La travessa d'Austràlia amb moto per l'outback, de Darwin, al nord, fins a Melbourne, al sud.
Daly Waters
Alice Springs. Algunes visions de la ciutat.
Mount Conner Lookout
Kata Tjuta
Uluru
Coober Pedy.
Les andròmines de l'època daurada de les mines d'òpal
Lake Hart
Adelaide.
St. Francis Xavier's Catholic Cathedral
Rundle Mall
Glenelg
Al Pier de Glenelg amb en Lou.
La Ural amb sidecar d'en Lou
La representació catalana al National Motor Museum
St. Peter's Cathedral
Cape Jervis
Victor Harbor Horse Drawn Tram
Meningie
Port Macdonnell
Bay of Islands
London Bridge
Twelve Apostles
The Arch
Vistes de Melbourne
Flinders Railway Station
Skyline Melbourne
Nobbies. Phillip Island
Pyramid Rock.
Circuit de Phillip Island
Riu Yarra
Gent descansant damunt l'herba al costat de la Catedral, durant la parada del migdia.
Informació no en falta
Passeig a la riba del riu Yarra
Mercat de St. Kilda
A la sortida del poble hi ha una gasolinera, allà empleno
el dipòsit i la panxa per començar la ruta cap al sud, no he fixat cap
destinació concreta, simplement aniré en direcció a Alice Springs i acabaré,
quan trobi un lloc adequat a mitja tarda. Després d'uns cent deu quilòmetres de
ruta paro a Mataranka, en Dave em va dir que hi havia unes piscines naturals
molt boniques i que valia la pena parar-hi, si mes no; és veritat, el lloc és
bonic i la verdor del curs de l'aigua contrasta amb el bosc sec del voltant.
Continuo, la carretera travessa una zona de bosc baix que cada cop es va
tornant menys dens i més sec, el paisatge és monòton i les llargues rectes fan
la ruta molt avorrida, vaig a una mitjana entre cent vint i cent trenta
quilòmetres l'hora i tinc una mica de vent en contra, el consum de la moto
augmenta, paro a Daly Waters, la reserva de combustible ja fa estona que
m'avisa, el poble és curiós, sembla un d'aquests pobles de l'oest americà al
mig del desert, hi ha només dos carrers, perpendiculars, i molt poques cases,
el centre neuràlgic és un pub que t'aparença d'haver existit tota la vida, en
aquest local serveixen àpats, organitzen concerts, és el lloc de reunió dels
grangers de la zona i despatxen gasolina. Per omplir el dipòsit, tu mateix vas
a l'altre costat del carrer, emplenes, fas una foto al marcador del sortidor i
tornes a la barra del bar a pagar. Al costat del sortidor de gasolina hi ha un
petit museu de cotxes i motos antics, muntat d'una manera molt informal té un
toc curiós per les peces exposades i per la forma d'exposar-les. També és
curiós l'helicòpter atrotinat que hi ha al seu sostre. Dino allà mateix, no es
menja malament i continuo a la carretera amb la mateixa monotonia que abans de
dinar.
He parat després de fer sis-cents cinquanta quilòmetres,
en una gasolinera abans de Tennant Creek, el primer poble mínimament populós
que hi ha en tota la ruta, vull mirar si trobo allotjament per aquesta nit,
entro al bar, demano una llimonada i cerco a la xarxa un llit per passar
aquesta nit, el que trobo per la zona és caríssim i em quedo a la mateixa
gasolinera que disposa de quatre o cinc habitacions a la part de darrere, em
cobren cent vint dòlars per una habitació simple i elemental, no hi ha wifi,
tampoc té inclòs l'esmorzar i l'aire condicionat fa una fressa de mil dimonis.
Me'n vaig a dormir aviat, estic cansat, avui he fet molts
quilòmetres i demà, si vull arribar a Alice Springs, en tinc més de cinc-cents.
Tot just a l'alba toca el despertador, faig una dutxa
ràpida i surto al carrer, fa fresca a aquesta hora, tanco les finestres de la
jaqueta, m'acomodo bé i enfilo la carretera per fer els cinc-cents trenta-tres
quilòmetres fins a Alice Springs. La carretera és monòtona, solitària, fins al
cap d'una hora no em trobo el primer cotxe, va en direcció contrària a la meva,
la vegetació és cada cop més rara, no hi ha pobles, pot ser alguna concentració
de tres o quatre granges que dóna nom a un territori, trobo un sortidor de
gasolina adossat a una botigueta de queviures i aprofito per omplir el dipòsit,
encara me'n queda mig però aquí no se sap quan tornaràs a trobar-ne, faig cent
cinquanta quilòmetres i torno a parar-me en una altra gasolinera, descanso una
estoneta i continuo; avui s'ha encalmat una mica el vent que ahir em venia de
cara i noto que la moto va més lleugera, porto una mitjana una mica més elevada
i arribo a Alice Springs a l'hora de dinar. Tinc una cabina en un backpacker,
petita i amb el bany al pati, em canvio de roba i entro en el primer bar que
trobo.
Faig via de dinar i torno a descansar una estona a la
meva cabina, llegeixo, escric i quan ha baixat el sol surto a donar un tomb i comprovo
el que havia llegit, la ciutat no té cap encant especial, només algun museu, un
jardí botànic, un centre de rèptils i el patrimoni natural accessible des de la
ciutat.
Alice Springs es una ciutat petita al centre d’Australia,
no te masa interès com a tal, però es el centre per expedicions als voltants,
tot i que esta rodejada pel desert, te espais naturals interessants. Es un
centre de cultura aborigen i com a tal llocs que els aborígens consideren
sagrats. A quatre-cents seixanta quilòmetres hi ha Uluru, la muntanya sagrada i
que s’ha convertit en lloc de peregrinació turística, arribar-hi costa unes
quantes hores de travessia del desert, com que hi ha poca infraestructura, he
decidit anar-hi amb un autobús que demà, en un sol dia, sortint de matinada i
tornant a la mitjanit fa el recorregut i la visita al lloc, amb la moto hagués
sigut molt complicat per la dificultat a trobar un allotjament per pasar la nit.
El dia d’avui le dedicat a fer un reconeixement de la
ciutat, a descansar i a planificar la
ruta cap al sud.
A les sis del matí arriba l'autobús a la porta del
backpackers i emprenem ruta cap a Ayers Rock o Uluru, la carretera avança pel
mateix paisatge que ja fa dies que es repeteix en aquesta part d'Austràlia, és
monòton però té el seu encant si t'adones de la seva immensitat, silenci i
solitud. Dues hores de camí després, parem en una road house, a Ghan, justament
quan hem de deixar la carretera principal que porta al sud i prenem el trencant
cap Ulurú, és un lloc on hi ha gasolinera, bar, botiga i lavabos, una espècie
d'estació perquè els viatgers puguin proveir-se; al costat hi ha una granja
d'emús, una au de la família dels estruços originària d'Austràlia. Per tot plegat
el lloc està concorregut i allà mateix ens servim un contundent esmorzar i
continuem cap a la nostra destinació, parem a descansar en alguns miradors que
ens ofereixen paisatges infinits i després de quasi sis hores de viatge arribem
a Ulurú i Kata Tjuta, dues muntanyes, sagrades pels aborígens i formació
geològica curiosa. La particularitat d'Ulurú és el seu monolitisme, és una gran
pedra, aïllada, de 348 metres sobre el nivell del terreny i nou quilòmetres de
contorn. La seva vellesa rau en el canvi de color que experimenta el visitant
en funció de l'hora del dia i l'època de l'any. En el seu contorn, es poden fer
rutes a peu i arribar a racons molt curiosos per la seva significació
espiritual i per la seva bellesa geològica, visitem també el centre cultural on
hi ha una petita exposició i una sala d'art amb obres pictòriques fetes pels
aborígens amb el seu particular estil de puntets. Quan es va acostant l'ocàs,
prenem posició en una esplanada que té una bona vista de la roca i allà ens
preparen una barbacoa que degustem tot veien el canvi de color que li provoca
els últims rajos de sol del dia. Pràcticament de fosc, l'autobús emprèn retorn
cap a Alice Springs on arribem passada la mitjanit. Ja a casa, cansat de la
llarga jornada i els molts quilòmetres recorreguts, penso en la màgia del lloc
i en el sentit que li han donat els aborígens.
Deixo Alice Springs que són ben bé les deu del matí, el
sol ja està molt alt i fa calor, empleno el dipòsit de gasolina i emprenc rumb
cap al sud, avui tinc més de quatre-cents cinquanta quilòmetres fins a Marla,
un enclavament amb no gran cosa més que una gasolinera, un hotel de carretera i
alguna edificació governamental, entremig, cap poble. Paro a Ghan, al mateix
lloc on vàrem esmorzar ahir, poso gasolina i busco una taula a l'ombra per
menjar-me el dinar que porto i descansar una mica. Mentre repasso la ruta, una
família s'acosta i em saluden en català, són argentins, el fill, en Matias,
treballa a Austràlia i els pares l'han vingut a veure, ells fa divuit anys que
viuen al Masnou, a prop de Barcelona, xerrem una estona, em diuen que són
catalans d'adopció i els hi aprovo l'afirmació, han vist la moto a l'aparcament
i els hi ha cridat l'atenció la senyera que hi porto. Havent dinat continuo,
encara em queden més de dos-cents cinquanta quilòmetres i ara el sol clica de
valent, el termòmetre marca 38 °C, paro una estona en una àrea de descans, tinc
set i vull beure una mica, però les mosques no em deixen viure i continuo. A
Marla, just a la porta de l'establiment que dóna servei a la gasolinera,
botiga, bar i allotjament hi arriben simultàniament dos motoristes australians,
van amb KTM 1290 super adventure, ronden els quaranta anys i estan fent una
ruta rodona per l'Outback des de Melbourne, d'on són. Van majoritàriament per
pistes i ja porten uns quants dies de ruta. L'idioma, en principi, ens separa
una mica, ens instal·lem cada un a la seva habitació i a l'hora de sopar ens
trobem al bar, allà si, emprenem conversa tot fent la sobretaula.
Ahir, els col·legues australians, comentaven que
s'esperava una baixada de la temperatura molt important per avui i
efectivament, aquest matí quan m'he llevat plovisquejava i feia fresca. Un cop
a la carretera, el termòmetre em marca poc més de 16 °C i amb tendència a
baixar, el contrast amb ahir és de més de vint graus! Cap a una hora després
d'haver començat la ruta, paro per abrigar-me mes i ja no ho torno a fer fins a
arribar a Coober Pedy, un poblet miner, dedicat a l'extracció de l'òpal des de
principis del segle passat i al turisme que aquest fet comporta. Dono un vol
pel poble, veig una exposició sobre l'extracció del mineral amb mostres de
joieria i altres peces artístiques i una recreació de l'ambient a la mina amb
la utilització de les eines i altres utensilis emprats a la seva època, en una
mina real, ja tancada per estar exhaurida. Vistes aquestes mostres, et fas una
idea de la importància que té aquesta activitat per a l'economia del poble,
però que realment no es veu reflectida, ja que el conjunt urbà no té cap altre
atractiu.
Aquest matí el cel està radiant, però fa fred; en pocs
dies he passat de zona tropical a latituds molt mes baixes i tot just ara
surten del hivern. Preparat l'equipatge i la moto, vaig a una cafeteria propera
a prendre un cafè i quelcom per esmorzar, empleno el dipòsit de gasolina de la
moto i emprenc la ruta fins a Port Augusta. Tinc present els consells d'en Lou:
"de Coober Pedy a Glendambo no hi ha res, ni una casa, ni cap gasolinera
en els dos-cents cinquanta quilòmetres de carretera, tingues cura amb el vent
de cara que augmenta molt el consum de combustible" i així ha sigut,
dipòsit ple i conducció tranquil·la. A mesura que passa l'estona el fred es va
calant en el cos i m'aturo a posar el folre tallavents de la jaqueta i
canviar-me els guants, segueixo. A Glendambo, només hi ha una "road
house", torno a emplenar el dipòsit, i compro un entrepà i fruita que
menjo al mateix porxo de la botiga. La carretera és més concorreguda avui
dissabte, molts cotxes surten de les zones urbanes del sud i van als campaments
que hi ha al llarg d'aquesta ruta, arrossegant les seves caravanes. El paisatge
és àrid, molts quilòmetres seguits sense quasi vegetació, però passat Glendambo
hi ha un seguit de llacs de certa extensió i poca profunditat que a l'estació
seca que estem ara han retrocedit molt, deixant capes de sal damunt la terra
que li dóna un aspecte més desèrtic encara, però quan arribin les pluges, la
làmina d'aigua augmentarà molt la seva superfície i ben segur que l'aspecte de
la zona canviarà molt.
Port Augusta és una ciutat petita, situada al final d'una
badia, no té especialment cap punt singular que la faci interessant i me'n vaig
directament al motel.
La finestra de l'habitació està perfectament orientada a
llevant i no tinc cap impediment davant perquè el primer raig de l'alba inundi
de claror l'estança i em faci llevar del llit una mica abans del que tenia
previst.
Tinc la moto davant mateix de la porta de l'habitació pel
que la càrrega de l'equipatge i la preparació per marxar em porta un temps
mínim. Enfilo la carretera amb bona fresca, la temperatura aquesta matinada ha
baixat fins a sis graus i ara no n'hi ha gaire més; poca estona després de
sortir de la ciutat es veu un canvi radical en el paisatge que m'ha acompanyat
els dies passats, els camps de conreu estan verds i els pobles se succeeixen amb
proximitat. La carretera segueix la costa, però uns quants quilòmetres terra
endins, pel que no he vist el mar en tot el trajecte, si però el llac Bumbunga,
que en aquesta època presenta un color rosat provocat per la sal que conté i
que li dóna aquest aspecte tan peculiar. El dia s'ha ennuvolat i cada cop més,
sembla que no m'estalviaré un ruixat, que efectivament cau però amb poca
intensitat i arribo a Adelaide a mig matí, sense cap incidència; travesso la
ciutat, pulcre i ordenada com totes les ciutats que he vist a Austràlia i
m'instal·lo al backpackers que vaig reservar ahir.
No ha sortit el sol en tot el dia i fa un ventet que dóna
més sensació de fred de què realment marca el termòmetre, surto a donar un vol
per la zona comercial del centre per començar a agafar una idea de la ciutat,
hi ha ambient mentre les botigues estan obertes però de seguida que han tancat
els comerços, la gent s'ha retirat i amb ells, jo també.
Aquest matí rebo un missatge d'en Lou per quedar a fer un
cafè, l'havia escrit dies enrere comunicant-li la meva ruta i ahir també per
dir-li que havia arribat a la ciutat. Li demano una mica de temps per acabar de
fer la bugada i quedem a la porta del Backpackers. Bé amb una de les seves motos,
una Suzuki DR650SE, jo vaig per agafar la meva i em trobo la sorpresa d'una
multa per aparcar a menys de 10 metres d'una intersecció, i tenen raó, li
faltaven com a molt uns quaranta centímetres!!! Anem a fer un cafè, parlem una
estona de les nostres rutes i de la multa, si no la pago, segur que em troben
l'expedient a la duana quan abandoni el país, tot està registrat o sigui que no
val badar! Em demana quin pla tinc per veure la ciutat, i sense pensar-ho
muntem allà mateix una ruta per les platges d'Adelaide, anem a Glenelg,
passegem pel front marítim i pel Pier, un lloc perfecte per relaxar-se, s'hi
destil·la tranquil·litat, amb la moto, seguim la costa pels carrers de davant
de mar, amb les seves cases enjardinades quasi a peu de platja, parem, caminem
una mica i continuem cap a Brighton, una altra platja una mica més apartada del
nucli urbà amb una zona d'acampada i de bany, quan arribi l'estiu..., m'ensenya
casa seva, a prop d'on estem, i el seu garatge amb les motos, em crida
l'atenció una Ural amb sidecar, té una camper i un remolc per endur-se la moto
quan va d'acampada. En Lou no perd el temps, no s'està quiet a casa, viatja
contínuament amb qualsevol mitjà.
Mentre dinem li explico que no sé com puc obtenir
l'assegurança obligatòria per circular per Austràlia, que vaig provar de
treure-la a Darwin però que havia de passar la "registration", una
espècie de ITV i que em donaven hora per molts dies endavant, i a més, només em
servia per a l'estat de North Territory. En Lou agafa el telèfon i comença a
investigar, busca a la xarxa les pàgines governamentals sobre l'afer i anem a
una de les oficines governamentals per obtenir l'assegurança. La persona que
ens atén diu que no és possible si no passem la "registration" però
en Lou li treu el paràgraf de la norma que diu que si l'he passat al meu país
d'origen, és vàlida; consultes, anades i vingudes i al final afirmen que és
possible. Emplenem tots els papers i en un dels apartats em demana la data de
caducitat de la meva ITV, evidentment ja fa mesos que està caducada, fa tretze
mesos que estic de viatge, però me les apanyo per presentar el rebut de
l'impost municipal com si fos el de la ITV i cola, ja tinc l'assegurança.
A les deu en punt, tal com havíem
quedat, ens trobem amb en Lou per fer una altra sortida pels voltants
d'Adelaide, preparats, creuem la ciutat cap a Mount Lofty, on a pocs
quilòmetres del centre s'alça aquest mirador a 710 metres d'altura sobre el
nivell del mar, en arribar trobem uns quants participants de l'exhibició que hi
haurà a la ciutat de cotxes antics, tots amb els seus models impecablement
restaurats i orgullosos d'ensenyar-los. Al cim del Mount Lofty hi ha una torre
de vigia dels bombers per vigilar qualsevol incendi forestal i també, un
mirador i un bar; la vista que s'albira, abraça tota la ciutat d'Adelaide fins
al mar i tot que avui el dia és núvol, la vista es magnifica. D'ací continuem
cap al parc de Cleland, un recinte on es pot observar la fauna autòctona en
semillibertat, dividit en diferents zones, podem veure cangurs, koales, dingos,
i altres espècies de mamífers, un ecosistema amb multitud d'aus i a les
instal·lacions tancades uns terraris amb tota classe de rèptils, després
d'aquesta interessant visita anem cap a Hahndorf, un poblet fundat el 1838 per
emigrants alemanys i que de l'agricultura i serveis primitius ha passat a ser
un enclavament turístic, amb moltes edificacions i restaurants de caràcter
alemany, dinem aquí, descasem una estona xerrant i prenent cafè i continuem cap
al National Motor Museum, a la localitat de Birdwood, una exhibició de cotxes i
motos de tots els temps, perfectament documentada i molt ben exposada on la
visita és molt amena i mes pels que ens agrada el motor i les motos. Tornem cap
a Adelaide a mitja tarda per una carretera secundària que passa per boscos,
vinyes i granges agrícoles i ramaderes; a costat i costat de la carretera
pasturen vaques i xais en prats intensament verds i que s'alternen amb les vinyes
de ceps perfectament arrenglerats.
Arribem a Adelaide a mitja tarda, després de recórrer uns
cent vint quilòmetres i haver gaudit enormement del paisatge i l'entorn. Ens
acomiadem amb en Lou, han estan dos dies molt intensos de descoberta del
voltant de la ciutat i desitgem veure'ns
a Europa, pot ser l'any vinent.
Dono un tomb per la ciutat, segueixo
alguns dels llocs marcats a les guies com a "imprescindibles",
passejo tranquil·lament fins al mercat central i em barrejo amb la gent que
compra la fruita, verdura i altres queviures, escolars d'infància passegen
acompanyats dels seus mestres que els hi donen les explicacions del que estan
veient a les parades; el barri xines, és a prop, però no és tan espectacular
com el d'altres ciutats, veig les catedrals de St. Francis Xavier's Catholic i
la més gran de St. Peter, anglicana, totes dues de finals del segle XIX. No
gaire lluny hi ha el jardí botànic, un espai verd al centre de la ciutat i tan
ben cuidat com el de les altres ciutats visitades, però no tan extens com el de
Sydney o Melbourne.
Torno a casa a primera hora de la tarda i preparo la ruta
dels pròxims dies, fins a Melbourne, basant-me en els consells d'en Lou.
Amb un sol radiant i una temperatura
inusualment alta per a dos quarts de vuit del matí, surto d'Adelaide cap a
Meningie, a la riba del Lake Albert; però faig una ruta considerablement més
llarga, segueixo una carretera poc transitada a prop de la costa occidental de
Cape Jervis, la punta més propera a Kangaroo Island i continuo després per la
costa oriental. Aquest cap, a uns cent quilòmetres d'Adelaide, és un terreny
fèrtil, amb bosc, granges ramaderes, camps de cereals i vinyes, que conformen
un paisatge molt agradable, com la major part dels terrenys agrícoles d'aquesta
zona. Em paro a Victor Harbour, un poblet costaner, turístic, m'assec en una
terrassa i prenc un cafè amb un pastís de plàtan i contemplo la sortida del
tramvia tirat per cavalls que porta a passeig un bon grapat de visitants,
segueixo i d'ací ja no pararé fins al motel que he reservat.
Meningie és un poblet molt petit, amb molta oferta
d'activitats a la natura per al turisme. És especialment bonica la passejada
seguint el llac i contemplar les nombres aus que hi nien i els espectaculars
pelicans que en nombre elevat es reuneixen prop dels canyissars.
Són les sis del matí i el sol despunta per l'horitzó, a
fora fa fresca però el dia s'ha llevat molt bonic. En poca estona ja estic a la
carretera, avui tinc programat més de cinc-cents quilòmetres i vull anar fent
parades pel camí en els llocs més singulars. Quan arribo a la gasolinera que hi
ha als afores del poble, la trobo tancada, l'horari de despatx és de vuit del
matí a vuit del vespre i encara falta més d'una hora perquè obrin, no tinc
gaire gasolina al dipòsit i miro al GPS la localització de les més pròximes,
n'hi ha dues en el camí que vull fer i no són massa lluny pel que emprenc la
marxa, la carretera passa pel costat de les llacunes marítimes que estan plenes
d'ocells que alcen el vol quan arriba la moto; el dia es va cobrint de núvols i
la temperatura ha baixat encara una mica més. El GPS em senyala que ja falta
poc per la gasolinera, però quan em marca el punt precís, no hi ha cap rastre
d'ella, ni tan sols cap edificació que pugui semblar-s'hi, consulto la següent
i no és massa lluny, però abans d'arribar-hi es para la moto, disposo de les
dues garrafetes que porto de reserva, fa bastants dies que les vaig emplenar i
la calor n'ha evaporat una part, aboco al dipòsit la primera i en agafar la
segona, els dits humits fan que em rellisqui i caigui a terra, vessant una mica
de l'apreciat líquid, en total crec que he posat poc més de quatre litres,
continuo i al cap de poca estona arribo a la gasolinera; està tancada, malgrat
que hi ha un rètol que posa "open", dono un tomb pels voltants i tot
te l'aparença que fa dies que l'establiment no obra, miro el sortidor i veig
que hi ha teranyines a la mànega i evidentment això em confirma que allà, avui,
no despatxaran gasolina; queden vuitanta-tres quilòmetres per arribar a
Kingston, faig els meus comptes i concloc que és molt difícil que arribi, ja
que he fet algun quilòmetre d'ençà que he buidat les garrafetes, em poso en
marxa i segueixo la carretera a vuitanta quilòmetres per hora; el dia cada cop
està més ennuvolat i ha començat a ploure, un vent fred i esbiaixat de cara em
frena; quaranta, trenta, vint, deu, cinc quilòmetres per arribar a la
gasolinera i la moto es para. Amb paciència, agafo una de les garrafetes i
segueixo caminant sota la pluja, una horeta, penso. Dec haver fet uns dos
quilòmetres i un tot terreny es para darrer meu, el conductor un home gran,
obra la finestra i em mira, no cal que li expliqui res, ha vist la moto no fa
gaire estona parada al voral de la carretera, li demano si em pot portar fins a
Kingston i amablement m'obre la porta. Ens entenem com podem, un cop a la
gasolinera li dono les gràcies i em diu que de cap manera em deixa allà, que
ompli la garrafeta i que em torna a la moto i així ho fem. De retorn a la
gasolinera menjo quelcom després d'omplir el dipòsit i continuo, ara ja ha
parat de ploure però el dia és fred i no llueix el sol, accelero el pas, la
carretera té poc trànsit i travessa paratges poc habitats, només les vaques i
els xais son testimoni del meu pas, a Mount Gambier, paro a estirar les cames i
malgrat que és encara aviat, tinc gana per menjar quelcom per dinar. Emprenc la
marxa, ara en direcció cap a Port Macdonnell, dono un tomb pel front marítim i
torno altre cop a la carretera principal per un camí que m'indica el GPS com a
drecera, faig pocs metres i noto que he rebentat la roda de darrere. Avui no és
el meu dia!, sembla que tots els contratemps s'hagin ajuntat, però no em
desanimo, trec el kit de reparació de punxades i col·loco una metxa de cautxú
al forat i amb el mini compressor inflo la roda, però el forat és massa gros i
no s'ha taponat bé, endreço les eines i veig que ve un cotxe pel camí, en
veurem es para i li explico el problema, l'home, que és el propietari dels
terrenys i del bestiar del voltant, em porta fins a un taller i allà el mecànic
ve amb un compressor i un kit de reparació i torna a fer la mateixa operació
que jo he fet una estona abans, i tampoc dona resultat; truquen per telèfon per
localitzar un carro, hem de portar la moto al taller, en voltem uns quants i
ningú té el pneumàtic adequat, al final un taller ens diu que la reparació és
poc fiable i que té un pneumàtic però que és per roda de davant, deixo la moto
per recollir-la demà i m’allotjo a un hotel que hi ha davant. Veurem quina
solució apliquen.
A les nou del matí arribo al taller i la moto ja està
muntada, el cap de taller em diu que han trobat un pneumàtic asfàltic usat amb
un bon temps de vida, encara i que és la millor solució per poder sortir
immediatament, em cobren només el muntatge i tot seguit emprenc la ruta cap a
l'est, sense tenir previst un punt d'arribada concret, però si uns punts a
visitar. La carretera que segueix la costa és la Great Ocean Road, una ruta
encantadora que passa per petits pobles mariners, com Port Fairy i que disposa
d'un seguit de miradors al llarg de més de cinquanta quilòmetres, que permeten
observar les capritxoses formes que l'erosió del mar ha deixat a les roques
dels penya-segats: Bay of Islands, Bay of Martyrs, The Grotto, London Bridge,
The Arch i Twelve Apostles, potser la imatge més icònica d'aquesta zona, que
forma el Marine National Park. Avui, tot i no ser un dia solejat, es cap de
setmana, la zona està plena de gent i en alguns racons costa trobar un lloc per
fer una fotografia en tranquil·litat; el recorregut però m'ha emplenat els ulls
de bellesa natural i ha fet justícia a la fama que gaudeix. Segueixo en
direcció a Cape Otway amb la intenció de cercar un allotjament per passar la
nit, però la zona està plenament ocupada i no trobo cap habitació; consulto a
la xarxa i el que veig té uns preus desproporcionadament abusius, al final,
trobo un hotel a cent quinze quilòmetres d'on estic i ja són tres quarts de
sis, d'ací poc començarà a fosquejar i tinc més d'una hora i mitja de camí que
hauré de fer de fosc en contra de tots els consells que he anat rebent. Sense
pensar-ho mes, programo el GPS i continuo per la Great Ocean Road, conduint ja
a la penombra de les últimes llums del dia i intuint que fer aquesta carretera
amb la llum del dia ha de ser un gran plaer, uns setanta quilòmetres més
endavant, prenc un encreuament que travessa un bosc espès per una ruta amb
corbes i pendents, vaig molt alerta, la presència d'animals a la nit és molt
freqüent i els cangurs, molt abundants a la zona, queden enlluernats per les
llums dels vehicles i són atropellats, això amb la moto seria fatal. La
temperatura ha baixat fins als vuit graus, començo a agafar fred, però al final
arribo bé i sense cap entrebanc. A l'hotel un grup d'homes estan prenent unes cerveses
a la terrassa, en arribar amb la moto els hi crido l'atenció, em saluden i
aplaudeixen el meu viatge, un d'ells, motorista, s'afanya a ensenyar-me les
seves motos, una Kawasaki i una Ducati. Faig el check inn i m'afanyo per anar a
sopar, la cuina tanca d'ací a mitja hora!
Estic a prop de Melbourne, tot just cent vint quilòmetres
em separen que els faig tranquil·lament per una autovia vigilada per radars.
Arribo a la zona de South Yarra, la mateixa zona que vàrem estar amb l'Esther
fa un mes, aparco la moto a la porta de l'hostel, però només és permès
l'estacionament per una hora, com a màxim, i als voltants no hi ha aparcament
lliure, l'habitació no està preparada, de fet el check inn no es pot fer fins a
les dues de la tarda, dono un vol, en tornar trobo el vigilant municipal que
està multant al cotxe de davant, li pregunto on puc aparcar de manera lliure i
m'indica que si deixo la moto sobre la vorera, apartada de la façana dels
edificis que és la referència pels invidents i deixo pas lliure als vianants,
puc deixar-li, i així ho faig.
Arribo fins a Queen Victoria Market, però ja és tard per
veure el moviment de bon matí de la mercaderia fresca, verdura, carn i peix;
les instal·lacions, però, són boniques i el voltant del recinte de les parades,
és ple d'establiments comercials i de restauració. Deixo la zona i vaig al
centre de la ciutat, els voltants de Flinders Street i de la principal estació
ferroviària de la ciutat, és ple de gent, els carrers de vianants que
comuniquen aquest encreuat d'avingudes principals, bull d'activitat i els
restaurants, de tota mena, són plens; entro en un local petit i m'acomoden en
una taula del mig, quasi diries que comparteixes l'àpat amb la resta de
clients, el meu plat de pasta però és deliciós, cuit al punt i excel·lentment
condimentat; havent dinat, canvio de barri i vaig a St. Kilda, el barri marítim
de Melbourne, vàrem passejar-hi amb l'Esther i ens va agradar molt, avui, el
dia és més clar que llavors i aprofito per a fer algunes fotos i torno cap a
casa.
Amb un dia lluent, emprenc ruta cap a Phillip Island; la
carretera és una autovia amb trànsit considerable tenint en compte la poca
densitat que hi ha fora de les àrees urbanes australianes. Faig lentament, els
cent quaranta quilòmetres que hi ha des de Melbourne. A l'illa si accedeix per
un pont de poc menys de sis-cents metres des de la localitat de San Remo, només
entrar-hi t'adones que el nivell de vida ha pujat del ja elevat de Melbourne,
els dos principals pobles que hi ha, Rhyll i Cowes estan formats per cases
unifamiliars envoltades de jardí i mirant al mar, tot un luxe, l'illa, que no
té més de vuit quilòmetres de nord a sud i uns quinze d'est a oest; la rodejo
tenint en compte uns punts singulars per aturar-se i contemplar el paisatge de
platges surferes, penya-segats i fauna protegida, concretament una colònia de
pingüins que és un dels principals reclams turístics i com no, el circuit de
motos de Phillip Island, que ja l'estan preparant per al Gran Premi que s'hi
celebrarà d'ací a vint-i-cinc dies i en el qual Marc Marquez té grans
possibilitats de sortir-ne virtualment campió del món.
La volta m'ha plagut molt, he tingut bon sol, el paisatge
és meravellós, i veure el circuit de motos també ha sigut una experiència.
A primera hora del matí
vaig al despatx de l'Ivan per recollir el Carnet de Passage ja degudament
signat per la duana Australiana, com a sortida de la moto del país, he rebut
també el correu per fer el check inn on line pel vol de demà cap a Santiago de
Xile, preparo la bossa, repasso trajectes i documentació, demà surt el vol a
les 7.15 del matí i hauré de matinar.
Rebo un correu del RACC que em sol·licita una sèrie de
dades referent al robatori que vàrem patir a Darwin i que hem intentat
gestionar una indemnització a càrrec de l'assegurança de viatge que tenim
contractada amb ells; tant jo com l'Esther hem fet múltiples gestions, però en
el món de les assegurances, quan contractes tot és molt bonic i et sents molt
segur, però a l'hora de fer valer els teus drets quan ho necessites, tot són
entrebancs i exclusions. Enviaré la documentació que em demanen, sense
esperança que serveixi gaire de res.
Surto a mig matí a donar un vol per la ciutat, entro a una
òptica perquè m'adrecin les ulleres, de tant posar-les i treure-les amb el casc
posat han quedat ben deformades i camino pels carrers més cèntrics, curulls de
gent que va i ve, gent que va a la feina, que passeja, forasters que visiten la
ciutat, estudiants, predicadors i observo a cada un en el seu món. Veig gent
que aparentment parla sola, però no!, un noi avança amb la seva càmera de vídeo
gravant el que es va trobant mentre camina i ho explica en veu alta; un senyor
té una conversa telefònica mentre avança per la vorera, porta l'auricular i el
micro penjat; una noia, amb aspecte molt desarreglat i llastimós crida sola no
sé exactament contra que o qui, però evidentment no està bé; un homeless
simplement resta assegut a terra amb la gorra davant seu, esperant l'almoina
del que passa; la policia que patrulla pels carrers va sempre en grups de tres,
quatre o cinc agents junts, ara estan atenent un home estirat a terra que ha
perdut el coneixement, sembla desorientat; més endavant un altre grup de policies
han retingut a la noia llastimosa que cridava sola, la tenen emmanillada
asseguda a terra i li registren la bossa de mà que porta, cada un en el seu món
dins de la gran ciutat.
Rebo un missatge de l'Ivan, que es retarda de l'hora que
havíem quedat per trobar-nos. L'Ivan és el gerent de l'empresa Bikes Abroad que
es dedica al transport de motos d'un país a l'altre, ells fan el servei
complert, des de l'encaixat de la moto, fins als tràmits duaners i l'expedició
de la moto per avió o vaixell. El contacte me'l va donar en Lou quan el vaig
conèixer a Darwin, ell, viatger experimentat, em va aconsellar aquesta empresa
per poder travessar l'oceà Pacífic. Quan ens trobem amb l'Ivan s'excusa pel
retard i em fa passar al seu despatx, coneix la seva feina a la perfecció i el
servei que dóna és bo, ja que no t'has de preocupar de res més, em dóna la
informació que necessito i em sol·licita la documentació que li requeriran a
duanes i a la companyia aèria. En poca estona tenim enllestit l'afer.
A primera hora del matí, torno a ser al despatx de
l'Ivan, entrego el Carnet de Passage, una còpia del meu passaport i faig el
pagament del servei; em comunica l'adreça de l'empresa que m'encaixarà la moto
i em dirigeixo cap allà; és a uns cinquanta quilòmetres de Melbourne, ho trobo
de seguida i m'atenen magníficament bé, de fet estaven al corrent de tot;
entregada la moto, ells mateixos m'acompanyen a l'estació de tren per tornar
cap a Melbourne.
Enllestida la moto, necessito adquirir un passatge per
anar a Santiago de Xile, la meva pròxima destinació; fa dies que he estat
escrutant a la xarxa quin és el millor preu, avui però, vaig a una de les
agències de Flight Centre, una agència de viatges estesa per tot Austràlia, amb
una atenció exquisida i uns preus molt competitius, inclòs si ho comparem amb
la compra per internet, constato però el mateix que he vist a la web, el preu
en els tres últims dies ha pujat un quaranta-cinc per cent! La persona que
m'atén, em diu que és normal quan la compra es realitza tan a prop de la
sortida del vol, em resigno perquè no hi ha altra solució.
S'ha aixecat un dia bonic, fa sol i una temperatura molt
agradable, el temps és molt variable en aquesta part d'Austràlia, les
diferències entre un dia i l'altre poden ser molt grans i quan fa bon dia, les
persones ho comenten i se n'alegren.
Surto a gaudir del bon dia i camino per la riba del riu
Yarra, hi ha un passeig habilitat per bicicletes i vianants que arriba fins al
centre de la ciutat, són cinc quilòmetres molt agradables de caminar i en
arribar al centre els jardins es transformen en bars i restaurants, sense
deixar la riba del riu. Avui dissabte està ple de gent que passeja i que ocupa
les terrasses dels restaurants, al passeig, músics de carrer i gent que munta
petits espectacles, animen la zona.
Avui diumenge hi ha mercat a St. Kilda, a l'esplanada del
front marítim, una parada d'artesans, joiers, artistes que és prou popular a la
ciutat. Hi arribo tot caminant, són gairebé cinc quilòmetres però la
temperatura ambient és agradable i el passeig agraït; el mercat té bon ambient
de famílies que passegen i fan les seves compres. Els voltants d'aquest front
marítim estan ben proveïts de llocs de restauració i faig l'àpat per aquí a
prop, a la tarda, recorro el pier on hi ha una colònia de pingüins, però no
tinc sort, ja que l'hora que surten del niu és a la matinada i al capvespre per
anar a pescar i ara hauries de ser molt invasiu per ficar-te al mig de les
roques (que està expressament prohibit).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada