Terminal de càrrega de l'aeroport de Santiago
Plaza de Armas. Santiago de Xile.
Santiago desde el Cerro de San Cristobal. (Amb smog...)
La Sebastiana. Casa de Pablo Neruda. Valparaíso
Valparaiso
Els ascensors per pujar als cerros
Els acolorits cerros de Valparaíso.
Museo a cielo abierto
Cementiri anglicà. Valparaíso
Església luterana a Valparaíso
La carcel. Parque cultural de Valparaíso.
Port de Valparaíso
Pas de Puente del Inca. Argentina.
Caserna de l'exercit Argentí.
Mendoza. Argentina
Uspallata
Cerro Aconcagua
Revisió a Santiago.
Manifestació a Santiago.
Cerro Santa Lucía.
Mercat central
Una mica abans de les quatre del matí, surto de l'hostel
i simultàniament arriba el taxi que havia sol·licitat prèviament; em porta fins
a Southern Cross Station i prenc el Fly bus que va fins a l'aeroport; arribem
molt puntualment, a aquestes hores del matí hi ha molt poc transit, faig el
check inn, facturo la bossa que porto i me'n vaig a esmorzar.
El vol surt puntualment, fins a Sydney, d'ací a Auckland
a Nova Zelanda i tot seguit cap Santiago de Xile. Tot i que els tres vols han
sigut tranquils, el cansament a l'arribada és patent, han sigut moltes hores de
viatge i una diferència horària elevada. Recullo la meva bossa i esbrino on són
les oficines de Lantam Cargo per poder gestionar la documentació de la meva
moto, després d'unes quantes informacions errònies, dos trajectes amb autobús i
una llarga caminada sota el sol del migdia obtinc els documents de la companyia
aèria per anar a la Duana, allà em comuniquen que m'haig d'esperar una hora
perquè el responsable de la gestió no hi és i jo ja estic prou cansat per
esperar aquesta estona, penso que m'anirà molt més bé anar al meu hostel i demà
acabar de fer la gestió abans treure la moto de les dependències
aeroportuàries. Torno cap a la terminal de passatgers, disposo d'una quantitat
de diners d'un caixer, compro una SIM card i demano si el bus que va fins a la
ciutat em deixarà prop de la Plaza de Armas, a la zona on tinc l'hostel, si, em
contesta un empleat "muy cerquita"
El trajecte amb el bus és extraordinàriament lent, a la
congestió de trànsit s'hi suma la volta per completar totes les parades i el
final del trajecte és a més de tres quilòmetres de la meva destinació. Mentre
miro d'empaitar un taxi, penso en el "muy cerquita" que m'ha dit
l'empleat. Finalment puc descansar a l'habitació de l'hostel, senzilla,
tranquil·la, silenciosa, on caic rendit. Primera nit a América.
A les quatre del matí estic completament despert, el jet
lag m'està fent una mala passada, però puc continuar fent petits sons fins que
em llevo a quarts de vuit, baixo al menjador a esmorzar i em dirigeixo cap a
l'aeroport a recollir la moto. Els tràmits que ahir no vaig completar els he
fet aquest matí sense cap complicació, desprès de pagar les corresponents taxes
i amb els papers a la mà, m'acosto al magatzem d'entrega de mercaderies i al
cap de poca estona un carretó elevador porta la caixa amb la meva moto a dins;
me la deixen en un espai exterior del moll i dos treballadors m'ajuden a
desembalar-la, la resta de la feina és meva, haig de muntar tot el que varen
desmuntar a Melbourne perquè la moto ocupes menys espai: la pantalla, el suport
del top case i re col·locar el manillar i miralls. Em porta una mica
d'estona anar "reconstruint" la moto, curiosos s'acosten a mi, em
pregunten d'on vinc i detalls del meu viatge, alguns fan fotos; a poc a poc
vaig tornant les coses al seu lloc i per fi engego la moto i començo a rodar
per Sud-amèrica, abans de res però haig d'anar a posar gasolina, per fer el
transport aeri buiden el dipòsit i en deixen una quantitat ridícula que aquest
cop no n'he tingut ni per arribar a la gasolinera, la moto s'ha parat a escassos
tres-cents metres del sortidor. Un cop he emplenat el dipòsit, em dirigeixo cap
a un dels concessionaris BMW de Santiago, fa uns dies em vaig posar en contacte
amb ells per sol·licitar-los la disponibilitat per fer la revisió i amb molt
poc temps em varen contestar oferint-me tota classe d'ajuda, de fet és la
primera vegada que un concessionari em contesta la meva sol·licitud, he fet
revisió a Islamabad a Pakistan, canvi de pneumàtics a Delhi, revisió a Chiang
Mai, a Tailàndia, i altre cop a Jakarta, a Indonèsia, a tot arreu he tingut bon
tracte, però ningú havia contestat prèviament a un correu.
En Sebastián, el gerent de motos, em rep amb una
encaixada, em pregunta pel meu viatge i per la programació futura, m'ensenya
les instal·lacions i entrem en el magatzem de recanvis per triar els
pneumàtics; és una persona amable i servicial. Torno cap al meu hostel i cerco
un lloc per deixar la moto tancada a les nits, als voltants hi ha dos o tres
solars tancats i vigilats habilitats com a pàrquings privats, però a la nit no
donen servei ni volen cap vehicle en dipòsit, en trobo un a unes quantes illes
més enllà que dóna servei vint-i-quatre hores però a un preu caríssim. Ningú
m'ha aconsellat deixar la moto al carrer, el perill de robatori és molt elevat.
Al cap vespre dono un vol per la Plaza de Armas, el
centre històric de la ciutat, un lloc on es reuneixen els locals per a fer
multitud d'activitats: una filera de taules amb taulers d'escacs són ocupades
pels jugadors que absorts del seu voltant es concentren en la seva partida,
altres simplement prenen un refresc en alguna terrassa, hi ha predicadors que
altaveu en mà alerten que el retorn del Crist no ens enganxi en pecat,
rotllanes de gent escoltant algú que explica acudits o escenifica personatges i
després passa la gorra, mini manifestacions per reivindicar qualsevol dret o
denunciar qualsevol situació i els "top manta" venent els seus
variats productes. Al seu voltant hi ha el Cabildo (Ajuntament), la Casa de los
Gobernadores (Correus), la Real Audiencia (Museo Histórico Nacional) i
l'Església Major (Catedral Metropolitana).
Trec la moto del garatge, deixar-la durant el dia és un
luxe que no em puc permetre, camino per la zona comercial del centre, canvio
alguns dòlars australians que encara em quedaven i pujo al Cerro de San
Cristobal, a pocs quilòmetres del centre. És el parc urbà més gran de la
ciutat, té set-centes vint-i-dues hectàrees i està coronat pel santuari i una
estàtua de la verge de dotze metres d'altura que es pot veure des de tota la
ciutat. Al parc hi ha un zoològic, piscines, camins de natura, miradors, zones
de pícnic, àrees esportives i de jocs i un observatori astronòmic. Avui la
vista no és clara, hi ha molta contaminació i els Andes es veuen difuminats,
però en els dies clars el paisatge que s'albira ha de ser espectacular. Passejo
una estona entre escolars i els seus mestres, ciclistes que han suat per
arribar-hi i visitants forans, dino allà mateix unes empanades boníssimes que
despatxen en un quiosc. Torno a casa a primera hora de la tarda, em sento que
comença un constipat.
He passat molt mala nit, el constipat s’ha acarnissat amb
mi, m’he llevat diverses vegades en no poder respirar be i el cap em dona
voltes. La sortida que tenia prevista per anar al Cajon de Maipo, un paratge
natural a menys de cinquanta quilòmetres de Santiago, l’aplaço per un altre
dia, si puc, i pràcticament no m’he
mogut de la habitació, només per menjar quelcom.
Mitjanament recuperat del refredat, surto de Santiago cap
a Valparaíso, en un curt trajecte de només cent quaranta-cinc quilòmetres. Un
cop fora de l'extensa àrea metropolitana de la capital, travesso un petit
port per una carretera ample i en molt bon estat per seguir després per terres
de conreu i vinyes fins a arribar a la costa. Deixo la moto dins el pati de la
casa on tinc reservada una habitació, em canvio de roba i me'n vaig a veure la
casa que Pablo Neruda tenia al cerro Bellavista i que ara és un museu dedicat a
la seva figura; la casa és singular, la seva situació privilegiada domina la
badia de Valparaíso i estructuralment està dividida en sis nivells que
destinava a diferents activitats, menjador, dormitori, estudis i despatxos.
Abans d'arribar-hi però has de passar pel "Museo a Cielo Abierto" una
iniciativa de l'Institut d'art de la Universitat de Valparaíso on alumnes i
posteriorment destacats artistes varen pintar murals als murs de les cases,
donant un ambient colorista a tot un conjunt de carrers del cerro Bellavista.
Continuo, avui, amb la visita als "cerros" de
Valparaíso, pujo a Cerro Panteon, per veure els dos cementiris que hi ha, un
per a catòlics i l'altre per a les altres religions, en general destinat a les
colònies angleses i germàniques d'origen protestant, principalment i que pel
qual rep la denominació de Cementerio Disidentes, a prop es troba l'antiga
presó de Valparaíso, que va funcionar pràcticament tot el segle XX i que
després d'un període d'abandonament i degradació es converteix el 2011 en un
centre cultural, teatre i seu de diferents agrupacions artístiques. Pujant i
baixant carrers costeruts i empinades escales, si no agafes els populars
ascensors, arribo a Cerro Concepción, amb bonics carrers de cases acolorides i
amb una àmplia vista cap a la badia, els turistes en grups comandats pel
corresponent guia, recorren els punts marcats en el seu mapa, artistes locals
exposen les seves pintures, escultures i altres treballs, en parades al carrer,
i des de l'església luterana se sent l'orgue en el moment de l'ofici dominical.
Vaig baixant cap a la Plaza Sotomayor on avui celebra un original concurs
d'autobusos. Dino en un bar dels voltants, amenitzat per un saxofonista que
toca peces de jazz i torno cap a casa seguint el passeig de davant de mar.
Havia programat, d'ençà que vaig arribar a Xile, anar a
Mendoza a l'Argentina, travessant la serralada dels Andes pel pas del Cristo
Redentor, a més de tres mil cinc-cents metres d'altura. Consultant amb la gent
del país sobre la dificultat de la carretera quant a trobar-la nevada, em
responien que en aquestes dades, ja avançada la primavera, no era habitual la
neu i que la carretera era bona, malgrat ser un pas de muntanya amb pendents
pronunciats i corbes tancades. Ahir vaig consultar la previsió meteorològica
del trajecte i confirmava la dels dies anteriors: pluja, neu al coll i
temperatures molt baixes. Vaig preparar la roba al vespre per al fred i vaig
posar les capes impermeables a la jaqueta i els pantalons.
En llevar-me aquest matí, he mirat per la finestra si
plovia i he vist que no ho feia malgrat estar el cel gris, he sortit de
Valparaíso amb una temperatura d'una mica més de disset graus i seguint la
carretera de la costa, abans d'agafar la seixanta que porta a la frontera, he
passat per Viña del Mar, Renaca i Concon, per veure aquestes poblacions
turístiques i tot seguit continuar cap a la frontera travessant una zona
agrícola molt fèrtil; el terreny es manté amb un molt lleuger pendent fins a
la població de Los Andes i a partir d'ací el paisatge canvia radicalment, la
carretera s'empina i es recaragola tot ficant-se al mig de les muntanyes,
desapareix la vegetació i el temps que fins ara s'havia mantingut estable
deixant veure de tant en tant algun raig de sol, deixa caure la pluja que mulla
el paviment de manera intermitent.
Condueixo tranquil, gaudint del magnífic paisatge, però
alhora penso si aquesta pluja es glaçarà a mesura que vagi pujant. Em paro a
l'última gasolinera abans de travessar la frontera i allà pregunto si tenen
informació de l'estat de la carretera -"esta nevando intensamente en el
lado argentino, pero la carretera esta abierta", em diuen, continuo
pujant; em trobo alguns grups de motoristes que van en direcció cap a Xile, i
això em tranquil·litza, van ben equipats, em saluden i amb senyes em diuen que
vagi amb precaució; la temperatura va baixant i ara el termòmetre em marca dos
graus negatius, sento fred a la punta dels dits, tot i portar la calefacció al
màxim. A la sortida d'un túnel el paisatge es completament blanc, em paro per a
fer unes fotos, un grup de motoristes brasilers està parat al voral, ens
saludem, un cotxe patrulla de la policia, es para també per saber si tenim
problemes, no, contestem, només volem fer unes fotos. Acabo de fer els pocs
quilòmetres que queden fins al lloc duaner compartit pels dos països, de fet
comparteixen, fins i tot, la mateixa garita i el tràmit és ràpid. L'alberg on
tinc reservada una habitació no és lluny d'ací, segons el GPS, però no trobo
cap referència de la seva existència pujo i baixo la carretera uns quants quilòmetres
en cada direcció, un home que ha sortit de casa seva al petit poble de Las
Cuevas, es dirigeix a mi intuint que no sé on vaig i m'indica, però tampoc té
clar que sigui el lloc que cerco, quan estic al punt on hauria d'haver-hi
l'alberg només hi ha l'antiga estació del tren, que ja fa anys que no hi passa,
a prop hi ha un hostal i demano si tenen allotjament - no, em contesten, però a
la caserna de l'exèrcit, dos quilòmetres més amunt, tenen habitacions pels
viatgers. Efectivament, a poca distància d'on estic hi ha una companyia de
caçadors de muntanya, m'acosto a la porta i surt un cabo, que metralleta en mà,
em saluda i afirma que em poden donar allotjament, un soldat em pren les dades
i m'acompanya a la meva habitació, simple, senzilla però suficient, em faran
sopar, també. A la caserna hi ha pocs soldats i són molt amables, procuren que
estigui còmode. Per mil pesos argentins, poc més de quinze euros, tinc
habitació amb bany, sopar i esmorzar.
Tal com estava previst a la meteorologia local, el dia
s'ha llevat amb un sol radiant, però fa fred, una mica abans de les nou el
termòmetre marcava dos graus sota zero. Vaig a esmorzar al menjador de la
cantina, tinc la taula parada: torrades, melmelada, dulce de leche, formatge, cafè
i té. El soldat que m'ha servit l'esmorzar s'està escalfant a prop la llar de
foc i encetem conversa: el viatge, les ciutats del món més boniques, i acaba
forçosament amb el futbol.
Emprenc la baixada cap a Mendoza, la carretera em convida
a gaudir-la, té poc trànsit, un asfalt en relatiu bon estat per ser una
carretera de muntanya i unes corbes que em permeten conduir relaxadament; la
temperatura ha pujat fins als set graus i els quilòmetres passen en el més
absolut plaer. Em trobo amb diferents grups de motoristes, tots en direcció
contrària, i ens tornem unes salutacions, però a mesura que avanço, el cel es
va cobrint de núvols i la temperatura, sense la radiació del sol, baixa, fins
als tres graus; queden encara mes cent quilòmetres per arribar a Mendoza.
A l'arribada a la ciutat, em dirigeixo cap al centre, no
tinc cap reserva d'allotjament i cerco un lloc on poder dinar i connectar-me a
la xarxa per cercar-lo.
En una casa de més de cent anys, rehabilitada recentment,
on viu una parella jove, tinc una habitació molt bonica en un entresolat. Ells
són molt agradables, procuren que estigui a gust i no escatimen en donar-me
informació de la ciutat i dels serveis que puc precisar.
Quan em llevo, la cuina fa olor de cafè i ja tinc
l'esmorzar preparat a la taula, torrades amb mantega i melmelada i cafè; me'l
prenc lentament, fruint de la tranquil·litat de la casa, en Gabriel té una
reunió de feina en una habitació contigua, en acabar es pren un cafè amb mi i
xerrem una estona, va comprar la casa fa un any i mig i es varen passar molts
de mesos restaurant-la, ara fa goig i és un lloc ideal per a rebre viatgers.
Surto cap al centre de la ciutat agafant una de les vies
principals, l'Avinguda San Martin, que l'entravessa íntegrament de nord a sud.
És un carrer ple de comerços que a aquesta hora està ple de gent i un bon lloc
per prendre el pols a la ciutat, em dirigeixo cap a la plaça de la
Independència i les placetes que hi ha al voltant, totes ben arbrades igual que
la majoria dels carrers, que dóna un toc verd molt agradable, dino en un local
dels encontorns i a la tarda torno cap a casa per a llegir una estona i anar
processant informació.
M'acomiado d'en Gabriel i la Luisa, he estat molt bé a
casa seva, i torno a fer el mateix camí de tornada cap a Santiago, amb la
diferència que avui, llueix el sol i la temperatura és molt agradable. Sortint
de Mendoza i prenent la carretera que va cap a la serralada dels Andes,
travesses una gran extensió de vinyes i de bodegues que donen nom a grans vins
internacionalment. Avanço a bon ritme, la carretera puja suaument i es va
endinsant cap a les muntanyes nevades. Paro a Uspallata, una localitat al peu de
les muntanyes dedicada al turisme de la neu, poso gasolina i faig un cafè a un
quiosquet pròxim; mentre estic fent alguna fotografia dels voltants, una
parella s'acosta a la moto i no li perd la vista, em dirigeixo a ells i els
saludo, la senyora em diu que està meravellada del meu viatge, el seu marit, un
senyor amb cabells i barba completament blancs em pregunta que si he estat a
Albània, en veure l'escut enganxat a la moto, i que ell és albanes, malgrat que
parla l'idioma local perfectament sense cap accent estrany.
El sol que llueix avui, fa diferent el paisatge en contra
del qual vaig gaudir en el viatge d'anada, el gris ha donat pas al blanc de la
neu i el blau del cel, i les muntanyes despunten perfectament perfilades; em
paro al mirador de l'Aconcagua, però no puc entrar-hi perquè no duc suficient
moneda Argentina i és l'única manera de pagament que accepten per a entrar al
parc, pocs quilòmetres més enllà hi ha la duana Xilena, d'aspecte més modern
que l'Argentina, però amb un funcionariat antipàtic, poc agradable, lent i gens
de col·laboració; passo rebotit d'una finestreta a l'altre per acabar de
completar dos fulls, un, de declaració de béns transportats i l'altre
d'importació temporal de la moto per al final ser escrupolosament registrat per
altres dos funcionaris que examinant el mateix equipatge cercant objectius
diferents, un contraban de qualsevol producte no declarat prèviament i l'altre
qualsevol producte d'alimentació no permès; les seves mans s'enfonsen
grollerament dins les meves bosses desordenant tot el seu contingut, i amb cara
de pocs amics. He tardat gairebé dues hores per fer el mateix que a l'anada,
els Argentins van tardar poc més de vint minuts.
La baixada de la vessant xilena, és molt més pronunciada
i amb corbes molt més tancades, però que avui estan completament seques. La
temperatura, tot sent freda, no és incòmode i el camí el recorro plàcidament
fins a arribar a Santiago.
Aviat al matí, vaig cap al concessionari BMW per
deixar-hi la moto, fer la revisió i canviar els pneumàtics. En arribar m'adono
que falta la tapa d'una maleta, o me l'han pispat o l'he perdut, ja que les
tanques anaven una mica fluixes. El recepcionista és molt atent i em diu que
m'esperi a la cafeteria de l'exposició i que em dirà si podran acabar-la avui.
Al cap d'una bona estona, no m'han dit res encara, veig passar a en Sebastián i
m'informa que possiblement acaben la moto avui i que em tindrà informat,
malgrat que la tapa de la maleta, diu, té difícil solució, ja que ells no tenen
recanvis. Em demana un taxi i torno cap al centre. A mitja tarda rebo un
missatge que em diu que ja puc recollir la moto, immediatament surto al carrer
per agafar un taxi, però avui els estudiants han fet una vaga per protestar pel
preu del transport, han tallat el metro i òbviament la dificultat ha sigut per
trobar un taxi lliure, després de molta estona i quan ja em pensava que
tancarien el taller un vehicle es para al meu senyal; els carrers són plens de
cotxes i avancem molt lentament, però arribo just a temps. La moto encara no
està preparada i m'espero una estona, el recepcionista em convida a veure el
taller i em quedo allà fins que l'acaben de muntar. Acaben la feina molt més
tard del seu horari habitual, em preparen la factura i la pago a càrrec de la
meva targeta de crèdit, però un cop fet afectiu el pagament m'adono que em
cobren un filtre d'aire que no han canviat, i han de corregir l'import,
retrocedeixen el pagament fet amb la targeta però aquest retrocés no serà
efectiu fins d'ací a uns dies i ara mateix no em queda més crèdit per tornar a
pagar la factura. No trobem cap més solució que esperar fins dilluns i trobar
un altre mitjà de pagament. Torno a casa sense la moto i amb la preocupació
afegida de com trobar una tapa per la meva maleta.
Esmorzo i surto al carrer immediatament, paro un taxi i
li demano que em porti a l'adreça que li dono, és l'importador de Touratech a
Xile, me la varen facilitar al concessionari de BMW. No han obert encara, dos
empleats esperen a la porta que arribi l'encarregat de l'establiment – ve de la
zona més conflictiva de la vaga, em diuen, per excusar el seu retard, i és que
a les últimes hores, la vaga ha pres més força, ha deixat de ser una vaga estudiantil per fer-se general i hi ha moltes concentracions als carrers. No tarda però, quan els hi
ensenyo la maleta ja sabien que es tractava, des del concessionari BMW els
varen posar en antecedents, no tenen recanvis i la solució és canviar la maleta
per una de nova, que si en disposen amb el mateix tipus d'ancoratge que la
meva, però el preu és elevat, els hi dic que miraré de trobar un llauner que em
faci una tapa a mida i que en tot cas, si no el trobés, dilluns muntaríem la
nova. El taxista, que m'espera a fora, em porta fins al carrer on tenen el
gremi, llauners, torners, i similars; l'home s'ha implicat amb el meu problema,
caminem tots dos pel carrer on se succeeixen diferents establiments, preguntem
qui ens pot fer una tapa i després de diferents negatives, en un establiment
entenen el que necessito i m'asseguren que dilluns al migdia tinc la tapa feta,
de retorn cap a casa el taxista em dóna el seu número de telèfon perquè el
contacti quan el necessiti.
És migdia, camino cap al centre per cercar un lloc per
dinar, hi ha manifestants al carrer que piquen cassoles, fen rotllana al
voltant d'un autobús calcinat la nit anterior, es manifesten pacíficament, però la vaga pren un tot molt mes greu; entro en un establiment i menjo el menú del dia, la mestressa que és veneçolana,
expressa la seva inquietud pels fets del carrer i no aprova la iniciativa, té
por, ha viscut situacions similars sovint al seu país, torno a casa i resto a
la meva habitació contestant correus, adhesions del Facebook i llegint;
l'habitació dóna a un pati enjardinat, però se sent la remor del carrer,
cassolades, crits, sirenes i el soroll d'helicòpters; al capvespre, vull sortir
a sopar quelcom, en passar per la recepció el recepcionista em diu que una
turba de gent ha passat per davant de l'hostel de manera vandàlica i que vagi
en cura pel carrer. Quan surto no puc creure el que veig: militars patrullant,
el supermercat que hi ha al costat de l'hostel ha sigut assaltat i saquejat
completament, no hi ha cap establiment obert, els posts lluminosos de publicitat
estan trencats, han derrocat semàfors i fanals que fan servir com a barricada,
els contenidors de reciclatge de vidre han sigut buidats al paviment del carrer
i l'escampadissa de vidres trencats és espantosa, crema en una cruïlla una
fogata feta amb mobiliari urbà, grups d'incontrolats, amb la cara tapada,
llencen pedres contra qualsevol objectiu, només amb el fi de destrossar-lo. La
gent que veig pel carrer no té, ni de bon tros, l'aspecte dels manifestants
d'aquest matí, són els provocadors que apareixen sempre al final de
manifestacions ciutadanes, i això em fa pensar en el que està passant avui
mateix a Catalunya.
És gairebé mitjanit quan escric aquestes ratlles i encara
se senten les sirenes i l'enrenou al carrer.
Parlo amb el recepcionista de l'hostel sobre l'evolució
de la mobilització al carrer, em diu que de moment hi ha calma però que pot ser
que en qualsevol moment es trenqui. Surto al carrer, una mica abans del migdia,
veig veïns que netegen voluntàriament la via pública de vidres i deixalles, em
dirigeixo cap al centre, les marques de la batalla campal de la nit anterior
són ben evidents, però de moment sembla que hi ha tranquil·litat; l'autobús
calcinat que hi havia en una cruïlla propera ja l'han retirat i els serveis de
neteja i bombers intenten recuperar l'aspecte de la ciutat.
Pujo al Cerro de Santa Lucia, un turo enjardinat que hi
ha al centre de la ciutat, la gent passeja tranquil·lament, hi ha una relativa
bonança, d'ací em dirigeixo cap al Palacio de la Moneda, la seu presidencial,
els voltants estan tancats i custodiats pels carabiners, fortament armats; des
de la Plaza de la Ciudadania es veu la façana del Palacio de la Moneda, desenes
de militars, estratègicament col·locats, fan guàrdia a tota la plaça, de moment
no hi ha cap alteració però la gent es va concentrant pacíficament en una
cruïlla propera, passen camions amb soldats que són escridassats per la gent
del carrer, la presència de policia és més que evident, pugen per l'avinguda
dues tanquetes amb canons d'aigua i la gent es dispersa pels carrers adjacents.
Em dirigeixo cap a la zona del Mercat Central i allà, la tranquil·litat és
absoluta, però continua sent evident l'ocupació del carrer per les forces de
l'estat. Entro en un bar per menjar quelcom per dinar, la televisió narra en
directe les diferents concentracions de manifestants que hi ha a la ciutat,
surten imatges de saquejos d'establiments, principalment supermercats. Tornant
cap a casa, travesso per diferents punts on s'han reunit grups de gent que no
deixen en cap moment de fer-se sentir colpejant olles i altres elements
metàl·lics.
Ahir al vespre vaig rebre un missatge d'en Sebastián,
m'explica que a causa de la situació actual del país no obriran el
concessionari, no és una decisió que depengui de la seva gestió, afegeix i es
disculpa. Haig d'allargar un dia més, la meva estada a Santiago, sense poder
fer gairebé res, ja que el transport públic funciona molt precàriament i els
establiments, tant els comercials com els de restauració estan majoritàriament
tancats. Faig una caminada de prop de quatre quilòmetres fins al taller on em
fan la tapa de la maleta, mes que per recollir-la, ho faig per caminar per la
ciutat i veure l'ambient, que sembla tranquil, grups d'estudiants es concentren
pacíficament davant les portes de les seves facultats, altres grups marxen
junts per alguna de les avingudes que passo, també sense fer cap aldarull, la
policia i els militars custodien les entrades d'alguns edificis públics, les
entrades del metro i patrullen pels carrers, les tanquetes de canons d'aigua
dispersen minúsculs grups de gent. Torno cap a casa un cop comprovat que el
taller és tancat, una manifestació, aquesta si més nombrosa, en perfecte ordre,
avança pel carrer. M'aturo a dinar en un dels pocs bars que hi ha oberts,
l'aparença de l'entorn és més tranquil·la que dies enrere, però ni de bon tros hi ha treva, els mitjans de comunicació parlen d'algunes persones mortes en diferents circumstàncies.
A mitja tarda torno a sortir al carrer, me'n vaig al
Parque Forestal, ben bé al centre de la ciutat, està ple de gent que passeja i
resta damunt l'herba xerrant en petits grups, gairebé tothom porta algun pot o
cassola per fer-se sentir. Al cap vespre hi ha una cassolada davant de
l'hostel, un veí ha posat un altaveu a la finestra de ca seva amb música de
Victor Jara, molt adient pels moments que està vivint ara Xile, malgrat que ja
ha passat l'hora del "toque de queda" que hi ha des de dissabte, no
veig policia que dispersi la reunió.
A l'hora d'esmorzar truco a en Martin, el taxista que em
va donar el seu número de telèfon dilluns passat, puntualment a l'hora
d'apertura som a recollir la moto, agilitzo el pagament i me'n vaig cap al
taller del llauner per poder muntar la maleta amb la seva tapa artesanal; quedo
sorprès de la qualitat del treball, es veu, aparentment, ben escairada, ben
soldada i ferma; ja torno a tenir la moto a punt per fer molts quilòmetres.
Durant la tarda preparo l'equipatge i la ruta de demà,
cap a Los Vilos, una localitat a la costa rumb cap al nord.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada