De Bangkok a Malàisia

Prachuap Khiri Khan

 Festa al carrer a Prachuap Khiri Khan. 

Ao Manao Bay Beach

Kata. Phuket. ( I les quatre següents)

Old town. Phuket

Ao Phang-nga National Park. ( I les tretze següents)

Krabi

Ferri a Ko Lanta.

Ko Lanta

              Hem passat onze dies a Bangkok, coincidit amb l'any nou Budista, festes i molta calor, fet una petita i agradable descoberta de la ciutat i ara emprenc ruta cap al sud.
               Les carreteres de Tailàndia són en general molt bones, l'asfalt està en bon estat i les principals rutes són autovies. El trajecte però fins a Prachuap Khiri Khan és avorrit, recte i planer, sense cap atractiu. Prachuap és una capital de província però sense cap encant especial, hi paro només per passar-hi la nit i continuar demà. Al vespre m'acosto al centre, la ciutat és petita i s'assembla més a un poble que no a una capital, al carrer principal hi ha festa, la gent ha tret a la porta de casa seva unes petites parades on ofereixen menjar casolà, hi ha karaokes i els que se senten més artistes canten, les músiques es barregen i les dones, ballen, aparellades amb elles mateixes. Al final del carrer un grup de gent beu cervesa en una taula a la porta d'un restaurant, parlen alemany, i m'adono que és un local Bavarés. Està regentat per un alemany i és la seu de la comunitat de jubilats d'aquest país a la zona. Em quedo a sopar allà mateix i en acabat torno cap al meu hotel.

              Continuo cap al sud, aquest cop el paisatge canvia totalment, és més muntanyós i més rural, la vegetació és selvàtica i tropical, les plantes que voregen la carretera estan florides amb colors grocs, violetes, vermells, roses i sembla més un jardí que no una selva. La carretera segueix la costa del Golf de Siam però a mig camí travesso la península i canvio de costa fins a Ranong, al mar d'Andaman i frontera amb Birmània. Aquesta zona sud del país la població és una barreja de budistes i musulmans, de fet el guest House on m'he allotjat és propietat d'una família musulmana.

             

              Vaig avançant cap al sud en jornades de fins a tres-cents quilòmetres com a molt, i avui he entrat a l'illa de Phuket, tot un referent dels tours turístics. En dirigeixo cap a la ciutat principal i del mateix nom, però la sensació que tinc és que m'estic ficant en una gran ciutat que a part dels seus nuclis de vida nocturna no té cap atractiu per a mi, hi paro a dinar però i refaig l'itinerari per anar a Kata, una platja que és a només catorze quilòmetres. El lloc és bonic, té una platja de sorra blanca i a mitja tarda és ben concorreguda de gent que es banya, passeja o gaudeix de les seves barques i motos aquàtiques. El carrer principal té una variada oferta gastronòmica, dominant però el peix i el marisc. Hi ha un ambient turístic de majoria russa, però no és aclaparant.

              Amb la moto arribo fins al mirador de Karon i de Promthep Cape, des d'on es veu una magnífica vista de Kata, recorro uns cinquanta quilòmetres de la costa oest de l'illa per veure les platges de Patong, les zones turístiques populars però també l'oferta de luxoses cases que es construeixen, és abundant; torno a Kata a primera hora de la tarda, en el temps que el sol crema de veritat.

              Abans de deixar l'illa, passo per la ciutat de Phuket per fer unes fotos al barri antic on hi ha les cases dels rics industrials metal·lúrgics de fa cent anys, deixo la moto aparcada el temps mínim per fer unes fotos i comprar una ampolla d'aigua, un comerciant m'avisa que estic en una zona on no puc aparcar i si passa la policia, em posarà una multa - No em mouré d'ací, li dic, només vull fer unes fotos; és una persona molt amable, em pregunta pel meu viatge mentre grava la conversa amb un vídeo des del seu telèfon, segueixo per sortir de la ciutat que ja a aquestes hores està col·lapsada de trànsit, en un semàfor, un home que va amb un ciclomotor, es dirigeix a mi amb un castellà molt correcte:

- Ets català?

- Si, li contesto sorprès, malgrat que la senyera que porto a darrere em delata.

- Coneixes Cadaqués?

- I tant!

- Jo hi tinc una casa, hi passo els estius allà i a l'hivern visc aquí, a Phuket.

- Coneixes el Bar Boira, i en Pere, el seu amo? És amic meu!

- Sí. És un personatge molt conegut a Cadaqués. De fet jo hi he estiuejat alguna temporada i encara ara hi vaig sovint.

- Has vingut a Tailàndia amb la moto des de Girona?

- Si, ja fa vuit mesos que estic de ruta, vaig cap a Malàisia i Singapur, després, ja veurem cap on tiro.

- Quin gran viatge!

- Com et dius?

- Donato.

- Adéu! Sort!

              La conversa acaba precipitadament coincidint amb el canvi de llum del semàfor i els cops de clàxon dels cotxes que tinc darrere. Quan encara penso en aquesta conversa, a només dos semàfors d'on estava, un altre home, em pregunta si parlo espanyol, si, li dic, ell és alemany que també com l'anterior viu una temporada a Tailàndia i un altre a Xàbia, Alacant, casualitat o abundància de jubilats que van a cercar països amb bona qualitat de vida i costos reduïts?
Reculo fins al nord de l'illa on hi ha el pont de Sarasin que comunica amb el continent i segueixo fins a Phang-Nga un parc nacional al costat de la badia del mateix nom, m'apropo a la zona on hi ha un embarcador d'on surten barques que et porten a aquests raconets de costa que només es poden veure per mar, doncs els penya-segats són totalment verticals i l'accés per terra impossible, les illes s'eleven aleatòriament sense cap ordre per tota la badia, coves i platges minúscules amagades entre les roques formen un paisatge màgic. No m'ho penso dues vegades i negocio el preu amb el patró, em canvio de roba i em poso còmode per gaudir del passeig. A la tornada, parem a dinar a Koh Panyee Village, un poble de pescadors flotant arrecerat al costat d'una illa natural.

              Ja dalt de la moto i camí cap a Krabi, cauen quatre gotes que no duren més d'un minut, i que no han servit ni tan sols per refrescar una mica l'ambient.

               Només amb una petita ruta de cent i escaig de quilòmetres sóc a l'illa de Ko Lanta, un ferri traspassa en pocs minuts l'estret braç de mar que la separa del continent. L'illa és allargada, de nord a sud i entre els dos extrems hi ha uns vint i escaig de quilòmetres mentre que d'amplada en el seu punt màxim no passa de la dotzena; la costa occidental que és la més turística, tot i que no és un lloc de turisme massificat, és un seguit de platges, la majoria solitàries, molt boniques i tranquil·les. Petits establiments donen servei d'hostalatge i restauració i l'ambient que es respira és de tranquil·litat.

              Estic en un bungalou prop de la costa, senzill però confortable a on passaré dos dies, avui, he fet un relaxant passeig per la platja i he acabat la tarda sopant en una terrassa al costat de l'aigua.

              Amb la moto ressegueixo la costa oest de l'illa, lentament, gaudint de cada un dels racons que passo. La carretera, estreta i amb forts pendents, passa arran de platja uns cops i dalt un penya-segat altres, ambdues situacions et donen paisatges molt bonics, naturals, amb poca intervenció humana, els establiments que donen servei a la restauració són senzilles edificacions fetes de fusta i amb molt poca obra, que els hi dóna un encant especial. El bosc és típicament tropical, espès. Al cap de poc més de vint quilòmetres arribo a la part més sud de l'illa, a Mu Ko Lanta Nationat Park, un lloc protegit on has de pagar una entrada per arribar-hi. Hi ha un far que el flanqueja dues platges petites, una de pedra la més occidental i l'altra de finíssima sorra blanca. Des de la mateixa platja, comença un camí marcat pel mig del bosc amb indicacions de la flora que vas trobant, té una llargada d'uns dos quilòmetres però amb forts pendents, el recorregut és agraït però la calor que fa al migdia fatiga la caminada.
A la tornada paro a dinar en un dels llocs que hi ha a peu de platja, la senzillesa del lloc i l'entorn natural de la platja fan especialment agradable l'àpat. La tarda, la dedico a planificar Malàisia, quins punts són importants, quina ruta és la més bonica i com puc organitzar les diferents etapes. Acaba el dia amb una tempesta de pluja llamps i trons com no havia vist des de fa molt de temps.

              Em llevo aviat i sento ploure, ho ha fet tota la nit, el terreny s'ha tornat tou i no ha pogut aguantar la moto sobre el cavallet que s'ha tombat pel seu propi pes. Miro per la finestra de l'habitació i contemplo aquest cel gris que sembla que no tingui ni mesura ni aturador. Em poso el banyador i una samarreta i surto a fora per intentar aixecar la moto, però no puc, ha caigut molt a prop d'un arbre i no puc agafar-la ni per davant ni per darrere; vaig a esmorzar i en acabat demano ajuda a la gent de recepció, immediatament un noi s'acosta a la moto i entre tots dos, un per davant i l'altre per darrere aconseguim posar-la dreta. Faig la maleta i la carrego, han passat dues hores tot esperant i al final surto que pràcticament no plou, la temperatura ha baixat una mica, amb la pluja, però fa xafogor. La carretera és bona, faig una bona mitjana, passo per boscos tropicals que són una meravella, i em fa la conducció agradable, que fa que allargui més els trams entre les parades de descans, de fet sortir més tard de l'hora que tenia previst no m'ha perjudicat. Arribo a primera hora de la tarda a la frontera amb Malàisia, faig el tràmit de segellar el passaport molt ràpid, però en gestionar sortida de la moto, l'agent de duanes em diu que he excedit els dies que la moto podia circular per Tailàndia i que haig de pagar una penalització de mil bahts per dia. Quan vaig fer l'extensió del visat a Bangkok, també vaig preguntar per la documentació de la moto, i em varen dir que no calia fer res, així ho explico a l'agent, que molt educadament em diu que una cosa el visat i altre la duana, em revisa tota la documentació que li entrego i m'ensenya un paper, escrit en Thai i signat per mi, que ho explica ben clar, segons ell. De fet a cada frontera que passo, empleno un munt de papers que no sé ni tan sols perquè serveixen i en aquest cas, em comprometia a no circular amb aquesta moto més d'un mes per Tailàndia. Aclarit el tema, no em queda més remei que pagar i no m'accepten cap targeta de crèdit ni altre moneda que no sigui la pròpia del país, no tinc prou efectiu per pagar els vuit mil bahts de la multa, uns dos-cents cinquanta euros al canvi, i el caixer que hi ha a la zona comercial de la frontera no m'accepta cap targeta; haig de recular a la localitat més propera a vint-i-cinc quilòmetres enrere i tornar. Fet el pagament, segueixo cap al control de Malàisia que no em demanen res més que el passaport, el segellen i em donen un visat de noranta dies sense cap mena de càrrec, en menys de cinc minuts he enllestit la burocràcia i ja corro per les carreteres Malaies. Faig parada a Kangar, a pocs quilòmetres de la frontera només per dormir i continuar demà.