De Istanbul a Trabzon

Rumelifeneri, i les dues següents

Cebeci. Vaques pasturant als jardins urbans.

Amasra i les sis següents

Parada per dinar a la riba del riu Koca Dere

Ruta cap a Sinop

Sinop

Preparant les xarxes a Sinop

Península de Goztepe, i la següent

Sinop

Trabzon

Monestir de Sümela

Església de Santa Bàrbara

 Aya Sofya. Trabzon

Escric tot esperant el dinar, en un solitari restaurant a la riba del riu Koca Dere, prop de la localitat d'Agva Merkez, al Mar Negre. Això ja es Àsia, fa cent cinquanta quilòmetres que he deixat Istanbul i tota la seva àrea metropolitana, he anat seguint el marge europeu de l'estret de Bòsfor fins al seu extrem i arribar a Rumelifeneri a on hi ha un petit poble, amb un far i un castell en ruïnes. D'ací albires la magnitud del Mar Negre i la importància que devia tenir el lloc pel control de l'estret. Reculo per travessar-lo, ho faré per l'autopista i el pont que em portarà al costat asiàtic, les altres alternatives són agafar un ferri, aproximadament a la meitat de l'estret o tornar a Istanbul i fer-ho pels ponts d'allà, cosa que descarto, ja que el pont que travessa per la part nord és espectacular amb vuit carrils per vehicles, més vies de tren i sense cap pilar que el sustenti entre el principi i el final.

Segueixo per carreteres secundàries que passen lleugerament separades de la costa, pel que el mar en prou feines el veig, vaig enllaçant petits pobles sense cap animació, el trànsit és mínim, els gossos jauen al mig de la carretera i ni es mouen quan tu hi passes, les fulles dels arbres que la tardor ja ha fet caure sobre el paviment resten allà, no hi ha cotxes que les apartin. 

L'oferta de serveis ha disminuït dràsticament, com a molt un miserable bar de poble m'ofereix un té i una panotxa de blat de moro. Al final, a la riba d'aquest riu he trobat un lloc tranquil per descansar una estona i fer passar la gana. 

Segueixo per carreteres locals que de vegades perden l'asfalt i altres el paviment és una graveta que et fa posar més atenció en la conducció.

Els primers quilòmetres de la ruta d'avui passen per petits poblets, rurals, agrícoles i gairebé diria que d'esquena al mar. Estan units per una xarxa de carrateretes locals, estretes i mal asfaltades, si és que en tenen d'asfalt en molts de trams. Aquesta situació et fa conduir a una velocitat molt baixa i conseqüentment els detalls del que vas veient són molt més precisos, un veí arregla la tanca de casa seva, un altre mana mitja dotzena de vaques a pasturar, la senyora de la petita botiga posa bé la mercaderia a les caixes que té sota el tendal de l'entrada, i els gossos continuen jeguin al mig del camí. A mesura que avances, accedeixes a carreteres comarcals, en més bon estat i alguns trams ja són autovies amb un asfalt impecable, però d'un traçat sinuós que ha de calcar l'orografia muntanyosa. 

Paro, a emplenar el dipositi de gasolina i en acabat demano a l'empleat de la gasolinera si el bar és obert, per poder fer un té, em diu que no però que m'esperi, ... I en poca estona porta una safata amb tres tes, un per l'amo de l'establiment que seu tranquil·lament a l'ombra, un altre per a ell i un tercer per a mi. Ens el prenem en una petita taula que hi ha en mig els sortidors de combustible, i compartim el silenci del moment, ell no parla català i jo no parlo turc, però en l'idioma universal dels gestos, li agraeixo el te. En acabat li demano quan val, i de cap manera vol cobrar-lo, amb la mà al pit em fa entendre que és el seu obsequi. Penso en la diferència de valors entre la cultura occidental nostra i la seva. 

Arribo a Amasra a l'hora de dinar i vaig directament a la zona del port, tinc gana i prefereixo dinar tranquil·lament per cercar allotjament a ben dinat. Em paro en un petit restaurant, ven bé a tocar el port. No hi ha cap client i el responsable m'acomoda en una de les taules de la terrassa. Des d'aquí admiro la vista que tinc del passeig, les barques petites a la sorra i els vaixells de pesca atracats a port. El dia és solejat i la temperatura molt agradable al voltant dels 23 o 24 °C que fa que l'espera de l'àpat que m'ha aconsellat el mateix cambrer sigui agradable. En poca estona em porta un plat amb un variat de peix a la planxa d'un gust exquisit, i tot plegat per poc més de cinc euros, cervesa i te inclòs. Els preus fora de la zona turística i fora de temporada són realment econòmics.

Desde Amasra a Sinop, per la carretera que ressegueix la costa, hi ha 329 quilómetres i no hi ha un pam de recte, la carena muntanyosa arriba fins arran d’aigua i pràcticament la toca amb un penya-segat, de tal manera que vaig seguint les ondulacions de les muntanyes amb constants canvis de rasants i molts revols, molts! Aquesta orografia fa difícil que hi hagi pobles a la costa i només quan les valls s’obren es quan apareix un petit port i una població que queda molt distant de la següent. La solitud de la carretera es superlativa i només et trobes algun pagerol que va al tros.

Aquest mati, quan he emprès la marxa, el cel estava cobert i durant la nit ha plogut una mica. Condueixo per una carretera estreta, recargolada, amb forts pendents, amb un asfalt apedaçat, molla i a voltes amb una fina capa de terra enfangada que han deixat els tractors en sortir dels camins, per lo que no et permet cap floritura en la conducció i si molta atenció en els canvis de direcció i en les frenades. El promitg que porto es baix i en tot el matí no he fet ni dos cents quilòmetres, els últims cent quilòmetres avans de Sinop, la carretera s’estira una mica i l’asfalt millora, també s’ha aixugat i puc millorar el promitg. La dificultat de la carretera compesa però, amb la bellesa del paisatge verge.

Inicio l'etapa d'avui pensant trobar-me una regió muntanyosa amb carreteres similars a les que he anat passant dies enrere i en realitat, les muntanyes i són però travessades per una autovia en tot el recorregut, ponts i viaductes salven els desnivells i el temps de desplaçament s'escurça, això si, a canvi de perdre en bellesa i amb una conducció molt més avorrida. En aquesta part nord-oriental de Turquia les ciutats són més populoses que en el tram de costa central i tenen un aire modern que denota la progressió econòmica de Turquia, malgrat que l'atur i els baixos salaris facin emigrar a molta gent cap a Europa.

Giresun és una ciutat d'uns vuitanta mil habitants, capital de província, animada i ben ordenada, però sense gens d'interès especial mes que per acabar una etapa per continuar demà.

A mig matí arribo a Trabzon, la ruta ha estat molt curta, uns 130 quilòmetres per una autovia que t'obsequiava amb una vista del mar que avui tenia un blau especialment intens com a conseqüència del dia esplèndid i solejat que feia.

Trabzon és una ciutat mil·lenària que ha tingut diferents cultures, i que inclús va ser estat propi o imperi, després de la descomposició de l'imperi bizantí, en l'actualitat és una ciutat tranquil·la de més de tres-cents mil habitants, comercial, amb un mercat central ben proveït que fa tingui una imatge de mil colors, la seva condició marítima li dóna abundància de pesca que també es distribueix per diferents llocs de la ciutat. Les fleques són altres establiments que et fan parar-hi atenció per la seva diversitat de productes i tipus de pans, i com no, les pastisseries ofereixen els seus productes de mel i avellanes, dels quals no t'hi pots resistir.

Avui és diumenge, hi ha futbol i els bars són plens d'afeccionats que el segueixen atentament, cridant, alegrant-se, enfadant-se, segons el que va passant per la pantalla. Al carrer, curiosament he vist diferents cotxes engalanats amb llaços de tul i flors, fan sonar les seves botzines mentre recorren els carrers del centre de la ciutat, són casaments, més d'un, ja que cada un dels cotxes principals, els que porten als nuvis, duen enganxades al vidre posterior flors formant les inicials dels nuvis. És curiosa aquesta coincidència de dates, o potser avui és un dia especial que desconec. Moltes famílies passejant, parelles, amics s'asseuen en els bancs de la plaça o a les terrasses dels cafès i restaurants. Hi ha molta animació.

Fer un àpat a Turquia vol dir acabar-lo sempre amb un te que et serveixen als restaurants sempre sense càrrec i moltes vegades acompanyat per una o dues peces de la seva rebosteria. El te és omnipresent a les taules dels bars.

La carretera que porta fins al Monestir de Sümela s'agafa a la població de Maçka, fins aquí, sortint de Trabzon, és una autovia en direcció sud que travessa una zona industrial, però el panorama canvia radicalment a Maçka, una carretera estreta i revirada segueix una vall profunda solcada pel riu Altintaş que deixa anar l'aigua avall entre salts. La vegetació és frondosa i els pendents dels vessants de les muntanyes pronunciades, això fa que la carretera sigui ombrívola i humida. A mesura que vas avançant la carretera es torna costeruda i el paisatge t'embriaga per la seva bellesa. En arribar a les proximitats del monestir trobo unes casetes que venen records del lloc i el camí barrat, les persones que es cuiden d'aquests llocs de venda m'informen que no es pot passar més, que el monestir està tancat per reformes, cosa que em repeteix un gran rètol i que si vull, puc visitar l'església de Santa Bàrbara que és a pocs metres d'on ens trobem. Decepció, tot i que ja sabia que el monestir estava en restauració, però pensava que, com a mínim, podria veure'l a peu de façana i m'he conformat de fer unes fotos des d'uns centenars de metres.

Retorno cap a Trabzon, això si tornant a gaudir del paisatge d'aquesta vall, i em dirigeixo a Aya Sofya, una antiga església bizantina en forma de creu amb una gran cúpula, que després de diferents períodes de conquestes passa a ser mesquita, en l'ocupació russa durant la primera guerra mundial, el converteix en magatzem i hospital i després de la guerra torna a ser mesquita. A totes les seves entrades hi ha frescos que han sigut restaurats entre els anys 1957 i 1962. En el moment que hi arribo hi ha culte però els visitants podem entrar en una zona limitada. Dino allà mateix, en uns jardins ombrejats al costat mateix de l'edifici, gaudint també de la vista al mar.