Java. Indonèsia

 

Kota Tua. Jakarta

Café Batavia

Port vell. Jakarta

Dutch quarter Jakarta

Mona. Monument Nacional. Jakarta

Catedral de Jakarta

Mesquita d'Istiglal. Jakarta

 

  

China town. Jakarta

Ancol Beach

Volcà Tangkuban Parahu

 

Conversa amb un "vespista" a Batu Karas.

Pangandaran

Cagar Alam Pangandaran. ( I les vuit següents)

Dieng

Borobudur. ( I les nou següents)

Barri vell. Yogyakarta ( I les cinc següents)

Taller de marionetes

Ratu Boko. ( I les tres següents)

Candi Prambanan. ( I les vuit següents )

 

Ruta a Tulungagung

Camí cap a Gunung Bromo. Parc Nacional

Sea sand

Gunung Bromo

Probolinggo. ( I les tres següents )

            Ben d'hora emprenc la ruta cap al port de Bakahueni per agafar el Ferri que em canviarà d'illa, malgrat l'hora de sortida de la ciutat, la circulació és molt densa però un cop superada la zona urbana es fluïdifica suficientment per avançar mitjanament bé. A l'arribada al port em pregunten quin vaixell vull agafar si l'executive o el normal, pregunto la diferència i em diuen que el temps, l'executive, tarda una hora i el normal tres; no ho dubto ni un minut i el preu no és significatiu, ja que pago al canvi uns nou euros per al meu passatge i el de la moto; amb el tiquet d'embarcament em dirigeixo a la rampa d'accés del vaixell, deixo la moto a coberta i salpem en menys de deu minuts! He tingut sort. La travessia és plàcida i l'hora passa de pressa, a Merak, el port de la ciutat de Cilegon, el desembarcament també és ràpid i en poca estona estic altre cop immers en el transit de la ciutat. La distancia fins a Jakarta, és de cent trenta quilòmetres, al GPS tinc programat el meu hotel com a destinació final i em dóna un temps del recorregut de cap a tres hores i mitja, mentre condueixo penso que la carretera, sense ser cap meravella, em deixa conduir a una velocitat suficient per fer el trajecte amb molt menys temps, però descobreixo el meu error a l'entrada de l'enorme zona metropolitana de Jakarta, els últims trenta quilòmetres són d'un trànsit infernal i caòtic sota un sol inclement. Arribo passades les dues de la tarda i el petit hotel que he reservat, compleix les expectatives que tenia, però la dimensió de la ciutat fa que tingui lluny els principals punts que vull visitar i hauré d'espavilar per cercar un transport alternatiu i no deixar la pell sobre la moto.

              El primer que faig avui és portar la moto al concessionari BMW de Jakarta per fer la quarta revisió d'aquest viatge, porto ja prop de quaranta mil quilòmetres d'ençà que vaig sortir de Girona i la moto es comporta bé, no he tingut cap problema més que el manteniment periòdic. El concessionari, tot i estar dins la ciutat, és lluny d'on estic i l'enorme volum de trànsit que hi ha a la ciutat em fa tardar una hora i mitja per fer els vint-i-un quilòmetres. En arribar m'atenen a recepció i explico el que necessito, són atents i em faran la moto al mateix dia, demà puc recollir-la.

              Amb un taxi, travesso tota la ciutat fins a la ciutat vella i el port, i un cop allà camino fins al port vell per veure les embarcacions tradicionals de fusta, que estan amarrades en una de les dàrsenes. Aquests vaixells són vells, els hi manca manteniment, però tenen l'encant "vintage"; em passejo pel moll, per les zones de càrrega i descàrrega, els estibadors em saluden i em miren encuriosits, en arribar al final, torno pel costat on hi ha els bucs que porten contenidors i em dirigeixo altre cop cap a la plaça de Fatahillah i la zona de Kota Tua, entro al cafè Batavia i degusto un cafè amb gel. És un local emblemàtic d'estil colonial, però inaugurat el 1991, està situat davant de l'antic ajuntament. Dino en les proximitats i gaudeixo de la tranquil·litat de la plaça des de l'ombra de la terrassa on allargo la sobretaula tot escoltant un grup de música que toca al carrer.

              Tinc al cap tres coses per veure avui, el Monas, monument nacional, la mesquita d'Istiglal i la catedral catòlica. Tots tres llocs estan a prop l'un de l'altre i m'hi acosto amb una moto-taxi, pràctica i ràpida que em deixa en el recinte del Monas, a Medan Merdeka, en el centre de la ciutat. El monument de forma fàl·lica de cent trenta-dos metres d'altura, commemora la independència del país sobre el govern colonial holandes. A l'altre costat de la plaça hi ha la mesquita i davant d'aquesta la catedral.

              Masjid Istiglal és la principal mesquita de Jakarta i la més gran de tot el sud-est asiàtic, es va acabar de construir l'any 1978 i el seu estil és modern, internacional i té un sol minaret de quasi cent metres d'altura, els terres són de marbre i ceràmica i molta ornamentació és amb feta amb acer inoxidable. Els visitants no musulmans no poden entrar a la sala d'oració però si veure-la des de la balconada del segon pis. És un edifici que no et deixa indiferent.

              L'església catòlica de davant és la catedral de Jakarta. Es va acabar el 1901 encara amb el domini dels holandesos i és d'estil gòtic. Igual que a la mesquita, hi havia bona afluència de fidels i visitants.

              Moltes grans ciutats tenen el seu barri xinès, el Chinatown; Jakarta no és excepció i té diversos barris on viuen i tenen els seus negocis ciutadans d'origen xinès, el principal a Jakarta, pot ser Glodok i aquí és on he donat un tomb en el matí d'avui, Glodok però, no te l'encanto d'altres ciutats. Tot i això, és interessant veure la seva vida, els mercats i la seva gent.

              Deixo Glodok i per una avinguda on exposen les seves pintures, a peu de carrer, diferents artistes, arribo fins a Kota Tua i els seus voltants, és una zona relaxada de vianants on aprofito per dinar-hi.

              Haig de recollir la moto del concessionari, és a l'altre extrem de la ciutat i prenc un taxi per fer el recorregut. En arribar ja tinc la moto a punt, canvi d'olis, filtres i tot allò que estableix en una revisió general. Torno cap a l'hotel sense les indicacions del Google Maps, ja que s'han exhaurit les dades de la meva SIM Card, només disposo d'una petita orientació de situació que em dóna la localització però l'intens trànsit de la ciutat, les retencions monumentals i la falta d'orientació em fan vagar sense rumb i m'allunyen del meu destí, necessito comprar una altra SIM Card, però em trobo en una zona allunyada de cap centre comercial, intento avançar segons la meva intuïció i cada cop estic més perdut envoltat d'una multitud de cotxes i motos que m'empenyen a seguir un flux que no sé on va. A poc a poc, reoriento cap a la direcció encertada i entro en una zona urbana més comercial, trobo una botiga de telefonia i compro una SIM Card nova i ara si, ja tinc l'orientació necessària per arribar a l'hotel. He tardat quatre hores i més de seixanta quilòmetres de volta per fer un recorregut de vint quilòmetres.

              Vaig perdre una de les bateries de la càmera de fotos, no sé com, segur que en posar-me-la a la butxaca em va caure, haig de comprar-ne un altre per tenir de recanvi; també vull comprar uns guants, els que porto tenen ja moltes milles i s'estan trencant. No trobo cap botiga especialitzada en càmeres pels voltants i no m'hi capfico més, ja la trobaré en un altre lloc; de guants sí que n'he trobat, hi ha un carrer de la ciutat especialitzat en recanvis per a moto, tots els seus comerços despatxen diferents especialitats i tot i que està bàsicament dirigit a la moto petita, que és gairebé la totalitat de les motos que circulen per Indonèsia, he trobat un parell de guants similars als que portava.

              Amb les compres fetes me'n vaig a Ancol, un passeig marítim amb una platja petita, un lloc agradable per passejar-hi i passar l'estona. No està molt concorregut, hi ha alguna família que dina de pícnic a la sorra de la platja i alguns es banyen.

              Camí cap a Bandung, des de Jakarta, hi ha el volcà Tangkuban Parahu dins el parc natural del mateix nom. És un volcà actiu i la seva última erupció va ser el 2015, hi ha moltes fumeroles de vapor de sofre que surten de les parets interiors del cràter. L'accés a la muntanya és una bona carretera que puja sobtadament, és d'aquells paisatges que sense tenir una similitud física et recorden a un altre lloc, en aquest cas les pedres volcàniques utilitzades per a les tanques de les cases i d'altres construccions em porten a la Garrotxa i als voltants d'Olot on moltes cases rurals estan fetes amb pedra tosca. El final del camí et deixa al límit del cràter, a uns mil vuit-cents cinquanta metres d'altura, tot i que l'altura total de la muntanya supera els dos mil metres. S'ha de pagar entrada però per poder arribar-hi, 30.000 rupies, quasi dos euros pels nacionals i deu vegades més pels estrangers. El paisatge que es veu des del mirador és magnífic i contemplar tota la magnitud de la muntanya un plaer pels ulls. La facilitat de l'accés fa que la muntanya sigui molt concorreguda i conseqüentment això porta tot el mercadeig típic dels llocs turístics.

              Arribo a primera hora de la tarda a Bandung, em noto refredat, em pica la gola i estic congestionat, descanso una estona, llegeixo i al vespre surto a sopar pels voltants.

              Bandung no té gairebé res d'especial, tot i que sembla una ciutat ben ordenada, al matí dono una volta pel centre i arribo fins al mercat de Pasar Baru i el centre comercial de la zona que està molt animat. Al migdia, torno a estar congestionat, dino a prop de l'hostel i me'n vaig a descansar i ja no surto fins al vespre cap al centre de la ciutat on l'ambient ha canviat radicalment. Els bars estan oberts, molts amb música en directe i el jovent es reuneix en els locals amb una gatzara animada.

              Una bonica ruta em porta fins a les platges de Batu Karas i Pangandaran, dos llocs on els afeccionats al surf poden practicar el seu esport preferit, Batu Karas és una platja poc urbanitzada on la gent viu molt tranquil·la. La pesca i el turisme són les seves principals fonts d'ingressos. Quan hi arribo, em paro al costat de mar, en un banc solitari a l'ombra d'unes palmeres, amb la intenció de descansar una mica abans d'arribar a la meva destinació final, Pangandaran; la vista que tinc davant és preciosa i gaudeixo d'aquesta tranquil·litat de la zona tot menjant unes galetes que m'entretindran la gana. No han passat gaires minuts quan s'acosta un jove amb una Vespa, em ve a saludar, es presenta i molt educadament em pregunta si em molesta la seva conversa - no, en absolut, li dic jo, s'asseu al banc i s'interessa pel meu viatge, i d'on vinc, ell està viatjant amb la seva Vespa des de Yogyakarta, d'on és, fins a Jakarta, on treballa, de dissenyador, li agraden les motos i en especial la seva que ja té vint-i-cinc anys i una pila de quilòmetres. Xerrem una estona i s'acomiada per seguir la seva ruta. Jo em quedo una estona més gaudint del lloc i després també continuo fins a la meva destinació a Pangandaran.

              M'allotjo als afores de la ciutat, i molt a prop de la platja, l'homestay és un conjunt d'habitacions al voltant d'un jardí molt ben cuidat, en una zona tranquil·la, els seus propietaris són extraordinàriament amables i vetllen perquè la teva estada sigui plaent i no et falti de res que puguis necessitar. A l'hora d'esmorzar em pregunten que vull prendre i sense dilació preparen un suculent desdejuni, en acabat, m'acosto a la ciutat que es desenvolupa a l'istme d'una petita península i zona protegida tant terrestre com marítima. Deixo la moto al final de la platja i pago la preceptiva entrada per entrar al parc, com ja és habitual a Indonèsia, els estrangers paguem deu vegades més que els locals. Aquesta, és una zona boscosa onviuen micos, cérvols i llangardaixos de bona mida, el passeig és bonic i pujant dalt el turó tens una bona vista de ciutat i de les dues platges que hi ha cada costat de l'istme. Molt a prop de la platja i no massa lluny de la població hi ha les restes d'un gran vaixell de pesca el Viking Lagos que tenia bandera nigeriana i que va ser retingut i enfonsat per les autoritats d'Indonèsia per pesca il·legal a les seves aigües territorials. Aquest vaixell que amb la marea baixa queda totalment descobert s'ha convertit en una atracció turística des del març del 2016. A l'altre costat de l'istme hi ha el mercat del peix i uns quants restaurants on els locals poden menjar el peix que prèviament han comprat allà mateix. Jo també m'obsequio amb unes gambes i uns calamars que estaven d'allò més bo. La tarda la passo a l'allotjament, llegint i preparant els pròxims dies i al vespre m'acosto a una zona lúdica que hi ha a peu de platja amb bona oferta de restauració per sopar molt tranquil·lament al costat del mar.

              Deixo la platja i em dirigeixo cap a l'altiplà central de Dieng, una zona volcànica remota al centre de Java, a dos mil metres d'altura i amb un clima fresc que et fa abrigar als matins i al vespre.

              Des de la sortida de Pangandaran fins a Dieng, he tingut bona carretera que no ha començat a pujar fins als últims trenta quilòmetres, llavors si, un fort pendent fins a arribar al poble. Avui, no sé si perquè al final del Ramadà tothom ho celebra i es desplaça més però el trànsit en la totalitat del recorregut ha sigut molt intens i a dins les poblacions els embussos eren llargs, la conducció en aquestes condicions ha sigut molt feixuga i gens divertida i he invertit gairebé vuit hores per fer els dos-cents trenta quilòmetres de l'etapa d'avui. L'arribada al poble ha sigut una mica decebedor, ja que pensava trobar un ambient més rural i l'he trobat ple de turistes locals.

              Els punts d'interès, de fet, no estan en el poble sinó en els seus voltants, temples, llacs, cràters i muntanyes per fer recorreguts de trekkings són els principals atractius.

              Aquesta nit he tingut fresca al llit, la temperatura a la matinada, a aquesta altura, baixa i he hagut de tirar de la manta per abrigar-me, però a l'hora d'esmorzar ho feia a la terrassa que em tocava un sol tebi a l'esquena que era molt agradable.

              En acabat el cafè, organitzo una ruta lògica per veure un llac, un parell de temples Indus, un cràter i la vista d'una vall, tot plegat fa un recorregut de catorze quilòmetres. Només de sortir del homestay on estic ja trobo el carrer principal de Dieng col·lapsat de cotxes i motos, avançar és lent i gens agradable, en el desviament del llac tinc un tram una mica més lliure, és un petit llac dins un cràter amb els vessants conreats que li donen un aspecte curiós, després segueixo cap a una sèrie de temples i aquí hi ha un embolic tan gran de trànsit que em costa molt poder-hi arribar, però al final puc contemplar-los. Són dos temples petits, però ben restaurats i en un entorn bonic, intento seguir un cop acabada la visita però ja és impossible, hi ha tanta gent que es mou en qualsevol mitjà que no cap ja ningú mes. Decideixo tornar al meu allotjament, deixar la moto i donar un tomb per la rodalia, no m'agraden els llocs tan concorreguts, però en aquest cas superava l'inimaginable, no he tingut la resposta a l'expectativa que m'havia creat del lloc però tampoc em sap greu haver vingut, ja que sempre hi ha quelcom per descobrir.

              Les vacances del final del Ramadà i el cap de setmana han desbordat totes les carreteres, no havia vist mai tanta gent desplaçant-se a qualsevol lloc amb qualsevol mitjà, les petites motos, porten fins a tres, quatre i a vegades cinc persones, pots veure una família on condueix el pare que porta una criatura entre ell i el manillar, la mare a darrere amb una criatura en braços i un altre al mig de tots dos; camionetes amb la caixa descoberta portant tanta gent com hi pot cabre dreta i pot ser algú assegut damunt la cabina; autobusos que no hi cap ni una persona més. Les normes de circulació, les escrites, crec que han de ser similars a les que tenim a Europa, ara bé, a la pràctica, no es respecte res o gairebé res; un intermitent posat no vol dir res, pot ser que et cedeixi el pas o el contrari, o que gira cap a la direcció on t'indica o a la contrària, o que es para, o el més probable és que no sàpiga ni tan sols que el té posat. Els vehicles avancen anàrquicament mentre tinguin un metre per endavant, no segueixen cap carril, canvien de direcció sense avis i sense motiu aparent, es paren sense mirar si el que segueix podrà passar i no tenen gens de pressa en pujar i baixar la gent o carregar i descarregar qualsevol mercaderia al mig del carrer. Paradoxalment, en un embús de trànsit avancen amb un nerviosisme per anar un metre més enllà fora de tota lògica i quan tenen un espai lliure per circular fluidament van extraordinàriament a poc a poc. No puc fer res més que adaptar-me a aquesta manera de circular, però realment em costa entendre certes actituds.

              Amb tots aquests condicionants he tardat més de tres hores per fer els setanta-cinc quilòmetres que hi ha fins a Borobudur. Aquí hi ha un important temple Budista del segle VIII, és el més gran del món. Aparco la moto a una considerable distància de l'entrada, no hi ha més espai, tot està ocupat per cotxes, autocars i molta gent. El temple està envoltat per uns jardins molt extensos i molt ben cuidats, a l'esplanada circumdant hi ha un gran mercat d'artesania, restauració i tot el merchandising imaginable sobre el lloc on estem. Un corrent humà travessa els jardins i s'acosta fins a les portes d'entrada per pujar a l'stupa central.

              El temple està construït en tres nivells, el primer amb cinc terrasses de forma quadrada, cada una més petita que l'anterior; el segon, té tres terrasses més, aquestes de forma circular i al tercer nivell i últim hi ha, una gran estupra. Al voltant de totes les terrasses hi ha decoració de baixos relleus i a les circulars, setanta-dos estupres calades amb una estàtua de Buda a dins. Tot plegat ocupa una superfície de dos mil cinc-cents vint metres quadrats i la seva estructura coincideix plenament amb la filosofia budista.

              Em costa avançar entre tanta gent, no hi ha ni un racó que pugui fer una fotografia tranquil·lament, i és difícil poder gaudir plenament d'aquesta magnífica obra arquitectònica, tot i això marxo amb una sensació satisfactòria d'haver-hi estat.

              A Yogyakarta tinc reservada una habitació en un homestay als afores i allà em dirigeixo. Em rep la família, molt amable que m'acomoda a la meva habitació. Estic en un lloc apartat i tranquil, silenciós que és molt d'agrair després d'estar envoltat tot el dia de trànsit i de gent.

              Amb una mínima planificació per veure el centre de Yogyakarta, surto a mig matí amb la moto i faig la dotzena de quilòmetres que em separen del homestay.

              Al centre hi ha el palau del Soltà, una gran mesquita i altres edificacions destacables, però desisteixo de veure més monuments abarrotats de gent i em deixo portar pels carrers petits de la ciutat antiga, veig un taller de confecció de marionetes, molt típic a la ciutat, on en alguns teatres especialitzats fan espectacles amb ombres i amb les marionetes tradicionals, explicant contes antics de l'illa de Java; més enllà hi ha una botiga de degustació de cafè d'Indonèsia, el cafè més car del món, diuen, i ho és, pago gairebé cinc euros, al canvi, per una tassa de cafè, però la conversa amb la propietària i l'explicació de la producció bé ho paga. Una producció ben curiosa, per cert, perquè un dels tipus de cafè que produeixen son de grans que prèviament ha menjat un mamífer de la zona, el luwak, i que un cop ha expulsat amb la femta, és rentat i tractat. Aquests grans de cafè, han reaccionat amb la digestió de l'animal i n'ha reduït l'acidesa i la cafeïna.

              Dino al carrer més comercial i cèntric de la ciutat, Jalan Malioboro, ple de botigues i restaurants, i si, també molta gent.

              Prop de Yogyakarta hi ha una zona amb abundància de temples, visito el temple hinduista de Ratu Boko, que té també influències budistes; en realitat és més que un temple doncs el recinte fortificat contenia un palau i era seu d'un imperi. Data del segle VIII i està situat dalt un turó ocupant una extensió d'unes vint-i-cinc hectàrees; dues portes, l'exterior i l'interior, paral·leles entre si i separades uns quinze metres donen l'entrada als diferents edificis que formen el conjunt, a més del temple hi ha el de recepcions del rei, les piscines per a gaudi de la cort i unes coves que se suposa eren llocs per a la meditació.

              No massa lluny d'ací, es troba el temple de Prananbaran, que és el temple hinduista més gran d'Indonèsia, consta d'un conjunt d'edificis dedicats a les tres deïtats hindús, Brahma, Vishu i Shiva.

              Amb les visites als dos temples he fet una llarga caminada, tots dos ocupen una gran extensió de terreny i per fer-te una mica la idea has de dedicar-hi una bona estona. Torno a la ciutat per dinar i també vull cercar una botiga de fotografia on en puguin vendre una bateria per a la meva càmera, ja que en vaig perdre una fa dies i vull tenir-ne una de recanvi, però per més que busco no la trobo i desisteixo. En tornar cap al guest house una camioneta m'envesteix lateralment en un encreuament de carreteres, la topada no es violenta però sí que em tomba la moto i jo, salto i puc aguantar l'equilibri sense caure a terra. No l'he vist, tampoc sé qui tenia prioritat, penso que ell tampoc sap ben bé que ha passat i un cop consensuat que no he pres mal dic que no reclamo res, malgrat doblar-se una mica les defenses, trencar-se un intermitent i abonyegar-se, altre cop, la maleta esquerra. Tampoc ell reclama res, i ens acomiadem. En arribar al guest house arreglo l'intermitent, i desmunto la maleta per portar-la arreglar demà. L'Adrián, el fill de la Catalina, la mestressa, s'ha preocupat de cercar algú per tornar a posar la maleta en la forma original.

              Em llevo aviat i baixo al pati, la Catalina, està planxant roba, en veurem deixa el que està fent i corre a preparar-me l'esmorzar, ve també l'Adrián i quedem per anar al taller a les nou. Mentre prenc el cafè li comento la notícia de l'erupció del volcà Agung, a Bali i em contesta amb una expressió a la cara de no immutar-se, que això és normal a Indonèsia, li preocupa molt més la reacció dels governs d'altres països que alarmin el turisme i que aquest deixi d'arribar al país.

              Amb la seva motoreta ens acostem al taller, no és lluny, però és un lloc sense mitjans, el mecànic agafa les poques eines que té i amb més voluntat que traça es posa a treballar. El resultat és suficient perquè la tapa encaixi i tornem cap a casa per preparar l'equipatge i marxar.

              Surto que són ja les onze del matí, i la ruta que havia pensat, no tindré temps d'arribar a la destinació, no reservo cap allotjament i decideixo seguir la carretera i parar a mitja tarda a on em trobi. Passo per terrenys on es cultiva l'arròs, pobles petits i ben arreglats es van succeint, la carretera és bona i el transit ja ha disminuït molt dels dies anteriors de vacances pel que avanço tranquil·lament i gaudint de la conducció i paro a Tulungagung i cerco un allotjament per continuar demà.

              De Tulungagung a l'entrada del park nacional del Bromo, trobo trànsit intens que no em deixa portar una marxa regular, haig d'estar molt atent a totes les motoretes que surten a la via principal o que canvien de direcció sense cap mirament, i els constants canvis de velocitat fan la conducció més cansada, a partir de l'entrada al Parc del volcà Bromo el paisatge canvia radicalment, zona de cultius terrassats, boscos i dalt de tot el mar de sorra que tant em farà patir per travessar-lo, l'asfalt s'acaba quan s'arriba a la cota dos mil dos-cents cinquanta, aproximadament i segueix fins al peu del volcà per un terreny planer de sorra negre, fina i seca que dificulta enormement la direccionalitat de la moto, la meva moto no porta els pneumàtics per a sorra i a més és molt pesada, en els bancals on la sorra és menys compacta em costa seguir la línia recta i sovint caic, vaig a molt baixa velocitat i la meva integritat no té cap conseqüència però jo sol no puc aixecar els gairebé tres-cents quilos que pesa, per sort, en ser un parc nacional molt concorregut, sempre hi ha la persona que t'ajuda. Em costa més de dues hores fer la quinzena de quilòmetres fins al view point, en molts trams enterro la roda de darrere i l'esforç que fa l'embragatge per sortir-ne és enorme, sento l'olor de l'escalfament i arriba fins i tot a fumejar, pateixo per si es trenca en aquest mar de sora; el cansament físic fa que cada cop em costi més avançar però la perseverança i el no defallir em porten fins al final. La satisfacció d'arribar i veure el volcà i aquest paisatge desèrtic que l'envolta és molt gran. Faig unes fotografies, bec, descanso i gaudeixo del paisatge, abans de continuar.

              Probolinggo és a nivell del mar, i la carretera salva aquest desnivell en uns quaranta quilòmetres, amb un pendent pronunciat i constant però les condicions són bones i el transit, aquest cop acompanya millor.

              Em quedo dos dies en aquesta ciutat, no és que tingui res d'especial però tinc temps de sobra fins que arribi l'Esther a Denpasar i aprofitaré per descansar un dia. A mig matí m'acosto fins a la línia marítima, el port de pescadors i una zona lúdica a uns vuit quilòmetres del centre on hi ha un "pier" amb una vista bonica.

              En tornar cap al guest house l'ordinador de la moto em diu que duc una bombeta fosa, ho reviso i és el far de "curtes", en el primer taller que trobo demano que me la canviïn però no tenen el model que necessito i a més m'asseguren que a Indonèsia no s'utilitza aquest model i que no la trobaré, jo porto dels principals consumibles un recanvi, sempre i li dono la meva per a substituir-la. Més endavant trobo una botiga de recanvis d'automòbil i demano la bombeta, que em despatxen sense cap problema.