El Desert d'Atacama i el Nord de Xile

Antofagasta. La Portada

El Yeso

Playa La Rinconada

Llops marins i pelicans esperant el seu àpat al port.

Catedral d'Antofagasta

El port vell

Casa Gibbs

Ruta a Atacama

El desert florit

San Pedro de Atacama. (I les nou seguents)

El Valle de la luna ( I les set seguents)

Las tres marias. Valle de la luna

Mina Victoria.

Estanys a Machuca.

Geisers El Tatio

Esglèsia de Machuca.

Laguna Cejar.

Ojos del salar

Salar de Atacama

Iquique (I les quatre seguents)

Arica. ( I les dos seguents)

Catedral d'Arica

Es diumenge i decideixo anar a veure els voltants d'Antofagasta, demà, en dia feiner, la ciutat estarà més animada. Prenent la carretera que segueix la costa i anant en direcció nord, arribes a uns paratges naturals protegits que no per ser desèrtics estan exempts de bellesa. El primer punt on paro es La Portada, una zona de penya-segats amb una roca foradada amb forma d'arc en un dels seus extrems, a més és un lloc on nient moltes aus i un camí senyalitzat i retolat amb explicacions de la flora i fauna de la zona, segueix la línia de la costa. Pocs quilòmetres més al nord, hi ha La Rinconada, una extensa platja amb la curiositat que en un dels marges a prop de la carretera hi ha un cementiri popular de mascotes; a primera vista, em va sorprendre, ja que alguns enterraments tenien una parcel·la ben definida amb una làpida i amb creus cristianes!, que em varen fer pensar que era un cementiri per a persones. A tocar hi ha el Parque Nacional Morro Moreno, un cap muntanyós amb dos nuclis habitats: Caleta Juan Lopez i molt més petit, a l'altre extrem, El Yeso, davant de l'illa de Santa Maria, amb un aspecte una mica desolat, deixat, amb cases molt precàries i un bon grapat de vehicles abandonats, rovellats i escampats per la rodalia.

Torno cap a la ciutat per la mateixa carretera, pel camí, faig alguna fotografia d'aquest paisatge tan feréstec i ja a dins la ciutat em paro al port vell, on hi ha el mercat del peix i algun lloc per menjar, està molt animat, el mercat és ple i molta gent aprofita per passejar i dinar al lloc. Miro les parades que hi ha al carrer a peu del moll, els peixaters netegen el peix i les restes les llencen a l'aigua que són immediatament capturades per llops marins, que han après ràpidament la lliçó del "fast food", els pelicans també ronden esperant quelcom per empaitar.

          Toca fer la bugada i en acabat d'esmorzar és el primer que faig, la mestressa de la casa em va explicar com funcionava la rentadora i en un moment l'he posat en marxa, també he repassat la jaqueta, els pantalons d'anar en moto i el casc, que ja tocava. Acabada la feina, vaig cap al centre de la ciutat, avui estava molt animat, haig d'anar al banc per obtenir efectiu, però hi ha cues als caixers, passejo pel centre històric, la Plaza Colon, entro a la Catedral que no té cap atribut especial que la faci singular, a prop hi ha l'antic moll, rehabilitat com a mostra del seu passat on es carregava el mineral que provenia de les mines de Bolívia, plata, estany i salnitre, quan Antofagasta era territori Bolívia, que després va perdre a l'anomenada guerra del Pacífic a finals del segle XIX.

Pels carrers del centre trobo una llibreria i entro a mirar si puc comprar alguna novel·la de butxaca, estic acabant els llibres que tenia i m'agrada la lectura, curiosament veig algunes novel·les d'Eduardo Padura, i no dubto ni un moment en continuar amb el mateix autor que estic llegint ara, a més, també compro dos llibres de Gabriel Garcia Marquez, un dels altres autors que m'agraden; dino en un bonic restaurant del centre, una casa antiga on serveixen un menú prou bo.

La Jacqueline i el seu marit, surten per acomiadar-me quan deixo casa seva, hi he estat bé, tenim una breu conversa i em desitgen bon viatge. Tot seguit, prenc la carretera que travessa la ciutat per la part alta i en pocs minuts sóc a fora del nucli urbà i encarat cap a l'autopista que és l'única carretera per arribar a Calama d'una manera còmoda; qualsevol alternativa exigeix fer un munt de quilòmetres en excés. La ruta té molta més densitat de trànsit que les carreteres que havia circulat anteriorment per Xile, passa en moltes zones paral·lelament a la via fèrria i travessa tota la zona desèrtica central amb llarguíssimes rectes i molt poques zones poblades on les úniques referències que trobes són les explotacions mineres de coure. La carretera va pujant de nivell lentament, i després de Calama, passes un coll a tres mil cinc-cents metres d'altura, per arribar a Sant Pedro d'Atacama a dos mil cinc-cents metres sobre el nivell del mar.

San Pedro d'Atacama es troba al mig del desert del mateix nom, és un lloc on els principals al·licients són els naturals, les formacions rocoses, els guèisers, els llacs salats i l'extrema aridesa. La manca d'humitat, la part central del desert ha tingut períodes de quaranta anys sense pluja, fa que el cel sigui extraordinàriament clar i blau i l'altura sobre el mar provoca la sensació de cansament per fer qualsevol petit moviment, a causa de la disminució d'oxigen.

Estic en un hostal amb unes habitacions rústiques però agradables, dino i dono un vol pel centre del poble que està ple de turistes i conseqüentment molts dels comerços estan dedicats a oferir rutes i excursions als principals llocs i atractius de la zona i també a la restauració i allotjament.

He fet un llistat de llocs interessants, que n'hi ha molts, i els he ordenat per proximitat, començo avui per un dels principals i també més pròxim, El Valle de la Luna, una vall dins del desert d'Atacama. L'entrada al parc és a només vuit quilòmetres del poble, aquí hi ha un centre d'interpretació i el lloc on després de pagar la taxa d'entrada, et donen un plànol amb les indicacions de les pistes a seguir i els punts on, fent un petit trekking arribes als miradors sobre les dunes i les formacions geològiques més curioses. A la primera parada, mentre aparco la moto, arriba una furgoneta francesa que aparca al meu costat, el conductor l'Olivier viatge amb la seva dona i els seus dos fills adolescents, es dirigeix a mi parlant en castellà molt correctament, són d'un poblet dels Pirineus francesos molt a prop de Montgarri, volen fer la volta al món: sortint de França varen arribar a Uruguai i han viatjat per Argentina, Xile i dirigint-se cap al nord, volen arribar a San Francisco per embarcar fins a Vladivostok i tornar a Europa travessant Sibèria; un interessant viatge, comentem una mica les nostres rutes i seguim cada un pel seu camí. Arribo fins a la Duna Mayor des d'on es veu una extensa panoràmica i continuo per la carena del costat fins a endevinar la vall veïna, el paisatge és colpidor. Seguin la ruta marcada, vaig fent les parades següents fins a la mina Victoria, una explotació de sal a cel obert, abandonada i Los Vigilantes o Las Tres Marias, formacions rocoses amb formes curioses produïdes per l'erosió. Retorno cap a San Pedro, he caminat unes quantes hores salvant desnivells i per senders de sorra, que dificulten avançar però el paisatge gaudit ja s'ho valia.

A la tarda desmunto les maletes de la moto, ja que no les necessito per la ruta de demà i m'alleugeren molt de pes. En fer-ho m'adono que hi ha un caragol trencat al suport del top case, el pes i algunes carreteres en mal estat han fet destrosses, he hagut de canviar aquests caragols del suport algunes vegades durant aquest viatge; miro de reparar-lo però em falten eines per desmuntar gairebé tota la part de darrere de la moto per poder accedir a la femella que ha d'anar collat el caragol ho deixo córrer i vaig a buscar un mecànic. Li explico el que necessito a un dels pocs que hi ha al poble i em cita per demà a la tarda posar-hi remei.

Lligo al portaequipatge, amb la xarxa elàstica, la petita motxilla on porto quelcom per menjar, beure i abrigar; també la càmera de fotos i el kit de reparació de pneumàtics, empleno el dipòsit de gasolina i enfilo la pista que va fins al camp de guèisers de El Tatio, a uns vuitanta quilòmetres al nord de San Pedro d'Atacama. El camí s'enfila, la pista és acceptablement bona, a uns trenta quilòmetres trobo el riu Puritama que baixa per una escarpada vall i que dóna un color verd intens a les seves ribes, segueixo pujant i als voltants del petit poblat de Machuca hi ha uns estanys, alimentats pel riu Grande, que són una reserva d'aus important i la colònia de flamencs que hi ha ara és prou nombrosa perquè vegis des de la distància la seva superfície tenyida de color rosa, segueixo pujant i trobo els primers guanacs que em miren encuriosits. Passo un coll a quatre mil sis-cents seixanta-un metres d'altura, la pista ha empitjorat notablement, la superfície està completament arrissada amb uns solcs prou profunds per a fer la conducció extraordinàriament molesta per les altíssimes vibracions que produeixen; hi ha però pistes paral·leles alternatives que han anat fet els mateixos conductors a còpia de passar-hi, però aquestes també acaben en mal estat i es tornen a duplicar i a dividir per la superfície d'aquest altiplà. Vaig seguint la pista que em sembla en més bon estat, i al cap d'uns quants quilòmetres m'adono que estic apartat de qualsevol via convencional, no veig cap rastre de vida i he perdut l'orientació, el GPS no em dóna cap direcció per on seguir i em deixo portar per la intuïció. Els camins són cada cop més dolents, el terreny tou em dificulta la conducció, la moto cau a terra tres o quatre vegades i avanço sense estar segur d'on vaig, faig i desfaig els camins i ja porto cap a tres hores vagant per no avançar en cap direcció segura. Paro a l'encreuament de dos camins que ja pràcticament no tenen ni roderes d'altres vehicles i aconsegueixo situar al GPS on és la pista principal, a partir d'ací condueixo seguint l'oest i al cap de vuit quilòmetres trobo la pista. Conduir per un terreny difícil i aixecar la moto de terra sovint, a l'altura que estic, comporta un gran esforç físic i la manca d'oxigen accentua el cansament, però el fet de trobar la pista principal m'anima i en poc més de mitja hora he arribat al camp de guèisers. Són les dues del migdia, no és la millor hora per contemplar aquest espectacle geotèrmic, però la visió paga l'esforç que he hagut de fer per arribar-hi. Menjo una mica de fruita que porto, unes barretes energètiques i bec aigua, molta aigua. Arriben uns motoristes brasilers, s'aturen i canviem impressions, sobre ruta que han fet i sobre la que volen fer, ells es queden i jo emprenc el retorn cap a San Pedro d'Atacama. El camí ha passat factura a la moto, la pantalla s'ha afluixat i tant càmera, com telèfon i GPS, són impracticables, el moviment de la pantalla i el seu suport fa que tots els elements que hi van lligats belluguin tant que no pugui interpretar res del que hi diuen.

Arribant al poble, deixo l'equipatge, em rento la cara i vaig cap a cal mecànic; a peu de carrer desmuntem el suport de darrere, no sense esforç, substituïm els caragols i tornem les peces al seu lloc. Reparar la pantalla ho farem demà, ja s'ha fet tard...

Amb la motxilla a l'esquena portant l'elemental, emprenc ruta cap a Laguna Cejar, Ojos de Salar i Laguna Tebinquiche; són tres espais naturals que no estan lluny. Per la carretera que porta fins a la frontera argentina i a pocs quilòmetres del poble, prenc una pista en bon estat que arriba fins a Laguna Cejar, un estany salat amb abundant fauna, principalment flamencs però també altres espècies d'aus. L'espai és gestionat per associacions indígenes i s'ha de pagar una entrada que es destina a la conservació del parc natural i a satisfer necessitats bàsiques de la comunitat local, seguint la pista trobo els Ojos del salar dos estanys de forma arrodonida i suficientment profunds per poder-s'hi banyar; el bany de fet, només està permès a molt pocs espais i les normes per la visita són molt estrictes quant a contaminació es refereix, no es pot fumar, ni menjar ni beure res que no sigui aigua, no pots sortir dels camins marcats ni extreure cap element natural. La pista segueix uns catorze quilòmetres fins a Laguna Tebinquiche, un estany més gran que l'anterior i de característiques similars, però amb un entorn més salat que li dóna el color blanc característic al voltant. Torno a dinar a San Pedro i a mitja tarda em trobo amb en Fernando per acabar d'arreglar la moto, desmuntem la pantalla i observem que el suport està trencat, les vibracions han partit la pestanya on va ancorat i la soldadura no es pot fer al poble, pel que procedim a fer una lligada amb filferro per donar-li rigidesa i sortir del pas. Mentre anem fent la reparació mantenim conversa sobre la vida aquí i allà, sobre la classe política i la manera de dirigir el país i realment coincidim en molts conceptes, però acabem resigna'ns i acceptant la nostra situació i això és realment el que volen els manaires per mantenir els seus privilegis. A vegades, però, es produeix la revolta i pot ser que es guanyi quelcom.

Avui tota la família es reuneix a Girona al voltant de l’avia per celebrar els seus noranta quatre anys, filles, gendres, nets i besnet es troben al voltant de la taula per fer un àpat festiu, aprofito l’avinentessa per felicitar a la meva mare i reunir-me amb ells telefònicament, encara que sigui un breu moment.

Me'n vaig a Laguna de Chaxa, un altre espai similar al de ahir però amb més abundància de fauna, sobre tot de la colònia de flamencs. L’entorn al mig del desert i envoltat per un rosari de volcans a l’horitzó es únic i el dia clar sense ni rastre de cap núvol fa que el sol il·lumini els salars amb tota la seva potència reflexant a la sal tota la seva lluminositat.

A mitja tarda, torno a muntar les maletes a la moto, repaso els caragols que es puguin haver afluixat a causa dels mals camins i la deixo preparada per reiniciar la ruta demà al mati, despres de cinc dies al desert d’atacama.  En acabar, m’acosto al centre del poble, que esta molt animat, principalment de forasters, els bars estan plens i els carrers bullen de gent, sopo en un restaurant i m’obsequio amb un tall de guanaco que m’asseguren que es el millor del poble i ho acompanyo amb una copa de carménère, molt comú en els vins xilens.

Deixo San Pedro d'Atacama amb un bon regust de boca, és d'aquells llocs rústics, feréstecs, apartats de qualsevol lloc, però amb un encant que t'atrapa. De bon matí enfilo la carretera que puja la carena, fa fresqueta quan travesso el coll, segueixo i em dirigeixo cap a Calama, en una de les llargues rectes de l'altiplà, em passen quatre GS's amb matrícula brasilera, em saluden i avancen de pressa, són noves i porten trenta-sis cavalls més que la meva, paro a Calama per omplir el dipòsit de gasolina i continuo, la ciutat no té gens d'interès i això que podria ser rica, ja que és al centre de les principals mines de coure del món, però malauradament els diners no es queden a la ciutat, continuo i observo al passar per la mina de Chuquicamata, un enorme núvol de contaminació, segueixo sense parar-me, cap a la costa, a pocs quilòmetres de Tocopilla la carretera baixa precipitadament en un fort pendent i corbes molt tancades; Tocopilla és una petita ciutat que el més important que te és el seu port industrial, a partir d'ací la carretera segueix enganxada a la línia de la costa i també a l'altíssima carena litoral, fins a Iquique no hi ha en prou feina cap poble, només petits nuclis habitats en alguna caleta; el mar pica contra les roques i observo que hi ha moltes zones que l'aigua té una gruixuda capa d'espuma d'alguna contaminació, m'estranya, ja que en un lloc despoblat com aquest, l'aigua hauria d'estar neta però no li trobo cap raonament, intueixo que pot ser provocat pel transport marítim que hi ha per la zona; mantinc la mateixa carretera amb una bona mitjana doncs no hi ha trànsit. El marcador de la gasolina em senyala 0, i encara queden una trentena de quilòmetres per arribar a Iquique, afluixo una mica la velocitat i aprofito el pendent i el vent a favor per arribar al sortidor amb el mínim consum i sense haver de recórrer a les garrafes d'emergència, tinc sort, empleno el dipòsit ja a la ciutat i pocs minuts després arribo al guesthouse on passaré la nit.

Iquique te l'ambient de tarda de diumenge, la gent omple el front marítim i pren el sol a la platja; la plaça Arturo Prat també està animada i com no, com cada dia, una manifestació festiva, reivindicativa, amb xaranga inclosa, baixa per la zona de vianants fins a l'avinguda de davant de mar.

Arribo fins al port pesquer, observo diferents grups de llops marins que prenen el sol en unes grades que baixen fins a l'aigua, ja hi són habitualment, un rètol adverteix que tinguem cura de no acostar-nos-hi. Allà mateix tres marineres arrien la bandera de la capitania marítima, igual que el sol, que es pon per la línia de l'horitzó.

El dia es lleva núvol i jo emboirat, ahir vaig anar a dormir tard, cercant informació del Perú i intentant organitzar els dies que l'Esther estarà amb mi per Nadal, després de la dutxa i el cafè, però tot es veu diferent.

Deixo la costa i pujo la carena marítima, la primera part de la ruta d'avui és avorridíssima, avanço pel mig del no-res per un terreny pla i solitari, on només em vaig trobant camions i autobusos de línia de llarg recorregut, després la carretera segueix unes carenes i es revira per adaptar-se al relleu del vessant de les muntanyes fins a Arica.

Estic en una casa d'hostes regentada per un matrimoni gran, ell es Neozelandès i ella Xilena, són gent molt agradable amb un fi sentit de l'humor, m'expliquen que per demà hi ha prevista una vaga general i que possiblement estarà tot tancat, com que no sé fins on pot arribar l'abast d'aquesta vaga, decideixo quedar-me un dia més aquí i passar la frontera demà passat.

La vaga general gairebé te una incidencia del cent per cent, ben pocs establiments estan oberts i els que ho estan son petits negocis de supervivència, al carrer però, la gent,  s’esta movilitzant i es van formant grups de manifestants que es dirigeixen cap el centre on convergeixen en una sola capçalera. El centre de Arica no te un interès especial, te una catedral molt petita, una zona comercial formada per dues o tres illes de vianants, un port comercial i para de comptar res mes.