Corfú, Lefkada, Kefalonia i Ítaca. Illes a la mar Jónica.

Kerkira, capital de Corfú

Corfú

Vassiliki. (Lefkada)

Vassiliki.

Ondrej, motorista txec.

Platges de Vassiliki

Aristóteles Onasis. Sami.

Ferri de Sami a Ítaca

Velers a Ítaca.

Vista d'Ítaca desde la part nord de l'illa.

Illa d'Skorpios

Illa d'Ítaca

Ítaca

Vathi, capital d'Itaca

Ulisses a Ítaca

 

Moll d'embarcament a Ítaca

 

 Ferri d'Ítaca cap a Astakós.

El ferri a Corfú és un vaixell molt petit, amb una bodega per a pocs cotxes i a la coberta superior un seguit de bancs de fusta coberts amb un tendal de lona, pels passatgers, res més. És vell i lent i puja fins a coberta la mala olor de la combustió del motor. El trajecte dura una hora i mitja i és prou entretingut, ja que les costes d'Albània i Corfú estan relativament a prop.
Viatgen diversos grups de motoristes molt heterogenis: Dues parelles de polonesos amb motos japoneses de cert temps, malgrat que ells són molt joves i el seu equipament modern, dues dones alemanyes que ja han passat la cinquantena amb una Harley Davidson cada una i l'equipament adient a la moto. Una d'elles em fa pensar en la foto de la portada del disc de Janis Joplin "Greatest Hits", també dalt d'una Harley, però amb menys anys. Un noi romanès amb una KTM d'enduro que viatja en solitari. La resta del passatge em dóna la sensació que va a passar el dia a Corfú de turisme.

En deixar el port, després dels tràmits duaners, entro a la ciutat i deixo la moto a prop del nucli antic i jo continuo a peu. En poca estona m'entra la decepció, la ciutat no és lletja però l'enfocament de tots els negocis al turisme és horrible. Podria ser un carrer de L'Escala, Platja d'Aro o Sitges. Els mateixos "souvenirs" però amb diferent nom. Globalització de la indústria turística en detriment de la pròpia de la zona. Es van perdent els valors propis de cada zona quant a gastronomia, artesania, cultura, música, per vendre el que és més fàcil.
Marxo de la ciutat en només dues hores d'haver-hi arribat i em dirigeixo a la part occidental de l'illa per veure les platges. Són boniques però de difícil accés amb camins amb forta pendent i corbes molt tancades. Se'm fa dificultós circular-hi amb la moto carregada com la porto i tampoc ho gaudeixo. Poso rumb cap al sud que és on hi ha el port d'on surten els vaixells que em tornaran a portar a la península, el camí passa per boscos petits pobles i terreny molt muntanyós. El port del sud, és en una esplanada sense cap poble, el que està més a prop és Kavos, que torna a ser un poblet fet pel turisme. Dubto entre agafar el ferri que surt a dos quarts de vuit o quedar-me i sortir demà, però al final decideixo quedar-me, no perquè sigui bonic sinó perquè estic cansat o més ben dit, un pèl decebut pel que jo esperava de Corfú i això em fa sentir una mica abatut. Demà seguiré costa avall, cap a Ítaca.

Deixo Corfú i torno al continent. El ferri em deixa a Igoumenitsa, i continuo amb la moto en direcció sud, cap a Vasiliki, on teòricament puc agafar un altre ferri que em porti a Ítaca. El trajecte és totalment diferent del de l'illa, el paisatge és de muntanyes baixes amb poca vegetació, camps d'oliveres i pocs pobles, em sembla més autèntic d'un país real, no un de cartó-pedra com Corfú, hi ha poc trànsit i se circula còmodament.

Fa calor, el termòmetre em marca 34 °C i porto la jaqueta i els pantalons de cordura lligats a darrere la moto, impossible portar-ho posat si no vull acabar deshidratat, però al final del dia el sol em passa factura als braços, que els tinc cremats.
    L'arribada a Vasiliki és agradable, és un poblet petit, mariner, també turístic però sense les estridències d'altres llocs que arriben a ser aclaparadors. Trobo un petit apartament per passar-hi dos dies, amb el propietari, un noi jove, ens comuniquem com podem amb un anglès que destrossa la llengua de Shakespeare. Em diu que, ara, no hi ha ferri que vagi a Ítaca, que haig d'anar a Nidri, a vint minuts d'aquí, i que des d'allà possiblement ha de fer transbord a Kefalonia i després a Ítaca. És un trajecte llarg en temps, però tinc ganes de veure l'Illa tan aclamada a la literatura, poesia i música.

Amb la posta del sol, la temperatura es torna agradable, les terrasses s'il·luminen i la gent s'asseu a sopar en un ambient tranquil sense estridències. El poble et dóna calma.

Escric assegut en una terrassa del port, al capvespre i davant d'una cervesa, resumeixo d'aquesta manera, potser, un dia de descans, platja i relaxament. He aprofitat el matí per editar alguns vídeos i ordenar la documentació gràfica del viatge i després platja i passeig.
Demà miraré d'arribar a Ítaca, si trobo el ferri que m'hi porti.

Aquesta tarda he arribat fins a una platja que hi ha a prop de Vassiliki ubicada entre penya-segats i de molt difícil accés. Per arribar-hi haig de sortir del poble seguint la costa, per una pista de terra que està en molt malt estat, però quan encara un pendent empitjora molt, ja que l'aigua de la pluja solca reguerons que la fan molt difícil de circular-hi en alguns trams i amb la moto que porto encara és més difícil. El trajecte no té més de tres quilòmetres, però l'esforç per arribar-hi val la pena. La platja, limitada pels penya-segats, hi baixes primer per un camí molt empinat i després unes escales, un cop has deixat la moto al final del camí "transitable". Les aigües turqueses a prop dels còdols de la platja i d'un blau intens una mica més enllà, la fan especialment bonica.

Sortint aquest matí de Vasiliki, em dirigeixo cap a Nidri, d'on surt un ferri cap a Fiskardo a l'Illa de Kefalonia, haig de buscar el vaixell que hi va, on expedeixen els tiquets i a quina hora surt. Esbrinat el vaixell, trobo la cabina dels tiquets, però tancada, amb un rètol que m’envía a l'oficina del poble, prop de correus, una noia d'una agència d'excursions m'indica, i jo, xampurrejant el meu miserable anglès, però ens entenem. A l'hora de l'embarcament, tots els vehicles, autocars, cotxes, caravanes, sembla que regnen en el desordre i el caos, però a l'hora en punt, el vaixell salpa, d'ací una ruta per una carretera de corbes en bon estat em regala un dels paisatges més bonics de les illes gregues: turons de no massa alçada, plens de xiprers, poblets que semblen pintats, vistes al mar d'un blau intens, fins que sense adonar-te'n compte ets a Sami i d'ací cap a Ítaca, amb un segon ferri. De fet, el viatge és llarg. La travessia és plàcida, vas navegant entre infinitat d'illes petites, entre elles la de Skorpios, que va ser propietat de l'armador Onassis i que ara la seva néta l'ha venuda a un magnat rus.

Mirant al voltant teu, mentre navegues, veus una gran quantitat de velers de certa eslora, de fet no m'estranya, perquè navegar en mig d'aquestes illes deu ser com una bona carretera de corbes pels motoristes. Si és que val el símil...

En la placidesa de la travessia amb el vaixell et dóna temps de pensar en la magnitud del viatge, vaig prenent consciència del que és un gran viatge, de tot el procés, des del plantejament, la decisió de fer-lo, preparar-lo i marxar.

Ítaca, per fi! L'arribada és un pèl decebedora, el ferri atraca en un minúscul moll de formigó, sense cap infraestructura ni poble a prop. És com si haguessin fet aquella parada allà per ser el lloc més proper a l'illa veïna, però el desencís dura poc perquè la ruta cap a la part oriental de l'illa és bonica i els cinc quilòmetres que separen aquest embarcador de Vathí són molt agradables, que es fan en pocs minuts i ara si, arribes a un poble encantador, al final d'una llarga badia.

Em vaig adormir ahir, sentint els mussols als camps d'oliveres propers a la casa i fins aquest matí quan ha sonat l'alarma del telèfon no m'he despertat. Al plàcid son, ha seguit un esmorzar contundent a la plaça de Vathí i aquest preàmbul de tranquil·litat ha seguit tot el matí mentre feia la volta a la part nord de l'illa, la que és més habitada. La carretera puja fins a un poble el nom del qual ignoro, però que és l'únic amb una mica d'identitat com a tal, ja que a part de Vathí, la resta d'aglomeracions humanes no passa de ser conjunts de casetes aïllades sense cap connexió urbanística aparent. Al poble es respira una tranquil·litat que s'encomana, veus la gent xerrant pel carrer, asseguts en els cafès gaudint de veure passar el temps. Un pintor repassa la porta de l'església ortodoxa de la plaça, al costat un col·legi amb una vintena d'alumnes de poca edat que juguen a futbol al pati, sota la vigilància atenta de la mestra. He estat gaudint d'aquesta tranquil·litat una estona abans de baixar al quasi al punt mes al nord de l'illa, on hi ha una platja de còdols i aigües turqueses tan típiques del mar Jònic.

Baixant altre cop cap a Vathí gaudeixes de les vistes més fantàstiques d'Ítaca.

Agafo el ferri per tornar al continent a primera hora de la tarda, fa una escala a Sami i després cap a Astakos. En deixar el port, faig una seixantena de quilòmetres en direcció cap a Atenes i paro en un hotel senzill d'un poble qualsevol.

Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca, 

has de pregar que el camí sigui llarg, 

ple d'aventures, ple de coneixences. 

Has de pregar que el camí sigui llarg, 

que siguin moltes les matinades 

que entraràs en un port que els teus ulls ignoraven, 

i vagis a ciutats per aprendre dels que saben. 

Tingues sempre al cor la idea d'Ítaca. 

Has d'arribar-hi, és el teu destí, 

però no forcis gens la travessia. 

És preferible que duri molts anys, 

que siguis vell quan fondegis l'illa, 

ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí, 

sense esperar que et doni més riqueses. 

Ítaca t'ha donat el bell viatge, 

sense ella no hauries sortit. 

I si la trobes pobra, no és que Ítaca

t'hagi enganyat. Savi, com bé t'has fet, 

sabràs el que volen dir les Ítaques. 

Kavafis, Carles Riba, Lluis Llach