dissabte, 2 de novembre del 2019

De Santiago a Antofagasta




L'antic port de Los Vilos






Los Vilos


Santuario de Nta. Sra. del Carmen. Los Vilos.


Laguna Conchalí. Los Vilos



La Serena



Faro de La Serena


Fuerte Lambert. Coquimbo


Mezquita de Coquimbo


Coquimbo



Cruz del tercer milenio. Coquimbo


Totoralillo




Manifestació a La Serena



Vicuña


Pisco Elqui




Valle de Elqui


Ruta a Huasco





Huasco






Puerto Viejo.




Bahia Inglesa






Plaza de Armas., Copiapo.



Protecció d'establiments comercials a Copiapo.


Faro de Punta Caldera


Parada a la ruta de Taltal


Taltal




Ruta a Antofagasta






Mano del Desierto. 




Carrego la moto, ordeno curosament el top case i havent esmorzat emprenc la ruta planificada. Sortir de Santiago ha sigut lent, la ciutat estava tranquil·la, però el trànsit era dens; un cop fora de la ciutat he mantingut una bona mitjana. Travesso un agradable paisatge muntanyenc a la Cordillera de la Costa, seguit després per zones agrícoles amb pobles petits, tots tenen rastres dels últims esdeveniments a Xile, pintades i marques de focs al paviment, algunes concentracions de gent davant d'edificis de l'administració i la policia vigilant. També són visibles soldats armats en alguns punts estratègics de la carretera.
Arribo a Los Vilos a primera hora de la tarda, he parat a dinar en un lloc de carretera. M'allotjo a l'hostel que vaig reservar ahir, estic sol i molt tranquil; la tarda l'aprofito per donar un tomb pel front marítim que en aquesta època de l'any no està massa animat.

He confeccionat una petita ruta per veure els llocs singulars d'aquest entorn, el nucli urbà del poble no té gaire interès, i me'n vaig cap als afores, primer cap a la zona sud on hi ha el Santuario de Nuestra Señora del Carmen, un recinte religiós a prop del mar, l'he trobat tancat però el paisatge semi desèrtic del voltant, amb illes de cactus com a única vegetació existent i les roques que baixen verticals al mar li donen una visió especial. D'ací vaig a l'altre extrem del municipi, a uns sis quilòmetres hi ha uns aiguamolls protegits, la Laguna Conchalí, un estany a tocar de mar, només separat pel sorral de la Playa Amarilla. És un santuari de flora i fauna de poc més de cinquanta hectàrees, on per un camí senyalitzat es poden veure diferents espècies d'ocells i petits rèptils i al final, a tocar la platja hi ha una zona habilitada de barbacoes. L'espai es manté verge, i lluny de qualsevol edificació, la sensació quan hi ets és d'estar en un lloc intacte.

Amb la fresca del matí emprenc ruta cap a La Serena, he triat les carreteres que passen per l'interior i així evitar l'avorrida autopista que bordeja la costa. Pujo a un parell de colls per una bona carretera molt poc transitada, des de dalt el paisatge que s'albira abasteix llargues valls, travesso Illapel, Combarbalá, que avui era dia de mercat, segueixo fins a Monte Patria i el paisatge es transforma, aquí hi ha un embassament que actualment té poca aigua a causa de l'escassetat de pluges i l'àrid terreny es torna verd, principalment pel cultiu de fruita i vinya, la temperatura ha pujat fins als 34 graus que em marca el termòmetre, Ovalle és la propera ciutat i d'ací fins a La Serena, altre cop arran de mar i amb una temperatura que volta els vint graus. El trajecte que he recorregut avui ha sigut de tres-cents trenta-cinc quilòmetres i l'amplitud de temperatures de més de vint graus.
L'hostal on m'allotjo és un conjunt de diferents edificacions i un gran pati entre mitgeres al centre de la ciutat, les instal·lacions molt ben cuidades, són propietat d'una família alemanya i el lloc és especialment agradable. Puc dinar aquí mateix i després de descansar una estona tot prenent un cafè, surto per fer una primera exploració de la ciutat; baixo pel passeig principal que la travessa i coincideixo amb la manifestació que hi ha programada avui, com a continuació de les mobilitzacions que ja fa dies que s'han estès per tot el país. Ordenadament segueix a la capçalera multitud de gent, molt heterogènia, gent gran, parelles, joves, reivindiquen una societat més justa i la dimissió del President Piñera.

Vaig reservar per tres nits l'allotjament on estic, però ara havent fet una planificació més acurada, penso que allargaré un dia més aquí. Avui he fet, caminant, un llarg recorregut pel centre de la ciutat, a unes quantes illes de l'hostel, hi ha La Recova, un centre comercial d'artesans que exposen les seves creacions, el seu voltant també és la zona més animada de la ciutat; baixant cap a mar, es troba el Corazón Park, un Jardí Japonès, però que avui sense cap motiu aparent estava tancat, malgrat que els rètols de la porta on s'especificaven els horaris i dies d'apertura. Continuo cap a mar travessant carrers residencials, ben urbanitzats i nets, amb edificacions baixes i places enjardinades, fins al far que hi ha a peu de platja al final de l'Avinguda Francisco de Aguirre, artèria principal de la ciutat de La Serena. Aquesta edificació marítima és símbol de la ciutat i declarat Monument Nacional, la zona de platja dels seus voltants, està plena de gent que gaudeix el bon temps que fa aquest dissabte al matí i a prop trobo diferents restaurants amb terrasses que et conviden a seure-hi. Em crida l'atenció un restaurant Palestí i m'aturo per dinar-hi, tenen una carta mixta de menjar de Xilé i de Palestina, em decanto per una especialitat àrab i gaudeixo d'un bon plat que em transporta a la típica cuina d'espècies.

A prop de La Serena hi ha Coquimbo, una ciutat portuària i d'urbanització molt diferent de La Serena. Mentre la primera conserva el seu estil neocolonial, amb carrers nets i ben urbanitzats, zones per a vianants que propicien el comerç i és un emplaçament cultural per la ubicació de diferents universitats i turístic, la segona és una ciutat portuària, densa, caòtica i amb ben pocs atractius. Hi ha però, una mesquita anomenada "Centro Mohammed VI para el Diálogo de las Civilizaciones" construïda dalt un turó amb la col·laboració del Marroc i amb un minaret de quaranta metres d'altura que és rèplica de la Koutoubia de Marràqueix, en arribar-hi, però, la trobo tancada per manteniment. L'altre monument important també a la ciutat és, "La cruz del tercer milenio" dalt d'un altre turo. Es tracta d'una construcció mastodòntica de 93 metres d'altura i 40 d'ample, de formigó armat on hi ha al seu interior un museu d'art religiós, una capella, un viacrucis i un mirador. També trobo el recinte tancat, pel que només he pogut veure aquestes dues construccions religioses per l'exterior.
Segueixo cap a Totoralillo, a pocs quilòmetres cap al sud de Coquimbo. És una petita península amb dues platges a ambdós costats de l'istme, lloc per practicar surf i per gaudir de les platges. Hi ha diferents llocs on es pot comprar marisc, que te'l serveixen preparat en cebiche o bé amanit de diferents maneres. El dia és solejat i molt agradable per estar passejant per les proximitats de les platges. Torno cap a La Serena havent dinat i m'afegeixo a la manifestació que hi ha organitzada a la Plaza de Armas, amb to festiu, reivindicatiu i pacífic la gent es reuneix cada dia per expressar les seves queixes cap al Govern de Xile.

Sortint de La Serena segueixo la Vall del Elqui, la carretera passa arran del riu i les muntanyes que la franquegen són àrides, rocoses i amb algunes àrees de cactus com a tota vegetació, el fons de la vall, però és fèrtil i les vinyes i altres conreus s'estenen fins que arribes a Vicuña, la principal ciutat de la zona, d'uns quinze mil habitants; la ciutat es caracteritza per ser un centre important de producció de pisco, un destil·lat procedent del raïm i per tenir un percentatge de dies i nits molt clars que la fan especialment atractiva per l'observació astronòmica. A Vicuña va néixer la poetessa, premi Nobel Gabriela Mistral, que té moltes referències a la ciutat i voltants. Deixo aquesta tranquil·la ciutat provinciana i segueixo la vall fins a Paihuano i tot seguit Pisco Elqui, dos poblets petits i típics on l'agricultura i les destil·leries són el seu principal recurs i el turisme que cerca tranquil·litat.

La ruta cinc, és una autopista que pràcticament travessa tot Xile, des de la frontera amb el Perú fins a l'illa de Chiloé, és la carretera coneguda com la Panamericana. Surto de La Serena per aquesta carretera en direcció nord, l'orografia del terreny li fa un traçat singular, els primers quilòmetres són unes llarguíssimes rectes amb canvis de pendent molt pronunciats fins a Caleta Hornos per després pujar pel vessant nord de la Quebrada Honda amb unes corbes de cent vuitanta graus, impròpies d'una autopista. Deixo aquesta ruta per seguir per la carretera que voreja la costa fins a Punta de Choros on molt a prop de la costa hi ha un parc natural que es reserva dels Pingüins de Humboldt, la ruta és un solitari camí que travessa una regió desèrtica fins a la mateixa línia de costa, amb llarguíssimes platges trepitjades només per algun esporàdic pescador; segueixo fins a Caleta Chañaral, punt turístic per a pescadors i per fer albiraments de balenes i dofins, a partir d'ací, entro a l'extens parc eòlic per pistes de terra i continuo en direcció nord travessant paratges on només els guanacs ens són els veritables habitants.
Torno a la ruta cinc per poder arribar a Huasco, és l'hora de dinar i trobo una cantina a peu de carretera que serveixen un menú, faig parada i descanso una estona i a primera hora de la tarda estic ja allotjat a l'hostel. Huasco és un poble petit de costa, tranquil i ben arreglat, a poca distància té una central termoelèctrica i un petit port industrial, però un turo l'amaga del poble.

Al matí, després d'esmorzar, tenim una petita conversa amb el Sr. Juan, el propietari de l'Hostel, que s'interessa pel meu viatge, m'acomiado d'ell i em desitja sort en el meu futur.
El trajecte que faig avui, és completament desèrtic des de la mateixa sortida, recorro una carretera, en molt bon estat, pràcticament en solitari, en prou feines he trobat cap cotxe als primers cent cinquanta quilòmetres i el paisatge cada cop és més àrid, l'escassa vegetació arbustiva que hi havia ha desaparegut i el paisatge és un immens sorral. Passo per algunes caletes amb barraques de pescadors i l'únic poble que trobo es Puerto Viejo, una aglomeració urbana de cases molt senzilles construïdes amb materials molt precaris, a la sortida del poble, haig de desviar-me de la ruta que em marca el GPS, ja que em trobo amb diferents rètols que m'indiquen que el camí està tallat. Arribo al migdia a Bahia Inglesa, una platja turística, amb casetes arran de mar i un passeig amb restaurants, no hi ha molta gent avui, es nota que és un dia entre setmana i fora de la temporada estiuenca cosa que el fa molt més tranquil. Mentre estic passejant per aquest front marítim, rebo una trucada de l'hostel on tinc reservada una habitació, em diuen que per motius operatius seria millor que canviés a un altre establiment de la mateixa propietat a la mateixa ciutat i de la mateixa categoria, no hi ha cap problema els hi contesto jo i em dirigeixo cap al nou emplaçament. D'ací a Copiapó hi ha una hora escassa de camí, quan arribo, l'encarregat em surt a rebre i s'adona que la meva moto no pot entrar al recinte i deixar-la a fora és un perill en aquests moments que Xile està convuls; uns nens que estan jugant al carrer, s'acosten a mi, són curiosos, molt educats i em fan infinitat de preguntes sobre la moto, el meu viatge i sobre mi mateix, converso amb ells complagut i llavors l'encarregat que estava cercant una solució per guardar la moto, veu que la casa on viuen els nens té un pati, demana parlar amb els seus familiars per demanar-los el favor de deixar-me guardar la moto al seu pati, i l'àvia de la família, dóna el consentiment amablement, els nens afirmen que em cuidaran la moto molt bé i que si en acabat vull donar quelcom a la seva àvia, que moltes gràcies. Deixo la moto, agraeixo l'oferiment, m'allotjo i dono un vol pel centre de la ciutat. Avui hi ha convocat, un paro general i no hi ha pràcticament cap comerç obert, la gent protegeix les portes dels seus establiments amb fustes i amb planxes metàl·liques soldades a les persianes per por que si hi ha aldarulls, puguin destrossar-li l'establiment.

Avui és festiu a Xile i la ciutat continua tenint aquest aspecte desolat dels comerços tancats i tapiats amb fustes i planxes metàl·liques, dono un vol pel centre, compro alguns queviures a l'únic supermercat que trobo obert, però no trobo cap llibreria per comprar alguna novel·la per llegir ni tampoc puc renovar la meva targeta SIM; m'entorno cap a l'hostel, edito vídeos, escric el diari, llegeixo les notícies a la premsa digital i preparo la ruta de demà. A la tarda, tot prenen una cervesa al pati de l'hostel, un home acabat d'arribar se'm dirigeix a mi, es diu Marco, es Brasiler però fa cinc anys que viu a Barcelona i ara és a Xile per motius laborals, treballa com a tècnic de manteniment i reparació de molins eòlics i ha vingut per un encàrrec laboral. Mantenim una animada conversa, contrastem la manera de treballar a Europa i a Sud-amèrica, i es desespera per la manca de rendiment que el "ritme" sud-americà repercuteix en la seva feina.

Surto al passadís exterior que va fins a la dutxa, miro el cel platejat tenyit pels núvols que baixen fins a cobrir els cims de les muntanyes properes, fa fresca. L'hostel és tot silenci, ningú s'ha llevat encara, ahir hi havia gresca al pati fins més enllà de la una de la matinada; mentre espero que posin l'esmorzar, vaig a ca la veïna que em guarda la moto, truco a la porta del jardí, tímidament, no es veu moviment a l'interior, ningú contesta, me'n torno i ara si, trobo a la cuinera i esmorzo, en acabat torno cap a buscar la moto i aquest cop si, em surt l'àvia dels nens i m'obre la porta, acosto la moto cap a la porta de l'hostel, la carrego i surto per la carretera que porta cap al nord, no hi ha transit i en poca estona estic fora de la ciutat i altre cop al desert, llargues rectes, a la meva dreta extensió de sorra fins a l'infinit i a la meva esquerra el mar, algunes casetes de fusta i poc més fins a Chañaral, rodejo el Parque Nacional Pan de Azucar sota el mateix cel gris que he sortit de Copiapo i son mes de les onze del matí quan desapareixen els núvols i la temperatura comença a pujar tímidament. Una mica abans de la una he arribat a Taltal, un poble mariner prou ben arreglat per passar-hi un dia, m'acomodo a l'hostel i surto a cercar un lloc per a dinar, ara si, el sol llueix amb tota la seva intensitat i l'ambient és calorós, aquesta amplitud tèrmica elevada és molt típica dels climes desèrtics.
Quan surto del restaurant on he dinat, un home m'atura en veurem que porto el casc a la mà i em dirigeixo cap a la moto, em pregunta pel meu viatge, com ja és de costum, però la conversa la deriva cap a la mitologia escandinava i m'explica històries de deus mitològics, màgia i espiritisme, al final, en Juan Pablo, que així es diu, em regala una pedra foradada que assegura que em protegirà i em donarà sort. Me'n vaig amb la pedra a la mà pensant el curiós que era aquest tipus. De tornada cap a casa, passo per davant del cementiri, situat cèntricament dins el poble i observo el costum de la gent d'anar a veure els seus difunts, avui dia de Tots Sants.
Al vespre, m'acosto a un lloc molt senzill que fan plats per emportar-se, els cuinen al moment; demano que tenen i em preparen un plat de patates amb carn de vedella, pollastre, xoriç, formatge, olives i una picada vegetal, l'Orlando, mentre el prepara, enceta conversa, em pregunta d'on vinc i a on vaig, parlem de política i de la corrupció dels polítics, m'explica que ell va ser molts anys mariner mercant i que va voltar per tot el món, pel que coneixia Barcelona i parlem de Catalunya i de Xile... trobo que és una persona molt sensata, raonable, de conversa pausada i molt agradable, m'emporto el sopar a la meva habitació i la cervesa que m'ha regalat, una persona increïble.
Feia molts dies que no tenia converses interessants amb ningú i últimament he trobat personatges que m'han fet passar estones agradables amb xerrades dels temes més diversos.

Com ahir, el cel està cobert, no tinc pressa per sortir, la ruta d'avui fins a Antofagasta no és molt llarga i m'entretinc xerrant amb l'amo de la casa mentre esmorzem junts. Un cop tinc la moto a punt, prenc la carretera de la costa, el paisatge és més abrupte que dies enrere i el mar peta contra les roques, no hi ha trànsit, i els vehicles que circulen són principalment camions, condueixo plàcidament per una carretera en bon estat i amb corbes de bon fer fins a Paposo, aquí deixo la costa i m'enfilo molt ràpidament per la carena, en no massa quilòmetres assoleixo dos mil cent setanta metres d'altura sobre el nivell del mar i curiosament a aquesta altura el dia és completament clar i la temperatura gairebé és vuit graus més que al nivell del mar; segueixo per aquest altiplà un centenar de quilòmetres de paisatge desèrtic, amb muntanyes arrodonides i sense cap vegetació. A uns setanta quilòmetres d'Antofagasta trobo la ruta cinc i reculo una desena de quilòmetres per arribar a la Mano del Desierto, una escultura de l'artista Mario Irarrázabal al mig del desert i que esdevé una icona turística de la ciutat d'Antofagasta. La peça d'onze metres d'altura, està feta de formigó armat i representa una mà esquerra que emergeix de la terra.

Continuo cap a la ciutat, em dirigeixo a l'hostel i m'acomodo. Estic a prop del centre, i tot caminant arribo a una zona de vianants per cercar un lloc per dinar, els comerços, com a la resta de les ciutats de Xile, estan tancats o protegits amb fustes i planxes metàl·liques, en el passeig hi ha un munt de parades on venen tota classe de productes de baix cost i com ja de costum, una manifestació transita pacíficament pel centre.





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada