D'Armènia a Azerbaidjan

Erevan (Armènia)

Opera de Erevan

Museu a l'aire lliure. Erevan

Silueta del l'Ararat darrere la calitja. Erevan

Església de Saint Hripsime i la següent. Armènia

Parada per a dinar

Haghpat Monastery (i les tres següents) Armènia

Monestir de Sanahin. Armènia

Ruta al monestir de Davit Gareja. Geòrgia

Monestir de Davit Gareja. (Geòrgia, a tocar la frontera amb Azerdbaidjan)

Frontera Geòrgia amb Azerbaidjan.

Gandja. Azerbaidjan.

Bakú. Azerdbaidjan

Baku night

          Emprenc la ruta cap a Erevan, passo per uns paratges ondulats, sense vegetació alta i on pastura el bestiar, un parell de poblets rurals i enllaço amb una autovia que arriba a la capital. Erevan contrasta molt amb els pobles rurals, que es veuen pobres i sense urbanitzar, la capital té un aire europeu, avingudes àmplies, jardins i parcs molt ben conservats, comerços de les marques europees, equipaments i serveis ben dotats. No em costa trobar un hotel, però el preu no és econòmic com a les ciutats de províncies. Dono un vol pel centre un cop m'he instal·lat i canviat de roba i el que veig coincideix amb la primera impressió després d'entrar a la ciutat. És una ciutat bonica, agradable de passejar-hi i tranquil·la.

          Decideixo quedar-me un dia més aquí. Amb una tarda no he tingut prou temps per veure el mínim i a més haig de planificar els dies vinents. Estic una bona part del matí a l'habitació de l'hotel cercant informació de l'etapa següent i també editant fotos i vídeos. A la tarda torno a passejar per la ciutat i pujo fins al Museu a l'aire lliure, un parc i unes escalinates que exposen escultures d'art modern. Al final de les escales, he salvat un desnivell de més de 70 m i albiro la millor panoràmica de la ciutat. Al fons de tot, bromós, s'alça l'Ararat imponent muntanya de més de 5000 m, àmpliament relatada al llibre del Gènesis. És en territori turc molt a prop de les fronteres entre Armènia i Iran. En ser un massís i no una carena, es veu des de molts quilòmetres a la rodona, encara que avui l'horitzó està calitjós i el seu perfil es difumina.

          Per anar a Azerbaidjan haig de tornar a Geòrgia i travessar des d'allà, conflictes fronterers entre Armènia i Azerbaidjan fa que no hi hagi comunicació terrestre, així doncs, deixo Erevan i em dirigeixo cap al Nord, però per un camí diferent del que vaig fer a la vinguda, mes cap a l'Oest. La carretera va pujant i torno a veure aquestes muntanyes pelades i pobles petits que viuen de la ramaderia de vaques, xais i algun cavall. Passo un coll de quasi 2200 m d'altura, després, baixant torna la vegetació habitual. Pel camí faig parada a l'església de Saint Hripsime i als monestirs de Haghpat i Sanahin després, veritables mostres de l'arquitectura ortodoxa i molt a prop de la frontera amb Geòrgia.

           En una caseta solitària, amb taules sota un porxo de fusta i a peu de carretera, aturo la moto i immediatament surt l'amo, li pregunto si em faria dinar i afirma rotundament, em convida a entrar a dins i obra la nevera d'on treu un plat amb una peça de carn, me l'ensenya i en el seu idioma em deu preguntar si em ve de gust i contesto afirmativament. En talla quatre talls i els posa en una brasa que ja té preparada a fora, l'interior de la caseta és del més sobri que he vist mai, una taula, una estufa de llenya i unes lleixes on guarda plats i coberts, la nevera i un fogonet que té endreçat sota la taula, res més. Al cim de la taula hi deixa pa i un plat amb un tall de formatge, em pregunta que vull beure, curiosament no entén la paraula beer, pel que opta per obrir la nevera i que jo senyali el que vull. La carn ja està a punt, l'emplata i hi afegeix una mica d'amanida, tot un banquet. Havent dinat, un té, mentre fumo un puret.

           El dinar ha sigut excel·lent i l'amfitrió una persona agradable.

          Abans de travessar la frontera vull veure un altre monestir amb molta nomenada per la seva particular construcció i situació: David Gareja, la carretera que m'hi porta és molt dolenta amb un asfalt rebentat i plena de forats contundents que t'obliguen a conduir fent esses tota l'estona, al cap d'uns quinze quilòmetres prenc un encreuament cap a l'esquerra i l'asfalt s'acaba, una pista de terra, pedres i en molt mal estat em portarà fins al monestir, si aconsegueixo fer els vint i escaig de quilòmetres d'aquesta pista sense incidents. El paisatge és sec, no hi ha molts pendents, però el camí és realment per posar-hi molta atenció i esforç físic, penso mentrestant que el premi a l'arribada ha de compensar i així és. Al mig de muntanyes pelades i sense cap vegetació lluny de tot, s'alça un monestir diferent quant a l'estructura de la majoria dels temples ortodoxos, de planta quadrada dues naus en creu i una cúpula central molt alta, aquest està incrustat a les roques i part de les dependències directament excavades a la muntanya.

          Reprenc el camí de tornada fins a la carretera principal per dirigir-me cap a la frontera amb Azerbaidjan, sense cap incidència. El lloc fronterer és apartat de les vies principals de comunicació i és realment petit, de la part de Geòrgia en faig via, un poli simpàtic simplifica els tràmits i en poca estona passo a la terra de ningú abans topar-me, literalment amb un portal de ferro tancat i custodiat per dos soldats, que m'indiquen que m'esperi allà davant mateix del portal. No tinc cap cotxe a davant, però espero noves instruccions del militar que un quart d'hora més tard obre la porta, em fa passar a dins i la torna a tancar. Estic en un recinte on hi ha unes garites amb molta policia i soldats, un és de tràmits burocràtics i a l'altre hi ha un escàner per als equipatges, al final una altra porta de ferro custodiada. Paro la moto i em disposo a seguir el calvari de papers i segells per tot arreu!, passaport, documentació de la moto, fotos, preguntes d'on vinc i a on vaig, registre de l'equipatge, mentre un soldat dóna voltes a la moto, i veu enganxada la bandera d'Armènia, com si hagués vist al dimoni es dirigeix al seu superior i li ensenya i sense ni pensar-s'ho em diu que la tregui, que la bandera d'Armènia no pot entrar a Azerbaidjan, la trec i vull guardar-la per, evidentment tornar-la a posar després però no em deixa, li haig de donar, l'arruga i la llença a les escombraries. Passo a un altre oficial, que em fa signar un document que diu fins a quin dia estic autoritzat a estar al país, després un altre oficial que pren nota detallada de la moto i la seva documentació i al final em diu que ja puc marxar, em guarneixo, engego la moto i vaig cap al portal del fons perquè el soldat obri la porta, però abans d'obrir-la em demana altre cop el passaport, com si no l'hagués ensenyat a tota la companyia que hi havia a les garites, l'obra, se'l mira i al final, obre la porta. Una hora i mitja més tard entro aAzerbaidjan!

        Em trobo amb un primer paisatge planer i pobre, amb cases senzilles i remats d'oques a peu de carretera. En el primer encreuament, paro, vull consulta la situació al GPS del telèfon i un home surt al balcó de casa seva i sense preguntar-li res m'indica el camí. Continuo i paro en el primer poble que trobo, necessito moneda local i menjar alguna cosa, hi ha un caixer al carrer principal, en poca estona d'estar parat es comença a acumular gent al voltant meu i de la moto, entro en una fleca i compro uns pans ensucrats, que era l'únic que hi havia, dono un bitllet per pagar que el seu valor multiplicava per molt el preu d'aquell panet, el flequer no té canvi, però immediatament s'ofereix el senyor de la botiga del costat que ell sí que en te, tothom fa preguntes, que d'on vinc a on vaig, que quan val la moto, un senyor d'aparença més arreglada i d'uns setanta i pico anys es dirigeix a mi i em diu que em convida a un te a casa seva, accepto i anem a pocs metres del mateix carrer, m'acomoda en un pati, fa el te i porta també unes galetes, intento explicar-li el meu viatge sobre el mapa i en acabat m'acomiado.
Continuo i el paisatge es torna una mica més amable, tot sent molt pla. Circulo per una autovia, amb bon asfalt, recte, està plena de radars amb límit a 90 km/h, disparen de cara, pel que em fa anar més tranquil, de totes maneres no vaig de pressa. Em distrec amb el paisatge, la gent que passa per la carretera i tot-hom qui pot posa alguna paradeta amb alguna cosa per vendre. Prop dels rius, veus les parades de peix, una taula i el peix penjat a ple sol i a mercè de les mosques.

         Miro pel mirall, em persegueix un BMW amb el pirulos encesos que es posa al meu costat i em diu que em pari. Ja has llepat!, penso, baixa el poli i abans de donar-li cap documentació es dirigeix a mi pel nom i el cognom. No l'entenc de res, parla el seu idioma i un anglès simple, no sé de què m'acusa, senyala, gesticula, al costat d'on estem parats hi ha un senyal de prohibició d'avançar, penso que em diu que he avançat en continua, no ho sé, no en tic consciència, a més aquí tot-hom ho fa, em parla de la velocitat, però no em diu l'excés, si és que n'hi havia, al final parla d'una multa de 700 AZM, uns 360 euros, m'ensenya la pantalla d'ordinador que porta al vehicle, només entenc la quantitat que em demana i que li pagui, m'acusa segons sembla, que la velocitat era elevada per a ell. No anava a més de 100 km/h, pel que un radar mai em posaria la multa i menys d'aquesta quantitat. Li dic que no porto aquests diners i que només he tret 200 AZM, per poder dinar al poble anterior. Un problema, em diu, i ho repeteix, em faig el totxo, com si no l'entengués i ja començo a entendre'l, al final em diu que em posa una "multa" de 200 AZM, and go! Li dono els diners, puja al cotxe gira cua i desapareix. Evidentment sense cap rebut ni papereta de multa. Engego la moto i penso la rabia que em fan aquestes situacions i en el pitjor, tal com he vist que estic totalment controlat pels sistemes informàtics, em temo trobar-me la multa a la frontera quan surti del país.

         Des de Gandja, on he passat la nit, traço una ruta per veure alguns punts interessants de la ruta cap a Bakú, la capital, la primera parada és a Shaki, a uns 140 quilòmetres de ruta. Vaig a poc a poc, encara penso en el poli d'ahir. Els cotxes tampoc corren, però no tenen gens de respecte per les motos, no existeixen, no n'han vist mai cap! Avancen, sense guardar cap distancia ni lateral ni a davant, ho fan només pel fet d'avançar-te, ells són superiors i una moto és una nosa a la carretera, aprenc a anar pel mig del carril, com deixis un petit espai et trobaràs un cotxe que circula en paral·lela tu a un pam de distància. Ells ignoren totalment les marques de la carretera i l'ocupació del carril contrari, avancen quan els hi convé i si ve un cotxe de davant, ja s'apartarà, ningú protesta, perquè tot-hom ho fa. En tot cas el clàxon i les ràfegues són utilitzades per part de l'infractor, quan es veu atabalat en un avançament que no pot passar i està reclamant que t'apartis.

        A Shaki hi ha un Caravanserai de la ruta de la seda, que m'agradaria veure. A la ciutat hi ha un transit horrorós, obres i carrers tallats per tot arreu. Pregunto a un poli pel centre de la ciutat i amb una mirada supèrbia i sense ni moure un pas d'on és em senyala amb un gest amb el cap la direcció, ni una paraula. Pregunto al cap d'una estona a un altre poli, a veure si tinc més sort i resulta calcat que el primer, de la mateixa escola. El trànsit, el poli, l'absència de navegador i la ignorància de la situació d'allò que vull anar a veure em fan desistir de la visita i poso direcció cap a Baku.

       Tranquil·lament, segueixo la carretera, passo per uns boscos de tardor molt bonics i vaig a velocitat de passeig. Paro a fer gasolina i en acabar el conductor del cotxe que tinc darrere em pregunta d'on sóc, a on vaig, i em diu si em pot convidar a un te, uns quilòmetres més enllà que hi ha un bar, va amb la seva dona i dos amics més, tenen aparença de bona gent i accepto. Em diu que el segueixi i al cap d'uns cinc o sis quilòmetres ens parem en un bar que té un mirador a les muntanyes, prenem te, i amb ajuda del traductor tenim una petita conversa, van a Baku i em diuen que els segueixi però queden més de dos-cents quilòmetres i prefereixo anar al meu ritme. Ens diguem adéu. Genero curiositat en un país on viatgers en moto són rars.
          Arribo a Baku que ja fa estona que és fosc, no tinc cap reserva doncs havia deixat el dia obert en funció del lloc on em trobes per passar la nit. Intento trobar un wi-fi lliure per cercar hotel, però, de moment no n'he trobat cap. Estic parat prop del centre de la ciutat amb el telèfon a la mà, una parella jove amb una Yamaha de 125 cc. esportiva, es paren el meu costat i em pregunten si em poden ajudar, cerco hotel, els hi dic jo però no trobo wi-fi i immediatament em cedeix comunicació wi-fi del seu mòbil, el trobo, li ensenyo i em confirma que és un hotel correcte, i que el segueixi que m'acompanya fins a la porta, ens acomiadem i em desitja bon viatge. Amabilitat i solidaritat.

        Després de check-in dono una volta per anar a sopar. Em sorprèn l'ambient del centre, ben animat i una ciutat bonica i agradable.