Sumatra. Indonèsia

Ferri de Port Klang a Tanjung Balai

Medan

Bukit Lawang ( I les dotze següents)

Berastagi

El que importa no és no caure sinó tornar-se aixecar

Tuktuk ( I les quatre següents)

Taxi Vespa a Padang Sidempuan

Una parada en el camí i xerrada amb els locals. 

Harau Valley

Travessant l'equador

Padang ( I les dues següents)

Jovent de Lunang

Bengkulu

Krui ( I les tres següents)

Kiluan

Drassanes a Bandar Lampung

Camí cap a Bakahueni

 Ferri cap a Java

              A dos quarts de deu és l'hora aconsellada per la companyia del ferri per començar a fer els tràmits de duana i embarcament a Port Klang. He sortit aviat, tinc només seixanta quilòmetres, però són pràcticament de zona urbana o perifèrica i amb molts de semàfors, pel que la velocitat és molt baixa. Arribo a l'hora prevista, una mica abans fins i tot, compro el passatge i de seguida em fan passar per tramitar la sortida de duana de la moto i d'ací al control de passaports per embarcar, acosto la moto al petit ferri que m'ha de portar a Indonèsia, l'han de carregar al sostre de la nau i per fer-ho ha de passar per una passarel·la metàl·lica de poc més de dos pams d'ample, el paviment on descansarà fa volta amb uns pendents sensiblement inclinats i no hi ha cap barana a la zona on la maniobren. Pateixo, no ho veig clar, però els estibadors del ferri tenen prou experiència perquè tot surti com ha de ser. Lligada i estabilitzada la moto, baixo cap a la cabina de passatgers, petita i tancada, té l'amplada de tres files de seients a cada costat i un passadís al mig, no gaire més ample que la cabina d'un avió amb la mateixa configuració de seients i més curta, la capacitat de l'embarcació és d'unes cent vint persones. La majoria dels passatgers són indonesis que han anat a comprar a Malàisia, les càrregues que porten són pesades i voluminoses i les van carregant, a mà, a la bodega de vaixell. Salpem passades les dotze del migdia i en poca estona som a mar obert.

              Al seient del costat s'hi asseu una noia, em saluda i procura establir conversa, malgrat que l'idioma ens separa, m'explica que arriba al seu poble, Tanjung Balai, procedent de Dubai a on treballa, per gaudir d'uns dies de vacances, em pregunta d'on sóc, a on vaig i s'interessa pel meu viatge, és una persona molt agradable, però la meva limitació amb l'idioma no pot anar més enllà amb la conversa, m'ajuda també a traduir els documents d'immigració que m'ha donat la tripulació del vaixell i que només estan en indonesi. El vaixell avança a bona velocitat, quaranta quilòmetres a l'hora, en unitats terrestres, hi ha bona mar i el moviment de l'embarcació no és molest, al cap d'unes quatre hores es comencen a veure algunes barques de pesca indonèsies, però encara estem a una gran distància de la costa, a mesura que ens anem acostant la flota pesquera en plena feina és més evident, l'aigua es torna marro, tenyida per les aportacions del riu que ja comencem a remuntar, l'embarcador del poble és uns quilòmetres riu amunt, el vaixell disminueix la velocitat, navega prop de la riba esquerra i puc contemplar el primer paisatge d'Indonèsia, cases sobre l'aigua sustentades per pilars de fusta, vaixells vells varats al fang que serveixen d'habitatge, la mainada que juga entre les barques, i una vegetació tropical dominada per les palmeres.

            Per fi el vaixell amarra en un petit embarcador de Tanjung Balai, la plataforma flotant on baixa la gent és a una alçada molt inferior a la coberta, miro la meva moto allà dalt i per més voltes que li dono, ignoro com la baixaran. Els estibadors de l'embarcador comencen la descàrrega, a mà, de tota la mercaderia que hi ha a la bodega, la classifiquen segons el seu propietari i la traginen cap a l'estació marítima, no s'entretenen i van a la idea. En acabat, queda la meva moto, allà dalt, acosten una escala metàl·lica i posen dos taulons que uneixen l'escala amb la coberta i maniobren la moto sobre aquella superfície inestable, relliscosa i estreta. Pateixo. Són sis o set homes, la giren i l'encaren a un dels taulons, un l'agafa per darrere, dos per davant, un altre per un costat, i dos més des de l'altre tauló la fan avançar en un equilibri perfecte com si fos una atracció de funambulisme, l'empenyen cap a l'escala i graó a graó, baixen la moto fins a la plataforma. Quan és a terra respiro fondo, no ho veia gens clar!
          A les dependències duaneres, munto les maletes i tot l'equipatge, faig els tràmits legals i me'n vaig, travesso el poble, ple de gent, el carrer principal és un formigueig de motos que van amunt i avall, a onze quilòmetres de l'embarcador hi ha l'hotel on passaré la nit, un allotjament senzill i arcaic, però per una nit és suficient.

              A cent setanta-cinc quilòmetres al Nord-oest hi ha Medan, ciutat capital però sense gaires punts d'interès importants, mes que per fer parada i ser punt de partida per anar a Bukit Lawang, on em dirigiré demà.

              La carretera és estreta i passa per infinitat de pobles, el transit és elevat, sobretot de petites motos de 125 cc. que amb els seus immensos "sidecars", semblen més una furgoneta que una moto. Aquests vehicles serveixen de taxi, hi he vists fins a quatre persones, més el pilot, en altres ocasions porten qualsevol mena de càrrega de moltes desenes de quilos, o també el seu negoci muntat: un expenedor de menjar ambulant, amb la seva cuina, bombona de gas i tots els estris i proveïments o bé un taller de reparació de pneumàtics, amb compressor d'aire comprimit inclòs accionat per un petit grup electrogen. Haig d'anar molt amb compte amb la conducció, el moviment d'aquests vehicles és totalment imprevisible, la seva velocitat molt baixa i ocupen tot el carril.

              Al migdia arribo a Medan, m'instal·lo a l'hotel, dino, vaig a la barberia, descanso i dono una volta pel centre de la ciutat, que amb la posta del sol, s'anima quan la gent surt a trencar el seu dejuni de dia.

              Una ruta curta, d'uns cent vint quilòmetres, meitat asfalt i meitat pista pedregosa, em porta fins a Bukit Lawang, un poble curiós, dedicat en bona part als visitants que volen veure la selva i l'observació d'orangutans. En arribar, em paro al centre de la vila i un home em ve a trobar, em pregunta que és el que cerco - Un hotel li dic - Segueix-me i sense dubtar-ho vaig darrere dels seus passos, travessa un pont penjant, estret i amb el paviment de fusta que li falten algunes llates, jo estic parat a l'entrada del pont, com preguntant, per aquí? Em fa un senyal perquè avanci i a poc a poc tot sentint el tentinegi del pont, arribo a l'altre costat i allà mateix al porxo de l'hotel on deixo la moto. Ens presentem, es diu Edy i em pregunta per quants dies estaré al poble, per poder-me oferir una visita a la selva. Allà mateix quedem per l'endemà a les set del matí per fer un trekking i un retorn a l'hotel lliscant pel riu amb una embarcació pneumàtica.

              El poble es desenvolupa al costat del riu, en una vida tranquil·la; els allotjaments pels forasters ocupen bona part de les dues ribes, i l'entorn és molt agradable. La meva senzilla habitació dóna al jardí i al riu i en aquest ambient m'estic tota la tarda, mirant com es banya la mainada i llegint una mica sobre l'entorn. Acaba el dia amb una gran tempesta.

             

             A les set puntualment, arriba l'Edy al Lodge, fem un cafè i de seguida sortim seguint la riba del riu fins a deixar el poble i tot seguit ens enfilem per la muntanya endinsant-nos de ple al mig d'aquesta vegetació tropical tan frondosa. La caminada és agradable i a aquesta hora del matí encara no fa calor. El bosc està tranquil i després de més de dues hores de caminar encara no hem vist cap orangutan, si algunes espècies de micos, però no el que hem vingut a veure. Ens hem creuat amb algun grup reduït de gent que també fa la mateixa ruta i tampoc han fet cap albirament. De cop, en una clariana, apareix dalt d'un arbre una femella amb la seva cria, és tan gran com un ésser humà, el seu pelatge roig brilla amb la llum del sol, està tranquil·la, lentament passa d'una branca a l'altre i ens mira com preguntant-nos que hi fem allà. És fàcil de retratar-los, disparo unes quantes fotografies i ens estem una estona observant-los; en un moment, obro la motxilla per guardar la càmera i sense ni adonar-me, l'orangutan baixa de l'arbre, se m'acosta i m'estira la motxilla, dins i porto dos paquets de galetes, les claus, ulleres de sol i el telèfon; tinc la sang freda de no deixar-la, l'estiro però l'orangutan no cedeix, la motxilla es descoseix i cauen a terra els paquets de galetes que era el tresor que estava buscant, els recull i amb la mateixa velocitat que ha baixat torna a pujar a l'arbre. He tingut sort que no s'endugués el telèfon, les claus i les ulleres dalt l'arbre.

              Continuem caminant i veiem un preciós gall d'indi que està picant tranquil·lament a terra a molt poca distància de nosaltres. Més endavant els albiraments d'orangutans són més freqüents i hem d'anar amb molta cura de què no s'acostin en sentir l'olor del dinar dins la motxilla del guia. Seguim el pendent de la muntanya cap al riu, el pendent és molt pronunciat i ens ajudem de les lianes per a mantenir l'equilibri; en trobar el riu parem per dinar al peu d'un salt d'aigua, el guia ha preparat un arròs, amanida i fruita, una pinya deliciosa. En acabat seguim el curs fins a una clariana on ens esperen uns nois amb les embarcacions fetes a partir de pneumàtics de tractor units entre si mitjançant cordes. Sobre aquests artefactes baixem riu avall empesos pel corrent fins al poble.

              M'acomiado d'ells i mentre arribo tot caminant els pocs metres que hi ha des del riu, penso en l'agradable de la caminada i en els orangutans.

              Al vespre, com ahir, cau una intensa tempesta d'aigua, llamps i trons. M'adormo sentint caure l'aigua.

              Ruta similar a la d'ahir, una part d'asfalt i altre de pista, però aquest cop la pista té pendent i conseqüentment l'aigua hi fa regueres, pel que el transit es complica una mica. En dues ocasions vaig per terra, per sort sempre passa algú que t'ajuda a aixecar la moto, aquest últim cop, dos nois amb un escúter petit m'ajuden i un d'ells quasi sense preguntar-m'ho puja a la moto i la treu d'aquests passos més difícils, veien que es defensa bé i que li fa gràcia conduir la moto li dic que segueixi fins al poble. En l'encreuament de la carretera cap a Berastagi, torna l'asfalt i ens acomiadem, el cel està cobert i amenaçador i no tarda a descarregar. Paro en un restaurant i aprofito per menjar quelcom, estic a prop de la meva destinació i un cop para la pluja arribo a l'hotel, això si, completament xop.

           A la tarda aprofito per cercar un taller perquè em desabonyeguin, altre cop, la maleta, també cerco un sabater per arreglar-me els botins que s'ha desenganxat la sola i un sastre em torna a cosir la motxilla que va cedir en la lluita amb l'orangutan. La recerca em serveix per descobrir el poble i al cap vespre torno cap a l'hotel.

               Ahir al vespre pensava que deixava enrere qüestions que en un futur necessitaré, haig de renovar el Carnet de Passage, també concretar amb la naviliera australiana les dades per embarcar la meva moto, tinc correus per contestar i fotos per a editar a més d'estudiar una mica la ruta per Sumatra per establir unes etapes. Decideixo quedar-me aquí un dia més i fer totes aquestes gestions.

                A l'hotel la connexió wi-fi és bona, i l'habitació és prou confortable per a treballar-hi una estona seguida, pel que puc posar al dia totes les qüestions pendents.

         Miro el cel i sembla que aguantarà malgrat estar cobert, la temperatura és excepcional, dinou graus, els mil tres-cents metres d'altura de Berastagi es noten. La sortida de la ciutat va plena de microbusos que paren a cada cantonada, motoretes, camions i bicicletes i aquest trànsit alenteix la marxa durant una bona estona. Haig de posar gasolina, l'indicador ja em marca zero, però encara hi queda un romanent de gràcia que a vegades hi he fet fins a quasi vint quilòmetres, però avui la moto s'ha parat just davant la gasolinera molt abans del que em podia pensar, per sort he empès la moto només els deu metres fins al sortidor. La ruta que segueix, un cop he sortit de la ciutat, és rural amb un seguit de poblets petits, la carretera és estreta però en bon estat, i va pujant de cota progressivament fins a arribar als mil vuit-cents cinquanta metres a Simpang Tele, des d'on s'atalaia una magnífica vista del llac Toba per tornar a baixar després fins als vuit-cents metres. Segueixo la carretera que va per la riba del llac fins a arribar a l'istme que comunica amb l'illa de Samosir i d'ací fins a la localitat de Tuktuk, on pararé un parell de dies.

                Aquesta illa dins el llac és el bressol de l'ètnia Batak, aïllada durant molt de temps i que ha conservat part dels seus costums ancestrals.

            M'allotjo en un guest House a la riba del llac, les vistes des de la terrassa són paradisíaques i sobretot paguen la pena l'estona que dura la posta del sol, amb aquesta llum vermellosa que ho inunda tot.

              M’ha escrit en Dennis, es a Kuala Lumpur i em pregunta per Sumatra, sobre els vaixells i els visats, dubte de venir a Sumatra o d’anar directament a Jawa, li he explicat una mica la meva experiència per si li pot servir, és un bon paio, m’agradaria tornar a fer ruta amb ell si ens trobem.

              Tot i que hi ha núvols a l'horitzó, aquest matí fa sol i a la terrassa del guest House, s'hi està bé en aquesta hora d'esmorzar, així que aprofito per fer-ho lentament i gaudir d'aquesta magnífica vista.

              Avui he arribat fins al llac Sidihoni que és a l'interior de l'illa, un lloc remot envoltat de boscos i de poques cases rurals, l'estreta carretera puja fins als mil tres-cents metres d'altura, a on hi ha el llac, paro per fer unes fotos i gaudir del paisatge una estona i continuo cap a l'altre costat de l'illa per tornar per la carretera que segueix la costa fins a Tuktuk, abans però visito el museu Batak, on en una casa tradicional s'exposen diferents elements quotidians de l'antiga cultura de l'ètnia, veig també les cases d'Ambarita i les tombes dels antics reis.

              A peu del llac, m'aturo en un restaurant per degustar el seu peix, me'l serveixen fregit, amb patates i amanida i veritablement faig una festa amb l'àpat. Havent dinat, relaxament faig la preparació dels dies que vénen de ruta i al vespre, com ja és costum dels últims dies, la gran tempesta que sento caure des de la meva habitació.

              Per sortir de l'illa de Samosir cap al sud, tinc dues alternatives, travessar amb un petit ferri cap a la costa est del llac o bé anar cap a l'oest i creuar per l'istme. Ho pregunto al noi que està al càrrec de l'hostel i em diu que tindré el camí més curt agafant el ferri i així ho faig, però quan arribo a l'embarcador, falta més d'una hora perquè surti i penso que ja no guanyo gens de temps, pel que dono la volta a l'illa i enfilo cap al sud.

             Pel camí veig moltes esglésies, de totes les variants del cristianisme, mes que mesquites; avui és diumenge i els fidels van a missa amb els seus millors vestits, des de la porta d'alguna església se senten els càntics dels assistents a la celebració.
La carretera va passant per pobles petits i puja muntanya amunt, en el punt més alt l'altímetre marca mil vuit-cents cinquanta metres i la temperatura és molt agradable, la ruta és agradable malgrat que has d'anar amb molta cura perquè les esllavissades són freqüents, tant pel que cau de la muntanya i envaeix la carretera com pel que cau del talús de la carretera cap avall, enduent-se l'asfalt i deixant el buit a mercè dels vianants. Aquests grans esvorancs moltes vegades estan senyalitzats amb uns simples sacs de sorra i unes branques, no vull ni pensar-hi si has de circular de nit! Una altra invasió de la carretera és la que fan els particulars que viuen a peu del vial: utilitzen l'asfalt per estendre el gra dels cereals i assecar-lo sobre unes catifes, també és comú trobar-te un bidó o una caixa al mig del carril amb les indicacions del que ven el veí de davant. És increïble!

              Arribo a Padang Sidempuan a primera hora de la tarda, no tinc hotel reservat perquè pels buscadors d'internet no he trobat res, de fet, no és cap ciutat turística i cerco visualment un hotel, el primer que trobo és el que em quedo, és una mica car, però no vull voltar més. En descarregar la moto, m'adono que el top case es mou, al seu suport li falta un caragol i els altres dos s'han afluixat, m'instal·lo a l'habitació i surto a cercar remei; a poca distància de l'hotel trobo un taller que el porten dos nois, els hi explico i de seguida es posen a treballar per desmuntar el suport, posar-hi el caragol i tornar-lo a muntar, mentrestant, com no pot ser d'altra manera, em pregunten que d'on vinc a on vaig quan val la moto..., el mateix que ja he contestat en infinitat de vegades, però m'ho agafo bé, són uns nois simpàtics i posen interès en la seva feina. A la tornada em paro al mercat, que ja m'ha cridat l'atenció abans per la seva amplitud i varietat de productes, torno a ser el punt d'atenció de totes les mirades, la gent em saluda, em pregunta el nom, d'on sóc. No es veuen forasters per aquí i no sóc la nota discordant.

              Em crida l'atenció la gran quantitat de Vespes amb sidecar que fan el servei de taxi, de fet és l'única ciutat que he vist Vespes, perquè de motos a totes les ciutats n'hi ha i moltes; són vehicles que estan molt atrotinats però que són un símbol de la ciutat.

            Poc després de les vuit, ja estic a la carretera, un cop sortit de la ciutat tinc majoritàriament bona carretera, malgrat alguns trams que manca encara per reparar, puc portar una velocitat que em permet avançar de pressa, travesso boscos tropicals alts i molt densos, l'aigua regalima de la muntanya i el paviment és humit en molts de punts, en clarianes del bosc hi ha camps d'arròs que els camperols cuiden amb cura. L'aviram, pollastres i ànecs passegen per la carretera com si fos el seu corral i tot plegat dona un ambient rústic molt bonic.

               Paro davant d'una botiga als afores del poble per comprar una ampolla d'aigua i quelcom de menjar, estic passant per una zona de majoria musulmana i els establiments de restauració no estan oberts, estem en Ramada, encara, allà mateix enceto un paquet de galetes i el refresc i m'assento a una taula que tenen a l'entrada, consulto el GPS i a poc a poc s'acosta tota la família de la botiga, gent simpàtica, xerrem una estona mentre descanso i ens fem una foto. En reprendre la marxa veig que només em queden catorze quilòmetres per creuar l'equador i passar a l'hemisferi sud, em paro en el lloc que hi ha la indicació i faig la foto preceptiva, continuo, falten poc més de cinquanta quilòmetres per arribar a Bukittinggi, fa sol, però els núvols que veig a l'horitzó creixen despresa i quan només falten quatre quilòmetres per arribar descarrega una tempesta. Al guest House, veig quan descarrego el top case, que un dels caragols que varen repassar ahir, s'ha afluixat i ha desaparegut, ja em va semblar quan el posaven que estava passat de rosca, però no en vaig fer cas, miraré d'arreglar-lo demà, ara és tard i vaig moll, descanso una estona, em canvio de roba i me'n vaig a la ciutat per veure l'ambient i sopar.

             

                 Després d'esmorzar, desmunto el top case i fixo amb brides de plàstic el suport a fi d'arribar al taller més pròxim; als afores de la ciutat paro en el primer que veig i dos nois es posen a desmuntar el suport i substituir el caragol desaparegut per un altre amb femella, són hàbils, tenen bones eines i en mitja hora tinc el problema solucionat, no ha sigut fàcil accedir a posar una femella, en un lloc estret on no hi passen els dits!

         Enfilo la carretera que va fins a Harau valley, a uns quaranta quilòmetres de Bukittinggi, una vall estreta entre muntanyes que deixen caure quasi verticalment les seves vessants de pedra i al fons de la vall, els camps d'arròs i les cases dels camperols formen plegats un paisatge verd, exòtic i molt bonic. Continuo cap a Bukit Barisan, de fet el nom, Muntanyes de Barisan, és tota la carena que recorre de nord a sud, tota la costa occidental i en la part central constitueix un parc natural de tres-centes cinquanta mil hectàrees, amb molta diversitat de fauna autòctona; tinc poca informació del lloc on es poden fer visites al parc i el GPS em porta per una carretera estreta amb forts pendents i revols impossibles pel mig d'una densa jungla on puc gaudir d'un paisatge imponent per l'alçada i diversitat de la vegetació que acaba en diversos petits nuclis habitats, que quan hi arribo, paralitzo tota l'activitat dels seus habitants que miren atonits qui és el foraster que arriba fins a aquest racó remot amb aquella moto. M'adono que allà no hi ha cap vestigi d'infraestructura i opto per recular i donar-me per satisfet el que he gaudit amb tot allò que m'ha entrat pels ulls.

               Paro a mig camí per fer un mos i beure, fa molta calor! Penso mentrestant que puc arribar fins a Padang, a la costa, a cent seixanta quilòmetres i programo el GPS perquè m'hi porti. Veig a l'horitzó els temibles núvols que es formen cada tarda, negres, carregats de pluja i penso que en qualsevol moment em cauran al cim, però, de la mateixa manera que venen se'n van i com si els esquives arribo a Padang sansa mullar-me ja al cap vespre. He trobat un guest House i m'hi estaré dos dies.

            Quan em llevo ja tinc l'esmorzar preparat a taula: uns pancakes, una truita, mantega, melmelada i cafè o té. Sansa presa, acabo el cafè i marxo a veure la ciutat que no és especialment interessant, és molt amplia, esponjada, amb un front marítim descuidat i un port a la bocana del riu, colorit per les barques però brut. Trobo un rentador de cotxes i hi deixo la moto que ja li convé que la rentin i retorno cap a la rodalia del guest House per cercar un lloc per dinar, cosa difícil, ja que en ple Ramada no hi ha res obert fins al vespre. M'acosto al Kentucky Fried Chicken, penso que un lloc globalitzat tindrà oferta globalitzada, però ja en entrar m'adono que el local és buit, m'estranya, ja que aquest lloc solen estar sempre concorreguts, em dirigeixo a la barra i demano un plat combinat, però em diuen que només em poden donar servei per emportar, res de menjar a la vista de tothom en un local públic, a la llum del dia. Canvio de local i entro en el restaurant d'un hotel internacional, aquí si, em serveixen dinar en un solitari menjador.

              Surto amb sol radiant, cosa que feia dies que no veia, i prenc la carretera que segueix per la costa direcció al sud, la serralada de Barisan arriba fins a la mateixa costa pel que la carretera va sortejant muntanyes amb un traçat sinuós i amb constants pendents que alternen amb zona plana arran de mar. És una zona poc poblada amb cases aïllades que formen petits nuclis, les palmeres que toquen la mateixa línia de costa configuren un paisatge típicament tropical, bonic, que fa gaudir de la conducció. Paro en una petita botiga per comprar quelcom de menjar, sabent que no trobaré cap lloc que em serveixin un àpat, sóc el protagonista del lloc i conscient de ser el centre de les mirades; és difícil fer-se entendre amb la gent que només parla amb Indonesi, tot i això aconsegueixo beguda i galetes.

               Arribo a Tanca, el poble més gran de la rodalia, no hi ha res d'interessant, cerco un hotel i m'ofereixen una habitació mínima, sense finestra, ni aire condicionat ni bany ni esmorzar i em demanen, al canvi més de setze euros. Em nego, per aquest preu he trobat habitacions de "luxe". A l'"hotel" hi ha una parella jove, de Nova Zelanda, que fa un recorregut pel sud-est asiàtic amb bicicleta, s'han traslladat fins a Bali amb un vol i a partir d'ací recorreran Indonèsia, Malàisia, Tailàndia, Laos, Cambodja i Vietnam, fins a Nadal que tornaran al seu país, xerrem una estona dels nostres viatges i comentem l'"hotel", ells tampoc estan molt d'acord amb el que els hi ofereixen i dubten, jo segueixo uns quilòmetres més enllà i en el següent poble, Lunang, uns joves m'indiquen un allotjament, fins i tot un d'ells agafa la seva moto i m'hi acompanya, és una casa que té a la seva part posterior unes habitacions molt senzilles, però netes i ben il·luminades i aquí em quedo. No hi ha res més que la carretera i unes poques cases aïllades, descanso, escric, llegeixo i preparo la ruta de demà. Em truquen a la porta de l'habitació, en obrir veig el noi que m'ha acompanyat fins aquí amb un amic seu, volen tenir conversa amb mi, m'expliquen que són d'un moto club local i que tenen curiositat pel meu viatge, seiem a l'eixida i encetem conversa, a poc a poc va arribant jovent del poble, tots coneguts i amics i en poca estona es reuneix una quinzena de persones, demanen cafè que compartim, ens fem fotos, intercanviem samarretes i estem xerrant fins a la mitjanit. Ha sigut una agradable sorpresa de poder compartir amb gent del poble experiències.

              Segueixo la mateixa línia de costa i el paisatge és similar al d'ahir, faig tres-cents vint quilòmetres, una ruta llarga, però he tingut bona carretera en la majoria de quilòmetres a excepció d'alguns trams pendents que hi passi la màquina d'asfaltar. Ha estat una etapa de transició amb parada a Bengkulu, una ciutat provinciana de la costa occidental.

              Krui, al sud de l'illa de Sumatra, és una destinació de surfistes, la configuració de la costa dóna bones condicions per a la formació d'onades òptimes per poder fer surf. Poso com a destinació de l'etapa d'avui aquest punt, no per anar a fer surf, que no en sé ni és el meu objectiu, sinó per poder contemplar aquestes onades espectaculars. He reservat una habitació en un "ressort" a peu de platja amb intenció de quedar-m'hi dos dies, les imatges de l'establiment que he vist a la web són boniques i el preu, m'encaixa. En arribar, res se sembla a l'oferta publicada en la web del comissionista. Tot i que la situació és bona i el lloc molt tranquil, les instal·lacions estan descuidades, l'enjardinament abandonat, la decoració i l'equipament de les habitacions deficient, els serveis mínims i el wi-fi inexistent. Cancel·lo una nit i demà continuaré cap al sud.

              Al vespre m'acosto al poble, a uns deu quilòmetres de l'allotjament, està animat, necessito diners en efectiu i vaig al caixer automàtic, i després m'entaulo en un petit local que fan pollastres per sopar, demano la meva ració i en acabat torno cap a la meva habitació, s'acosta una tempesta i no vull que m'atrapi conduint de nit.

              Els poblets d'aquesta costa són similars, no hi ha grans ciutats, són pobles petits i tinc la sensació que viuen d'esquena al mar, ja que a la línia de la costa ni hi ha moll ni cap mena d'urbanització, la vida gira al voltant de la carretera que fa de carrer principal. Aquí hi ha les botigues, mercats i mesquites. Són pobles aïllats, per un costat les muntanyes i per l'altre el mar. Quan arriba el venedor de totxeries, amb la seva moto carregada amb tota la mercaderia, un núvol de mainada l'envolta, el venedor d'articles de plàstic porta galledes, gibrells, escombres i més foteses d'aquest material i també va fent parada.

              A Kiluan, un poble al fons d'un golf estret, no es diferencia gaire d'aquest criteri. Tot i que la situació és bonica i el potencial turístic, aparentment elevat, no disposa d'infraestructures per allotjar i donar servei al visitant. Al final de la platja hi ha un establiment que té restaurant amb terrassa i uns bungalows que miren al mar, però està buit, desanimat; demano poder veure una habitació i és decebedor, no hi ha més que un matalàs a terra i per això en demanen un preu totalment abusiu. Tot i que ja he fet una pila de quilòmetres i que començo a estar cansat, decideixo anar a la ciutat de Bandar Lampung a setanta-cinc quilòmetres de distància però es necessiten dues hores i mitja de camí per arribar-hi. La carretera és dolenta, revirada i costeruda, plena de profunds sots i molt transitada. Ja fa estona que és fosc quan arribo al Bed & Breakfast de Bandar Lampung, aquí tinc una habitació molt agradable per la meitat de preu que em demanaven a Kiluan, descanso una estona tot sentint el sermó de l'imam en la seva pregària dels vespres que ressona pels altaveus exteriors de la mesquita que tinc davant.

              Dono un tomb per la ciutat, és molt àmplia i dispersa, no té punts singulars per visitar i pujo a un mirador dalt un turonet on s'albira unes vistes de la badia. De baixada cerco la zona portuària que sempre és un punt d'activitat però només veig petits nuclis aïllats que processen la pesca. En un descampat trobo unes drassanes que construeixen vaixells tradicionals d'Indonèsia amb fusta i d'una manera totalment artesanal, no són pas petits, hi ha alguna embarcació que supera els vint metres d'eslora, m'agrada veure el procés i els treballadors també s'encanten amb mi, em saluden i em conviden que faci fotos de la seva feina.
A la tarda, cerco informació i organitzo els principals punts a veure de Java i la ruta que seguiré, em procuro un allotjament a Jakarta i prenc alguns apunts que em poden servir en els pròxims dies. Vaig a sopar al restaurant que tinc proper al meu allotjament, té un jardí bonic, la música és molt agradable, la carta és extensa i serveixen cervesa, l'he repetit dues vegades i les cambreres ja em saluden com a conegut!, en acabar, a la sortida es forma un enrenou entre elles per poder-se fer una foto amb mi, no és una novetat però encara em sorprèn.