De Lima a Bolivia

Parada a la ruta cap a Ayacucho

Un clau a la roda

Ayacucho i les vuit seguents

Plaza de Armas.

Catedral

Arco del Triunfo

Monòlit en memòria dels alliberadors del Perú. Pampa de Quinua

Ubicació de la batalla de Ayacucho. Pampa de Quinua

Ruta cap a Abancay (i les sis seguents)

Abancay 

Plaza de Armas. Cusco

Plazoleta del Regozijo. Cusco

Ruta a Juliaca.

Juliaca

Copacabana

Pensava marxar avui de Lima, però he decidit quedar-me un dia més, necessito organitzar la moto, planificar rutes i rentar roba. Pràcticament no m'he mogut de l'apartament.

L'Esther ha arribat a Girona segons l'horari previst i sense cap complicació en els vols de tornada.

El barri on ens estàvem a Lima era al sud de la ciutat, pel que avui m'ha sigut fàcil sortir per la Panamericana Sud, direcció cap a Paracas. El trajecte, el mateix que vaig fer a la inversa fa cinquanta dies, ha sigut igual d'avorrit, l'autopista que segueix la costa i que a excepció d'alguna urbanització i algun petit poble, no té gens d'interès. Arribo a Paracas al migdia, fa calor, em canvio de roba i vaig a dinar, per refugiar-me després a l'hostel fins a la caiguda del sol, quan he aprofitat per recórrer tot el malecon i prendre quelcom per sopar.

Trec la moto del pati interior de l'hostel on em vaig allotjar ahir, al Perú, mai deixaran que la teva moto resti al carrer durant la nit, malgrat que per guardar-la hagis de passar per la recepció i pel distribuïdor d'habitacions. A les vuit del matí ja estic en ruta, al cap de pocs quilòmetres la carretera ja s'enfila cap a la serralada dels Andes, el paviment està en bon estat, el dia és clar i el paisatge bonic, però vaig incòmode. Aviat descobreixo que el comportament estrany de la moto és perquè la pressió de la roda de darrere és insuficient, he punxat el pneumàtic, però si paro perdrà la poca pressió d'aire que li queda. Pujant carretera amunt els pobles estan molt espaiats, no veig cap indicació que em digui que trobaré un lloc per arreglar la rebentada, també vaig fluix de gasolina, condueixo evidentment a poc a poc i les corbes es fan difícils, després d'una vintena de quilòmetres trobo una gasolinera, paro a fer gasolina i li pregunto a l'empleada on puc trobar una "llanteria" - arriba en el pueblo, em diu - volteando la pista a dos minutos. Quan surto de la gasolinera el pneumàtic ja ha perdut tota la pressió i per sort la noia tenia raó, a pocs metres trobo un taller de pneumàtics, paro a la porta, però està tancat, al cap de pocs minuts arriba un tràiler que està de ruta i també té una roda rebentada, el xofer truca a la porta i surt una senyora gran que diu que avisarà al mecànic, apareix en pocs minuts i només té la bona voluntat d'arreglar-me la roda, perquè no té ni el material ni les eines adequades, afortunadament vaig proveït per aquest inconvenient i amb el meu material solucionem el problema. Amb tota aquesta estona s'han afegit fent rotllana a la moto, uns quants curiosos, que em pregunten i pregunten el qüestionari de sempre; no es fan a la idea de la meva ruta, no la ubiquen, i em pregunten si des del Perú arribaré amb la moto per terra a casa... Arreglat el problema torno a emprendre la marxa, el tràiler també ha reparat la seva punxada i marxem gairebé junts, tal com hem arribat, la carretera s'empina més i es recaragola, torno a trobar el plaer de fer les corbes com m'agrada més, després d'adequar la pressió dels pneumàtics. A mesura que vaig pujant de nivell, va baixant la temperatura, comença a ploure lleugerament i dalt el coll, al quatre mil set-cents seixanta metres, cau neu granulada, em paro al costat d'un control policial per abrigar-me mes i continuo, la carretera segueix durant uns quants quilòmetres a la mateixa alçada, baixa una mica i torna a pujar per passar un segon coll, estic gaudint de la ruta, el paisatge que m'acompanya és d'alta muntanya, pocs arbres i relativament bona carretera. A uns setanta quilòmetres d'Ayacucho es pronuncia el descens, el paisatge torna a canviar i els boscos apareixen; em paro en una senzilla casa al costat d'un rierol, tenen un rètol que serveixen menjars, entro i pregunto a una parella jove que hi viuen amb dues criatures petites si em poden fer dinar, són molt amables i em preparen una truita a la graella, les crien ells mateixos en una mini piscifactoria al costat del riu, xerrem una estona, es fan fotos al costat de la moto molt contents. Al cap d’una mica mes de trenta minuts, he arribat a Ayacucho, m'allotjo a un cèntric hostel i vaig fins a l'animada Plaza de Armas i al Arco del Triunfo, que commemora l'alliberament del Perú.

A trenta-set quilòmetres d'Ayacucho, hi ha La Pampa de Quinua, el lloc on el 9 de desembre de l'any 1824 es va desenvolupar la batalla en la qual els independentistes derrotaren als realistes espanyols i que va significar el final definitiu del domini espanyol a Amèrica del Sud. S'hi va per una carretera que puja fins al poble de Quinua, sis-cents i escaig de metres sobre el nivell del mar més amunt, gairebé fins als tres mil quatre-cents metres. A prop del poble s'alça un obelisc en el lloc on es va produir la batalla i en honor als guanyadors, uns panells informatius narren els fets.

La ruta d'avui, d'Ayacucho a Abancay, segueix la serralada dels Andes, els tres-cents vuitanta quilòmetres que separen les dues ciutats transcorren per altures al voltant dels quatre mil metres, travesso colls amb paisatges d'alta muntanya, pastures pel bestiar: llames, vaques i algun remat de xais; els camperols munten petites parades a peu de carretera per vendre els seus formatges, aguantant el fred que fa a aquesta altura i el poc trànsit que hi circula; en tornar a baixar a les valls, els boscos i els conreus tornen a fer-se presents al paisatge i així successivament. La carretera és molt bona i solitària, gaudeixo conduint, no hi ha gaires nuclis poblats. A Kishuara, un petit nucli rural, el GPS m'indica que segueixi per una pista no asfaltada, consulto la ruta amb Google Maps i m'indica el mateix, pel que no dubto i segueixo, falten vuitanta quilòmetres per arribar a Abancay i són les dues de la tarda, pel que no pateixo si haig d'alentir una mica la marxa. La pista és de bon fer, no té sots ni massa grava solta i la vista que m'acompanya és molt bonica; passats ja uns quaranta quilòmetres d'aquesta pista, en un moment de distracció freno inadequadament, la roda de davant rellisca, perdo la traçada i vaig a parar a la cuneta. No m'he fet mal, anava a poc a poc, però la moto és dins el rec i jo no la puc treure sol, no passa ningú, de fet en tot el trajecte penso que només m'he creuat dues pickups; m'espero, passa l'estona i l'única fressa que se sent és la remor del vent i algun ocell, al cap d'una hora veig l'estela polsosa d'una van que puja pel camí al fons de la vall, uns minuts més tard arriba a on sóc jo, es para i li demano ajut per treure la moto de la cuneta, immediatament baixa el xofer i quatre o cinc viatgers i entre tots tornem la moto a la calçada. Continuem tots dos, cada un en direcció oposada, uns deu quilòmetres més enllà arribo a la carretera asfaltada, em queden trenta quilòmetres per arribar a la ciutat. Són quarts de sis quan em paro en un taller de planxisteria per veure si em poden adreçar la maleta que s'ha torçat lleugerament amb la caiguda, el mecànic em diu que no pot, però insisteixo que és poca feina i li ensenyo, i amablement accedeix a donar-me un cop de mà. De fet, en poca estona ha finalitzat la feina, agraït pago la factura i continuo cap a l'hostal on he reservat. Estic cansat, avui ha sigut un dia bonic però dur.

Les rutes pels Andes són molt sinuoses, per unir dues valls la carretera ha de fer llargs recorreguts per poder salvar les enormes diferències de nivell. A la distància que separa dues poblacions en línia recta s'ha de sumar en moltes ocasions mes del cent cinquanta per cent de quilòmetres en fer-lo per carretera. Això és el que m'està passant aquests últims dies, ciutats que semblen pròximes en el mapa, necessiten moltes hores per fer el desplaçament. Avui he fet el trajecte d'Abancay fins a Cusco, molt similar en paisatge a les rutes anteriors, el bon temps m'ha acompanyat i el dia clar i lluminós ha ressaltat la bellesa de les vistes. A Cusco hi he arribat al migdia, a punt per instal·lar-me i cercar un lloc per dinar.

De Cusco a Juliaca, la carretera no és tan revirada com a les etapes anteriors, passa per un altiplà que ronda en tot el recorregut els quatre mil metres d'altura, el pas d'Abra La Raya és el punt més alt del trajecte a quatre mil tres-cents trenta-vuit metres sobre el nivell del mar i és la separació dels departaments de Puno i Cusco. Els ramats de bestiar, principalment boví, és la constant en aquest tram central.

Juliaca és una ciutat industrial sense massa interès turístic, ni tan sols la seva Plaza de Armas té cap curiositat a part de la Iglesia Matriz de Santa Catalina. Els carrers del centre de la ciutat formen illes quadriculades i els seus comerços estan agrupats per gremis, és fàcil veure mitja dotzena, o mes, d'establiments comercials un al costat de l'altre a la mateixa vorera, venen els mateixos productes o oferint els mateixos serveis.

S'aixeca el dia solejat, malgrat la pluja que ha anat caient tota la nit, però no durarà gaire estona, ja que els núvols tornen a cobrir la ciutat en el moment en què em disposo a iniciar la ruta cap a la frontera Boliviana. La carretera travessa planures a gran alçada, rectes que albiren pluja a l'horitzó i que no tarda a arribar, m'aturo en un encreuament on hi ha una parada d'autobús coberta i poso la capa impermeable a la jaqueta, deixo passar el ruixat parlant amb els parroquians que també s'hi han refugiat i continuo.

Entro a Bolívia per un lloc duaner d'una població petita, no hi ha cua de coxes, els tràmits a ambdós costats són ràpids i els funcionaris amables; dies enrere havia fet un post a la pàgina de Facebook de horizons unlimited motorcycle adventure travellers, un grup de gairebé vint-i-vuit mil membres, motoristes que viatgen pel món, on tot-hom exposa les seves experiències i on pots preguntar per qualsevol tema que segur que més d'un et respondrà al moment, doncs la meva qüestió anava en direcció a saber si després del cop d'estat al país i de la incidència diplomàtica entre Espanya i Bolívia per un afer a l'ambaixada de Mèxic, travessar la frontera podia ser complicat, així com la mateixa situació política a tot l'estat. Em varen contestar tres persones que havien passat per aquest punt fronterer i gairebé totes em digueren que no hi havia cap problema, un però va fer un comentari sobre corrupció de la policia fronterera. Jo puc dir però que els tràmits han sigut molt senzills i ràpids.

Arribo a Copacabana al migdia, els núvols han escampat i llueix el sol, faig un tomb pel centre del poble, dino i la tarda la passo tranquil·lament a la meva habitació llegint i programant els pròxims dies.