VIATGE A ALGÈRIA, TUNÍSIA, ITÀLIA I FRANÇA (I)
.JPG)
.JPG)
Taquilles de l'estació.
.JPG)
Mercat
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
La sortida
7
de març
Des de fa dies, es preveuen fortes pluges per aquest final de setmana, sobretot
al sud de Catalunya i al Llevant pel qual procuro sortir aviat per evitar
qualsevol contratemps i poder parar-me si fos necessari, així que abans de les
vuit del matí ja estic en marxa. Ens acomiadem amb l’Esther amb un fins aviat,
espero que es pugui reunir amb mi tant punt tingui dies lliures per les
vacances de Pasqua.
No plou, però el dia és gris i amenaça pluja; emprenc camí per vies ràpides
fins a València. El trajecte per l’autopista és avorrit i plou a estones
curtes, no massa intensament i anant ben equipat es fa portador. Paro a fer
gasolina una mica abans de Tarragona, un descans curt i segueixo. Poc després
del migdia ja soc a València i aprofito per fer un menú en una senzilla
cafeteria a prop del port per tot seguit acostar-me a la terminal marítima i
com que el trajecte ha sigut ràpid i el temps no ha interromput la meva marxa
arribo amb molta antelació, aquí m’esperen quatre hores d’espera fins que salpi
el vaixell, però estic a sopluig i aprofito per llegir i escriure aquestes
ratlles. Tot i estar una mica separat del centre de la ciutat se senten de tant
en tant els espetecs dels petards que malgrat que encara falten dies, ens
recorden que ja s’estan acostant les falles.
Hi ha alguna cosa que em fa pensar que estic al lloc equivocat, la quietud i el
poc trànsit que hi ha em fa mirar els detalls de la meva reserva i m’adono que
l’obtenció de les targetes d’embarcament es fa en un altre lloc sensiblement
més separat d'allà on estic, així que em canvio d’ubicació i un cop arribat a
les taquilles certifico el que pressentia a l’inici dels preparatius d’aquest
viatge; serà una ruta sense turistes europeus.
L’embarcament és ordenat, però lent, malgrat tot, obtinc l’accés a la meva
cabina sense problemes. El vaixell salpa amb uns minuts de retard i ja tot just
dins el port s’endevina que la travessa serà moguda.
M’acosto al self-service per sopar i la cua per accedir a l’àpat és monumental,
la majoria musulmana de passatgers fan el seu àpat després de moltes hores de
desdejuni en aquesta època de Ramada que ara ens trobem.
Demà al matí arribarem a Alger en contra del que jo tenia previst, encara no sé
si per error meu o pel canvi operatiu posterior que va fer la naviliera, ja que
la meva previsió era arribar a Orà. Tot ha sigut una sorpresa d’última hora.
Algèria
8 de març
La nit ha sigut plàcida tot i el lleuger
moviment del vaixell que més que res semblava que et gronxes el son.
Desembarco i faig els tràmits duaners,
lents i enfarfegosos, mentrestant s’acosten alguns dels altres viatgers que fan
visita a la seva terra en aquest període de Ramada, em desitgen que gaudeixi
del seu país i s’ofereixen, fins i tot, a donar-me el seu número de telèfon per
si en qualsevol moment necessito alguna cosa. Aquesta és l’hospitalitat àrab.
Tots imaginen que he arribat a Algèria per anar a veure el desert, malgrat que
el país té molts altres atractius, i no s’equivoquen, aquest és un dels motius pel
que soc aquí.
Acabada la paperassa inicio la ruta
sense haver planificat res, només segueixo la costa en direcció oest, lentament
vaig buscant un lloc on em puguin vendre una targeta telefònica, pregunto a la
gent de les botigues que avui són obertes, tot i ser dissabte i amb més bona
voluntat que efectivitat m’indiquen on possiblement ho puc trobar, però la
recerca és infructuosa i ara si, em dirigeixo cap a l’autopista que du a Orà.
Ja passat el migdia, el sol escalfa prou per a replantejar-me tot l’equip i
trec capes i obro finestres.
El paisatge va passant, verd,
principalment agrícola, planer primer per després anar pujant per travessar la
serralada de l’atles, fins als set-cents metres d’altitud i continuar cap a la
plana passat un coll. Paro breument un parell o tres vegades, a posar gasolina
o estirar les cames, però no m’atreveixo a treure res de menjar davant tota
aquesta gent que fa hores que dejuna, fins que ja avançada la tarda trobo un
lloc apartat més solitari al costat de la carretera i menjo unes galetes i una
mandarina.
Porto un ritme constant sobre els cent
trenta o cent quaranta quilòmetres a l’hora, l’autopista és avorrida i en vull
fer via, aquest trajecte no l’hauria d'haver fet si no fos per l’error en el
ferri.
Arribo a Ain El Turk, pròxim a Orà on
tinc la reserva del meu allotjament, l’hotel està en obres a la part del bar i
restaurant, aprofiten aquest temps de dejuni per reformar-lo i només les
habitacions estan operatives que són àmplies i confortables.
Ja cap al capvespre em pica a la porta
de l’habitació la mestressa i em porta sopar com un obsequi pel ramadà, quedo
sorprès i li agraeixo i la veritat és que tot estava molt bo.
Xerrem amb l’Esther una bona estona, li explico com ha anat el dia i els meus pensaments de cara als pròxims i així acaba el dia.
Orà, 9 de març
Em porten l’esmorzar a l’habitació,
esplèndid i suficient per a gairebé obviar l’àpat del migdia; en acabar
enllesteixo quatre apunts que volia fer i surto cap a Orà, abans, però paro per
proveir-me d’una targeta telefònica per tenir cobertura aquí.
Pujo fins al Fort de la Santa Creu, fet
pels espanyols al segle XVII i després ocupat pels francesos. La vista que
s'albira des dels quatre-cents metres sobre el nivell del mar es magnifica, ja
que abasteix tota la ciutat i la seva perifèria. Un noi fa de guia oficial al
recinte i m’acompanya donant-me tota classe d’explicacions, soc l’únic visitant
i això és un plaer. Uns metres més avall hi ha el Santuari catòlic de la Sta.
Creu.
Feta la visita baixo al centre de la
ciutat i deixo la moto propera a la Plaça 1 de Novembre, centre neuràlgic d’Orà
i des d'aquí, tot passejant arribo a la Catedral, feta a inicis del segle
passat i convertida actualment en biblioteca i la Gran Sinagoga, en obres i
convertida en mesquita.
En ser època de Ramada no hi ha
establiments de restauració oberts i opto per comprar un tall de pastís en una
fleca i endur-me'l a l’habitació de l’hotel.
A la tarda faig un vol per les platges
properes que es veuen apagades ara fora de temporada, malgrat que aquesta
solitud dona un punt de tranquil·litat i bellesa especial per gaudir de
l'infinit de l’horitzó.
10 de març
Segon dia a Orà per visitar La Gare que
m’ha meravellat per la seva estètica amb una sintonia total amb la ciutat; feta
al segle passat pels francesos és d’estil neomorisc. Té referències de les tres
religions, l’aspecte de l'edifici i la torra del rellotge assimilen una
mesquita i els plafons interiors duen l’estrella de David i la Creu cristiana.
A dins a les andanes hi ha gent que espera la sortida del tren, un revisor amb
aspecte molt formal i impecablement uniformat va prenent els bitllets dels
passatgers per marcar-los, jo mentrestant faig fotografies dels racons que més
m’agraden i en acabat el revisor es dirigeix a mi i em diu: - És molt bonica,
veritat? -Preciosa, m’ha sorprès molt, li contesto i em desitja que gaudeixi de
l’estona.
Ara vaig cap a la Gran Mesquita
D'abdelhamid Ben Badis, entro a l’esplanada enjardinada que fa d’aparcament i
em dirigeixo a la persona que hi ha a la porta per preguntar-li si puc
visitar-la i em contesta que efectivament que si i ho comunica per talkie
walkie a l’encarregat de dins del temple. M’acosto a la porta d’entrada i
un home m’ensenya on puc deixar les sabates i els mitjons, em dona unes
xancletes i m’acompanya al lloc per fe l’ablució, em deixa i en acabat del
ritual entro a la zona d’oració. Hi ha poca gent, però la que hi ha em sembla
molt fervent; se m’acosta l’encarregat del temple i em diu si necessito alguna
cosa o si vull saber quelcom, li dic que no parlo francès, però li pregunto si
puc fer fotografies, cosa que m’afirma sense cap problema. Dono un tomb pel
temple, observant els detalls i l’ambient i tot de cop l’encarregat que havia
parlat abans em diu que un fidel que hi ha allà parla en espanyol i que m’hi
acosti, així ho faig i el que primer em pregunta és si soc musulmà -no, li dic
i a continuació si faig el ramadà, nego, altra vegada, i continua preguntant-me
quina religió professo i li contesto que cap i ell nega amb el cap, com si això
no pogués ser i em pregunta -per què? No se m'acudeix cap resposta que no pogués
ser ofensiva per a ell i canviem de tema. Em parla de la mesquita i de la
lectura de l’alcorà i altres foteses sense importància, l’home és agradable i
ens acomiadem després d’uns minuts de xerrada.
A fora ja, em dirigeixo cap a la moto en
el mateix moment que entra un fidel jove amb un escúter que aparca al meu
costat, es dirigeix en mi en un castellà precari i em diu que és motorista i
que té una GS 1200 i m’ensenya orgullós les fotos dels seus viatges per Algèria
i que ara està estudiant castellà, xerrem una estona i després d'oferir-se per
“qualsevol cosa que necessiti” ens acomiadem, ell entra a la mesquita i jo
intento posar la pròxima localització que vull anar al Google Maps del telèfon,
però aquest ha dit prou, la pantalla ha quedat completament fosca! Vaig cap al
centre i trobo un barri de comerços electrònics i allà una botigueta em diu que
ha localitzat l’avaria i que en una hora me'l té arreglat i així ha sigut.
Me'n vaig cap a casa, a l’habitació tinc
alguna cosa per menjar perquè al carrer no ho faré pas i lentament, passant per
la costa com a mi m’agrada més, vaig fent via quan arribo a un control de
policia, aquí n’hi ha de fixos cada dia; passa tothom i el “poli” em mira a mi
i em fa parar – tot bé?, em pregunta, si li contesto jo amb un somriure
-endavant, doncs! Em para només per saludar-me...
Arribo a l’hotel i pujo cap a l’habitació amb una bossa de dàtils que he comprat en un mercat, estic fins al capvespre planificant demà, la ruta i l’allotjament i a l’hora de trencament del dejuni surto al carrer per trobar un lloc per menjar alguna cosa.
11 de març
L’esmorzar puntual i ja amb l’equipatge mig enllestit començo la ruta cap a l’est, però primer em paro a Orà per cercar un caixer adient a la meva targeta per poder obtenir efectiu. En recorro varis, uns no estan operatius, altres no m’admeten la meva targeta i fart de circular per la ciutat, marxo en direcció a Mostaganem que serà la primera parada, aquesta primera part del trajecte una mica anodí, però la ciutat l'he trobada plena de vida, els carrers del centre plens de gent, majoritàriament dones, que fan les compres. Aparco la moto damunt la primera vorera que m’ha semblat que no molestava i just davant meu, hi ha un caixer; com que el tinc davant, provo de veure si accepta la meva targeta i sort! Puc treure efectiu. Solucionat el problema passejo pel centre i lamento no poder entrar en una cafeteria i fer un cafè o un té, però tampoc és per a tant, i al cap d’una estona torno a engegar cap a Ténès que en principi és el punt on vull fer parada. El camí és entretingut, va moltes estones arran de mar i vaig passant poblets sense massa interès. Són gairebé les tres de la tarda i no he menjat res des de l’esmorzar; busco un lloc arrecerat i discret per fer un trago d’aigua i menjar algunes galetes i part de la dolça que vaig comprar dies enrere i això em calma la gana. A Ténès no tinc cap allotjament reservat i el que veig està tancat, em paro en una plaça per consultar a internet que pot haver-hi aquí per passar la nit i mentre ho estic fent, la parella de policies que està allà parat aprofita per venir i demanar-me a on vaig, d'on vinc, la documentació, el visat, els papers de la moto, l’assegurança i tot això confrontat via telefònica amb la seva caserna, són amables i educats, però els he vist simples, no tenien altra feina a fer que venir a xafardejar els meus papers. Un cop al centre trobo un hotel, pregunto si tenen habitació i el lloc i el preu em convenç, per avui, ja he fet prou quilòmetres. Ara, donar un tomb per la ciutat i cercar un lloc per sopar.
Ténès, 12 de març
La carretera de Ténès fins a Alger que
he pres avui no és la més ràpida, però si la més bonica perquè va resseguint la
costa gairebé tota l’estona, no hi ha trànsit i és una ruta revirada i
entretinguda. El paisatge és Mediterrani, amb bosquets de pins i alzines i
poblets que sembla que visquin d'esquena al mar.
Al migdia arribo a Alger i m’acomodo a
l’hotel que ja havia reservat al centre de la ciutat. Alger és una ciutat gran,
capital de l’estat, a mitja tarda surto a passejar per fer una primera
descoberta i sobretot per cercar un lloc per sopar, ja que avui no he fet cap
àpat com a tal i només he anat subsistint a base de galetes i aigua. El centre
de la ciutat és bonic, el front marítim té els edificis dels bancs i algun
ministeri en edificis amb unes porxades molt característiques, però en època de
Ramadà, passades les set de la tarda tot queda desert, ni una botiga ni amb
prou feines cap establiment que puguis menjar alguna cosa. M’ha costat caminar
una bona estona per trobar un lloc on em servissin sopar, gairebé tots tancats
i els que hi havia, estaven plens com un ou, ja que he pogut saber que molts
establiments donen l’àpat gratuïtament després de la trencada del dejuni i
òbviament la demanda era elevada; al final he trobat un lloc que he sol·licitat
fer l’àpat pagant i així ha sigut el primer del dia.
Aquí hi estaré quatre dies i ja m’he organitzat unes rutes per conèixer aquesta ciutat.
Alger,13 de març
Començo per la primera ruta, tot just després d’haver esmorzat, avui sí que n’hi havia de disponible, he començat a caminar cap a la catedral catòlica del Sacré-Coeur que en tenia referències per internet de ser un temple amb unes formes poc convencionals i molt modernes, de fet es va començar el 1956. Passo per una de les avingudes més comercials de la ciutat que l’he passejada lentament fins a arribar a la destinació, però amb el desencís de trobar-la tancada, avui només obrien a la tarda..., l’exterior sí que denota un edifici singular, però em queda poder veure l’interior. Torno a fer el trajecte invers i introdueixo algunes variacions i així s’ha fet gairebé l’hora de dinar. M’he espavilat per comprar pà i algun acompanyament, per fer l’àpat a l’habitació.
La tarda ha sigut plujosa i no convidava a sortir pel que he aprofitat per escriure, planificar, ordenar fotos i llegir.
14 de març
Segona ruta per la ciutat. Arribo fins a la Church Notre-Dame d’Afrique una basílica de finals del segle XIX, però la trobo tancada, un rètol informa que demà serà oberta. A la tarda m’acosto a la Gran Mesquita d’Alger, una obra colossal acabada el 2019 de la qual es diu que va costar mil milions de dòlars de l’erari públic, ocupa una superfície de quatre-cents mil metres quadrats i és la tercera més gran del món, el seu minaret de 265 metres d’altitud és el més alt del món. El conjunt és un complex religiós que acull, a més de la sala de pregària, biblioteca, museu, sala de conferències, i aparcament per sis mil cotxes. Avui, divendres, hi havia molta afluència de fidels i no hi he volgut entrar, però em consta que l’interior és espectacular. Acabo la ruta de visites al Memorial dels Màrtirs un monument aixecat en memòria dels caiguts de la guerra de la independència d’Algèria de França. La seva situació t’obsequia amb una bonica vista sobre el port d’Alger.
15 de març
Miro si puc anar a veure la Catedral que
vaig trobar tancada, he comprovat els horaris a internet i sembla que aquest
matí està oberta, però quan hi arribo no ha sigut així, la porta està barrada,
ja no insistiré més, penso que per la poca clientela que tenen no els hi val la
pena obrir. D’ací me’n vaig a Museu del Bardo, un palauet del segle XVIII
construït per una persona adinerada per passar-hi temporades d’estiu i ara
convertit en museu. En sortir, plou, em refugio sota un balcó, sembla que no
durarà gaire segons les previsions meteorològiques i així ha sigut.
Un cop a casa, repasso la ruta de demà i
faig la previsió d’allotjament, ja fins a mitja tarda no tornaré a sortir, ho
faig per estirar les cames i proveir-me alguna cosa per sopar, ara ja començo a
copsar els horaris i els productes que puc trobar a cada hora en els diferents
establiments.
Demà deixo Alger i enfilo cap al sud.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada