Darwin. Temps d'espera

   

Des del nostre apartament, en temps d'espera.

Esther mirant amb curiositat el Holden d'en Dave

Amb Sander i Dave, a casa seva.

Aprofitant el temps

Dave's house

Litchfield National Park

Acomiadament a Adelaide River

Si ens hem llevat aviat avui, és per poder arribar a temps abans no tanquin l'horari d'esmorzar, la dutxa ens espavila i ens lleva la son del cim. Ara ens fem a la idea del magnífic apartament que gaudim, veurem qui paga això...

Preparem la feina que ens cal fer a Darwin, fem la llista de la compra per anar al super una mica orientats i anem a buscar la moto al pàrquing de l'hotel. A la recepció, costa una mica seguir el fil de què necessitem perquè ningú sap massa del que estem parlant, però de mica en mica s'obren les portes i trobem la moto, exactament com l'havia deixat fa trenta-cinc dies, connecto la bateria i al primer cop de demarrer la moto es posa en marxa, deixem l'equipatge a l'apartament, posem gasolina, anem al supermercat i preparem el dinar a casa, la tarda ha sigut de descans i organització dels dies que vénen.

A través de les xarxes socials havíem contactat amb un motorista de Darwin, en Dave, tot just en arribar a la ciutat per primera vegada; ara a la tornada hem reprès el contacte amb ell i avui hem quedat a casa seva, a uns vint quilòmetres de la ciutat. En Dave un extreballador d'una companyia aèria, ara jubilat, viu als afores de Palmerstorn, en una casa solitària al mig del bosc. Hem quedat a les quatre de la tarda, sortim de casa amb prou temps però el camí no té cap complicació i trobem l'adreça sense dificultat; en arribar ens rep en Sander, un motorista, holandes que s'està a casa seva temporalment - En Dave és a la dutxa, ara sortirà, ens diu. Al cap de pocs minuts ens saluda i ens acomodem al voltant d'una taula en el seu jardí, treu cerveses i xerrem del nostre viatge, dels seus i dels d'en Sander. Casa seva és un refugi d'outlanders, motoristes i viatgers són acollits altruísticament si ho necessiten, ell, amant de viatjar amb moto, té tres KTM 950, una a casa seva, un altre a Arizona (USA) i una tercera a Àustria (UE) - És més econòmic tenir-ne tres, que traslladar-ne una arreu del món, diu, i potser té raó. A la seva parcel·la hi ha un garatge a uns metres de l'habitatge principal, allà hi té les eines del jardí, un petit taller, un Holden pick up del 1967 de fabricació australiana que està restaurant, un cotxe de sis cilindres, 3200 c.c. i 200 CV, una de les KTM i un altre Honda més petita. Al voltant de la taula en Sander ens explica que ha traslladat la seva moto, una Yamaha XT600 de vint anys, d'Holanda a Austràlia amb avió i que després de fer la volta a Austràlia tornarà a Holanda per via terrestre. En Dave ha voltat per Mèxic, Estats Units i també per Europa. La xerrada és animada i no falten les anècdotes però ens acomiadem perquè volem anar al cap vespre a la platja de Mindil per veure el mercat, que ja coneixem i que ens agrada especialment.

Anem a recollir el duplicat de les claus de la moto que havia encarregat fa més d'un mes al concessionari BMW de Darwin, allà també ens indiquen on podem canviar la tanca del top case, un serraller situat al mateix polígon ens mirarà de solucionar el problema, li deixem el bagul i anem cap a casa.

Torno a tenir la sensació d'espera, la documentació que la Montse em va enviar ja fa més de tres setmanes encara no ha arribat i sense documentació no puc fer res, ni contractar una assegurança ni continuar el viatge, estem en un temps d'espera.

Hem quedat per sopar amb en Dave i en Sander en un restaurant de la ciutat, quan hi hem arribat ells ja hi eren, demanem l'àpat i ens prenem uns vins mentre esperem, tenim xerrada animada, el lloc, un pati enjardinat és molt agradable i ens allarguem quasi fins a la mitjanit.

Tornant cap a casa rebo un missatge de la Montse que em comenta que ha reclamat l'entrega del sobre certificat i que a Correus li han dit que encara està dins els límits acceptables d'entrega, espero que arribi aviat.

Després d'esmorzar ens trobem amb en Taane, el manager de l'hotel, res de nou, bones paraules i la promesa que està lluitant perquè la direcció de l'hotel ens pagui el valor de l'equipatge sostret, tinc la sensació que no tenen la més mínima idea de pagar res i que quan ens cansem, marxarem i ells s'oblidaran de la qüestió, l'única bona nova és que ens comunica que l'esperat sobre de la documentació ja ha arribat. Anem passejant cap a la zona comercial de la ciutat, preguntem a tres companyies d'assegurances diferents com podem contractar una assegurança per la meva moto i sembla que és bastant difícil i complicat de burocràcia, al final ens donen una adreça d'un servei similar al de Trànsit a Catalunya, una espècie de registre de vehicles, ITV i permisos de conduir, on després de passar la ITV, t'expedeixen una assegurança obligatòria mínima de danys a tercers. Ja tenim una mica més d'informació almenys!, l'Esther fa les últimes compres abans de marxar cap a Girona, repassa la seva maleta i prenem el shuttle cap a l'aeroport, al taulell de facturació ens posen entrebancs per facturar dues maletes per un sol passatger, ens volen cobrar dos-cents dòlars complementaris, però al final troben la solució màgica de fer passar la motxilla com a bossa de mà, una maleta com a equipatge de cabina i l'altre facturada, l'únic que hem de fer és repartir els pesos d'ambdues maletes.

Quan passa el control de seguretat, i la perdo de vista per les escales mecàniques que la duen a les portes d'embarcament m'entra una sensació enorme d'enyorament, han sigut gairebé tres mesos de compartir el viatge i malgrat alguns entrebancs i les llargues esperes burocràtiques, tant a Timor Leste com a Darwin, el bagatge ha sigut molt positiu i enriquidor.

El shuttle que va i bé de l'aeroport em torna a casa, agafo la moto i juntament amb la documentació que he rebut, m'acosto al centre de MVR de Darwin per gestionar l'assegurança de la moto, quan em toca el torn a la finestreta corresponent, tinc una lluita enorme amb l'idioma i en fer-me entendre del que necessito, malgrat la bona disposició del funcionari, però com si fos un àngel caigut del cel, sempre apareix algú que et pot ajudar, a la finestreta del costat reconec un home que és cambrer de l'hotel on estic, un xicot colombià, l'Andrés, que ja em va fer d'intèrpret quan vaig deixar la moto a l'espera de la documentació, amablement col·labora en la traducció i obtinc els formularis i la cita per passar la ITV, per ací cinc dies! Agraeixo la seva col·laboració i el consell, també que puc fer la inspecció a Alice Springs, una ciutat molt més petita i que possiblement tindrà un temps d'espera molt més curt.

Aquest matí, veig que en Dave m'ha contestat el missatge que li vaig deixar ahir, consultant-li com puc obtenir l'assegurança de la moto per algun camí menys carregós; quedem en una cafeteria del centre i em comenta que per travessar Austràlia tinc molt poc risc d'accident, ja que el territori central és molt poc poblat i transitat i que anant amb un mínim de compte puc arribar fins a Adelaida i fer-la allà, la costa sud és el lloc on es concentra la majoria de la població d'Austràlia i on hi ha les grans ciutats. De fet, és la mateixa opinió que em va donar l'Andrés i crec que ho faré així. En Dave, però, li preocupa si l'hotel m'ha pagat la meva reclamació i en dir-li que de moment només tinc paraules, m'aconsella que haig de passar a l'acció, que no tenen intenció de pagar i esperen que em cansi; immediatament truca a un conegut seu i obté l'adreça de l'associació d'advocats que assessora gratuïtament, ens posem en contacte amb ells i obtenim cita per a demà a les dues; no en te prou i anem a la comissaria de policia per fer el seguiment de la denúncia que vàrem presentar, demana que interroguin als empleats de l'hotel i així ho posen a l'expedient; continuem i anem a veure a en Taane a l'hotel on m'estic, quan hi arribem ens diuen que estan dinant i nosaltres aprofitem per fer el mateix, ja tornarem havent dinat. A la tarda, abans d'entrar al despatx en Dave posa en marxa la gravadora del seu telèfon i se'l posa a la butxaca de la camisa, vol tenir registre de la conversa per si és de valor per l'advocat que veurem demà. Ens fa passar al seu despatx, no fa cap compliment ni tan sols ens convida a seure, en Dave parla pausat però ferm, mesura les paraules i sap comunicar bé el que vol dir, li diu que fa més de quaranta-cinc dies que ens varen robar l'equipatge del seu hotel i que no hem tingut cap resposta per part d'ells, en Tanee s'excusa, la conversa puja de to però en Dave continua ferm, seré i no perd els papers, pregunta i exigeix resposta, el manager diu que ja ha fet el que havia de fer i que comunicarà a l'Esther, com a interlocutora prèvia, la decisió presa i ens convida a sortir del despatx, en Dave ni es mou i continua pressionant, en Taane se'l veu nerviós i al final diu que ens comunicarà quelcom abans de les cinc de la tarda. Marxem amb la conversa gravada, ens dirigim cap a l'Hotel on es va produir el robatori, vol interrogar al personal de recepció, però li dic que l'han canviat tot i que el que hi ha ara poca cosa sap, o res, ens quedem a fer una cigarreta a fora l'hotel, a mi també m'ha posat en tensió la conversa, quedem que demà al matí tornarem a veure a en Taane i si no hi ha resposta, anem cap a l'advocat. En Dave m'ofereix anar a casa seva, insisteix, però jo prefereixo quedar-me, per aquesta nit, a l'hotel. Demà serà un altre dia i ja veuré que faig en funció de la resposta.

Mentrestant he anat rebent missatges de l'Esther d'on es troba en el seu camí de retorn cap a casa. Ha tingut un bon viatge, malgrat que evidentment cansat, i jo ja vaig preparant tot l'equipatge per tornar a iniciar la ruta.

Quan em llevo, trobo un missatge d’en Dave que em pregunta si tinc noticies d’en Taane, no, de moment, li contesto, a les hores el trucaré jo abans d’anar al despatx de l’advocat, em diu. Al cap de poca estona, en Dave em comunica que l’oferta que ens fa es de 3000 $, que es el que pot cobrar de la seva companyia d’assegurances, li dic que si quasi sense pensar-ho, allargar-ho mes crec que es perjudicial per aconseguir una quantitat mes grossa, sense anar a un judici i anar a un judici no es garantia de res, perquè no tinc cap resguard d’haver deixat la maleta a la consigna de l’hotel i menys encara, res que certifiqui el que hi havia a dins. Comuniquem la nostra decisió i quedem que  ens trobarem tant punt tingui l’efectiu preparat i hagi redactat el corresponen informe per a la seva direcció, la mateixa tarda ens trobem al seu despatx i em paga la quantitat pactada. Immediatament, formalitzo el check out i me’n vaig amb en Dave, que m’està esperant a la porta cap a casa seva. Aquesta nit, em quedo amb ell i en Sander, demà continuaré el meu viatge amb la moto.

 A les sis sona el despertador, encara no ha clarejat, en Dave fa estona que esta rutllant, ell es de llevar-se aviat, en Sander es lleva una mica mes tard, fem cafè i esmorzem, planifiquen anar al parc natural de Litchfields, a uns cent vint quilòmetres de casa seva, fen una petita desviació, em ve de camí. Fem ruta cap al sud, condueixo la moto i tinc la sensació de tornar a fer el viatge que vaig començar, aquestes ultimes setmanes han sigut boniques, però diferents. Ens aturem a l’aparcament i caminem per les dreceres del bosc fins a Florence falls i després a Wangi  falls, totes dues plenes de gent que aprofita el cap de setmana per refrescar-se a les seves aigües. El parc es mes petit que el de Kakadu, però la vista es molt agradable. A l’hora de l’àpat som a Adelaide River, entaulats comentem els últims dies viscuts, allarguem la sobretaula amb cafè i en acabat, m’acomiado d’ells, agreixo l’immens favor que  m’ha fet en Dave i ens emplacem a veure’ns  si ell bé a Europa com pretén.

Continuo, ara si en solitari, la meva ruta; sortint del parc la vegetació es torna mes escassa, la carretera, de rectes inacabables es monòtona, te poc trànsit, només donen un punt d’atenció els enormes truck train o road traint, tractores que poden portar fins a quatre remolcs amb 175 tones i mes de cinquanta cinc metres d’allargada i la fauna morta a les cunetes, cangurs, dingos i fins i tot algun bisó son víctimes d’aquests monstres.

La temperatura ambient puja a mes de 36ºC, paro a posar gasolina i a beure aigua, en aquestes latituds has d’anar molt en compte amb totes dues coses, les distancies entre els petits poblets son molt llargues i moltes vegades l’anunci d’una gasolinera es tradueix en trobar-la tancada.

Faig nit a Katherine, un poble sense ambient, de carrers solitaris i comerços tancats.