Nepal. De Lumbini a Kathmandú

Lumbini. Maya Devi Temple ( I les vuit següents)

Canvi de paisatge. 

Caiguda sense mes conseqüències.

Parada per dinar.

Reparació

L'Himalaia des del Guest House de Pokhara

Pokhara 

Funeral

Estupa per la Pau Mundial. Pokhara

Pokhara i llac Phewa

Llac Phewa

Manteniment

La familia del Guest House de Pokhara.

Perills de la carretera

Ruta a Jamsom

Check Post.

Work in progress

Annapurna

Dana

Rapti River. Parc de Chitwan.

Peacock. Gall d'indi.

L'empremta del tigre

Vida rural

                Lumbini, el poble on va néixer Siddhartha Gautama, Buddha, l'any 626 aC és el que m'acull avui a mi i als milers de peregrins budistes que arriben aquí per cantar i meditar.
He arribat al migdia, amb la intenció de quedar-m'hi dos dies, demà vull veure el complex monàstic amb tota la tranquil·litat que demana el lloc.

            Aquest vespre he fet un passeig pels voltants i ja notes la diferència amb la sorollosa Índia, aquí no hi ha tant de trànsit i es respira un aire molt més relaxat. Camino per la basta extensió que ocupa el complex de temples budistes, els seus jardins i les zones arqueològiques, segueixo camins enjardinats, prop de les zones humides que hi ha dins el recinte, cap al punt on se situa el lloc exacte on va néixer Buda, ja ha enfosquit i només una tènue llum il·lumina el camí, hi ha silenci i de lluny se sent piular de les aus que descansen a les basses, et creues amb poca gent i la tranquil·litat és absoluta. Reculo cap a l'exterior, lentament, escoltant ara càntics budistes que emanen de les proximitats del monestir.

              Fa un dia solejat i la temperatura és molt bona per passejar. Camino fins al control de visitants per passar a la zona arqueològica, hi entro després de pagar la taxa preceptiva i deixar res sabates al lloc habilitat per a tal. En el centre hi ha un recinte tancat on es preserven les excavacions del temple primitiu i la pedra, on segons la tradició, va néixer Buda. És un lloc sagrat de peregrinació Budista, de primera magnitud i es respira a l'ambient aquesta espiritualitat en la gent que hi ha. Una noia llegeix des del seu telèfon i en veu alta un text de pregàries a peu de la pedra i amb molt de fervor, altres creients també ho fan, potser una mica més retirats. Continuo la caminada fins a uns quants dels temples que diferents nacions han construït i acabo a la pagoda construïda pel Japó a l'extrem oposat del recinte.

              És migdia i cerco lloc per dinar. Em paro en un lloc freqüentat per famílies locals i per estudiants preadolescents, està ple però el servei és ràpid i el menjar deliciós, comparteixo taula amb una família, la filla, d'uns dotze o tretze anys vol establir conversa amb mi, té curiositat per l'estranger i dificultosament canviem unes paraules. A les taules del costat hi ha els alumnes d'un col·legi que ha vingut a veure el conjunt monàstic, mentre esperen l'àpat, s'entretenen amb el mòbil, es fan fotos i riuen entre ells, els retrato i en adonar-se si posen bé, somrients; arriba el menjar i s'ha acabat la diversió, tothom va a la idea.

              Hi ha boira aquest matí, molt espessa, costa veure-hi més enllà d'uns pocs metres, procuro posar-me darrere d'un cotxe que em vagi obrint pas, la sortida de Lumbini està en obres i encara fa més difícil circular sense empassegar amb algun forat, per sort la boira s'esvaeix ràpidament i en sortir el sol puc contemplar les muntanyes. Tenia ganes de canviar de paisatge i en realitat no només he canviat de paisatge sinó que la percepció d'aquest país és molt diferent de la del seu veí del sud, Índia. Trobo que Nepal possiblement és més pobre que Índia, però la sensació d'ordre i neteja al carrer, la urbanització dels pobles, la disminució del soroll dels clàxons dels vehicles i el tracte amb la gent, el fan molt més agradable.

              Vaig fent ruta cap al nord i aviat deixo el pla per travessar una zona muntanyosa que ja no em deixarà fins a Pokhara, la carretera s'enfila, vaig seguint valls profundes, veig el riu a baix i no hi ha cap protecció al voral, un despisti, pot acabar molt malament, enllaço revolt rere revolt, aquests primers quilòmetres són amb un paviment molt dolent, sovint de terra i molt transitat, els autobusos que enllacen els pobles van a la idea, aixecant molta pols, a vegades han de parar per deixar-se pas mútuament, malgrat tot frueixo de la carretera. En un tram de terra a la sortida d'un revolt, la moto em patina de davant i me'n vaig per terra, encara no sé per què, però ha sigut una arrossegada. Sort que anava a poca velocitat i pràcticament he caigut en peus, s'ha abonyegat una maleta, la que hi porto l'ordinador i pateixo per si s'ha trencat, però per sort, el mateix equipatge ha fet de coixí. Un vailet d'una casa veïna m'ajuda a aixecar la moto i continuo sense més problemes.

              M'aturo a dinar en un lloc de carretera i deixo que em serveixin el que tenen, pollastre, arròs, patates i fesols. Fa un sol molt agradable i em deixo acariciar per ell mentre prenc un te i em fumo una cigarreta. Em queden pocs quilòmetres per arribar a Pokhara i vaig pensant a cercar algun lloc que em repari la maleta. A l'entrada a la ciutat veig un taller amb vàries Royal Enfield a fora i em paro a preguntar, com a mínim em diran on puc arreglar-la, si és que ells no poden, però això no es Europa i si entra un client, l'atenen i ja es buscaran la vida per donar-li solució. En menys d'una hora tinc altre cop la moto a punt.
Arribo al Guest House i després de la dutxa per treure'm tota la pols del cim, prenc un te mentre conversem amb l'amo de la casa, una persona extraordinàriament amable. Demà serà dia de passeig i relaxació.

              Pujo a la Pagoda de la Pau Mundial, al cim d'un turo i a peus del llac Pheba, promocionada per monjos japonesos. M'atanso amb la moto fins al peu de l'escalinata que després d'uns deu minuts de graons, acabarà de portar-me a dalt. Des d'allà s'albira una vista immillorable del massís de l'Annapurna i del Machhapuchhre, que significa cua de peix; muntanya sagrada i venerada pels locals i prohibida per escalar-la, mai ningú ha trepitjat el cim. També la vista sobre el llac i la ciutat és meravellosa. L'estupa, blanca, destaca des de qualsevol punt de la ciutat i és lloc de culte, la gent es descalça per circumdar-la i guarda silenci. Un guàrdia cuida de l'ordre del lloc. Uns nois pugen a la barana per fer-se una foto, immediatament el guarda acudeix a ells i en unt to molt baix els reprimeix i els expulsa del recinte, els joves, obeeixen sense replicar i si no fos perquè jo era al costat, ningú s'hi hauria adonat de la reprimenda.

              En baixar altre cop cap a la ciutat, trobo un taller on en poden rentar la moto, les carreteres són tan polsoses que de seguida queda bruta i de pas hi queda també la roba i les mans.

              Dino a la riba del llac i passejo per aquesta zona turística però a l'hora calma i relaxada, fins a mitja tarda que torno al Guest House amb la intenció de llegir una estona sobre la ciutat. En parar la moto s'acaba de desinflar la roda de darrere, una punta d'acer clavada al pneumàtic em fa canviar de plans i ara haig de cercar algú que em repari la roda. Al barri hi ha un petit taller que repara rodes de bicicleta, m'hi ha portat l'amo de la casa on m'allotjo, és a prop i s'acosta amb les seves eines fins a on tinc la moto, però no pot reparar-la i decidim empènyer la moto fins al seu taller on fa una reparació d'emergència de la punxada i també s’adona que la vàlvula perd aire; la repara amb cola i pols de talc. Una reparació del tot precària, que a casa no m’atreviria ni a donar la volta a l’illa. Demà la portaré a un taller de pneumàtics per canviar la vàlvula i equilibrar.

              La preferència d'avui era posar a punt la roda de darrere, no puc tenir el risc de rebentar fora de cap lloc habitat, tot i que qualsevol poble, per petit que sigui hi ha com a mínim un lloc on reparen pneumàtics. El noi de la casa on estic, m'acompanya a un taller que arreglen motos; no m'ha entès quan li he dit que havíem d'anar a un distribuïdor oficial de pneumàtics, que com a mínim tindran totes les eines per desmuntar i equilibrar. En arribar al taller, el mecànic es mira la roda i em diu que no té l'eina per desmuntar la roda, però com sempre, es busca la vida, fa una foto del caragol de la roda i l'envia a algun col·lega per si disposa de l'eina adequada i tot seguit surt a buscar-la. Desmunta la roda i se l'endú a algun taller on puguin treure el pneumàtic, canviar la vàlvula i equilibrar. Al cap de poca estona ja ha tornat amb la roda arreglada, la munta i li dic que també em netegi el filtre d'aire que amb tota la pols que hi ha per aquestes carreteres ja no deu poder ni respirar. La moto ja està a punt per tornar a fer quilòmetres.

              Me'n vaig a dinar a la zona del llac, i allà penso que m'agradaria acostar-me a les muntanyes de l'Himàlaia; acostar-se al camp base de l'Everest és complicat però no ho és tant fer-ho al de l'Annapurna i Dhaulāgiri que els tinc a cent seixanta quilòmetres de Pokhara. Cerco informació sobre les pistes que hi porten, parlo amb l'amo de la casa on estic que com a local té bona informació i entre tot em faig el meu diagnòstic: La primera meitat del trajecte serà mitjanament tolerable i la segona, una pista de terra amb molts de sots. Decideixo anar-hi, desmunto el top case i les maletes per anar el més lleuger possible, només m'enduc una petita motxilla amb la roba per a dos dies, tot l'altre equipatge queda en el Guest House fins a la meva tornada, calculo que necessitaré un dia per anar un altre per tornar i un per estar allà i així li comunico a l'amo de la casa. Cap problema, em diu, deixa el que no necessitis aquí per quan tornis.

              Estic il·lusionat per acostar-me a aquestes muntanyes, sé que el camí serà dur, però crec que la recompensa grossa.

              Poso el GPS a la moto que ja està preparada per marxar cap a Jomsom, són cent cinquanta-set quilòmetres i em dóna un temps de vuit hores i tres quarts, una mitjana de divuit quilòmetres a l'hora, encara no, això ja em diu que la ruta serà difícil. Són dos quarts de nou i si vull arribar abans que fosquegi no puc entretenir-me. Segueixo les indicacions del GPS i només de sortir de la ciutat ja m'encara cap a una pista en molt mal estat, penso que només serà un enllaç per trobar la carretera però faig més de vint quilòmetres de trontoll i pols. Perdo la cantimplora a no sé on i això que portava l'equipatge molt ben lligat amb una malla; em sap greu, tot i estar una mica abonyegada m'havia servit a molts viatges, compro una ampolla d'aigua en el primer poble que trobo i al cap de poca estona la torno a perdre, en compro una altra en el següent i dura el mateix temps que l'anterior, desisteixo. Arribo a una carretera asfaltada, en mal estat, i de continuïtat intermitent, un grup de gent a la carretera em fa aturar i veig un autobús estimbat al fons del barranc, em fa pensar en la perillositat de la ruta. A Beni on torno a emplenar el dipòsit de gasolina, per encarar la zona muntanyosa amb la màxima autonomia, a partir d'ací la carretera es complica encara mes, tal com em deia l'amo del Guest House, és una pista en molt mal estat. Vaig per terra un parell de vegades, la primera puc aixecar la moto tot sol, amb molt d'esforç, però la segona la moto ha quedat en una posició que ho fa difícil, gent que passa pel camí m'ajuda i continuo fins al Check point d'entrada a l'Àrea de Conservació de l'Annapurna, on m'haig de registrar i pagar la taxa de dues mil rupies, que no és poc; allà em trobo un tot terreny d'on baixa un italià que retorna de Jomson, ens canviem unes paraules i em comenta que a partir del punt on estem la pista es complica encara mes, em desanimo una mica però em diu que si he arribat fins allà, puc continuar, amb paciència. Continuo, trobo la carretera tallada per màquines que estan treballant per condicionar la pista, espero i un cop lliure re emprenc la marxa, però per poca estona perquè es repeteix la mateixa situació més endavant i aquí no s'obrirà la pista fins avançada la tarda. No em queda cap més altre remei que recular, penso que he vist un refugi uns quilòmetres més avall i allà em dirigeixo per passar la nit i continuar demà. Estic molt cansat, he fet cent deu quilòmetres de pistes molt difícils i em queden encara quaranta-set quilòmetres per arribar; en el refugi puc menjar un plat d'arròs i traurem la pols amb una dutxa d'aigua glaçada. Penso en demà, com continuar el camí, fer aquest trajecte amb aquestes condicions requereix un gran esforç físic i valoro la possibilitat de llogar un jeep i ho comento al responsable del refugi que fa unes trucades i em diu que l'anada i tornada pot costar unes quinze mil rupies, uns cent vint euros i evidentment ho descarto per tornar a la idea de continuar amb la moto, però comentant l'estat de la carretera em diuen que mentre hi hagi màquines treballant la carretera restarà tancada fins a dos quarts de dotze. Aquest horari no és compatible amb el temps de ruta que tinc i molt a pesar meu, demà al matí haig de recular cap a Pokhara sense haver arribat a l'objectiu que volia.

              Des d'aquest refugi aïllat de tot, sento la remor del riu que passa a prop i contemplo la posta de sol que tenyeix de rosat el cim de l'Annapurna.

              Em llevo aviat i desfaig el camí fet ahir, el paisatge es veu diferent de pujada o baixada, de fet mai és igual un paisatge, vaig amb atenció als punts més difícils que vaig trobar ahir i els supero. Les màquines tornen a tallar intermitentment la pista, una piconadora arranca la roca de la paret i una excavadora va movent tot el material cap a on convé més. Es fan murs de contenció per poder eixamplar el camí, amb les mateixes pedres que treuen del vessant de la muntanya, molta mà d'obra que treballa, literalment a pic i pala, esmicolen les pedres fins a la mida adequada amb un mall, i les descàrregues de material es fan a mà, també, un treball ben dur.

              Fer els cent deu quilòmetres fins a Pokhara em porta cinc hores ben bones, hi arribo al migdia, a la tarda aprofito per fer bugada i rentar tot l'equip de moto, jaqueta, pantalons i botes estan plens de fang.

             

              Després de reordenar l'equipatge surto a rentar la moto, com a mínim treure-li tot el fang acumulat; en una gasolinera propera, un vailet em diu on l'haig de deixar i dóna ordre de rentar-la, per la manera de moure's endevino que és l'amo. Em fa seure i em convida a un té, a canvi de conversa, suposo. Ens ajuda el traductor de Google i parlem del viatge, em diu que té divuit anys, jo n'hi faig més per com es desenvolupa, em presenta al seu pare, que es queda en un segon pla; al cap d'una estona em demana si pot conduir la moto per provar-la, a mi em fa por que se la foti, i li dic que l'assegurança només em cobreix a mi i que per responsabilitat no puc accedir a la seva demanda, ho entén, però em diu si pot pujar-hi i engegar-la, per descomptat li dic, ho fa i mana a un empleat seu que faci un vídeo amb el telèfon, el veig feliç i segur i el convido que porti la moto del rentador a la gasolinera, que ho fa amb desimboltura, tot i que de ben segur no ha portat mai una moto similar a aquesta.

              Dino a la riba del llac, en una terrassa tranquil·la i molt agradable, rebo whats apps d'amics, en Miquel Àngel d'Andratx i en Felipe d'Algorta, em fa il·lusió i tenim petites converses. Acabo el dia preparant la ruta de demà, tornant a carregar la moto i planificant els pròxims dies.

              Deixo Pokhara amb un bon regust de boca per la bonica que és la ciutat i per l'hospitalitat del Guest House on m'he estatjat. Em dirigeixo cap al Parc Nacional de Chitwan per una carretera en bon estat que segueix llarga estona la vall del riu Gran Gandak, abans però, faig una parada a Bandipur; haig de desviar-me dotze quilòmetres per pujar fins al turó on es troba el poble vell, aquí la carretera és estreta costeruda i molt revirada. Deixo la moto a l'entrada i camino pels seus carrers empedrats amb cases porxades i balcons de fusta, on pengen flors de tots colors, el poble està molt ben conservat i té un encant especial, pel que fa a què sigui parada de molts de turistes. Els baixos de moltes cases són establiments per donar gust als visitants i ofereixen la seva artesania i gastronomia. L'oferta per estatjar-s'hi també és notòria. M'assec als graons de pedra de l'entrada d'una casa on un home fa uns pastissets a la porta de casa seva, n'hi agafo un, li demano un te i em quedo una bona estona veien passar la gent i assaborint la dolça.

              Arribo a l'hora de dinar a Sauraha, el poble principal dins el parc de Chitwan, aquí sí que tot està orientat al turisme, restauració, hotels i agencies que t'ofereixen tota classe de tours per la jungla, amb jeep, elefant, o canoa a fi de poder albirar tota la fauna que hi ha al llarg del riu: principalment rinoceronts, elefants, cocodrils, gaseles i tota classe d'ocells. Dedico la tarda a passejar pel poble i acostar-me al riu per contemplar el paisatge.

              Em llevo abans de l'alba, a les set en punt som amb el guia, a la riba del riu Rapti per baixar un tram amb una canoa, hi ha boira que dóna a l'entorn un aspecte fred i misteriós, la canoa llisca prop de la riba i la vegetació es veu perfilada, malgrat la boira, la visió és suficient per distingir les aus que reposen a les branques, un majestuós gall d'indi ens veu passar des de la seva atalaia, continuem baixant en silenci i passem pel costat d'un cocodril, només se li veuen els ulls fora de l'aigua, la resta la intueixes sota, en acostar-nos s'acaba de submergir. Se senten els crits de diferents aus en aquesta primera hora del matí, és una simfonia. Després de més d'una hora de navegació, desembarquem a l'altre costat del riu per continuar fent un trekking per la jungla, avancem en silenci i ara tenim una altra perspectiva diferent, un cèrvid fuig en veure'ns, els tucans, a les parts més altes dels arbres es fan sentir, seguim el rastre de rinoceronts i ossos, veiem petjades de tigres però no tenim la sort de veure'ls, la fauna és fugissera.

              La boira ja fa estona que s'ha esvaït i el sol escalfa de valent, portem prop de tres hores caminant pel mig de la vegetació que és un regal pels sentits, en tornar cap al poble seguim el riu i encara podem veure una colla d'ànecs que neden a prop. Una canoa ens tornarà a travessar el riu; mitja dotzena de cocodrils estan parats pocs metres més enllà, prenen el sol i nosaltres donem per finalitzat el recorregut.

              A la tarda, passejo per la zona rural de la població, són cases petites, aïllades, tenen els animals en corrals, als estables hi ha búfals i alguns tenen elefants que utilitzaran per portar els turistes per la selva. La gent resta a la porta fent petar la xerrada amb el veïnat, en un ambient distes i tranquil.

              M'acosto cap al riu, ara per veure la posta de sol reflectida a les seves aigües, una imatge idíl·lica.