La selva Amazònica. Perú

Bagua

Riu Marañon.

Hostal a Nuevo Tingo

Fortalesa de Kuelap. (I les cinc següents)

Nueva Cajamarca.

Cascades d'Ahuashiyacu

Riu Huallaga

Laguna Azul. Sauce.

"Balsa flotante"

Ruta a Pucallpa

Parada per a dinar

Catedral de Pucallpa

Mercat a la riba del riu. Pucallpa

Laguna Cashivococha

Mercat de Nanay. Iquitos.

Embarcador de Nanay

Riu Amazonas.

Boa Arcoiris

Alba al riu Amazonas

Tucan

Oso perezoso

Anaconda

Comunitat Yaguas

Tempesta al Amazonas

Parada en el cami

Mercat de Tingo Maria

Cueva de las lechuzas

Laguna de los Milagros

Cerro de Pasco. 

Ticlio

Mentre preparo l'equipatge, sento ploure, surto al carrer i efectivament cau una pluja lleugera. No esperava que plogués arran de costa, tanmateix sí que ho podia fer en travessar les muntanyes o bé ja arribant a destinació a Bagua, a prop de la selva. Poso el forro impermeable a la jaqueta i començo la ruta d'avui que virarà cap a l'interior per anar a buscar les zones humides selvàtiques i deixar el desert de la costa. Ja des dels primers quilòmetres el panorama canvia totalment del vist fins ara, travesso terres fèrtils, i a poc a poc vaig acostant-me a la serralada, els núvols s'han escampat només sortir de la ciutat i fa sol, malgrat que dalt dels cims se'n veuen alguns d'amenaçadors. La carretera, tret d'alguns petits trams que no estan en bon estat és molt agradable de seguir-la, corbes ben peraltades i un pendent constant que culmina en un coll a dos mil cent cinquanta metres, per tornar a baixar seguint les valls dels rius. Gaudeixo conduint, però haig d'anar amb compte, ja que darrere d'una corba pots trobar-te una vaca, un porc, o un escampall de pedres producte d'una esllavissada del talús. De cop comença a ploure i cau un xàfec intens i curt que fa augmentar la xafogor, no em paro però fins a uns quants quilòmetres més endavant en un encreuament de carreteres on hi ha diversos llocs que preparen àpats. Ja estic a prop de destinació i penso en què la ruta d'avui no té res a veure amb les que he fet els dies anteriors, aquí hi ha humitat, calor i paisatge verd.

Esmorzo tranquil·lament al pati de l'hotel i preparo alguns punts per veure a la ciutat, en un moment que estic repassant la moto, se m'acosten dues persones que són periodistes d'una emissora local, em pregunten pel meu viatge i em sol·liciten fer-me una entrevista sobre la meva experiència i sobre la meva visió del Perú, cultural, paisatgística, i gastronòmica, accedeixo si ells consideren d'interès el que jo els hi pugui explicar i tenim una conversa davant a la gravadora. L'emetrem avui, a l'una, em diuen i ens acomiadem, amb el desig de tota classe de sorts pel meu viatge.

Dono un vol pel poble, m'acosto a la riba del riu Utcubamba, i m'adono de la fertilitat d'aquestes terres al costat de la riba, dino en un local freqüentat per parroquians i a la tarda arribo fins a Pongo de Rentema, on conflueixen l'Utcubamba amb el cabalós riu Marañón, que és un dels principals tributaris del riu Amazones en els seus primers quilòmetres de recorregut. Els terrenys riberencs són plantacions d'arròs, els pagesos, llauren i planten el cereal i els camps tenen un verd intensíssim.

Abans de les vuit del matí ja estic en ruta, direcció cap a Nuevo Tingo, segueixo la vall del riu Utcubamba on se succeeixen petits pobles agrícoles en mig de les muntanyes que cauen verticalment en una vall profunda i estreta, és realment un paisatge molt bonic, el verd s'enfila fins als cims i conjuntament amb la carretera que majoritàriament està en bon estat, fa la conducció molt agradable. Arribo a Nuevo Tingo a mig matí, aquí tinc una habitació en un alberg molt agradable que el porta una parella jove d'Estrasburg, immediatament em canvio de roba i em dirigeixo cap al bus d'enllaç que m'ha de portar en un curt trajecte al peu del telecabina i que salvant la gran vall i mil metres de desnivell, et deixa a l'inici del corriol que porta fins a la Fortalesa de Kuélap.

Kuélap és una ciutadella fortificada corresponent a la cultura Chachapoya i que va ser ocupada des de l'any 500 fins al 1570. Està situada a la cresta del turo Barreta a tres mil metres d'altura i la seva organització comprenia habitatges, temples i edificis polítics. Els seus murs perimetrals s'alçaven en alguns llocs fins a vint metres d'alçada i els seus habitatges eren de forma circular amb parets de pedra tallada i amb un sostre vegetal de forma cònica. El conjunt ocupa una extensió de set hectàrees i està descrit com a Zona Arqueológica Monumental.

El dia s'ha anat ennuvolant fins a deixar caure una pluja no massa intensa que en prou feines molestava, la temperatura dalt el cim, era fresca, però en tornar a baixar fins al poble ha tornat a ser molt agradable. Sopo un menú vegetarià en el mateix alberg i preparo la ruta de demà abans d'anar a dormir.

El sol entra per la finestra del meu quarto abans que toqui el despertador, perfecte, penso, malgrat que el temps en aquesta zona tropical canvia amb molta rapidesa. Esmorzo les delicioses creps que han preparat la parella que regenta l'alberg, carrego la moto i emprenc ruta de retorn fins al poble de Pedro Ruiz, per poder agafar la carretera 5N en direcció cap a l'est; a la gasolinera del poble, empleno el dipòsit de la moto i poso la capa impermeable a la jaqueta, s'endevina pluja a la muntanya. La carretera enfila cap a la serralada, travesso uns paratges forestals molt frondosos, la pluja fa acte de presència però no és massa intensa, de fet és intermitent, condueixo amb molta prudència; passada la Laguna de Pomacochas torna a ploure i aquest cop amb molta més intensitat, la jaqueta aguanta bé però no he posat la capa impermeable als pantalons i al cap d'una estona l'aigua ha calat completament; per la carretera travessen dolls d'aigua que baixen de la muntanya, tantejo amb el peu l'adherència de l'asfalt i em recorda que haig de portar el gas i el fre amb molt de tacte, giro un revolt i trobo un autocar que ha sortit de la carretera i ha queda estintolat al talús de la muntanya, no deu fer gaire estona, els passatgers són a peu de carretera aguantant la intensa pluja que cau, no sembla haver-hi lesionats, hi ha tres o quatre pickup's que han parat i jo continuo, encara amb més prudència, si cal. Els quilòmetres passant lentament a la velocitat que vaig, però puc accelerar una mica en sortir de les muntanyes i parar la pluja, no massa estona però, perquè s'hi torna a posar. Decideixo parar a Nueva Cajamarca, no era la meva destinació però vaig moll i incòmode, tot i que no fa gens de fred, tot al contrari, molta xafogor. Trobo un hostal a peu de carretera a la sortida de la ciutat, demano una habitació, em canvio de roba i una moto taxi em porta fins al centre per dinar. A la tarda repasso, altre cop els caragols del suport del top case, que tornen a estar fluixos, no tinc volanderes de blocatge ni puc fer força amb les eines que porto, però em fa por que es trenquin altre cop els caragols i perdi la maleta.

He estès la roba per l'habitació i eixugat tot el que portava a les butxaques, i espero que demà tingui un dia més tranquil, tot i que les previsions meteorològiques d'aquesta zona donen pluja cada dia.

Continuo la ruta que vaig avortar ahir, surto però amb el cel cobert i amb núvols baixos que tapen les muntanyes properes, ha plogut tota la nit. La primera part de l'etapa fins a Tarapoto és planer i el temps es va aclarint; a l'hostal on he passat la nit no oferien esmorzar i paro a menjar quelcom en un petit poblet un cop fets uns quants quilòmetres; m'assec sota el porxo que empara una petita botigueta de queviures i compro uns brioixos, unes galetes de coco i un suc de taronja que vaig menjant mentre descanso; s'acosten uns treballadors d'una obra propera i pregunten les mateixes qüestions que fa molts de mesos vaig contestant a tots els curiosos que s'apropen. Abans de marxar repasso el suport del top case i veig que el caragol que vaig repassar ahir s'ha trencat, tot plegat s'aguanta ara pels dos caragols laterals, ho lligo amb brides per evitar que es mogui i apunto mentalment portar la moto a un taller quan sigui a destinació. Segueixo i vaig passant poblets amb curiosos noms indígenes, la carretera es recaragola ara per travessar una carena, l'asfalt és bo i sec i puc conduir com a mi m'agrada, a diferència d'ahir. L'arribada a Tarapoto és fluida i en poca estona estic a la porta del meu allotjament. Fa calor i el fet de portar l'equip impermeable m'ha fet suar de valent.

Em vesteixo de civil i cerco un lloc per a dinar i la tarda l'aprofito per fer una primera exploració de la ciutat.

Localitzo una illa de cases on hi ha molts tallers de motos, tots tenen el mateix aspecte, una planta baixa amb un teulat de xapa i els justos mitjans per arreglar motos petites, a prop també cases on venen els recanvis més elementals. Entro intuïtivament, en el que em sembla més adequat sense valorar res més; el mecànic està assegut a la porta esperant l'encàrrec d'algun client, li dic si pot arreglar-me el suport del top case i li explico el que necessito: substituir tots els caragols que el subjecten per altres acerats, d'alta resistència i amb volanderes de blocatge, immediatament accepte, entrem la moto al taller, desmunta el suport i tots els elements que impedeixen accedir-hi, em dóna un caragol per a mostra i m'indica la botiga on en despatxen de nous, em proveeixo els perns i metòdicament iniciem el muntatge de nou, aparentment ha quedat ben fixat i espero que aquests siguin prou resistents per aguantar les vibracions de carreteres dolentes i dels exagerats limitadors de velocitat que hi ha sobre l'asfalt a l'entrada de cada poble.

Entre una cosa i l'altra s'ha fet gairebé, l'hora de dinar, ho faig en un petit local del centre i en acabat em dirigeixo a les cascades d'Ahuashiyacu, a quinze quilòmetres del centre per una carretera revirada que puja per una vall selvàtica preciosa; a peu de carretera hi ha l'entrada a un camí empedrat que arriba fins a la gorga de l'imponent salt d'aigua en pocs minuts de caminada, gaudint d'una vegetació exòtica i exuberant.

A la Plaza de Armas, el centre neuràlgic de la ciutat, hi ha una agència de viatges que ofereix un Tour al Parc de Pacaya Samiria, entro a preguntar en què consisteix i quins són els serveis que donen, de fet anar a la selva i veure la flora i fauna era un dels objectius que tenia per l'interior del Perú. Miraré d'encaixar la visita pels pròxims dies.

Agafant la carretera 5N en direcció sud i després d'uns quaranta quilometres hi ha un pas on es pot travessar el riu Huallaga amb una "balsa flotante" segons la denominació local. Es tracta d'una plataforma amb un motor forabord apta per travessar el riu amb vehicles. El riu, té una amplada d'uns dos-cents cinquanta metres i porta un gran cabal d'aigua que baixa a bona velocitat, la plataforma, navega tot el temps a contracorrent i pràcticament a la mateixa velocitat que baixa l'aigua, virant lentament cap a la riba oposada. El passatger, quan pren per referència la riba, té la sensació de no estar en moviment, però si el que mira és el corrent de l'aigua la sensació és d'una gran velocitat. Arribat a l'altre costat, una pista de setze quilòmetres condueix a la petita localitat de Sauce, a la riba del llac del mateix nom, malgrat que comercialment li diguin "Laguna Azul"; és un lloc turístic per la seva bellesa paisatgística i la tranquil·litat del voltant. Hi he arribat a mig matí, passejo per la riba i gaudeixo de la zona.

Havent dinat, re emprenc el camí de tornada cap a Tarapoto, vaig a l'agència que oferia el tour a la reserva de Pacara Samiria i no puc contractar la sortida, ja que requereixen un cert temps d'anticipació, no em preocupa però perquè des de Pucallpa i altres punts també puc fer visites a la selva amazònica.

Muntar les maletes i l'equipatge de la moto m'ha portat una bona estona i tot que m'he llevat aviat, no em posava en ruta fins a les deu del matí; quan he sortit de Tarapoto plovia i ho ha fet durant mitja hora, després ha amainat i a poc a poc ha sortit el sol fins a fer-se abrasador. La carretera està en obres i els talls de la circulació són freqüents, en algun cas ha sigut en les dues direccions durant més d'una hora, però la gent s'ho agafa bé, els que ens hem trobat atrapats a prop meu hem fet petar la xerrada i l'estona ha passat entretinguda. La ruta de totes maneres ha sigut molt bonica, l'intens verd dels camps i els boscos m'han acompanyat tota l'estona i el terreny ha combinat planer i muntanya. A mitja tarda paro a Tocache, després de tres-cents quilòmetres de ruta, m'allotjo en un hostal per continuar demà fins a Pucallpa, a la porta de la selva.

A la sortida de Tocache la carretera està tancada temporalment, com ahir, hi ha un horari de pas a les obres d'asfaltat, espero cinquanta minuts xerrant amb els altres conductors i un cop ens donen pas, inicio la marxa per un paviment fangós en alguns trams i amb grava solta en altres durant uns quinze quilòmetres, sota la pluja i amb força dificultat per avançar; deixada la zona d'obres la carretera és bona a excepció d'alguns punts on no hi ha asfalt o bé les esllavissades han enterrat part de la calçada en algun cas o al revés , el paviment ha cedit en el talús cap al riu. Penso que en els projectes de construcció d'aquestes carreteres, no van tenir en compte els estudis geotècnics adequats, ja que aquestes alteracions són molt freqüents i sovint sense advertència prèvia. Quan les terres baixen de la muntanya i envaeixen la ruta, alguns veïns, voluntàriament amb les seves pales i carretons, obren pas amb un feixuc treball manual per restablir un mínim espai, i així puguin circular els cotxes, per això, esperen una propina dels conductors, que no tots donen. Quan el paviment ha cedit, normalment s'ha format un enorme forat d'uns quants metros cúbics que simplement queda aïllat per una tanca, en el millor dels casos. La retolació a aquestes incidències a vegades és prou curiosa en el seu redactat, ja que, "zona de asfalto de calidad limitada" vol dir simplement que no hi ha asfalt ni cap mena de paviment estable i que els clots són de dimensions descomunals, "zona de hundimientos" significa que el paviment està molts centímetres per sota del seu estat primitiu i amb "carril cerrado" volen fer entendre que el "carril" ha desaparegut muntanya avall i que durant uns quants metres la carretera només té una sola via. Aquesta situació anòmala de l'estat de carreteres, que estan fetes, sembla ser, des de fa ben poc temps, no es corregeix ràpidament, ja que la vegetació ja ha crescut en aquestes zones malmeses.

La pluja persisteix i mirant el cel no sembla que vagi a parar, tot al contrari, l'aparença és que la situació empitjorarà, tant és així que paro en el primer lloc que trobo on puc prendre un cafè i descansar una estona; em poso els pantalons d'aigua i continuo, la pluja s'intensifica i haig de conduir amb molta precaució.

Una nova parada interromp la meva ruta, ara però, no veig cap senyal d'obres ni gent treballant ni maquinària a la carretera, si molta gent que bada cap a un lloc concret de la cuneta, pregunto a un jove que passa i amb un to molt burleta i simple em diu: - "que le han pegado dos tiros a un tio". Espero, amb la preocupació de saber si estic entrant en alguna zona conflictiva, mentrestant s'acosta un jove cap a mi, molt més amable i educat que l'anterior i m'explica que avui, la policia i els jutges, estan fent la reconstrucció d'un crim que hi va haver aquí fa tres mesos.

Continuo la ruta, encara sota la pluja, ara en una zona muntanyosa on grans cascades d'aigua cauen arran de carretera i vessant al cabalós riu. Faig una parada per dinar en un senzill "restaurant" de carretera, bàsicament és un cobert amb una cuina on et serveixen un menú elemental;  sembla a la represa que ha parat de ploure, faig una cinquantena de quilòmetres amb la carretera seca i gaudeixo d'aquest parèntesi, però ja se sap que al tròpic mai hi ha res segur i efectivament torna a caure un gran xàfec abans no he arribat a Pucallpa.

Deixo tot l’equip d’anar en  moto a la bugaderia de l’hostal, la pluja d’ahir i el fang que llançaven els vehicles que tenia davant, van acabar de deixar la jaqueta i els pantalons indecents.

Em guarneixo amb un barret i surto al carrer, avui fa sol i molta calor, arribo fins al Museo Manuel Rivas, on hi ha una petita exposició d’escultures de essers mitològics amazònics, fetes amb arrels de Renaco, un arbre de ribera i que l’autor exposa en el segon pis d’una casa cèntrica de la població. Tot seguit m’acosto a la riba del riu Ucayali, hi ha el mercat del peix i també els embarcadors on surten bots i vaixells transportant passatgers i mercaderies al llarg del riu. Hem quedo mirant l’intens corrent que hi ha i la forma de navegar de les diferents embarcacions que l’han de vèncer molt a poc a poc o es veuen empeses pel mateix, agafant gran velocitat. La zona portuària es rònega, bruta, poc amable pel passeig, diferents locals ofereixen àpats amb una higiene mes que dubtosa i l’ambient, en ple migdia, em sembla poc recomanable. A la zona del mercat xarlatans amb la seva megafonia a tot volum ofereixen remeis que asseguren curar la ceguesa i el càncer, i d’altres demanen  ser escoltats per obtenir la salvació eterna.

M’acosto altre cop cap el centre de la ciutat i veig com s’acosta una tempesta que no tarda ni cinc minuts a descarregar un intens ruixat que m’obliga a protegir-me sota el voladiu d’un balcó i tal com ha arribat ha marxat, torna a lluir el sol i la xafogor es molt intensa.

Abans de sortir cap a les Lagunas, organitzo l'excursió que des d'aquí em portarà a Iquitos, la ciutat més gran del món on no es pot arribar per via terrestre, compro un vol, reservo una habitació en un hostal i contracto un tour que em portarà tres dies pels llocs més emblemàtics del riu Amazones i poder veure la flora i fauna, paisatges i les tribus natives. Són les onze, aproximadament, quan em dirigeixo cap a Laguna Cashibococha Laguna de Yarinacocha, són dos llacs als afores de Pucallpa en una zona rural on la població viu en unes senzilles cases de fusta. Ja cap a l'hora de dinar, torno a la ciutat i cerco un lloc per fer l'àpat. Avui la calor és elevada i estar-se al carrer és fatigós, havent dinat, em refugio a la meva habitació i preparo l'equipatge pels pròxims dies a la selva.

Deixo la moto i part de l'equipatge a l'hostel de Pucallpa i amb una bossa i l'indispensable per passar tres dies a la selva, surto cap a l'aeroport. Una moto taxi travessa el caòtic trànsit de la ciutat i en deu minuts, em deixa a la terminal aèria.

El vol cap a Iquitos dura una hora escassa, l'aproximació a la ciutat és fantàstica, els rius Nanay, Itaya i el colós Amazones inunden la planícia selvàtica, els meandres vistos des de l'aire semblen una serp que s'arrossega sobre el tapís verd.

Iquitos, està en zona equatorial i a poc més de cent metres d'altura sobre el nivell del mar, la humitat és molt elevada pel que la sensació de xafogor és molt intensa.

M'allotjo en un hostel i em prenc una estona de descans abans d'anar a veure el centre de la ciutat. La zona de la Plaza de Armas i El Bulevard em sorprenen pel seu comerç, animació i oferta gastronòmica i em plauen especialment, no ho havia trobat a cap altra ciutat de les visitades anteriorment. Passejo pel malecon a la riba del riu Amazones, és una zona agradable, hi ha terrasses de bars on poder prendre un refresc o un deliciós Pisco Sour i també diferents restaurants on poder degustar una cuina més sofisticada que els típics llocs de menjar d'altres ciutats.

Puntualment el guia de l'empresa que havia contractat per fer un vol per la selva em passa a buscar al meu hostel, anem a la seva oficina per finalitzar els tràmits burocràtics pendents i ens dirigim cap a l'embarcador de Nanay a vint de minuts de moto taxi; a peu de l'embarcador hi ha un curiós mercat de peix i queviures amb la mercaderia ben exposada i amb llocs on fer un àpat del qual vénen directament de les parades. Aquí, una barca que comparteixo amb altres viatgers que fan la mateixa ruta, empren la navegació riu avall fins a la confluència del riu Amazones i segueix uns trenta quilòmetres fins a l'alberg que hi ha al mig de selva. El trajecte em fascina, naveguem relativament a prop de la riba esquerra i podem observar la vida de les comunitats que hi viuen, els seus ramats de búfals d'aigua, les cases de fusta amb sostre de palma i la selva. La barca entra en un canal que ens apropa fins a l'alberg, para en un embarcador i caminem uns deu minuts per arribar a una esplanada on hi ha una sèrie de cabanyes repartides entre zones comunes, menjadors i habitacions. Immediatament després d'instal·lar-nos sortim a fer un primer contacte a l'entorn. Havent dinat sí que emprenem un trekking pel mig de l'espessor selvàtic, plou encara una mica, després de la intensa tempesta que ha caigut dues hores abans, les botes d'aigua que m'ha cedit em protegeixen del fang i l'aigua que inunda bona part del sol, l'espessa vegetació filtra la llum, però el verd intens és ben viu, caminem per un minúscul corriol i quan és necessari, el guia obre pas amb el seu matxet; observem plantes, bolets, arbres gegants amb extenses arrels superficials, insectes, papallones i de cop, una gran boa arco iris de més de tres metres d'allargada travessa el camí, la troballa és excepcional, ja que és molt difícil de veure, igual que l'anaconda. Els recs van plens d'aigua i travessar-los per damunt d'un tronc moll no és tasca fàcil, continuem caminant fins a tornar a l'alberg, gairebé amb l'última llum del dia.

Abans de sopar tornem al bosc, els sorolls de la selva es multipliquen i es poden veure també alguns animals que de dia no surten, tornem cap a casa al cap d'uns quaranta o cinquanta minuts i hem pogut veure taràntules, petits rosegadors i alguna papallona nocturna.

Escric això ja havent sopat i escoltant la simfonia de sons selvàtics que entren a la meva cabanya, grills, granotes, ocells, ...

Vaig anar a dormir poc després de les nou i m'he llevat a les cinc, el canvi d'horari m'ha trasbalsat una mica el son, però he dormit bé. Tot punt clareja quan ens dirigim cap a l'embarcador per anar cap a unes llacunes, que en aquesta època que el riu va més ple, estan comunicades amb el corrent principal; aquí per l'abundància de peixos es poden veure els dofins rosats i els delfins grisos, però jo no he tingut gaire sort i només els he pogut veure fugaçment, malgrat tot, la sortida matinera ha sigut molt bonica, ja que l'entorn era preciós, la natura en estat pur il·luminada pels primers rajos del dia. A la riba, aliens a nosaltres, uns pescadors llencen les seves xarxes a l'aigua per poder recuperar algun peix.

A la tornada esmorzem i tot just acabat, tornem a l'embarcador per agafar aquest cop una petita canoa a rem i recórrer un dels canals que envolten el nostre alberg; aquesta via fluvial travessa el bosc i comunica algunes comunitats properes; aquí veiem algunes aus de vius colors, groc, vermell, taronja, blau, que es mostren esplendoroses quan emprenen el vol, igual de fascinant és seguir unes papallones d'un intens color blau.

Al migdia ha arribat més gent que s'uneix amb mi, fins ara, les activitats les feia jo sol amb el guia i a l'alberg compartíem àpat amb una parella de València molt agradables i simpàtics; els nouvinguts són un noi jove de Taiwan, dos nois holandesos i un matrimoni mexicà, tots fent bona companyia. Havent dinat, tots anem fins a La Isla de los Monos, a trenta minuts de navegació riu avall on una associació es cuida del centre d'acollida i recuperació de primats que hi ha i a on podem veure una gran varietat de diferents espècies de simis que procedeixen de donacions o bé d'individus que necessiten recuperació i que, un cop estan en bones condicions de viure en llibertat i han pogut aparellar-se, tornen a la selva o a algun altre hàbitat que sigui més adient. La visita resulta interessant i és una tasca lloable mes i quan moltes tribus indígenes els cacen per a la seva subsistència.

Com a anècdota i ja per segona vegada des de l'episodi de l'orangutan a l'illa de Sumatra, he hagut de barallar-me amb un mico que volia prendrem la motxilla en un moment de confiança i fiant-me de la seva docilitat. Durant el trajecte de tornada tenim darrere nostre una tempesta que cau damunt el riu i davant nostre també, nosaltres estem navegant en mig d'una illa de calma amb les fosques visions davant i darrere nostre, però sense pluja.

Abans de sopar encara hem tingut temps de fer un passeig nocturn amb canoa pels voltants i intentar veure la fauna més activa a aquestes hores.

M'ajunto amb els nou vinguts a les cinc del matí per tornar a veure els dofins rosats, gairebé de fosc encara, naveguem contra corrent per la riba esquerra de l'Amazones fins a les llacunes; l'absència de núvols fa que gaudim d'una sortida del sol preciosa i que els colors de la vegetació riberenca siguin molt més vius. A les llacunes, avui tinc més sort i puc veure exemplars de dofins, també estan més actives les aus aquàtiques que es capbussen per aconseguir el seu aliment. A l'hora d'esmorzar tornem al campament per tornar a marxar un cop fet l'àpat; ens dirigim riu amunt per veure una reserva d'animals que necessiten atenció, aquí trobem una tortuga prehistòrica, papagais, tucans, monos i per fi, l'anaconda, un exemplar de quatre metres de llarg que uns pescadors varen trobar a les seves xarxes i que aquí, un cop recuperada tornaran al riu; seguim amb la barca i a prop ens aturem per pescar piranyes, un embarcador ens serveix de base per la nostra experiència, jo en trec dues de l'aigua i les torno vives al riu. Les piranyes són peixos carnívors amb una potent mandíbula d'afilades dents que han alimentat molt la literatura escrita i cinematogràfica però la realitat és lluny de la ficció i els natius es banyen en el mateix lloc on nosaltres pescàvem.

Continuem riu amunt fins a la comunitat indígena dels Yaguas, són autòctons de la zona i reben viatgers al seu poblat per ensenyar-los les seves formes de vida, com eren els seus costums, les seves danses, les armes de cacera i la seva artesania, malgrat que ara, evidentment, s'han acomodat a les opcions que els hi dóna el progrés. Veiem la representació d'una dansa de benvinguda i ens ensenyen el funcionament de les sarbatanes que utilitzen per a la cacera, ens fan una demostració i ens deixen provar la nostra punteria, disparant un dard contra un tòtem.

Tornem cap al campament per a dinar i en acabat, una barca ens torna cap a Iquitos al matrimoni mexica i a mi. Els holandesos i el senyor noruec amb el seu fill, es queden al campament. En el trajecte observo la tempesta que cau riu avall i mirant a proa en veig venir un altre que s'acosta i que no tardarà a descarregar al cim dels nostres caps. Així és, en poca estona s'ha ennegrit el cel, el vent s'ha fet més violent i una tromba d'aigua es desploma sobre nosaltres, la visibilitat s'ha reduït enormement i les onades que s'han format obliga a la barca a navegar molt a poc a poc i a prop de la riba fins a haver-se de refugiar en un embarcador conjuntament amb altres embarcacions. El vent bufa fort i fa petar amb contundència una barca amb l'altre, el motorista ens explica que navegar amb pluja per l'Amazones no és perillós, però si quan el vent aixeca aquestes onades que poden tombar fàcilment la barca. Estem prop d'una hora aturats fins que el vent s'encalma una mica, les aigües tornen al seu lloc i nosaltres continuem el camí. A Nanay desembarquem, m'acomiado dels mexicans i vaig cap al meu allotjament.

Ahir va ser un dia intens des de molt aviat al matí i al vespre vaig voler aprofitar l'oferta gastronòmica que m'oferia la ciutat d'Iquitos, arran del malecon o El Bulevard, com li diuen ells, prendre un Pisco Sour i menjar "lagarto", denominació local del caiman. Bona experiència gastronòmica per l'últim dia.

Aquest matí m'he llevat descansat, només havia d'esperar que m'entreguessin la roba que vaig deixar a la bugaderia, fer l'equipatge i anar cap a l'aeroport. El vol surt amb una hora i quaranta-cinc minuts de retard, els procediments d'embarcament són manuals i una mica desorganitzats, cosa que provoca encara més retard en l'enlairament de l'avió.

A Pucallpa em dirigeixo directament a l'hostel que vaig estar a arribar-hi per primer cop i a on tinc la moto. M'acomodo i provo d'engegar-la i tal com sospitava la bateria està baixa de càrrega i la moto no es posa en marxa, demà miraré un mecànic que la carregui; surto al carrer i cerco una oficina d'assegurances per poder renovar la de la meva moto i tampoc ho aconsegueixo, em diuen que allà és una delegació i que per estrangers hauria d'anar a l'oficina principal a Lima, em sembla una mala excusa però no li discuteixo. Em posaré en contacte amb la companyia que vaig contractar en primer lloc i demanaré que em renovin la que m'ha caducat.

Havent sopat em poso a organitzar els pròxims dies, mirar el correu i baixar les fotos i vídeos que he fet aquests dies, em quedo però sense poder fer la majoria de les coses perquè avui, no funciona internet.

Demà serà un altre dia, penso.

Ha plogut intensament tota la nit, i part del matí. Avui és un dia que dedico a organitzar-me, necessito solucionar l'assegurança de la moto, carregar la bateria i també restituir saldo a la meva targeta telefònica. Acabat l'esmorzar surto al carrer en cerca d'un mecànic, el trobo a dues illes d'on estic i immediatament bé per desmuntar-me-la i endur-se-la per carregar, també aconsegueixo carregar de megabytes la targeta telefònica i al final puc parlar amb la companyia d'assegurances que em diuen que en cap de setmana no poden fer la renovació, però em prometen que dilluns, sense falta a primera hora del matí, em diran quelcom. Espero que siguin així...

Bona part del dia l'he passat a la meva habitació fent tasques d'organització i classificació de fotos i vídeos. Penso també, que haig de quedar-me un dia més aquí, necessito tenir reservat els llocs que volem anar per Nadal amb l'Esther i, a més, em sobren dies per poder arriar a Lima.

Al vespre vaig a la plaça a sopar, avui és dissabte i la gent ha sortit a esbargir-se. Hi ha una petita fira dels productors de cafè i cacau amb parades de degustació i un petit escenari on fan actuacions musicals.

Aquest matí no ha tocat l'alarma del telèfon, de fet s'ha apagat per manca de bateria, no hi ha hagut corrent en tota la nit ni n'hi haurà en tot el dia, em diuen, estan fent una reparació de manteniment a la xarxa elèctrica, tampoc hi ha l'esmorzar, "la cocina no funciona sin luz" ni un cafè! Vaig a la plaça i esmorzo un cafè un suc de mango i unes torrades amb mantega i melmelada i torno a l'hostel, m'acomodo en un distribuïdor on hi ha un sofà i una finestra que em dóna llum per poder utilitzar l'ordinador.

He estat gairebé tot el dia acabant de recopilar informació pels dies vinents, havent dinat ha tornat la llum i ara ja tinc totes les bateries carregades i les fotos i vídeos classificats i editats.

Demà torno a la carretera, d'ací a Lima tinc uns vuit-cents quilometres, els faré lentament, i esquivant la pluja que cada dia deixa anar un bon xàfec.

S'ha aixecat el dia amb clarianes que deixen passar els rajos de sol entre els núvols, però ràpidament la nuvolada agafa protagonisme, són les vuit del matí que surto de l'hostel amb la moto preparada per fer ruta cap Tingo Maria, propera parada. Penso, però, que abans de sortir de la ciutat hauria d'acostar-me a la sucursal de la companyia d'assegurances per solucionar la renovació de la meva; l'oficina és cèntrica i ben equipada com correspon a una multinacional però l'empleada que m'atén l'agafa una mica fora de joc haver de contractar una assegurança per a un vehicle estranger i sóc jo el que li haig d'ensenyar que el que demano és possible, ja que només és una renovació de la mateixa pòlissa que ja em varen fer a l'entrada al país, després d'algunes consultes i trucades telefòniques surto amb el document i emprenc la marxa. El cel s'encapota cada cop més i encara no cinquanta quilòmetres més enllà comença a ploure, paro en un lloc a peu de carretera que és una mena de botiga i bar, en un cobert de fusta i sostre de palma, demano que em facin un cafè i em guarneixo per aguantar la pluja. Continuo, travesso petits pobles agrícoles, paisatge verd, com correspon a una zona tropical plujosa i els mateixos problemes que cada dia de ruta anterior, esllavissades i talls que el paviment asfaltat ha desaparegut o no ha existit mai. M'aturo a dinar al cap de cent cinquanta quilòmetres si fa no fa en un establiment de característiques similars a l'anterior, mentre espero l'àpat parlo amb els xofers dels enormes camions que també s'han aturat pel mateix, la ruta, el temps, la moto, el camió... són els temes recurrents de conversa. La pluja m'ha acompanyat tota l'estona i sembla ara que ha parat per fer un parèntesi, però abans d'arribar a la ciutat ha tornat l'aigua.

Dono un tomb pel centre, observo les parades de Nadal que hi ha instal·lades a La Alameda, sopo i em retiro.

Sense cap lloc especialment únic o exclusiu, Tingo Maria té un encant que no tenen altres ciutats, els voltants són bonics, verds, selvàtics, la confluència dels rius Huallaga i Monzon dóna vida a la zona i la ciutat té un comerç molt actiu.

El que havia de ser només una parada per continuar l'endemà, s'ha convertit en una estada més llarga, avui he anat a veure la Cueva de las Lechuzas situada a sis quilòmetres de Tingo Maria dins el parc natural del mateix nom i en un penya-segat al límit de la selva i sobre el riu Monzon, s'hi accedeix per unes escales fins a la immensa boca de vint metres d'altura per vint-i-cinc d'amplada que dóna accés a una enorme cavitat amb estalagmites i habitada per unes aus denominades guácharos que poden fer fins a cinquanta centímetres de llarg i que dins la cova emeten uns sons que són multiplicats per l'eco de la cavitat d'una manera molt espectacular. El recorregut passa per una passarel·la de fusta i està limitat al primer tram, després la cova es fa estreta i no està habilitada per la visita. D'ací vaig al petit Zoològic que hi ha a la Universidad Nacional Agraria de la Selva i recorro els camins on tenen una col·lecció de rèptils, micos, aus i fins i tot una pantera. És un parc sense pretensions i que serveix als alumnes de la Universitat per completar els seus estudis.

Em retiro cap a la meva habitació al migdia, tot just havent dinat, ja que la calor al carrer és insuportable, per tornar a sortir on cop el sol ha baixat una mica.

A poc més de vint quilòmetres d'ací hi ha La Laguna de Los Milagros, un estany en mig d'un paratge natural i amb una àrea lúdica molt tranquil·la. El nom del lloc pot venir per l'afluència de xamans de la zona a la recerca dels elements naturals i espirituals per a les seves pràctiques. Passejo per la riba de l'estany que a primera hora del matí està molt solitari, tranquil i silenciós i torno cap a la ciutat després de fer una caminada, aquí el bullici del mercat central contrasta amb la meva anterior visita, està ple de gent que fa les seves compres a les minúscules parades dels venedors, cada un amb la seva especialitat, de fet, en aquest mercat pots comprar gairebé de tot l'essencial.

Dino als voltants del mercat i torno cap al meu hostel, avui es juga el partit de lliga entre el Barça i el Real Madrid i els activistes socials tenen previst fer actes que donin notorietat internacional als conflictes de Catalunya. Com que el partit serà retransmès per les principals cadenes esportives internacionals, m'acomodo davant el televisor per veure l'esdeveniment. Al final no ha guanyat ningú, 0-0. Espero, però, que el conflicte català no acabi igual.

Ha plogut tota la nit i aquest matí en llevar-me encara plou, després de la dutxa vaig a buscar la moto al pàrquing, esmorzo, preparo l'equipatge i surto en direcció cap a Cerro de Pasco, la pluja és lleugera i no molesta, la carretera està molla i molts dolls d'aigua la travessen, avanço per una vall selvàtica, molt espessa seguin el cabalós riu amb el corrent molt ràpid, la carretera va pujant i el riu cada cop es veu més avall, al cap d'una hora, si fa no fa, la pluja ha minvat molt i quasi no cau aigua, vaig avançant i gaudint del paisatge, la carretera és bona malgrat els freqüents esllavissaments de terres; a poc a poc deixo la selva, la vegetació ja no és tan espessa. Una mica més enllà de Chinchao, la carretera canvia de pendent i baixa fins a Huánuco, una populosa ciutat, amplia, escampada pels vessants de la vall del riu Huallaga, no em desperta massa interès i la travesso tan de pressa com em permet el trànsit, a partir d'ací, amb la carretera seca condueixo més relaxat, vaig pujant suaument fins als últims trenta quilòmetres on el pendent es fa molt més costerut, el paisatge canvia al de l'alta muntanya i arribo a destinació pels volts de les tres de la tarda, fa fresca, el termòmetre marca deu graus, estic a quatre mil tres-cents vuitanta metres sobre el nivell del mar. M'instal·lo a un hotel que vaig veure ahir a la xarxa i cerco un lloc per dinar. Cerro de Pasco és una ciutat minera, des de fa més de quatre segles, la mina a cel obert és un immens forat al centre de la ciutat de dos quilòmetres de llarg, un quilòmetre d'ample i gairebé cinc-cents metres de profunditat, de fet la mateixa mina es va "menjant" la ciutat que ha de construir barris a la perifèria i es van abandonant els pròxims a l'explotació, la contaminació de les aigües i la pols tòxica és el principal problema de la ciutat que implica greus malalties a la població. Hi ha un projecte, no executat, per traslladar la ciutat però els interessos econòmics de l'extracció de plata, plom, zinc i coure, poden més que el benestar dels seus habitants.

La previsió meteorològica d'ahir, en algunes pàgines de la xarxa, deia que podia nevar lleugerament, però no ha sigut així; aviat al matí el cel està ben cobert i la temperatura exterior és de set graus. Així començo la meva ruta cap a Lima, la carretera segueix un altiplà elevat per sobre els quatre mil metres de vegetació esclarissada. Una horeta de camí més tard, paro en un llogaret per esmorzar i prendre un cafè ben calent i continuo; no plou però el cel segueix cobert i fa fresca. Transito per un paisatge d'alta muntanya, hi ha neu als cims de pics pròxims, la carretera té un anar i venir de camions de gran tonatge molt elevat i de vegades es fa lent circular si la visibilitat entre corbes no és bona, a les pujades, molts camions no superen els vint quilòmetres per hora.

A Ticlio estic a quatre mil vuit-cents cinquanta metres d'altura i només a cent quaranta quilòmetres de Lima, aquí comença una baixada vertiginosa, molt bonica, amb corbes molt tancades que va passant per poblets petits, el paisatge cada cop és més àrid i la temperatura puja. A Chosica, a escassos trenta quilòmetres de Lima, el GPS em marca una hora i trenta-cinc minuts per arribar a destinació i penso que és un error en el càlcul del temps, però no, a partir que entres a l'àrea metropolitana de la capital, el transit és molt intens, desorganitzat i lent i es compleix la mitjana del GPS.

Vaig reservar un apartament petit, per passar la setmana de Nadal amb l'Esther, estarem en un barri perifèric però selecte, l'amo ve a trobar-me immediatament després de rebre el meu missatge d'arribada, descarrego la moto, m'acomodo i surto al supermercat per proveir-me.