Sumbawa, Flores, Timor Occidental. Indonèsia. Timor Leste

Sopant a Lombok

Ferri de Lombok a Sumbawa

Els bambis de Bima.(Sumbawa)

Amb en Harry i el seu fill Rafi

Ferri de Sumbawa a Flores 

Sopar amb en Harry i en Rafi al mercat de peix de Labuan Bajo. Flores.

Parc Nacional de Komodo

Pink Beach

Drac de Komodo

Parada en la ruta cap a Aimere

Allotjament a Aimere. Flores.

Captain ferri cap a Timor Occidental

Reparant la moto a Kupang

Ruta cap a Wini. Timor Occidental

Wini. Marjon Beach

Mercado de fruta e vegetais a Dili. Timor Leste

  

Transport de mercaderies

Preparació de la moto per a l'embarcament.

Cristo Rei

Descàrrega del peix.

Catedral de Dili

Moby's

Abans d'entrar a l'estació marítima ens asseiem en un petit establiment on preparen menjars i amb la imatge d'una truita de dos ous a la pantalla del mòbil demanem a la mestressa que ens prepari esmorzar, diuen que una imatge val més que mil paraules i en aquest cas, ens ha servit prou.

La cua per embarcar al ferri no és molt nombrosa i l'embarcament cap a l'illa de Sumbawa és ràpid, la sortida per la badia que fa de moll natural és bonica, deixant enrere Lombok, veiem la majestuositat del volcà Rinjani que s'alça per damunt dels núvols, la proximitat de les dues illes fa que el trajecte es cobreixi només amb una hora i mitja.

Sumbawa és sensiblement diferent de les altres illes, no és tan selvàtica com Sumatra o Java, més àrida. No rep el turisme de les anteriors i l'oferta de serveis és escassa, això però és un punt a favor per contrastar la consumista Bali i gaudir de l'ambient autòcton completament. A Sumbawa Besar, capital de l'illa, parem després de fer un centenar de quilòmetres de ruta amb molt menys trànsit de l'acostumat a les illes interiors. Em disposo a cercar un hotel al centre quan un home se'ns acosta i ens pregunta si necessitem alguna cosa - Estem cercant un hotel per dormir avui, li diem - seguiu-me que us hi acompanyo, contesta i no gaires carrers més enllà ens deixa en un dels pocs establiments hotelers de la ciutat, un lloc molt bàsic i amb un manteniment més que deficient, però no tenim gaires més opcions d'elecció. Mentre descarrego l'equipatge s'acosten dos nois, simplement per saludar i saber d'on venim, ens diuen que tenen una cafeteria al carrer de darrere del nostre hotel i que si hi volem anar, quedem que a la tarda ens hi passarem, i així ho fem al cap vespre. És un local amb un pati exterior, acollidor i freqüentat per la joventut local, tenen música baixada de la xarxa i una decoració agradable. L'amo, en veure'ns, ens ve a saludar de seguida i ens porta la carta, passem una estona agradable, escoltem la música que va posant, de diferents estils i de cop sona Els Segadors, en versió coral, em giro cap al taulell i amb un signe d'aprovació somriem tots plegats.

             

              Fem ruta cap a l'est de Sumbawa per bona carretera, excepcionalment solitària, cap a Bima; creuem petits nuclis agrícoles, vaques, gallines, micos i moltes cabres travessen la ruta amb total impunitat. A Bima, hi ha ferri cap a, a l'illa de Flores; no hi ha molta informació a la xarxa sobre horaris, només algun comentari als blogs d'altres viatgers pel que decidim anar directament cap a la zona d'embarcament i informar-nos, allà un operari ens diu que el ferri no embarca vehicles i que hem d'anar a Sape a una hora i escaig de camí, allà hi ha un vaixell que surt a les sis de la tarda, cada dia. Decidim fer nit a Bima i sortir l'endemà, cerquem hotel per passar la nit però la informació que disposo d'horaris, que és poca, no em coincideix amb la facilitada per l'operari i a la recepció de l'hotel demanem que ens confirmin si el vaixell surt al matí, com crec o a la tarda com ens han dit, i afirmen que el vaixell surt a les nou del matí. Demà ens tocarà matinar per arribar a l'hora.

              L'hotel on estem té les habitacions al voltant d'un pati ben enjardinat, unes daines extraordinàriament manyagues es passegen pel jardí, nosaltres prenem cafè mentre organitzem els dies vinents en un ambient molt relaxat i tranquil.

   De Bima a l'embarcador de Sape, hi ha quaranta i escaig quilòmetres, que els fem de bon matí per agafar el ferri que ens portarà fins a l'illa de Flores, la travessia del vaixell dura unes set hores i no tenim cap classe d'acomodació mes que els seients de coberta que estan tots ocupats, busquem una ombra per seure a la coberta superior i mentre esperem per salpar se'ns acosta un pare i un fill preguntant si som nosaltres els motoristes que tenen la moto a la bodega – si, contestem - nosaltres també, estem fent un tour amb la moto. A partir d'ací establim conversa, en Harry i el seu fill Rafi són Indonesis, de Jakarta, ell va amb una GS 1200 i el seu fill porta una Honda de 500 cc han sortit de ruta per unes quantes illes del seu país i ens expliquen la seva previsió, passaran la nit a Labuhanbajo i ens ofereixen allotjar-nos al mateix hotel per anar a sopar junts; en Harry és una persona amb carisma, és agradable de conversa i de seguida connectem, acceptem la proposta i quedem per anar junts quan desembarquem, ells disposen d'una cabina i se'n van a descansar i nosaltres ens quedem a coberta, veien tot el reguitzell d'illes que van passant per davant dels nostres ulls.

A l'arribada a Labuhanbajo ens instal·lem a l'hotel i després de la dutxa preceptiva anem al mercat del peix, al costat de port, on pots comprar les peces que més t'agradin i allà mateix te les fan i te les serveixen a taula. El sopar és exquisit, el peix fresc del dia i el cost realment molt econòmic. Acabem a la terrassa de l'hotel prenent unes cerveses conjuntament amb altres viatgers.

              A Labuhanbajo hi ha multitud d'ofertes per anar al Parc Nacional de Komodo i les illes del voltant amb tants d'encants com la mateixa Komodo i els seus singulars dragons.

              Després d'esmorzar conjuntament amb en Harry i en Rafi, ens acomiadem, ells segueixen la seva ruta i nosaltres esperem el guia que ens portarà al port, on una embarcació ràpida ens farà el tour pels llocs més emblemàtics d'aquest arxipèlag. Allà ens trobem amb altres visitants de diferents nacionalitats que fan la mateixa ruta que nosaltres i embarquem conjuntament. Després d'una mica més d'una hora de navegació som a l'illa de Padar, des de l'embarcador pugem a la part més alta per un camí costerut i gaudim de la magnífica vista d'aquesta illa i de les del seu entorn. Continuem i barem a Pink Beach, una platja deserta amb sorra de color rosa que prové del corall de la zona, ens banyem en aquest indret d'aigües transparents i seguim cap a Komodo; aquí un rànger ens acompanya a la recerca del dragó per camins de l'interior, després d'una mitja hora de caminada trobem el primer exemplar en una zona d'abeuratge, és un mascle d'uns trenta-cinc anys, de més de tres metres de llarg, es mou lentament i busca recés en uns matolls, el seu aspecte és el d'un animal prehistòric, de fet és una espècie que sobreviu només en aquesta illa i això atrau molts visitants. Seguim navegant per la costa fins a un lloc proper i fondegem en uns illots coral·lins per fer snooker i poder contemplar aquest bonic fons marí i tota la seva diversitat biològica, on els peixos semblen no tenir por de la presència humana i pots retratar-los des d'una distància molt curta; ens desplacem uns centenars de metres mes per tornar a submergir-nos i intentar veure mantes i tortugues, però aquest cop no tenim sort, tot i tenir un fons meravellós que ens omple els ulls. L'última parada abans de tornar a port és a la petita illa de Kanawa, un altre lloc amb un encant especial per a la seva solitud i bellesa natural.

Flores és una illa muntanyosa i els trajectes entre Labuhanbajo i Aimere és costerut i revirat en la seva totalitat, partim del nivell del mar per pujar fins als mil cent metres d'altura, per tornar al nivell de mar en un trajecte de dos-cents vint-i-cinc quilòmetres, no massa dens de població i on els petits nuclis habitats estan espaiats entre si per un bosc tropical.

Hem sortit amb el cel cobert i a mesura que avancem cap a l'est es va tornant més amenaçador fins que deixa anar una pluja intermitent i no massa intensa que ens fa parar una estona, quasi més per prendre un descans que no per la inclemència.

A mitja tarda arribem a l'embarcador d'Aimere i allà ens informen de l'horari del ferri, per demà a les vuit del matí. Passem la nit en un guest House a peu de platja, sopem sentint les onades i ens retirem aviat, ja que demà volem ser a primera hora del matí al moll.

   Ens hem llevat abans que claregi el dia, la mestressa de la casa ens prepara l'esmorzar que ens prenem a l'alba i tot seguit ja anem cap a l'embarcador, a escassos vint minuts de camí. Sorprenentment el vaixell salpa puntualment a les vuit, no va ple però nosaltres, aquest cop hem agafat passatge en una cabina compartida per fer més còmode la travessia de vint i una hores, disposem d'una llitera en una zona amb aire condicionat i amb accés restringit. La durada del trajecte ens permet dedicar temps a llegir, escriure i programar els dies vinents, avui el cel és completament clar, no hi ha ni un núvol, alternem estones a coberta i a l'interior, el vaixell segueix la costa sud de l'illa durant les primeres hores de navegació, passem per davant del volcà Inerie, la silueta del seu con es perfila perfectament al cel, a poc a poc anem deixant la costa per emprendre rumb cap al sud-est, ara ja estem rodejats per l'horitzó, el mar està ondulat i el vaixell balanceja lleugerament, veiem peixos voladors sortir de l'aigua per tornar-hi una mica més enllà. A mitja tarda, a la coberta superior, posen un karaoke i la gent s'entreté cantant les cançons, el sol va baixant per la popa i a poc a poc van apareixent els estels, avui hi ha lluna nova i el firmament és un espectacle com mai havia vist. Ens n'anem a dormir aviat, arribarem a port a les cinc del matí i hem d'estar a punt per desembarcar. Ens adormim amb el moviment de vaivé del vaixell.

Són dos quarts de quatre de la matinada quan arribem a Kupang, una hora i mitja abans del previst, durant les últimes hores de navegació el mar ha estat més mogut, les onades picaven contra la proa del vaixell i l'aigua entrava a la coberta on hi ha els vehicles, la moto que estava estacionada a la part davantera del vaixell està ben molla d'aigua salada, hauré de rentar-la tan aviat com pugui si no vull tenir problemes d'oxidació, carrego l'equipatge i sortim fora de la zona portuària, cerco un allotjament a la xarxa i ens dirigim cap allà, passarem un parell de dies a Kupang, no per l'interès propi de la ciutat sinó per descansar una mica del ritme que portem els últims dies, els horaris dels ferris i la caducitat del meu visat per a Indonèsia ens marquen la pauta.

L'hotel és confortable i són quasi les cinc que ens posem al llit i aprofitem per dormir unes tres o quatre hores; en llevar-nos la dutxa i el cafè ens reconforten, mentre l'Esther es queda a l'hotel ordenant fotografies i cercant informació de l'illa, jo vaig a la recerca d'un taller que em pugui adreçar la maleta esquerra, per enèsima vegada, rentar la moto i proveir-la de benzina. Com gairebé sempre, trobo la bona disposició de la gent d'Indonèsia per solucionar un problema que els hi plantegis, en el taller que he trobat, s'han posat de seguida a treballar per tornar la quadratura a la meva malmesa maleta, em pregunten d'on vinc i com sempre surt el tema del Barça, uns en són acèrrims seguidors i altres ho són del Madrid, o del Chelsea o de la Juve, tothom defensa els seus colors i riem de la rivalitat entre uns i altres. Aprofito també la parada per portar la roba a rentar i ordenar l'equipatge, al vespre anem a la platja de Lasiana i sopem vora el mar.

Fem ruta cap a l'est per carreteres estretes i revirades, la sortida de Kupang i la rodalia és de trànsit intens que millora a mesura que passen els quilometres. Circulem per l'interior de l'illa i entre muntanyes amb un paisatge rural de petits nuclis de cases molt senzilles de fusta amb sostres de xapa metàl·lica i amb els animals domèstics envaint la carretera. Després d'una parada per a dinar prenem una petita carretera, aparentment en bon estat, però just en un canvi de rasant desapareix l'asfalt i el paviment és un immens sot, perdo el contacte de les rodes amb el terra i sortosament el recupero uns metres més enllà sense caure, però amb un bon ensurt; el trontoll fa que es deixi anar un caragol del top case, paro i faig una reparació d'emergència collant el suport amb brides de plàstic. A Kefamenaru parem en un taller, substitueixen el caragol i continuem fins a Wini, on passem la nit en un allotjament a peu de platja.

   Avui hem deixat Indonèsia, el pas fronterer has sigut ràpid i sense complicacions però el canvi de país és brutal, Timor Leste està en construcció, però sembla que a càmera lenta, la carretera que uneix la frontera amb Dili, la capital, és en molts trams una pista plena de forats i pedres, altres trams són amb l'asfalt trencat i imprevisible i en el millor dels casos, quan sembla que la carretera és en bon estat, pots trobar-te de sobte amb un despreniment o una esllavissada que fa desaparèixer mes de la meitat del carril; ha sigut un trajecte estressant i l'arribada a Dili no menys decebedora.

La capital no té cap atractiu, ni el front marítim, ni un nucli antic, ni una ciutat ordenada; només som aquí perquè d'ací sortirà la moto cap a Austràlia en vaixell, i nosaltres en un vol. Avui és dissabte i fins dilluns no podem fer cap tràmit de res pel que ens agafem amb tranquil·litat aquests dos dies i dilluns començarem a gestionar com transportem la moto.

  

   Estem en un hotel bàsic però confortable, tenim espai per treballar i planificar el pas a Austràlia malgrat que la connexió a internet és molt dolenta, lenta i amb nombroses interrupcions; ens prenem el dia molt tranquil·lament i fins al migdia no sortim al carrer, a prop del passeig marítim hi ha el mercat de fruita i verdura, un seguit de parades coloristes i ben ordenades ofereixen tota mena de fruites, comprem taronges i plàtans per esmorzar demà i dinem en un restaurant pròxim. Timor Leste, malgrat el seu baix nivell de vida, és un país car, els preus són molt més elevats que a la veïna Indonèsia i l'oferta de serveis és escassa.

La tarda transcorre llegint, classificant fotos i descansant, al vespre tornem al mateix restaurant on hem dinat, de fet no n'hi ha cap més a prop i tornem tot seguit cap a l'hotel pels foscos i solitaris carrers de la ciutat.

A primera hora del matí sortim per anar a les oficines de Bollore, l'empresa de logística en transports marítims, per gestionar el transport de la moto a Austràlia, és relativament a prop, però agafem la moto perquè en puguin prendre mides; els carrers de Dili no guarden cap lògica en les direccions del trànsit i donem uns quants tombs abans d'arribar-hi, quan hi som just a tocar, hem de girar per un carrer que és de direcció única i estem contra direcció de la nostra destinació, cansat de voltar, penso que per uns pocs metres puc anar en la direcció oposada al transit i just quan giro, em ve per davant un cotxe de la policia, m'aparto per pujar al cim de la vorera, prou ample per deixar-hi la moto i amb tanta mala sort que caiem en tocar la roda de davant a l'alt graó, el meu genoll impacta amb el terra amb un fort cop i l'Esther es pela el colze. Arribem a les oficines de Bollore i ens atén la mànager de l'empresa, ja havíem tingut un intercanvi de Correos i en presentar-nos ja estem posats al dia de què necessito.

Acabada la gestió, sortim al carrer i és a les hores quan m'adono que el genoll em fa mal i que em costa doblegar-lo. Gestiono amb la meva asseguradora una visita mèdica, però la deficiència de comunicacions alenteix la resposta.

Tot just aquest matí rebo resposta de la meva asseguradora que em diu que vagi a un centre mèdic i que els hi passi la factura que ja me l'abonaran, que aquí no tenen cap associat que es vulgui fer càrrec del cobrament diferit. De fet el meu genoll ha millorat sensiblement des d'ahir, un parell de dosis d'antiinflamatori i descans em fan desdir d'anar a cap hospital.

Ahir vaig desmuntar la maleta que es va tornar a malmetre en caure a terra per portar-la a un ferrer que l'adreces, aquest matí rebo el seu missatge que ja la tinc a punt i vaig a buscar-la després d'esmorzar, per muntar-la tot seguit.

Estem en un temps d'espera d'informació per part de l'empresa de logística i per tant d'incertesa per prendre cap decisió, Timor Leste no té massa punts d'interès i els dies passen amb certa sensació d'avorriment.

Al migdia anem a veure el Museu de la Resistència sobre la independència del país i anem a dinar tot seguit al restaurant que fem els àpats habitualment, tornant cap a l'hotel, havent dinat passem per les oficines de Bollore per veure si podem accelerar una mica més el procés de tramesa de la moto i no obtenim dades noves, tot i que ens diuen que si volem marxar cap a Austràlia, podem fer-ho i que ells es cuidaran de tot l'enviament, a grans trets sabem que el vaixell sortirà de Dili el dinou de Juliol i arribarà al port de Townsville el nou d'Agost, o sigui d'ací a un mes.

Els dies passen a l'espera de concretar l'enviament de la moto amb una sensació de lentitud, quan ens llevem al matí, dediquem un bon temps a preparar l'esmorzar que hem comprat anteriorment als comerços de la proximitat, fem cafè i ho acompanyem amb algun pastís de la fleca del costat de l'hotel i amb fruita, en acabat preparem la documentació exigida per l'empresa de logística: una declaració per a l'embarcament de matèria "perillosa" i un packing list valorat; anem a una copisteria al voltant de la zona universitària de Dili i imprimim els documents, anem a dinar i migdiada a la tarda per tornar a donar un vol al cap vespre.

Rebo una trucada a primera hora del matí d'Esther Chiang, la nostra interlocutora a Bolloré, que ens cita per a les quatre de la tarda. Puntualment hi som i ens explica, ja amb més detalls, les condicions de l'expedició: el vaixell sortirà dos dies abans del previst i va directament a Darwin, dos dies més tard, pel que escurcem en gran manera el temps d'espera i disposem de la moto ben bé al nord d'Austràlia, el cost de l'expedició és exageradament car, tenint en compte que compartim un contenidor, però no hi ha competència i per tant cap possibilitat de discussió.

Cal posar-se en marxa per deixar la moto completament neta, quasi com si la tragués de la botiga, ja que les autoritats sanitàries d'Austràlia no volen tenir el risc que entri cap mena de contaminació o espora estranya al seu ecosistema; si a la inspecció en el port d'arribada no aproven la neteja, pot quedar-me la moto retinguda en quarantena, el que seria un entrebanc molt gran pel nostre viatge.

Aviat al matí vaig a Bolloré perquè m'indiquin el lloc adequat per rentar la moto segons les exigències d'Austràlia, un empleat m'acompanya al rentador, encara no han començat l'activitat, un home amb una camisa amb el logo d'Unicef, espera també per rentar el 4X4 de l'organització humanitària – comencen a les nou, em diu. A dos quarts de deu arriben els treballadors i preparen el compressor d'aire i la bomba de pressió per a l'aigua, que funciona amb un petit motor de gasolina que no s'engega, revisen el motor i aconsegueixen posar-lo en marxa al cap de deu minuts. Durant l'espera jo he desmuntat les maletes, el seient i les tapes laterals del dipòsit perquè no quedes cap racó ocult sense neteja. Un home es posa a la feina, ho fa amb pulcritud i amb molta cura, ensabona, esbandeix i torna a ensabonar, netegen acuradament les maletes i després l'eixuguen amb aire i un drap net. En acabada la feina munto altre cop tots els elements que havia extret primer i pago el servei.

Al migdia, torno a Bolloré amb la moto i tot l'equipatge que vull embarcar per deixar-la i pagar el servei. Desconnectem la bateria i entrem la moto al contenidor, a l'hora de pagar el datàfon de l'empresa no m'accepta el pagament, de fet ben poques persones pagant amb targeta de crèdit a Timor Leste i ni ells mateixos tenen pràctica de com efectuar el cobrament, em diuen que vagi a un caixer i que pagui en efectiu, l'Esther Chiang ens acompanya a una sucursal bancaria i intento treure efectiu, però la quantitat que haig de pagar és massa elevada i el sistema no em deixa obtenir l'efectiu. Una empleada del banc fa gestions perquè pugui pagar amb la targeta de crèdit, el servei de Bolloré i tornem a les seves oficines, allà després de diverses trucades i explicacions, carreguen definitivament l'import de la factura al meu compte, després de quatre hores de tràmits.

Al vespre tornem al Moby's, el bar on hem anat tots aquests dies, per sopar. Avui trobem música en directe, un conjunt local toca amb prou gràcia blues i rock.

Avui és el nostre vuitè dia a Dili, amb la moto embarcada i els tràmits a punt no tenim gran cosa més a fer. Queden dos dies per agafar el vol cap a Darwin i mirem de passar el temps de la millor manera, descansem, llegim, investiguem que podem esperar dels pròxims dies i passegem.

Aquesta tarda hem seguit tot passejant, l'avinguda arran de mar on hi ha totes les ambaixades, hem fet un passeig de quasi cinc quilòmetres, al cap tard, per poder contemplar una posta de sol molt bonica.

Avui és diumenge i hem volgut anar a veure la catedral, esperant que hi hagués un ofici amb cor, però l'hem trobat buida. El temple és una edificació moderna, lluminosa, sòbria i elegant a l'hora i està envoltada d'uns jardins ben cuidats. Després de fer unes fotografies tornem cap al centre de la ciutat per l'avinguda de mar, palpant l'ambient de dia festiu entre la gent que passejava pel carrer.