ARGENTINA
Aquest relat és la curta història d’un viatge en moto que havia de ser èpic per Sud-Amèrica, durant uns quants mesos i que lamentablement va acabar gairebé en el seu inici quan vàrem ser assaltats i tirotejats per mala gent el primer dia que començàvem la ruta cap al Sud des de Buenos Aires.
Tot comença quan en Narcís, un viatger motorista de Girona que ens coneixem des de la nostra joventut, malgrat que últimament només havíem tingut contactes esporàdics i em diu que un cop jubilat de la feina té intenció d’iniciar un gran viatge cap a Sud-Amèrica. Em demana tenir una xerrada i un canvi d’impressions, sobre experiències de grans viatges; - encantat, li dic jo i al cap de pocs dies ens trobem i m’explica el seu projecte: vol fer un recorregut amb la seva moto i en principi arribar fins a la Terra del foc. El seu projecte m’agrada i a pesar que la ruta que té esquematitzat jo ja l’he fet en molts trams m’atrau moltíssim tornar-la a fer per descobrir nous llocs i noves sensacions i li proposo anar-hi junts. El seu sí és immediat.
Encetem uns quants mesos abans les preparacions, propostes, rutes, transport de les motos i altres detalls per anar formant aquesta expedició i finalment sortim el dia 13 de novembre de 2025 en un vol que ens portarà fins a Buenos Aires; les motos ja han sortit prèviament i nosaltres tenim previst passar uns dies recorrent la ciutat per visitar els seus punts més emblemàtics. Anem fins al delta del Tigre un espai humit entre els rius Paranà, Luján, i altres, recorrem Caminito, al barri de Boca, la Plaza de Mayo, els mercats i fires que es fan els diumenges a San Telmo i La Recoleta, Puerto Madero i tots aquests racons del centre de la ciutat que tenen aquest aire tant “porteño”.
El dia 19 arriben les motos i amb la gent de Dakar Motos, anem fins a l’aeroport per retirar-les, les gestions duren gairebé tot el dia i tornem cap a la ciutat a mitja tarda feliços de tenir-les ja a disposició. L’endemà començarem la nostra ruta cap al sud.
La nostra idea és de fer un viatge lent, obviant les autopistes per barrejar-te amb el paisatge, els pobles i la gent i així ho programem al GPS pel primer dia de ruta. Emprenem la sortida de la ciutat, sense pressa i patim el trànsit urbà, anem avançant semàfor a semàfor travessant aquesta àmplia zona metropolitana; un noi que va en una moto es fixa en les nostres, la seva cara és amable i em diu que anem amb compte perquè a la zona hi ha molts de robatoris i poc més deu minuts més tard, ja gairebé al final i a punt de prendre la ruta oberta, ens veiem amenaçats per dos individus que a punta de pistola creuen la seva moto davant la nostra mentre estem esperant el semàfor en vermell i ens fan baixar de les motos al crit de: “bajate! bajate!” En Narcís intenta fugir envestint la moto, però aquesta acció el fa caure, li disparen tres trets a la cama, després venen a per mi, m'empenten em disparen també a la cama, caic a terra, s’enduen la moto empenyent-la, no poden posar-la en marxa i ja quan són fora la gent que, aturada a la carretera i espantada per l’agressió, va venir al nostre auxili, una noia jove destaca entre la gent que s’acosta, es preocupa per nosaltres, recull les nostres coses i no se separa fins que arriba l’ambulància i la policia. Ens evacuen a un hospital pròxim, molt bàsic, allà ens fan radiografies, sutures i les primeres cures i mentrestant fem les gestions perquè la nostra assegurança de viatge es faci càrrec de nosaltres.
A en Narcís li diagnostiquen una fractura de tíbia a la cama dreta, a més de les ferides de bala i jo, per sort, no tinc cap afectació òssia.
El localitzador que tenim instal·lat a la moto permet a la policia trobar la meva aviat, però els “motochorros” ja havien extret la meva bossa sobre dipòsit i la GoPro i s'havien fugat.
Ens han de derivar a l’hospital de referència per a l’assegurança de viatge de què disposem, però els tràmits es demoren perquè avui divendres entrem en un pont llarg per festiu nacional dilluns. Avui és el segon dia en aquest hospital, tot és molt precari i de mínims. Ve a veure'ns la noia jove que es va interessar per nosaltres en el moment de l’atracament, es diu Antonela, és extraordinàriament amable, es preocupa per a la nostra situació i salut i ens ofereix tota classe d’ajuda, es queda per fer-nos companyia tot i tenir marit i dos fills preadolescents a casa que l’esperen. Les hores passen molt lentament i l’estança en els boxs d’urgències és molt depriment.
Havíem d’haver sortit aquest matí, però entre l’assegurança i els intermediaris, l’ambulància no arriba. Restem tot el dia al box d’urgències amb tot l’avorriment del món. Al migdia ha tornat l’Antonela amb el seu marit, ens ha portat aigua, medialunas i galetes, és una noia atentíssima!, i el seu marit, l’Ignacio, també.
La policia ve sovint, per saber el nostre estat i suposo per cobrir l’expedient..., però soluciona poques coses; més voluntat que capacitat de solució.
Són gairebé les onze de la nit quan rebem la notícia que ens traslladen a la capital federal, a l’Hospital Aleman, un dels millors de la ciutat. Amb una mica més d’una hora de camí entrem a urgències, allà ens tornen a repetir totes les proves, radiografies, revisió de les ferides i administració d’antibiòtics i analgèsics. L’hospital és l’antítesi de l’anterior, net, polit, modern, ben equipat i amb un staff mèdic impressionant. Restem en un box d’observació tota la nit, molt més còmodes que a l’altre.
A mi em donen l’alta un cop revisada les meves ferides i en Narcís resta hospitalitzat, a ell l’operaran per posar-li unes plaques a l’os. Em busco un allotjament i començo a tramitar les gestions a l’asseguradora, la policia, l’ambaixada, haig de recuperar el meu passaport robat.
La Paula, la filla d’en Narcís, ha vingut fins a Buenos Aires per estar al costat del seu pare, malgrat el nostre consell que no era necessari i s’ha posat en contacte amb l’ambaixada per comunicar la nostra situació i els meus fills i l'Esther també estant molt atents a nosaltres.
Anem a fer les gestions al jutjat per alliberar les nostres motos de la policia i les portem a un aparcament segur que ens ha facilitat en Javier, de Dakar Motos.
Han operat a en Narcís i tot ha anat mot bé, tal com estava previst. Ara començaran uns dies de recuperació lenta, el veig animat i m’afirma que les seves ganes de reprendre el viatge estant intacte per començar-lo tan aviat com s’hagi recuperat.
Els dies passen lentament, entre el meu allotjament i l’hospital, faig algun passeig de tant en tant, mentre en Narcís va recuperant-se lentament però positivament.
Veig a través de Facebook que en Xavi, un viatger de Cunit, és a Buenos Aires i l’adverteixo del que ens ha passat a nosaltres, immediatament decideix de posar-se en contacte amb nosaltres, ens veiem als voltants de l’hospital i visita a en Narcís, canvien unes impressions i ell continua el seu viatge cap a l'Uruguai.
Les gestions amb l’asseguradora són lentes i a nosaltres ens desespera que tot es retardi per a la repatriació. Al final rebem els passatges, amb els que puc tramitar un passaport provisional a l’ambaixada.
Quedem amb l’Antonela i el seu marit per anar a sopar junts a Puerto Madero, ens veiem primer a l’hospital, tots aquests dies han estat pendents de nosaltres amb comunicacions i visites periòdiques, són una gent estupenda i la seva implicació ha sigut total.
El vol de tornada es produeix sense incidències, en Narcís viatja en primera amb una infermera que l’acompanya i l’arribada a Girona posa punt final a aquest intent fallit de viatge, però amb la moral intacta per a continuar-lo tant punt sigui possible. Les motos resten a l’Argentina, esperant-nos...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada