De Delhi a Nepal

Ruta a Khajuraho

Temples de Khajuraho. ( I les once seguents)

Fent la bugada a la font

Bany a la font

Escola rural

Cerimònia Ganga Aarti a Dasaswamedh Ghat

El riu Ganges a Varanasi

Incineració funeraria al Ghat de Manikarika

           Faig ruta cap a l'est, programo una parada a Agra per seguir els dies vinents cap a Khajuraho, Allahābād, Benarés i després cap a Nepal. A Agra estic al mateix hotel que varen estatjar-nos fa uns dies, no surto en tota la tarda, programo els pròxims dies, edito fotos, cerco informació i actualitzo el blog.

              L'Esther ja ha arribat a Barcelona, parlem per telèfon, el vol ha anat bé, malgrat tot, com és normal, està cansada. Sento l'enyorança...

              No m'he llevat massa fi avui, noto que no estic bé malgrat que no és res concret, mal estar en general. Faig un esmorzar lleuger i emprenc la ruta cap a Khajuraho, llarga, quatre-cents trenta quilòmetres i per carreteres secundàries, condueixo de manera autòmat. Després d'uns cent trenta quilòmetres paro a posar gasolina, em queda autonomia encara però vull parar també per descansar una mica i no puc, com sempre una munió de gent s'arremolina a mi i a la moto, i haig de contestar les preguntes que ja he contestat mil vegades, d'on ets? A on vas? Has arribat fins aquí amb la moto? Quan val? Quina cilindrada té? Quan corre?, i avui no en tinc ganes, continuo i em paro uns cinquanta quilòmetres més enllà, en una gasolinera també però als afores d'un poble, em separo de la zona de fer gasolina i assegut, em recolzo sobre el "top case" de la moto i acluco els ulls. No passa massa estona que sento un murmuri de gent al meu voltant, obro un ull i estic rodejat, no en faig cas, intento relaxar-me, però a tota aquella gent sembla que no els importi res, miren, fan fotos, xerren, ... baixo de la moto i amb gestos indico que no em trobo bé, cap cas, tothom segueix amb la seva. L'encarregat de la gasolinera s'adona de la situació i em porta una cadira al costat de la moto perquè descansi, m'assec i fins i tot m'aïllo de tota la gent. Uns minuts més tard emprenc el camí, lleugerament recuperat. Em queda més de la meitat encara i la carretera no acompanya, camins polsosos, on els camions ocupen tot l'ample de la calçada, l'encreuament amb un altre vehicle és lent i amb un altre camió ja han de maniobrar, seguir-los és no poder ni respirar de la pols que aixequen i l'asfalt està ple de forats, això si n'hi ha, perquè sovint condueixo sobre pedres i una pols finíssima. Són les quatre de la tarda i estic molt cansat, em queden més de cent cinquanta quilòmetres per aquestes carreteres infernals i d'ací poc més d'una hora es farà fosc, tinc la gola seca, plena de pols de la carretera i no he dinat res, em paro en un poblet petit fora de qualsevol ruta principal, en una petita barraca a peu de carrer veig que tenen una mica d'estoc de queviures i paro a comprar aigua, el fill de l'amo em fa seure i immediatament mana que facin té, em convida i xerrem una estona, és un noi simpàtic, el traductor de Google ens serveix per tenir una conversa que ell mateix llegeix en veu alta a tota la gent que s'ha congregat al voltant del petit negoci. Aquesta estona em val per recuperar-me una mica, però cada cop em costa més conduir, estic cansat, m'indiquen la ruta més idònia i continuo. Uns quilòmetres més enllà torno a parar, aquest cop a peu de carretera, dos nois em volen donar conversa, són molt amables, però em costa seguir-los amb un mínim d'atenció. Veig que el mòbil s'ha apagat, ja no hi ha bateria, aquesta nit m'han agafat de la moto el connector elèctric que tinc per alimentar el telèfon des de la bateria de la moto, ningú en farà res, però a mi m'han fet una malifeta grossa. Els dos nois, em diuen que els segueixi, que en el proper poble en comprarem un, penso que és difícil doncs és una peça especialitzada i que pocs llocs la poden tenir fora d'un concessionari important de motos, els segueixo, està enfosquint, arribem al poble i no puc ni baixar de la moto, em trobo malament i de cop, vomito tot el que duia a l'estómac, em sento una mica més alleugerit. Els nois s'ofereixen a acompanyar-me fins al meu destí amb la seva motoreta i m'hi nego, són més de noranta quilòmetres de carretera dolenta i és negra nit. Ens acomiadem, els hi dic que em poden seguir i comunicar-se amb mi a través del meu blog i els hi agraeixo el gest. Segueixo uns quilòmetres segons les seves indicacions, sense GPS, però penso que a la maleta porto una bateria externa que em pot servir. Efectivament, funciona i torno a estar orientat per satèl·lit. Els últims vint-i-cinc quilòmetres, el GPS em porta per la carretera més curta, però no per la més ràpida, no està asfaltada i és un veritable martiri fins a arribar a l'hotel. Descans per fi, després de més de dotze hores de conducció. La nit ho repararà tot.

             

              De Khajuraho només en tenia la referència d'un punt important a visitar al Nord d'Índia pels seus complexos de temples hindús i certament no li falta raó, la regió va ser en el segle XII una zona amb més de vuitanta-cinc temples, encara que en l'actualitat en queden uns vint-i-cinc a la rodalia. El complex principal es troba al centre de la ciutat, en molt bon estat de conservació i està envoltat de jardins molt ben cuidats. De tots els temples destaca el de Kandariya Mahadeva per les seves escultures eròtiques.

              El poble està animat, el turisme ha baixat, diuen, però jo he vist alguns autocars de japonesos i també molta gent local a la visita. El carrer principal on es troba aquest conjunt de temples és ple d'hotels i de negocis entorn del turisme, també abunden els buscavides amb una insistència per acompanyar-te que els fa extremadament insuportables, molts parlen un castellà més que acceptable i alguns fins i tot s'han dirigit a mi amb algunes paraules en català, tot sigui per guanyar algun caler.

              Khajuraho té una divisió evident entre el poble antic i la part més nova, el poble antic te l'encanto del seu estacionament en el temps, no té comerços, els quatre barris pertanyen cada un a una casta diferent, les cases tenen referències a les façanes a les deïtats hindús o bé al rang de la família i la seva economia és agrícola, principalment. Dos vailets, buscavides evidentment, però simpàtics, m'acompanyen, un d'ells, el més jovenet que deu tenir tretze o catorze anys, parla un castellà incipient, que li ha ensenyat el seu professor, que és de Bilbao; em porten pels carrers, m'expliquen detalls i arribem a l'escola, puc visitar-la de mà del seu director i palpo els pocs mitjans de què disposen, però així i tot hi ha una dignitat en el centre. M'ensenya les col·laboracions internacionals que reben, perquè molts nens que viuen en zones rurals a cinc o sis quilòmetres de distància no hagin de fer el trajecte a peu i tinguin una bicicleta, a part d'altres materials escolar. Tinc l'oportunitat de fer una donació i no ho dubto, la tasca d'aquesta gent és molt important, sense cultura qualsevol persona és molt més vulnerable i de mitjans els n'hi fan falta.

             

              Faig ruta cap a l'est, la sortida de Khajuraho és una carretera molt dolenta, en obres en alguns trams, molts forats i zones sense asfalt, és difícil de circular-hi pel cansament que et suposa el trontoll i haver d'esquivar els forats del paviment, però també per la circulació, ja que tots els vehicles intenten sortejar els sots com poden i no dubten a envair el teu costat de circulació encara que estiguis davant. El paisatge és bonic, passa per una zona muntanyosa i boscosa, no massa elevada, trobo alguns camions aturats al mig de la carretera, la pujada i el mal estat passa factura a aquests vehicles amb molta vida i poc manteniment. Són trenta-cinc quilòmetres molt pesats però en canviar de carretera l'asfalt millora i la conducció és més plàcida. Passo per zones rurals molt boniques però alhora molt pobres també, els pobles em semblen posats allà amb el mínim imprescindible, no veig cap estructura social, només habitatges molt senzills i molta gent al carrer aparentment sense cap feina a fer. Els animals corren pels carrers lliures i has d'anar amb compte de no atropellar un vedell, un porc o un gos, que es mouen amb una calma que sembla encomanada del país. Les vaques omnipresents a qualsevol racó de pobles o ciutats, suposen una producció de llet líder al món, també a les zones rurals s'aprofiten els seus fems per a combustible de cuines i estufes, però no les maten per consum, de fet està prohibit per llei, pels hindús, religió majoritària a Índia, la vaca és símbol de la fertilitat i l'abundància i ningú les maltracta.

              Final d'etapa a Allahābād, ciutat capital de divisió i districte, d'un milió d'habitants amb universitat i amb un important festival hindú cada dotze anys. No té més importància que aquesta pel que demà tinc pensat arribar fins a Varanasi o també dit, Benarés.

              Allahābād i Varanasi estan unides per una autovia de cent vint quilòmetres en obres; eixamplament de la calçada i viaductes elevats en tot el recorregut, pel que la circulació s'alenteix una mica. És una ruta avorrida amb un paisatge planer i un seguit de pobles sense gens d'interès. Varanasi és tan caòtica com qualsevol altra ciutat índia, segueixo les indicacions del GPS per arribar a l'hotel, sense dubtar ni pensar en cap moment que em portaria per un carrer tan estret que en prou feina i passen dues motos de costat ni que al final del carrer tres pilones verticals impedeixen el transit a vehicles. Això d'impedir, és un dir, ja que si hi ha el mínim espai perquè hi passi una moto, ben segur que hi passarà, però la meva és massa ample i no tinc cap alternativa, no puc anar endavant, tampoc marxa enrere, ja que el paviment és tant ple de forats que no puc empènyer la moto i tampoc girar-la perquè no tinc prou amplada. Es comença a omplir l'encreuament de motos perquè jo mateix estic fent un tap, ningú es preocupa de res més que d'ell mateix i si poden passar, el que hi hagi al seu voltant ho ignoren, la moto allà parada és un destorb però també una atracció, com sempre i es forma una rotllana de gent que s'adona del que passa, entre tots aixequem la moto per la part de darrere i passem pel cim de les pilones, a gran problema, gran solució.

              L'hotel que he reservat és sorprenentment nou i en molt bon estat, aprofito per dinar-hi i a la tarda m'acosto al Ghat de Dasaswamedh per veure la cerimònia Aarti, a la riba del Ganges.

              Diàriament, un grup de sacerdots, al cap vespre, fan un ritual de compromís amb Shiva, Mata Gange, Surya, Agni i amb tot l'univers fet per Shiva, és una coreografia repetitiva que aplega multitud de gent que la veu des de les mateixes escales que baixen al riu o bé des de barques varades a la riba. Pels creients, és un moment especial de meditació i de pensaments espirituals, que ho segueixen amb fervor i pels que no ho són, una bonica coreografia. Els sacerdots que oficien l'aarti porten unes túniques daurades i després de fer la preparació comença el ritu amb làmpades de llautó, flors, encens, una petxina de caragol, i una gran làmpada amb forma de serp, mentre sonen els repics de les campanetes i el cant dels mantres. Acabada la cerimònia, que dura encara no una hora, es fa el silenci i la gent es replega.

              No hi falta tota classe de personatges que intentaran treure algunes rupies de l'esdeveniment i que s'oferiran amb insistència per vendre flors, aconseguir-te un lloc en una barca, portar-te a la millor botiga de sedes del lloc, fer-te massatges, o simplement deixar-se fer una fotografia amb les seves vestimentes.

              M'agafo el dia molt tranquil, surto pels voltants on hi ha un parell de concessionaris de motos per si trobo el connector elèctric que em varen sostreure a Agra, no ho tenen, m'envien a un carrer on hi ha molt de comerç d'electrònica, però no trobo l'especificació que necessito i torno la moto a l'hotel, és impossible circular amb aquesta enorme densitat de gent, bicicletes, carros, animals, motos i cotxes, sense cap ordre ni direcció.

              Quan surto a la tarda faig part del trajecte a peu, i després agafo un tuc-tuc que em deixa a prop dels Ghats, ahir vaig arribar-hi ja de fosc i avui amb la llum de dia es veu diferent. Faig un recorregut per la riba del Ganges admirant les edificacions i tot l'ambient tan particular que s'hi respira, esquivo com puc a tots els buscavides i arribo fins al Ghat on es fan les cremacions dels difunts.

              Impressiona, aquesta és la paraula que defineix el que he vist, diferents piles de llenya cremen contínuament cada dia a totes hores, es fan entre dues-centes cinquanta i tres-centes cremacions diàries, els llocs més a prop de la riba o més enlairat determinen la classe social del difunt, també el tipus de llenya, dels vuitanta quilos que es necessiten, les classes adinerades hi posaran majoritàriament sàndal, prenen la pila amb el foc que crema eternament al santuari que hi ha dalt el Ghat, la cremació d'un difunt dura entre dues i tres hores i està assistida només pels homes de la família, vestits de blanc que és el color del dol a Índia. Acabada la incineració es llencen les cendres al riu.

              Proper al Ghat hi ha l'hospici, el lloc on la gent sense recursos espera morir, allà són atesos per sacerdots fins al final dels seus dies, les voluntats populars cuiden de subvencionar el centre.

              La cremació és la purificació dels pecats del difunt i l'accés a l'alliberament definitiu de l'ànima. No tots els difunts es cremen, infants, dones prenyades, morts violentes, leprosos, morts per picades de serps i els pobres que no poden costejar-se la pila de llenya, són llençats al riu lligats amb unes pedres que els fondegen.

               Faig una jornada purament de tràmit per arribar a Nepal, la ruta de Varanasi fins s Gorakhpur, on faig nit, no és gens atractiva, paisatge planer, pobles sense cap encant i carretera molt dolenta durant la primera meitat, després canvia, el paisatge es torna més amable i l'asfalt millora.

              Em vaig guiant pel GPS, que em porta per carreteres que comuniquen poblets interiors, són molt estretes i sovint perden l'asfalt per seguir per pistes rurals, travesso un poble que no té més d'una dotzena de cases, molt senzilles; passo amb la moto per davant les portes de les cases on la gent em mira amb la curiositat de saber qui és aquell que gossa pertorbar la tranquil·litat del lloc, de fet és un lloc que de ben segur no el trepitja cap estranger en molt de temps. M'aturo i demano a un veí on és la carretera, el GPS no interpreta en aquesta zona cap carrer ni camí, em senyala una direcció que vaig seguint entre les cases fins a la sortida del poble on trobo un noi jove, que assegut a la seva moto està parat de manera perpendicular a la meva trajectòria que m'obstaculitza, demano que em deixi passar i sembla que senti ploure, ni es mou ni diu res, amb cara de babau està completament embadalit, el deixo, arranco i sortint del camí per poder passar, toco amb la meva maleta la roda de la seva moto, sense cap mes altra conseqüència, segueixo per la pista. Al cap de molt poca estona veig que em segueix, pintant i cridant com un desesperat, no li faig gens de cas i segueixo, es posa al meu costat gesticulant enèrgicament i decideixo accelerar per perdre'l de vista, em segueix i m'adono compte que no vol res de bo, té ganes de mal rollo, accelero, vaig més ràpid de què hauria d'anar i no em puc permetre una caiguda, veig pel mirall que el deixo una mica enrere, ell té una moto molt més lleugera que la meva i òbviament coneix el camí, però la pols que aixeco jo en aquesta pista fa una cortina que deu dificultar la visibilitat per poder seguir-me, arribo en un descampat i de cop ho aprofita per avançar-me a gran velocitat i ara sóc jo el que afluixo la marxa per perdre'l de vista, tot i que no me'n fio gens. Pocs quilòmetres més endavant, el veig al costat de la seva moto, m'està esperant amb una gran pedra en una mà i un pal a l'altre, passo despresa i temo que em llanci la pedra, accelero i continuo per la pista fins al proper poble i d'ací ja a una carretera asfaltada. Segueixo la meva ruta, no ha passat res, però el problema de la gent que no té res a fer pot ser aquest, cercar alguna raó per trencar la rutina.

           Arribo a l'hotel que tinc reservat, no s'assembla en res a les descripcions de la seva fitxa a la web de reserves, cap predisposició del personal a fer res i això es veu a l'estat de l'habitació. Només serà una nit.