Geòrgia

UZUNGÖL

Ruta cap a Geòrgia

Les muntanyes del Caucas. Ruta cap a Mestia (Geòrgia)

Les torres de Mestia

Kutaïsi

Casament ortodoxe a Tbilisi.

Tbilisi. (Geòrgia)

Pont de la Pau. Tbilisi

Sacerdot ortodox

Vista de Tbilisi desde la fortalesa de Narikala

Foralesa de Narikala

Banys de sofre a Tbilisi

Entrada a uns banys

Torre del rellotge. Tbilisi

Plaça de la Llibertat. Tbilisi

Art urbà

 

Restes de les muralles

Carrer de Mtskheta. Geòrgia

Catedral de Svetitskhoveli a Mtskhetha

Vista de Mtskheta desde el monestir de Jvari.

Monestir de Jvari.

Venda de vi en parades turístiques. 

Jazz a Tbilisi.

Sacerdot ortodoxe. Cervessa i jazz

Catedral de Sameba. Tbilisi. 

Plaça de la Catedral

Ruta cap a Sevan. (Armènia)

Sevan

Monasteri de Sevanavank a Sevan (Armènia)

 

Ruta cap a Erevan (Armènia)

           

          Sento el clàxon del cotxe de darrere, de fet he canviat de carril i no l'he vist, tot i que tinc el costum, sempre, de mirar pel mirall, però em deu haver agafat per l'angle mort, al cap d'una estona, em torna a passar amb un altre cotxe..., poso més atenció en la conducció, l'autovia és extremadament avorrida i és fàcil distreure's en qualsevol cosa. Vaig en direcció a Uzungôl, per veure aquest poble abans de passar la frontera amb Geòrgia, haig de desviar-me de l'autovia i agafar una carretera en direcció sud i altre cop una distracció em fa passar la sortida adequada i surto a la següent, el GPS, es reposiciona i em dóna una altra ruta alternativa, equivoco un gir i segueixo per una carretera molt estreta, que es transforma en un camí de terra i va a parar directament al pati d'una casa particular. Dins el pati una senyora d'uns setanta anys, està donant menjar a les gallines i quan em veu a mi posa cara com si hagués vist un extraterrestre amb la seva nau espacial inclosa. M'adono compte del meu error i li dic:

- Vaig a Uzungöl.

- Uzungöl ?, Uzungöl?

- Em penso que m'he equivocat de ruta.

- Sjlaf'qu vr0èuq'r nei'je'q'jvfoi eq0jfioquwe.

- Disculpi'm per espantar-li les gallines.

- Waojfaj fjàfj'pa jà sa fñafd.

- Passi-ho bé, que tingui un bon dia

          Dono la volta i cerco la ruta apropiada que m'indica el GPS, i cada cop la carretera es complica més, fins a indicar-me que haig de pujar per una pista de terra, plena de pedres i fang. Definitivament reculo tot el camí mal fet i reprenc pel que havia d'haver agafat abans i amb una seixantena de quilòmetres em deixa a Uzungöl, un poblet turístic, ple de botiguetes de "souvenirs" al costat d'un estany i una gran mesquita, al mig de muntanyes. El lloc és bonic i el paratge molt agradable, però em sobren totes les botiguetes que trenquen tota l'harmonia del lloc.

         Batumi és una ciutat costanera amb un important port i també zona comercial, estació balneària que atrau turistes propis però també de Turquia i Rússia. Es veu una impressionant expansió urbanística amb molts edificis en construcció de més de vint plantes.

          Carrego la moto i faig via cap a Mestia a les muntanyes del Caucas, la carretera segueix la costa i hi ha un trànsit dens que es va fent més fluid quan t'endinses cap a l'interior. Passo durant molts quilòmetres per una zona agrícola plena de petites granges que semblen tretes d'un conte infantil per explicar a la mainada la vida de pagès i els animals que s'hi crien. Són edificacions petites al costat d'un rierol que el travessen petits ponts d'un arc fet amb carreus de pedra. Al voltant dels habitatges veus pasturar els animals amb les seves cries, campant lliures i evidentment travessant quan volen la carretera, pel que has d'anar molt amb compte de no atropellar una truja amb els seus garrins o uns vedells que caminen per l'asfalt lentament, o un ramat d'oques, o les lloques amb els seus polls que l'envolten.

          Hi ha pocs pobles i si moltes cases aïllades, anant fent camí veus aparèixer davant teu les muntanyes i sense adonar-te ja estàs pujant. Les casetes es van espaiant i conseqüentment la possibilitat de trobar un lloc per dinar es fa més difícil fins que veig un petit rètol que m'indica que agafant un encreuament i a cinquanta metres hi ha un restaurant. Efectivament, un restaurant al peu d'una presa hidràulica. Dino sota un para-sol i aprofito per descansar una estona. De la presa a Mestia hi ha 100 quilòmetres, de carretera estreta, que segueix el pantà i que puja fins a 1500 m d'altitud sobre el nivell del mar, sense pràcticament cap poble ni amb prou feines cap casa entremig. El paisatge és fantàstic, les muntanyes s'alcen majestuoses i molts pics tenen neus perpètues. És natura en estat pur. Tot i que el camí és llarg i no fàcil, gaudeixo molt de les vistes que disposo.

          Mestia és un poble capital de la regió de Svaneti i té uns 3000 habitants, la seva economia es basa en la ramaderia i agricultura però també molt en el turisme. Hi ha molts allotjaments, restaurants i serveis per la gent que vol fer trekking o excursionisme i esquí a l'hivern. La frontera russa és només, a uns deu quilometres, en línia recta.

          Aquest matí a l'hotel tot és silenci, la cafeteria tancada, a recepció ni una ànima. No hi ha d'esmorzar, coincidim amb una noia al lobby que cerca també a on és l'esmorzar i em diu en to sorneguer:

- Georgia after night.

         Ahir al bar hi va haver música en viu fins molt tard, a un volum exagerat, acabada la sessió al bar, la gent es va posar a cantar al carrer, fins a hores intempestives. La noia del lobby té raó...

          Dono una volta al poble amb la llum del matí solejat i faig algunes fotos a les torres de defensa medievals tan típiques de la regió de Svaneti. Són torres de defensa que es feien els particulars per protegir-se d'invasors i totes tenen la mateixa forma i el mateix sistema arquitectònic: Base quadrada i alçada de més de vint metres, cap finestra i algunes espilleres, la porta enlairada a més de la meitat de l'alçada i coberta a dues aigües.

          El retorn cap a la plana s'ha de fer pel mateix camí que vaig fer ahir, i el torno a gaudir, mes, si és possible. Fa un sol esplèndid que magnifica els colors de tardor dels arbres, tons de verd, groc, vermells i ocres és combinen amb harmonia. El sol també potencia la blancor de les neus perpètues de dalt els cims.

         Faig parada a Kutaïsi, per continuar demà cap a Tbilisi, en el passeig que faig abans de sopar, observo que és la primera ciutat de Geòrgia que conserva una estètica urbanística de l'ex-URSS, edificis eclèctics, avingudes amples i grans espais verds, ben enjardinats, al centre de la ciutat.

         Avui s'ha llevat el dia solejat i sense cap núvol al cel, el termòmetre de la moto em marca 23/24 °C a mig matí, les condicions perfectes per fer ruta amb moto. Enfilo ruta cap a la capital, Tbilisi, el paisatge un cop sortit de la zona metropolitana de Kutaïsi és de turons baixos i pobles espaiats que cada un té una especialitat per vendre a peu de carretera, des de fruita i verdura, a treballs de ceràmica o productes gastronòmics d'elaboració casolana, les parades se succeeixen al llarg de cada un dels municipis i tots amb el seu rètol reivindicatiu del producte i el preu.

         Apareixen alguns núvols al cel i ha començat a bufar un vent molest, al cap d'uns quilòmetres, el vent desapareix però els núvols es fan més amenaçadors, el cel es torna fosc, i la pluja no pot tardar. Aprofito que circulo per autovia i accelero la moto, vaig a una velocitat elevada en comparació a la que portava fins ara, queden uns seixanta quilometres per arribar a destinació i no em vull mullar, comença a ploure lleugerament, però afortunadament para al cap de poca estona.

         Estic al centre de la ciutat que s'estén per ambdues ribes del riu Kura, és una ciutat bonica espaiada i tinc la sensació que conjuga la modernitat amb la tradició. Edificis moderns al costat dels antics, ponts de disseny i ponts clàssics. Esglésies ortodoxes que es veuen des dels seus punts enlairats.

          Pujo a peu el costerut camí cap a la Fortalesa de Naukala, fundada al segle IV però expandida posteriorment per les diferents ocupacions. El que hi ha ara, data del segle XVI i XVII, encara que el que queda és poc, perquè un terratrèmol el 1827 la va derruir en bona part. La vista des de dalt es d'una panoràmica preciosa de la ciutat de Tbilisi. Hi puja també un telefèric i el lloc és molt visitat pels habitants de la ciutat i pels forans. Baixant altre cop passes pels banys de sofre, molt populars també. 

          Havent dinat, travesso el riu i pujo aquest cop al turó de Sant Ilya on hi ha la Holy Triniti Cathedral, coneguda també com a Sameba. És la catedral ortodoxa de Tbilisi construïda entre 1995 i 2004 i finançada per l'oligarquia local. Les dimensions són colossals, la plaça de la catedral té una superfície de 5000 m², i la cúpula daurada, de 50 m d'altura es veu de tota la ciutat.

          Tinc encara penjada la solució del visat de Turkmenistan, tot i que l'ambaixada de Roma em va dir per e-mail que el tenia concedit, però a part d'això no tinc cap més document. Passo per l'ambaixada a Tbilisi per si em poden donar informació, a la porta hi ha dos guardes de seguretat uniformats i un tercer que em penso que també ho és tot i que no porta cap uniforme, els hi explico el que necessito, truquen a l'interior i em diuen que m'esperi un minut que em faran passar amb el personal de l'ambaixada. En poca estona m'atén un home que posa tota la seva bona voluntat per entendre'm, repassa la documentació que li ensenyo, em fa preguntes que entenc a mitges i al final em diu que m'esperi uns vint minuts, a fora, que gestionarà el que li estic preguntant. A la porta un dels guardes escombra les fulles seques de l'espai minúscul de vorera que ocupa la cadira on s'asseu al costat de la seva garita, i tot seguit es posa a menjar pipes deixant les cloves a terra, feina inútil, penso, però de fet no en tenen altre, el segon guarda ha marxat a cercar quelcom per esmorzar i torna al cap de poca estona i es preparen l'àpat a dins la garita. Poca estona més tard dels vint minuts que m'ha dit l'empleat de l'ambaixada, tornem a parlar i em confirma que ha parlat amb l'ambaixada de Roma i que si, efectivament tinc el visat concedit, però que seria millor que el recollís a Bakú (Azerbaidjan) o a Tashkent (Uzbequistan) perquè així podré precisar molt més bé les dates d'entrada i sortida al país i em facilita un número d'expedient. Bé, alguna cosa és alguna cosa, penso, com a mínim tinc una referència. Agraeixo l'amabilitat de l'home i me'n vaig, haig de comprar una bombeta per a la moto, s'ha fos i en vull tenir de recanvi. A l'hotel m'han facilitat l'adreça d'una zona als afores on hi ha tota classe de comerços per a la indústria i l'automòbil, pregunto a l'amo d'un d'ells i em dirigeix a un altre, no sense preguntar-me abans per la moto, i d'on sóc i a on vaig, gent amable que t'ajuda i vol saber de tu. Obtinguda la bombeta, torno a la moto per anar cap a Mtsketha, en posar el telèfon m'adono que he perdut la navegació i no tinc dades per recuperar-la, em dirigeixo a l'home que m'ha informat abans i li dic si puc connectar-me al seu wi-fi i sense cap mena de dubte me'l facilita. Altre cop amabilitat de la gent.

         Mtsketha va ser capital de Geòrgia fins al 1122. Tot sent una ciutat petita té una catedral fortificada molt important i molt bonica. Com que he arribat al migdia, dino i així tinc la tarda per esplaiar-m'hi.

         En un turó proper a la ciutat es veu un monestir prou gran i la seva situació em crida l'atenció, ja que la vista que s'ha de veure des de dalt ha de ser molt bonica i així és, la panoràmica de la ciutat i la confluència dels rius Mtkvari i Aragvi és fantàstica.

          El dia s'ha aixecat gris, però no amenaça pluja, la temperatura és bona i la ruta cap a Armènia passa per terrenys planers fins a la frontera. Els controls són ràpids a totes dues duanes fins al tràmit de l'assegurança que m'envien tres vegades d'un edifici a l'altre. Gestiono el registre de la moto i l'assegurança, en acabar demano quan costa i si puc pagar amb targeta de crèdit, la resposta es negativa, only cash, diu, jo no porto moneda local i només tinc uns pocs bitllets de Geòrgia. Li ofereixo una quantitat una mica inferior al que em demana i accepta sense problema, això em confirma que el preu exagerat que m'ha dit abans no és l'oficial i que una bona part del que he pagat ira a la seva butxaca, no estic en condicions de discutir i necessito l'assegurança per sortir d'allà, pel tant pago i marxo.

          Haig de posar gasolina, tinc una autonomia de només seixanta o setanta quilòmetres, paro a la primera gasolinera després de la frontera, pregunto si puc pagar amb targeta de crèdit al noi que despatxa, no m'entén, li ensenyo i se la mira del dret i del revés com si no n'hagues vist mai cap, agafa el telèfon i truca per consultar-ho i la resposta és no i així les dues següents, un empleat m'avisa que a les gasolineres d'Armènia es paga sempre en efectiu i jo no porto ni cinc. Avanço i no trobo cap gasolinera ni cap banc, la gasolina es va acabant i ja fa mes deu quilòmetres que el marcador senyala zero. Entro en un poble post industrial, possiblement miner, amb unes naus abandonades i unes estructures metàl·liques completament rovellades que és la desolació pura, els carrers estan en pèssim estat, plens de forats i rases obertes sense cap senyalització, perillós de circular-hi i si fos de nit, no vull ni pensar-ho. Els talussos de les rases escampen la terra per la calçada i un camió cisterna, rega per no aixecar pols però el resultat és que s'ha fet un fangueig relliscós que et posa en tensió. A mig carrer apareix un banc amb un caixer automàtic a la porta, encara rai, penso com a mínim tindré diners per pagar. Com que no tinc connexió a internet no tinc ni idea del valor del canvi de moneda i mentalment faig el càlcul suposant que el preu que he vist a les gasolineres sigui un poc menys d'un euro al litre, introdueixo la quantitat que em sembla i la màquina expedeix els bitllets. Segueixo el carrer, al final una gasolinera, em paro però uns veïns m'adverteixen que no hi ha gasolina, segueixo una mica més, a la següent em diuen que només despatxen dièsel, segueixo amb l'ai al cor, el següent sortidor només es de LPG, continuo i al final arribo amb la moto en marxa a una que em pot servir gasolina de 95, l'empleat emplena el dipòsit i al final pago el que marca el sortidor, 23,3 l per omplir un dipòsit de 20 l de capacitat. No és el moment de discutir pago i marxo.

          Continuo per carreteres infernals, plenes de forats, els cotxes fan esses per esquivar-les i és molt probable que te'n trobis un de cara pel teu carril. De totes maneres estan asfaltant carreteres i llavors si, el paviment és impecable, això si, ni voral ni pintura senyalitzadora.

          Fa estona que vaig pujant i el paisatge canvia, es veu vegetació d'alta muntanya i els cims pelats, estic a 2000 metres d'altura i refresca tot i que llueix un sol esplèndid.

           Arribo a Sevan, una ciutat al costat del llac del mateix nom. És creada per a població russa a principis del segle XIX i com a població no té gens de gràcia, sí que és bonic i molt, tota la riba del llac que és el que atrau el turisme; això i el monestir que hi ha a la península propera. M'allotjo a un B&B que hi ha als afores.