recorregut documentat d'uns tres quilòmetres per on passava la via del tren. Expliquen les llargues jornades de treballs dels presoners, que amb mitjans totalment manuals havien de talar els arbres de la selva, transportar-los als llocs on s'havien de construir ponts, obrir pas per la roca de la muntanya per evitar desnivells difícils i fer els talussos a on convenia. La quantitat de morts que hi va haver durant la construcció de la línia va ser molt elevada, per les dures condicions dels treballs i pel mateix tracte de les tropes japoneses. La línia va ser bombardejada en múltiples ocasions per les tropes aliades i no va tenir continuïtat després de la guerra.
Al migdia, vaig fins a Sai Yok Yai Waterfall un parc per gaudir de les cascades a prop del riu Kwai. És un lloc menys freqüentat que les que estan més a prop del nucli urbà, tot sent un lloc espectacular amb els seus allotjaments i restaurants flotants sobre el riu Kwai.
L'entrada a una gran ciutat sempre és un trajecte llarg i pesat. Les perifèries, totes són semblants i el trànsit, molt dens, fa feixuga la conducció. Arribo a Bangkok a mig matí i m'acomodo a l'habitació que estarem una setmana amb l'Esther, ella arribarà d'ací a tres dies i des d'aquest allotjament planificarem una ruta que sigui prou atractiva però a l'hora no fatigosa, que pugui marxar amb el regust d'haver passat una setmana agradable, passejant tots dos.
A la tarda surto per comprar algunes coses que em falten i vaig a la barberia. Entro en un local proper a l'hotel, té l'aspecte clàssic de totes les barberies i la clientela també. L'amo, xerra amb un militar que s'espera, mentre que dos empleats estan atenent als seus respectius clients amb una parsimònia espantosa, sembla que tallin el cabell d'un en un i que el mesurin perquè no sigui un mes llarg que l'altre. Acaba un client, i el militar s'aixeca, es treu la seva jaqueta on porta penjats tots els galons i medalles, la deixa al penjador i es dirigeix cap a la butaca perquè li facin el servei, però en passar davant meu, em mira i quasi amb una reverència em cedeix el lloc, li dic que no tinc gens de pressa, però insisteix educadament. Penso que, el que no té pressa és ell, li agraeixo i dono l'ordre a l'empleat de què vull, tallar el cabell, el poc que em queda, i arreglar la barba.
Estic en un barri no massa lluny del centre, però és un barri, a l'hora de sopar camino carrer avall fins a trobar una zona on hi ha una concentració de locals de restauració, hi ha un ambient relaxat, tranquil, sopo i torno a casa. Demà ja exploraré territoris més remots.
Em prenc amb calma el dia i no surto cap al centre de la ciutat fins a mig matí; al voltant del Grand Palace hi ha una bona afluència de turistes i a prop, els locals miren de treure'n profit. Els tuc-tuc i els taxis circulen a velocitat molt baixa cercant possibles clients. Khao san road, la via comercial i de lleure per excel·lència està mig vuit, el migdia, a Bangkok, és molt calorós i la gent no surt al carrer.
Torno a l'hotel a refugiar-me de la calor, llegeixo, escric, i no torno a sortir fins a quasi la posta del sol, fa calor igualment, però no tens l'acció directa del sol. La mateixa zona que he estat aquest matí ara està ben animada, els locals plens, els neons il·luminen cada negoci per atreure els possibles clients, la música sona a tots els locals, tothom t'ofereix alguna cosa: massatges, tatuatges, veure i menjar i tota classe de mercaderia turística. Prenc unes cerveses i sopo al mateix carrer, tot observant la fauna humana que puja i baixa.
Mae Klong és una localitat a uns vuitanta quilòmetres de Bangkok que es caracteritza pel seu mercat al voltant de la via del tren, el mercat, anterior a la construcció de la via fèrria, va decidir que no mouria l'emplaçament un cop aquesta entres en funcionament i així ha sigut. Les parades de mercaderies, envaeixen completament la via del tren i cada cop que en passa un retiren les mercaderies i els tendals, només el temps suficient per donar-li pas i tornen a restituir la seva ubicació tant punt ha passat, el tren avisa des de la distància, de la seva presencia i els treballs per obrir pas són extraordinàriament àgils. No es té coneixement que hi hagi hagut mai cap accident, malgrat que la distancia entre el tren, els vianants i les mercaderies és de ben pocs centímetres. Aquest fet ha popularitzat més el mercat per la seva ubicació que no pel seu contingut.
Els carrers propers a l'estació també emplacen el mercat, les parades de peix, roba, fruita es barregen amb les de menjar, les olors et situen a cada una de les seccions i forasters i locals comparteixen l'espai. Torno a Bangkok a primera hora de la tarda, la circulació és molt més fluida d'entrada a la ciutat que no a la sortida, que coincidia amb l'inici del Songkran, l'any nou tailandès i el començament d'unes petites vacances on la gent aprofita per anar a veure la família i prendre uns dies de descans.
Al vespre vaig a Khao San Road, per veure l'ambient d'inici del festival, la festa de l'aigua és una de les parts més visibles de la celebració, l'origen budista d'aquesta tradició, on els joves vessaven aigua perfumada a les mans dels seus avis i pares com a manera de respecte i purificació. Igualment és un ritual per deixar enrere els mals rotllos de l'any anterior, però en l'actualitat ha anat perdent una mica l'aspecte religiós i convertir-se en una festa lúdica on la gent surt al carrer amb l'única finalitat de divertir-se i remullar-se. Locals i forasters envaeixen el carrer per llençar-se aigua amb pistoles o directament amb galledes, tot-hom va vestit per a l'ocasió: samarreta i calces curtes. No portis cap pertinença sense protegir, puix et quedarà completament xopada, durant tres dies la follia i el divertiment envaeixen els carrers centrals de les ciutats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada