La costa del Pacific al Perú

Entrada a Perú

AREQUIPA

Catedral de Arequipa

Plaza de Armas.

Monasterio de Santa Catalina. ( I les dotze seguents)

Iglesia de San Juan Bautista de Yanahuara

Catedral de Arequipa

Mirador Carmen Alto. Volcan Misti.

Mercado de San Camilo.

CAÑON DEL COLCA

Ruta al Cañon del Colca

Mirador de los Andes. 

Maca.

Cañon del Colca

CHALA

NAZCA

PARACAS

Parada tècnica a Lima.

HUARMEY

TRUJILLO

Plaza de Armas

Catedral

CHICLAYO

Convento de San Agustin. Zaña.

Amb Carlos i Victor

Catedral de Chiclayo

Amb un dia gris, surto d'Arica cap a la frontera amb el Perú, hi arribo en poca estona i els tràmits són senzills, malgrat que la burocràcia sempre és lenta.

Els primers quilòmetres al Perú són d'un paisatge sorrenc que intenten convertir en agrícola, a petites zones, mitjançant el rec controlat i així es veuen diferents parcel·les d'arbres fruiters i olivars. La densitat de població és baixa i l'existència de pobles molt espaiada. Segueixo la carretera que bordeja la costa, solitària, a uns vuitanta quilòmetres de la frontera em trobo un control policial fix que em demana la documentació, en pren nota i segueixo fins a la petita ciutat portuària d'Ilo, on aquí si, els carrers són plens de vida. Paro en un petit establiment al carrer, per bescanviar els pesos xilens que em queden per soles peruans, començo a tenir gana però el canvi d'horari de Xile al Perú, dues hores menys, fa que esperi una mica per adaptar-me al nou horari i decideixo parar al següent poble. La carretera que segueix és una mica més entretinguda per l'orografia del terreny, i es torna més agrícola, però continua igual de solitària fins a Punta de Bombón, un poble costaner però d'activitat agrícola i actualment en conflicte per culpa que volen obrir una mina a cel obert en els terrenys on tenen els seus camps i fa cent quaranta dies que tallen la carretera per exhibir la seva protesta, a la gasolinera on paro em diuen però, que a les motos les deixen passar. Trobo la carretera amb diferents barricades però no hi ha manifestants ni piquets i es pot circular amb precaució. A partir d'aquesta població costanera, comença la pujada cap a Arequipa, falten uns cent vint quilòmetres i superar un desnivell de dos mil tres-cents vuitanta metres, la carretera puja en un fort pendent els primers quilòmetres, el paviment és bo i gaudeixo conduint, després a l'altiplà tornen les llargues rectes, travesso una zona militar extensíssima d'ensinistrament aeri, i arribo a Arequipa a mitja tarda, la segona ciutat més poblada del Perú, amb un milió d'habitants i amb un nucli antic declarat Patrimoni de la Humanitat. Tinc temps d'instal·lar-me a l'hostel i fer un petit passeig pel centre de la ciutat per fer una primera presa de contacte.

El canvi d'horari entre els dos països m'ha trasbalsat el son, poc després de les sis del matí ja estava despert i desvetllat, aquí, l'horari solar i el comercial no estan tan ben ajustats com a Xile, al Perú surt el sol poc més tard de les cinc del matí i es pon a dos quarts de set. Aviat al matí doncs, era al carrer per seguir una ruta que em vaig marcar ahir i que començava pel mirador de Yanahuara, un balcó a la part més elevada de la ciutat on es veu una bonica vista i a prop de l'església de San Juan Bautista, amb una bonica façana barroca, segueixo el meu recorregut baixant altre cop al centre històric de la ciutat i visito el Monestir de Santa Catalina, fundat l'any 1579, i que ocupa un recinte emmurallat de vint mil metres quadrats, amb diversos edificis i carrers i en el qual varen arribar a viure tres-centes dones aïllades de la ciutat pels murs de la ciutadella. El conjunt és extraordinàriament bonic, ben restaurat, ambientat amb mobles i utensilis de l'època i enjardinat amb gust. En l'actualitat encara hi ha una petita comunitat de monges de clausura en un edifici que tot i estar dins el recinte és totalment independent del conjunt. La visita ha sigut llarga i en surto ja a l'hora de dinar, que ho faig en un dels molts restaurants que hi ha en el centre històric, a la tarda recorro aquests carrers que han conservat el seu carisma colonial; entro a la catedral, que tot i ser inaugurada al segle XVII, diferents terratrèmols han obligat a reconstruccions posteriors sobretot el de 2001 que va col·lapsar la torre esquerra i va deixar molt malmesa la dreta i part de la resta de l'edifici.

Vaig a buscar la moto al pàrquing que la vaig deixar fa dos dies, i que com tenen el servei de Car Wash, també els hi vaig dir que la rentessin, que bona falta li feia. L'amo és una persona afable, amable i encetem conversa una estona, abans no marxo cap al Mirador de Carmen Alto, un suburbi elevat d'Arequipa on es pot veure una bona vista del volcà Misti, a part de la panoràmica sobre la ciutat, però avui el dia està encalitjat i no llueix tot la seva esplendor i en ser ja a prop de l'estiu tampoc es veu neu al seu cim, malgrat tot, la vista és espectacular. També hi ha al recinte del mirador un museu arqueològic de ceràmica i teixits incaics pre hispànics, prou interessant. Torno cap al centre de la ciutat per veure el mercat de San Camilo, colorista, amb molta varietat de productes que a més dels agrícoles, fruita sobretot, hi trobes carn, peix, productes manufacturats i llocs per menjar quelcom dempeus, per l'exterior s'accedeix a una planta inferior semi soterrània, on hi ha diferents locals de serveis, perruqueries i botigues de tèxtil. Em quedo a la zona per dinar, entro en un restaurant que ofereixen especialitats marineres i demano "causa caliente" un plat basat en patates i farcit de pop, gamba i servit amb una salsa pròpia, l'he trobat exquisit.

Arequipa és la segona ciutat més gran del Perú, els seus suburbis són amplis i els pobles de l'àrea metropolitana nombrosos, el transit entre aquesta perifèria i el centre és molt dens, sobretot de petits autobusos, furgonetes i camions que paren a l'ordre del moment. Em costa una bona estona sortir d'aquesta teranyina urbana però un cop superada trobo una carretera en bon estat que s'enfila per les carenes muntanyoses properes, passo poblets petits, els vilatans estan a les seves feines agrícoles, les dones esperen l'autobús que les porti a la ciutat, deixen el seu farcell acolorit a terra, arran de carretera, en senyal de parada i s'esperen una mica més endins, protegides del poc trànsit que hi passa; segueixo ruta i vaig pujant cada cop més, la vegetació canvia fins a quedar només una herba baixa que és la pastura per les vicunyes, molt abundants en aquesta zona i que es mouen en petits ramats, passo pel Mirador de Los Andes, l'altímetre em marca cinc mil tres-cents quaranta-quatre metres, possiblement és una lectura errònia a causa de la baixada de la pressió atmosfèrica, perquè l'altura real del lloc és quatre mil nou-cents deu m.s.n.m., fa fred i trec roba de l'equipatge per abrigar-me mes, el cel està cobert i els núvols no deixen veure l'esplèndid paisatge que s'intueix amb tot un rosari de volcans a l'horitzó, a partir d'ací la carretera baixa i arribo a Chivay, un dels pobles més importants de la zona, a l'entrada hi ha una caseta on haig de pagar la preceptiva entrada al Cañon del Colca, els circuits turístics, les reserves i els seus miradors, em demanen setanta soles i els hi dic que només vaig al mirador de la Cruz del Condor i que continuo ruta fins a Camaná i accedeixen a donar-me una entrada de "latino", per quaranta soles; - si te preguntan, diles que eres brasileño, em diuen; segueixo i abans d'arribar al mirador em paro a Maca, la seva església m'ha cridat l'atenció, faig una breu visita i disparo algunes fotografies a la seva imatgeria clarament d'influència indígena i per fi arribo al mirador de La Cruz del Condor. Un recorregut enllaça tres balcons entre si i t'aboquen a un canó profund i unes muntanyes altíssimes, difícil d'explicar en paraules, els còndors sobrevolen majestuosament pel damunt del meu cap i em quedo una bona estona contemplant aquesta meravella. A punt ja de marxar, s'acosta un home, em saluda i em pregunta sobre el meu viatge, ell també viatge amb la seva dona i el seu fill de dos anys i mig, són argentins van amb una furgoneta adaptada i volen arribar fins a Alaska, parlem de la natura que ens envolta i dels nostres viatges. Són les dues de la tarda i em queden encara cap a dos-cents cinquanta quilòmetres per arribar a destí, la carretera és extraordinàriament revirada, però en bon estat i molt solitària, no hi passa pràcticament cap cotxe; arribo a Huambo i aquí la carretera acaba el seu paviment asfaltat, continua una pista de grava, trocha, que diuen els peruans, fins a Majes, són cent vint-i-tres quilòmetres de conducció on haig d'anar amb molta atenció amb el paviment, els trams de pedra solta i altres amb la superfície molt irregular. Compto el temps que em queda abans no es faci fosc, no m'agradaria trobar-me a la pista llavors, intento portar una conducció el més segur possible però no m'entretinc, penso que fent trenta o trenta-cinc quilòmetres a l'hora arribaré just a l'ocàs a Majes i llavors agafant la carretera principal, pavimentada, em quedaran encara vuitanta-sis quilòmetres fins a Camaná. Avanço els primers quilòmetres sota el sol de la primera hora de la tarda, el paisatge que m'acompanya és bonic, escarpat, i la pista està relativament en bon estat i va baixant seguint corbes pronunciades, a mesura que faig camí però, trobo trams en més mal estat, de superfície arrissada i paviment molt més irregular, la llum del sol baixa i en els canvis de direcció, m'encega; la tensió de conduir en condicions més extremes accentua el cansament, l'últim tall abans de Majes, és molt dolent, però ja veig el final a prop. Faig gasolina mínimament per arribar a destí, no em fio de les gasolineres petites, i faig a bona velocitat l'últim tram de la jornada d'avui, ja de fosc. Quan arribo, el parcial del comptaquilòmetres em marca quatre-cents seixanta-cinc.

He dormit gairebé deu hores, ahir vaig caure al llit molt cansat, ara però, després de la dutxa, estic totalment recuperat, esmorzo i començo l'etapa d'avui cap al nord per la carretera que segueix la costa. A la sortida de Camaná la carretera passa entre la muntanya rocosa, desèrtica i seca, a la meva dreta i els camps d'arròs inundats a la meva esquerra, és un contrast ben curiós, després, la sequedat del desert és dominant, la ruta es revira per salvar el relleu, el paviment alterna trams en bon estat, amb altres més deformats, els despreniments de pedres dels talussos són constants i és fàcil trobar-te rocs de bona mida darrera una corba, alguns quilòmetres més enllà hi ha enormes dunes que són contingudes amb petits murs, però que l'acció del vent no impedeix que la sorra envaeixi en algun lloc el paviment de la carretera, formant perilloses bancades pels motoristes. No hi ha pobles, en tot cas, algun assentament de pescadors, el trànsit que trobo és majoritàriament de camions de gran tonatge.

Em quedo a Chala, un petit poble, després d'haver-hi fet poc més de dos-cents vint quilòmetres, no té gairebé res per veure pel que em quedo a la meva habitació, descansant i preparant la ruta dels dies vinents.

Començo el dia amb un cel gris i un paisatge avorrit, lleig, desèrtic; la carretera tampoc ajuda, està en mal estat amb molts de sots, graveta solta i talls per obres, però millora al cap d'una trentena de quilòmetres i també s'esvaeixen els núvols pel que fa a la ruta més agradable. La ruta deixa la costa i s'acosta a Nasca, coneguda pels geoglifs i línies al terra del desert, fetes entre l'any 200 aC fins al 600 dC, per la cultura Nasca i que actualment son Patrimoni de la Humanitat. La comprensió i visió d'aquestes línies només es pot fer des de l'aire, d'una manera completa, pel que afegeix una mica més d'enigma sobre els seus creadors. Als afores de la ciutat i a peu de carretera, hi ha però, unes torres on es pot pujar per tenir una petita visió de part d'aquest patrimoni.

Deixant Nasca enrere, el paisatge es torna una mica més amable i a mesura que em torno a acostar a la costa torna el verd dels camps. Arribo a Paracas, un poblet petit turístic amb molta oferta de restaurants on pots degustar bon peix, surto a donar un vol, un cop instal·lat a l'hostel, prenc un gustós pisco sour i sopo peix, evidentment.

Paracas és al costat de la Reserva Nacional del mateix nom, un bast ecosistema que alberga moltes aus i altra fauna marina. La ciutat està assentada a la badia de Pisco i al costat de la península de Paracas on hi ha les restes arqueològiques de la cultura Paracas. A dues hores de navegació amb llanxa hi ha les illes Ballestas, una reserva natural, també, on es poden observar colònies importants de llops marins i pingüins de Humboldt. Recorro les solitàries platges properes i els penya-segats que baixen verticals fins al mar, paro en el centre d'interpretació i museu de la primitiva cultura Paracas i continuo resseguint la costa, a prop hi ha La Catedral, una formació rocosa entre platges que tenia un arc que la unia amb la costa, però el terratrèmol que hi va haver a la regió l'any dos mil set, va esfondrar l'arc perdent la seva forma característica, a pocs quilòmetres es troba lagunillas, una badia molt tancada refugi de pescadors i amb mitja dotzena de restaurants on el rei és el peix, aquí paro a dinar.

El passeig marítim és ple de vida, s'afegeix a l'oferta gastronòmica, l'artesania local i és un bon lloc per quedar-te a veure la posta del sol mentre prens una copa.

Surto de Paracas en direcció cap a Pisco, la ciutat veïna, que travesso sense detenció i ja encaro la carretera que m'ha de portar a Lima. Aquí els poblets se succeeixen amb més freqüència al llarg de multitud de platges.

L'entrada a Lima és trista, suburbial, a mesura que vas entrant a l'orbe comença a fer-se més feixuc el trànsit, que es torna caòtic, erràtic i molt lent. A poc a poc arribo al bed & breakfast on tinc reservada una habitació, m'instal·lo, dino i a la tarda m'acosto al concessionari BMW per restituir alguns caragols que s'han perdut pel camí, un del protector del carter i altres del parafang de darrere que vaig acabar desmuntant-lo per no perdre'l; les pistes fetes els últims dies han passat factura a la moto, les vibracions provocades per l'arrissat del paviment i els sots han afluixat els caragols que collen el parafang de darrere i ha acabat trencant una pestanya de subjecció. Deixo la moto al taller i torno cap al meu allotjament.

Els dos dies d'estança a Lima només han sigut una parada tècnica, necessitava re compondre la moto i refer la ruta en funció de la climatologia a la zona amazònica, l'estabilitat dels països que vull veure, en especial Bolívia, que passa per moments convulsos i els punts interessants per visitar, així doncs en el transcurs del matí, he passat bona part del temps a la meva habitació configurant les diferents opcions de ruta pels pròxims dies. A la tarda vaig a buscar la moto al taller, a punt de les petites reparacions a fer.

Deixar Lima m'ha costat una bona estona, la Ciutat és molt populosa i amb un extraradi molt ampli, el transit està col·lapsat i es fa veritablement difícil avançar d'una manera mínimament àgil. Els suburbis es van degradant a mesura que t'allunyes del centre de la Ciutat i hi ha molts turons propers on s'amunteguen habitatges molt precaris, amb cap urbanització i amb pocs o cap servei. Un cop deixo l'àrea d'influència de Lima, el desert plana en tota la ruta, llarguíssimes rectes sobre un mar de sorra juntament amb un dia gris, sense sol, fan la ruta molt avorrida I monòtona. Paro a posar gasolina entre Lima i Huarmey, la meva destinació final de l'etapa d'avui, aproximadament a mig camí cap a Trujillo, que és on vull quedar-me un parell de dies per visitar la ciutat i els seus voltants. M'atura la policia de trànsit i em demana la documentació de la moto i l'assegurança, els hi entrego i tot està correcte, continuo i al cap de pocs quilòmetres una altra patrulla em torna a aturar i em demana el mateix, altre cop faig el mateix tràmit sense cap altre problema; possiblement aquesta sigui l'ordre que els hi han donat pel dia d'avui. Al migdia he arribat a destí, el poble no té altre interès que per fer parada una nit, dino a la plaça principal i a la tarda m'acosto al port, mentre faig fotografies, una família de pescadors estableix conversa amb mi, com ja és normal els encurioseix la moto i em pregunten pel meu viatge, sense comprendre massa el llarg trajecte i el temps fora de casa.

Vaig a buscar la moto al pàrquing que em va aconsellar ahir la mestressa de l'hostel on m'he quedat a passar la nit i cerco un lloc on em canviïn la bombeta de la llum curta, que ahir es va fondre, recorro un parell o tres de llocs i cada un em dirigeix al següent, al final haig d'esperar que obrin el que sembla que té la solució i aprofito per esmorzar en una parada al carrer. El taller és botiga de recanvis també, però no tenen bombetes com la que necessito i utilitzo la que porto de reserva, es genera una expectació al meu voltant mentre el mecànic fa la feina, no em cobren res.

Inicio, ja preparat, la ruta cap a Trujillo, sota un dia gris com ja és de costum en aquesta zona, l'autopista s'alterna en carretera de dos carrils quan arriba a un poble o ciutat, el recorregut és lleig, avorrit. Travesso Chimbote, una petita ciutat i l'anarquia en la conducció que tenen en aquest país, col·lapse els carrers, sembla que ningú pensi més que en si mateix, giren, paren, arranquen sense tenir en compte la resta de trànsit. Arribo a Trujillo i m'instal·lo a l'hotel, un allotjament còmode i sorprenentment a un baix cost.
El centre històric de la ciutat és bonic, la plaza de armas i els seus voltants estan plens de gent que passeja i gaudeix de l'inici del cap de setmana, l'entorn el formen la catedral, la casa Urquiaga, un hotel i diversos edificis governamentals d'estil colonial i amb les façanes perfectament conservades, igualment com en els carrers adjacents.

A prop de Trujillo hi ha el centre arqueològic de Chan Chan, una ciutat de fang construïda pel regne de Chimú al voltant de l'any 1300, palaus, carrers, sitges i altres edificacions són a dins aquesta gran ciutadella preincaica i actualment Patrimoni de la Humanitat, faig la visita amb un guia i conjuntament amb altres persones de parla hispànica, que ens explica les característiques i l'organització d'aquesta civilització. Una mica més al nord hi ha la platja de Huanchaco, una petita població turística que rep molta gent, pròpia i forana, per gaudir dels seus restaurants on serveixen bon peix i per veure els caballitos de totora, unes embarcacions molt petites i lleugeres fetes amb aquest vegetal.

L'altre centre arqueològic important de Trujillo són les Huacas del Sol y la Luna, corresponent a la cultura mochica i que va tenir el seu període entre els segles I aC i el IX dC, per tan anterior a la cultura Chimú i òbviament a l'Inca. La Huaca del Sol era un edifici administratiu, d'uns deu pisos d'altura i de forma piramidal; hi ha molt poca excavació arqueològica feta en aquest sector i se sap que una part important va ser destruïda pels espanyols. La Huaca de la Luna és un temple, situat a uns cinc-cents metres de la Huaca del Sol, era un lloc de culte politeista i de sacrificis humans, les sales estan decorades amb frisos en relleu i policromats, representant a les divinitats, als guerrers vencedors i als vençuts. Entre les dues Huacas hi havia la ciutat que es mostra ben urbanitzada amb avingudes, carrers i places ben traçades, el que demostra que era una societat ben organitzada social, políticament i religiosament.

La ruta de Trujillo a Chiclayo no és molt llarga, poc més de dos-cents quilòmetres separen les dues ciutats, el paisatge és similar al de tota la costa peruana, malgrat que al voltant dels rius s'hi cultiva arròs que canvia totalment el panorama ressec del desert pel verd dels arrossars inundats. Una trentena de quilòmetres abans de Chiclayo hi ha un encreuament que dirigeix a Zaña, agafant la carretera a mà dreta arribes a un petit poble que va ser ocupat pels espanyols sobre un assentament indígena, la proximitat del riu i la fertilitat de les terres va fer prosperar la població; la gran quantitat d'esclaus d'origen africà portats pels espanyols fa que bona part de la població actual, sigui descendent d'aquells africans. La prosperitat de Zaña, va atraure la pirateria, que va envair la ciutat i va provocar una emigració posterior de molta de la seva població, però el declivi més gran bé provocat uns anys més tard per una inundació, les aigües del riu arrasen la població i destrueixen tot el que troben al seu pas. Queden a Zaña, les ruïnes de les moltes esglésies i convents que hi havia als segles XVII i XVIII i que ara és l'atractiu de la vila.

Chiclayo és la quarta ciutat del país, faig parada aquí per poder veure el lloc arqueològic de Sipan i les tombes reials que hi ha a la proximitat; corresponents a les cultures precolombines. De moment aquesta tarda he fet un vol pel centre per descobrir la catedral i el seu ambient comercial.

A tretze quilòmetres de Chiclayo hi ha Lambayeque, un poble que té dos museus molt importants, ben documentats, ben exposats i amb peces úniques de les cultures precolombines; un, és el Museo Tumbas Reales de Sipán, inaugurat el dos mil dos i situat en un edifici en forma de piràmide truncada amb l'accés per la part superior mitjançant una rampa, on s'inicia el recorregut de les sales, distribuïdes en tres plantes i acabant a la planta baixa, a l'estil de les edificacions de la cultura Mochica; mostra una reproducció de la tomba del Señor de Sipán, del segle III, les joies, les ceràmiques que contenien aliments per l'altra vida, l'aixovar funerari i altres peces corresponents a la vida del governant i guerrer i de la seva cort.

L'altre és el Museo Arqueologico Nacional Bruning, més generalista sobre les cultures Lambayeque, Moche, Chavín, Vicús Inca, entre altres, i exposa nombroses peces d'orfebreria, ceràmica i teixits, així com diorames explicatius de la vida quotidiana d'aquestes cultures.

El coneixement d'aquestes cultures, avançades i organitzades em fa pensar en l'ensenyança esbiaixada que ens varen donar a l'escola primària sobre el Descubrimento de América i la "civilització" que els espanyols varen donar als "salvatges".

Deixo passar la tarda tranquil·lament a l'hotel, al vespre, en Carlos, el mànager de l'establiment, amb el que hem connectat molt positivament, em diu que té un amic que és motorista, amb el que surten conjuntament per fer rutes de "off road", i en saber que un viatger estava allotjat a l'hotel volia tenir una xerrada per conèixer la meva experiència i saber detalls del meu viatge, he acceptat molt gustosament i amb una copa de rom a la mà hem encetat una agradable conversa que s'ha perllongat una bona estona en el transcurs del vespre.