Bolívia

Santurari de la Verge de Copacabana

Capvespre al llac Titicaca

Copacabana

Estrecho de Tiquina

La Paz desde El Alto

Basilica de San Francisco. La Paz

La Paz maravillosa (I colapsada)

Palacio del Gobierno

Catedral Metropolitana de Nuestra Señora de La Paz

Imatges de La Paz ( I les cinc seguents)

La carretera de la muerte

Oruro

A la recerca de la remissió

Parades al carrer. Oruro.

Reparació

Cami a Potosí

Potosí

Resguard al pati del Hostel

Catedral de Potosi

Casa de la moneda

Maquinària original per a l'encunyació de moneda de plata

Cerro rico

Visions de Potosí (I les cinc seguents)

Sucre

Plaza 25 de Mayo

Museo del tesoro

Casa de la libertad

Universidad San Francisco Xavier

Sucre (I les dos seguents)

Mirador de La Recoleta. Sucre

Mercat a Sucre

Colectivos

Uyuni i el salar

Arribant a Uyuni

Monument al Dakar. Salar de Uyuni

Plaza de las Banderas

Cementiri de trens. Uyuni. (I les cinc seguents)

Ruta cap a Argentina

Ha plogut tota la nit, i continua fent-ho al matí amb certa intensitat, no tinc gens de pressa per sortir al carrer i passo l'estona editant vídeos per poder-los penjar a you tube. A mig matí para la pluja i surt el sol i jo també aprofito per arribar al Santuario de la Virgen de Copacabana un dels llocs més venerats de Bolívia pels cristians. Passejo després pels carrers de la ciutat on la majoria de comerços estan dedicats al turisme, que ve atret pel Santuari, els devots i pel llac Titicaca amb les illes del sol i la lluna, llocs sagrats per les antigues civilitzacions Incas.

Travesso la península de Copacabana en direcció cap a La Paz; la llum de primera hora del matí dóna un toc màgic al paisatge que es veu des de dalt el turó, prats i valls verdes de suau pendent fins a la riba del llac i les aigües blaves del Titicaca que es perden fins a l'horitzó. En arribar a Tiquina unes plataformes fan el transport de vehicles fins a l'altra riba, travessant l'estret del mateix nom d'escassos vuit-cents metres. El moviment d'aquestes barcasses és continuo en ambdós sentits, no hi ha temps d'espera i la travessia es fa en pocs minuts malgrat l'escassa velocitat d'aquestes embarcacions. La carretera segueix, no hi ha gaire trànsit, però el paviment està a mig fer o mig desfet, depèn com es miri. Encara no cent quilòmetres més enllà d'aquesta carretera arribo a El Alto, la ciutat suburbial de La Paz situada a l'altiplà i amb més habitants que la mateixa capital administrativa, la densitat de trànsit, el desordre circulatori i la gran quantitat de mini vans que paren a qualsevol lloc per carregar o deixar passatge, fa que avançar sigui una epopeia, l'entrada a La Paz, no millora la situació, els carrers envaïts per parades de mercaders ambulants, la manca de senyalització i els anàrquics transports de viatgers col·lapsen els carrers, malgrat tot arribo a l'hotel, travessant alguna zona de vianants i fent algun carrer contra direcció. Estic molt a prop del centre de la ciutat, deixo la moto en un solar que el seu propietari explota com a pàrquing i em fico pels carrerons on hi ha abundància de restaurants dirigits al turisme, els locals mengen a peu de vorera en parades que ofereixen senzills plats preparats o bé en locals de plat únic.

La tarda faig una primera exploració del meu entorn, arribo fins a la Plaza Mayor i la Plaza Murillo on hi ha l'Assemblea Legislativa i la Catedral, el carrer és ple de gent que va i bé i el trànsit continua infernal. Davant de l'església de San Francisco hi ha una parada de policia militar i al cap de poca estona, baixa per l'avinguda que travessa la plaça un desfili de soldats, en vestit de campanya i a marxa ràpida, entonant cançons militars. Aquesta exhibició és, segons la premsa local, per a operativos de seguridad conjuntos con miras a "garantizar la paz social" y el "orden público", a pocas jornadas del Día del Estado Plurinacional, instituido por Evo Morales (el 22 de Gener).

Cerco l'oficina d'alguna empresa asseguradora per poder contractar el SOAT, seguro obligatorio de accidentes de transito, a prop en trobo una, un noi m'atén i en poca estona tinc l'assegurança gestionada, a l'hora de pagar presento la meva targeta de crèdit i no l'accepten, només efectiu, em diu, i no porto prou diners, el noi em diu que puc anar davant mateix de l'oficina que hi ha un banc amb caixers automàtics i així ho faig, en un moment torno a ser a l'asseguradora, pago i retiro la documentació. Em dirigeixo ara a un consultori oftalmològic per fer-me una visita, ja fa dies que em cou l'ull esquerre, el tinc irritat i vermellós, la metgessa m'inspecciona l'ull molt curosament i em diagnostica una petita infecció produïda segurament per la pols del camí, em recepta una pomada i un col·liri i em dóna les instruccions per a l'aplicació, tot seguit acudeixo a la farmàcia per proveir-me el medicament, a l'hora de pagar, m'adono que no tinc la targeta de crèdit a la cartera i de seguida penso que l'he oblidada al caixer automàtic quan he retirat efectiu per pagar a l'asseguradora. Sense perdre temps em dirigeixo, a la sucursal bancaria i explico la meva pèrdua, la noia que m'atén, immediatament treu la targeta del calaix de la taula del seu despatx i prèvia identificació i signatura d'entrega, recupero el meu apreciat rectangle de plàstic.

Vagarejo pel centre de la ciutat, passejo per carrers plens de venedors de qualsevol article, entro a la catedral i em sorprèn l'estic neoclàssic amb elements barrocs i les seves cinc naus, és una catedral relativament moderna, ja que la primitiva es va enderrocar per problemes constructius que amenaçaven inestabilitat.

Des de la meva habitació de l'hotel sento coets d'artifici, quan surto a passejar comprovo que l'ambient que hi ha a la Plaza de San Francisco és de míting polític barrejat amb l'inici del cap de setmana, pels carrers trobo també algunes rotllanes amb un orador explicant programes electorals, les irregulars eleccions del passat mes de Novembre es repetiran el mes de Maig, mentrestant la senadora Jeanine Áñez, s'ha autoproclamat presidenta de la nació.

Vaig cap al pàrquing on tinc la moto, desmunto les maletes i el top case, vull fer la Carretera de la Muerte amb la moto el més àgil i lleugera possible; el propietari del pàrquing em deixa un lloc per guardar aquest equipatge fins que torni, és una persona amable i simpàtica, m'acomiado d'ell i intento engegar la moto, sense èxit, la bateria ja fa dies que flaqueja, el senyor acosta el seu Toyota i amb unes pinces connectem les dues bateries i la moto es posa en marxa immediatament.

Sortir de la teranyina urbana de La Paz cap a Coroico és complicat pel trànsit, però un cop fora de la trama urbana, la pujada cap a les muntanyes t'acosta a pics de més de cinc mil metres d'altura, per una carretera asfaltada travesses el coll, "La Cumbre", a quatre mil sis-cents metres, l'ambient és fred, sis graus positius, boirós i humit però un cop emprens la baixada, torna a lluir el sol i la temperatura puja. Després de cinquanta i escaig de quilòmetres prens a mà dreta l'encreuament de La Carretera de La Muerte, o Camino a Los Yungas, una pista que segueix la vessant de la muntanya i que baixa fins al poble de Coroico amb un pendent vertiginós, baixa més de tres mil metres, amb una amplada en la majoria dels casos de només tres metres i amb l'absència gairebé en la totalitat del recorregut de guarda raïls. Aquesta ruta era fins a començaments de l'any 2000, freqüentada per camions i autobusos que havien de compartir a la pujada i a la baixada un únic carril fent extraordinàriament perillosos els encreuaments de vehicles, produint-se multitud d'accidents fatals, d'ací li ve el nom. A partir de construir-se una carretera asfaltada per l'altre costat de la vall, aquesta ruta ha esdevingut només pel gaudi dels turistes que la baixen en bicicleta o moto.

Avui he tingut un dia plàcid de descans i pràcticament no m’he mogut de l’hotel, llegint, planificant i preparant la ruta per a dema.

A prop de l'hotel hi ha un carrer per a vianants que baixa per unes escales cap al centre de la ciutat, a ambdós costats, els restaurants i bars es multipliquen, tots tenen bona oferta però n'hi ha un que es distingeix, el personal és molt atent, sempre s'avança a les teves necessitats abans que els hi hagis de demanar, la decoració és agradable, la música també, la carta és extensa, variada, local i internacional i els plats són exquisits i excel·lentment presentats; és un lloc freqüentat principalment per a estrangers. Tant per alguns plats de la carta, com algun detall de la decoració vaig deduir que el propietari era Australià i ho vaig confirmar en llegir la web del Higher Ground. Va ser una bona experiència gastronòmica i sensorial la descoberta d'aquest local.

Em llevo aviat pensant que potser tindré problemes per engegar la moto, la bateria fa dies que falla, igualment la sortida d'aquest clot que es La Paz és molt complicat i requereix el seu temps, però la moto s'ha posat en marxa a la primera. Després de carregar-la, emprenc els costeruts carrers cap a El Alto i m'omplo de paciència davant de tots els microbusos que paren a qualsevol lloc sansa cap mena de senyal i de sortejar tota la gent que circula impunement pel mig del carrer. Em costa gairebé una hora sortir d'aquest entramat urbà per encarar l'altiplà fins a Oruro. Una autopista travessa la planura entre aquestes dues ciutats, el paisatge és de pastures ondulades sempre per sobre dels quatre mil metres d'altura, el cel és gris i molt amenaçador, no tarda a ploure intensament i gairebé la pluja m'acompanya tot el camí. Malgrat l'aigua que cau, porto una mitjana alta i la carretera té poc trànsit pel qual al migdia ja he fet els dos-cents vint-i-tres quilòmetres que separen les dues ciutats. A l'arribada a Oruro ja ha parat de ploure, m'instal·lo en un hostel, me'n vaig a dinar i deixo passar la tarda passejant per aquesta ciutat provinciana.

Quan toca l'alarma per llevar-me, sento ploure intensament a través dels vidres de la finestra del meu quarto i peso en fer els preparatius lentament per esperar si amaina. Després d'esmorzar, carrego els últims elements del meu equipatge a la moto i seguint les indicacions del GPS, emprenc la sortida d'Oruro cap a Potosí; passo pel costat d'un mercat, parats de qualsevol manera hi ha les vans que deixen i agafen clients, just quan en passo una, aquesta arrenca i m'envesteix per darrere, toca la maleta i em fa caure. Noto una estrebada al tòrax, les costelles en fan mal, m'aixeco i veig una rotllana de gent al voltant meu, el xofer de la van es disculpa, la gent dóna la seva opinió i carrega contra el conductor, de seguida s'ofereix en portar-me a un centre sanitari, en el curt trajecte fins a la clínica, pateixo el dolor a cada sotrac, entro al servei d'urgències, el metge em fa unes quantes preguntes, la infermera em pren les constants vitals i el personal administratiu em pregunta qui paga el servei, explico que ha sigut un accident de trànsit, i que el senyor que m'ha acompanyat és el responsable de fer-se càrrec de les despeses, es dirigeixen a ell i assumeix, fins que no ha passat per caixa, no em fan la radiografia que el metge ha ordenat, no es veu res trencat, però jo em queixo de dolor, em fan una tomografia per obtenir una altra imatge per altres procediments i també surt anodina, el metge prescriu un internament per observació i em condueixen a una habitació, estic connectat a un sèrum on m'administren antiinflamatoris i calmants i el dolor va cedint a poc a poc, descanso i dormo a estones, em visita el traumatòleg i la pneumòloga, al vespre en tornen a fer una altra tomografia per descartar qualsevol lesió als pulmons. Passo la nit tranquil i sedat per la medicació.

Aviat al matí passa a veure'm el metge d'urgències, venen també el conductor que em va atropellar i un soci seu, passa visita el traumatòleg i la pneumòloga i em donen l'alta mèdica. El conductor de la van em porta a on varen guardar la moto i ara aprecio més que ahir els danys a les maletes i a tota l'estructura de la pantalla frontal, la moto s'engega i la portem a un taller per reparar-la, el mecànic diu que no la pot fer avui i que mirarà de tenir-la llesta demà. Vaig al mateix hostel d'on vaig sortir ahir i es lamenten de la meva mala sort. Demà iré al taller per aconsellar com desmuntar les peces que s'han de reparar, els tallers d'ací hi posen bona voluntat però no tenen ni la preparació ni la tècnica dels de casa.

A les nou, hora convinguda sóc a la porta del taller, està tancat, una altra persona que també està esperant que obrin em diu que estan en camí que de seguida venen, passa l'estona i allà no apareix ningú, penso si he fet bé de fiar-me del taller que m'han portat. A un quart d'onze apareix el mecànic, obre la porta del minúscul taller i treu un munt de motos atrotinades i que no n'hi ha cap de sencera, comencem a desmuntar la meva, i un cop tretes totes les peces que subjecten la pantalla, el far i el quadro de comandaments veig la magnitud de la tragèdia, els suports de la teranyina s'han trencat, l'arc d'alumini també s'ha trencat i doblat, el mecànic diu que té soldadura elèctrica per soldar l'acer però que haurà de buscar un soldador que treballi amb alumini, les maletes també estan malmeses, per enèsima vegada, ordenadament es posa a adreçar-les i un cop les ha tornat aproximadament a la seva forma original anem al taller del soldador i li expliquem les nostres necessitats, el soldador és un home fort, té cara de bon home però no de tanoca i abans d'acceptar la feina em diu el preu, la meitat per endavant, el cost de la reparació és elevat, malgrat no ser un robatori, però no tinc cap més alternativa, tampoc ho podrà acabar avui pel que hauré de quedar-me un dia més a Oruro, de fet ja em sembla bé, no em trobo massa bé, em fa mal l'estómac i penso que és producte de l'antiinflamatori que prenc. Torno al taller i m'acosto a una casa de recanvis per comprar dos intermitents, trio els que més se semblen als originals, però amb tecnologia LED i aquí em cobren un preu absolutament ridícul, millor penso. Deixo el taller i me'n vaig a dinar, demano una sopa i un tall de pollastre a la planxa, i aigua per beure, avui no hi ha cervesa. Havent dinat descanso, i a mitja tarda surto per prendre una mica l'aire. A la porta de l'hostel hi ha arribat dues GS650 alemanyes, també carregades però no veig els amos, potser demà els trobo.

Sense pressa, m'acosto al taller de la moto per veure l'evolució de la reparació, quan hi arribo, no hi ha res més avançat que ahir, l'amo tampoc hi és i no puc anar a buscar les maletes i les peces d'alumini al taller del soldador. M'espero i em desespero pensant amb la forma de treballar d'aquesta gent però haig de prendre paciència. Als volts del migdia arriba l'amo i m'acompanya al taller del soldador: no hi és!! Em quedo a la porta, suposo que ha anat a dinar i tornarà quan li sembli. Una hora més tard, arriba, però em diu que encara no té la feina acabada i que li falta mitja hora, espero pacientment i un cop tot a punt torno al taller, el mecànic munta la moto amb cura, admiro la capacitat de recordar cada caragol i cada peça a on va tenint en compte que no va tenir cap mena d'ordre quan la va desmuntar i que l'experiència amb aquest tipus de motos deu ser nul·la, a última hora de la tarda la moto està a punt i preparada per continuar viatge.

En llevar-me faig un recompte del meu equipatge i em falta la bossa on duc la tenda i el sac de dormir, recordo haver-la deixat a terra quan desmuntàvem la moto al taller, però vaig oblidar de tornar-la a agafar quan es va acabar la feina. M'acosto al taller quan tot just arriba l'operari i abans que li digui res, ell em recorda l'oblit i m'entrega la bossa; torno cap a l'hostel per carregar la resta d'equipatge i em trobo els dos propietaris de les GS's que vaig veure abans-d'ahir, un home i una dona possiblement també en edat de jubilació, varen enviar les seves motos des del port d'Hamburg fins a Viña del Mar a Xile i pretenen recorre sud-americà, tenim una conversa breu per qüestions d'idioma i ens acomiadem, ells van en direcció contrària a la meva.

Preparada la moto, emprenc ruta cap a Potosí, sota un cel blau radiant i una temperatura optima per anar en moto, la primera meitat de la ruta condueixo en mig d'un paisatge planer amb l'horitzó llunyà i algunes muntanyes de baixa altura, la carretera recte, poc transitada i sense cap població d'importància, només petits nuclis de cases de fang amb el sostre de palla que cuiden el bestiar que pasta per aquestes planures, no hi ha arbres només mata baixa i de tant en tant se succeeixen salars que donen un aspecte més àrid al paisatge. Al petit poble de Challapata, el paisatge canvia, haig de travessar una carena i el relleu és molt més muntanyós, la carretera es revira i el pendent es pronuncia més, però continua igual la baixa densitat de trànsit i de pobles. A primera hora de la tarda arribo a Potosí i a l'entrada mateixa de la població cerco un lloc on estatjar-me. Estic al centre de la ciutat, ben bé al barri antic, deixo les meves pertinences i surto a fer un vol per tenir un primer contacte de la ciutat. Visito la Casa nacional de la moneda, el lloc on es fonia i encunyava la moneda a l'època del colonialisme, amb la plata extreta del Cerro rico, una de les mines més gran del món d'aquest material preciós.

Abans de sortir a passejar per la ciutat, he esquematitzat un recorregut lògic dels principals punts d'interès per visitar. Consulto algunes webs de viatgers i també les oficials de promoció turística i a partir d'ací elaboro el meu recorregut segons les meves preferències. Fet això, començo a caminar pels carrers del centre històric de Potosí, admiro les cases colonials i les moltes esglésies i convents que hi ha, entro en algunes per veure la seva decoració i el seu estil, però a totes s'hi celebra ofici religiós i per respecte, renuncio a passejar-me pel temple i fer fotografies. Tampoc puc veure el Museo de Santa Teresa, un antic convent de clausura transformat a museu, el diumenge és l'únic dia de la setmana que no obren. Tot i això, ja s'ha fet l'hora de dinar, faig l'àpat al mateix hostal on estic estatjat i la tarda la deixo transcórrer en la més absoluta tranquil·litat, llegint i preparant ruta.

Per anar a Sucre, haig de desviar-me cent cinquanta-cinc quilòmetres de la ruta que estic portant cap al sud, però he llegit bons comentaris sobre la ciutat i no me la vull perdre, per tant la ruta d'avui serà molt curta. No per això avorrida, ja que el paisatge i la carretera ha sigut molt agradable, primer per un terreny més planer i poc arbrat i després la baixada d'uns mil tres-cents metres de desnivell, seguint la carena muntanyosa, amb zones agrícoles al voltant de petits nuclis habitats. Arribo a la capital de l'estat a mig matí i m'allotjo en un hostel molt agradable, una casa amb un pati central i habitacions a diferents nivells al voltant d'aquest pati, les parets blanques i l'estil rústic el fan especialment bonic.

Tant punt m'he instal·lat, surto a donar un vol pel centre de la ciutat i fer una primera observació. La plaça 25 de Mayo és el centre neuràlgic i en els carrers adjacents hi trobo la Universitat de San Francisco Xavier, una de les primeres d'Amèrica del sud, unes quantes esglésies i un comerç animat. La sensació que m'ha quedat és el d'una ciutat polida, neta i que cuiden molt bé el títol de Patrimoni de la Humanitat.

Tinc previst, avui, fer un vol pels principals punts d'interès de la ciutat, surto havent esmorzat i emprenc la pujada cap al mirador de La Recolleta, davant del monestir del mateix nom des d'on es veu una bonica panoràmica de la ciutat. El camí cap al turó, pels costeruts carrers empedrats, m'ha fatigat més del normal, estic mirant el paisatge i no em trobo bé, un mal estar i una debilitat general s'apoderen de mi, torno a baixar cap al centre de la ciutat, lentament, arribo a la plaça i m'assec en un banc, tanco els ulls i em deixo portar per la melodia que toca una noia amb un saxo, prop meu. No tinc ganes de menjar res i me'n torno cap a l'hostel, descanso una estona, em prenc un te de coca i em torno a estirar al llit; al vespre provo de menjar-me un sadwich al bar de l'hostel, em passa bé i me'n vaig a dormir molt d'hora.

He descansat bé i em llevo amb més bon humor, el dia s'ha aixecat solejat i aprofito per fer un tomb pel centre de la ciutat, el mercat i els carrers del nucli històric, sempre animats de gent. A la tarda, vaig preparant la ruta de demà cap a Uyuni mentre sento caure una forta tempesta.

La pluja em desperta abans que soni l'alarma, de fet ja estava previst així a la previsió meteorològica, però en el temps de prendre una dutxa i baixar a esmorzar ha deixat de ploure. Carrego la moto, m'acomiado del personal de l'hostel, trec la moto al carrer i la moto no s'engega! La bateria no té prou intensitat per posar-la en marxa, intento arrancar-la aprofitant el pendent del carrer, però tampoc ho aconsegueixo, el paviment moll fa patinar la roda. Un veí m'indica on hi ha un taller de motos a prop i allà em dirigeixo, l'amo acaba d'obrir quan hi arribo, pren una bateria, unes pinces i anem cap a on l'he deixada; en connectar la bateria la moto es posa en marxa immediatament i puc iniciar la ruta d'avui. Als afores paro a omplir el dipòsit de gasolina, l'estació de servei és de l'estat i no m'accepten fer gasolina sense factura, que és el truc per no pagar un preu abusiu pel combustible, pel que haig d'abonar el preu de la gasolina estipulat pels estrangers, els bolivians tenen el combustible subvencionat a menys de meitat de preu.

A punt ja, emprenc el retorn cap a Potosi, el temps millora progressivament i faig la ruta a bon ritme, travessar la ciutat és complicat, el transit i la falta de precisió dels mapes del navegador em compliquen la sortida, però a la fi, enfilo la direcció cap a Uyuni. El paisatge canvia, es fa més aspre, passo per mig de muntanyes amb vegetació baixa amb remats de llames, davant meu tinc una carena que haure de travessar per un coll, un núvol negre amenaça pluja i a mesura que em vaig acostant es confirma, comença a ploure i pedregar, la temperatura baixa fins als vuit graus, els trons acompanyen la tempesta, però per sort aquesta és efímera, tant punt emprenc el descens, para de ploure, la temperatura torna a pujar i la roba s'eixuga de pressa.

Paro una estona al costat d'un mirador que aboca a una vall, per a descansar una mica, passa un veí, acompanyat d'un gos, s'atura i em saluda, se sorprèn que parli castellà, ell parla aimara, em desitja bon viatge; al cap d'una estona passa, i també s'atura, un noi bolivià amb una Harley, es preocupa per si em fa falta alguna cosa, xerrem breument i continua el seu camí. Al cap de pocs minuts també continuo jo, la carretera descendeix i apareix davant meu la gran extensió del Salar d'Uyuni i la ciutat, al cap de pocs minuts he arribat a la meva destinació. L'hostel que he reservat és decebedor, no s'assembla a la descripció del seu web, el personal és apàtic i poc servicial, a l'habitació li falta un repàs i no té on deixar la moto guardada, ni sembla que les dues germanes que el regenten els hi importi el més mínim, tot i que ofereixen el seu establiment amb parking.

Al vespre, a peu de vorera, comento amb un veí que regenta un negoci proper, on puc deixar la moto, afirma que no hi ha parking públic a la zona i que no és convenient que deixi la moto al carrer tota la nit, però que els hi pregunti als de l'hotel de davant nostre si em deixen guardar la moto al seu pati, em dirigeixo a la recepció i l'empleat em diu que és impossible si no hi estic allotjat, però procuro persuadir-lo verbalment i amb una propina i al final accedeix. Deixo la moto al costat d'una altra GS, matrícula d'Oregon, USA, mentre l'aparco apareix el col·lega i em saluda amb un correctíssim espanyol. L'Adam és d'Israel, és enginyer i treballa en contractes temporals per a tot el món, ell s'adapta a la seva manera els temps de treball i els de lleure i aprofita aquests últims per viatjar amb la seva moto. Decidim anar a beure unes cerveses i a sopar junts en algun lloc de la proximitat i passem una vetllada explicant-nos els nostres plans i les nostres experiències.

Malgrat la precarietat de l'habitació, he dormit bé. Fa un dia esplèndid, solejat i amb bona temperatura, tant a punt com he acabat d'esmorzar, prenc la moto i em dirigeixo cap a Colchani, a vint-i-dos quilòmetres d'Uyuni, des d'on hi ha un accés al Salar. A la temporada humida, les pluges inunden el salar i sovint l'accés només és possible amb tot terrenys 4x4, però en els últims dies no hi ha hagut precipitacions intenses i la superfície salada tot i no ser completament ferma, no estava inundada. Em dirigeixo cap al monument al Dakar i la "plaza de las banderas" intuint la direcció indicada per unes persones que volien fer també el recorregut; al salar no hi ha cap referència més que l'horitzó, l'altre extrem està a cent trenta quilòmetres. Faig un recorregut de vuit quilòmetres fins al meu objectiu, conduint amb precaució, ja que el terreny és lleugerament relliscós i amb zones humides. Gaudeixo de la sensació d'immensitat que tinc davant, em deleixo fen fotografies i faig mitja volta per tornar cap a Uyuni. Els baixos de la moto, les meves botes i les cames, estan cobertes per una gruixuda crosta de sal, que quan ha evaporat l'aigua es torna dura i rígida.

En arribar a Uyuni em dirigeixo cap al cementiri de trens, un lloc on van quedar atrapades desenes de màquines de tren i altres ferralles quan es va deshabilitar la línia fèrria que anava fins al port d'Antofagasta a començaments de segle passat per causes polítiques i econòmiques. Aquesta línia fèrria va ser la primera de Bolívia i transportava minerals, principalment salnitre, plata, estany i or.

Ja al migdia, retorno al centre de la ciutat per portar a rentar la moto i treure-li la gruixuda capa de la corrosiva sal, cerco un dels molts llocs que es dediquen a aquest afer i pujo la moto per una de les rampes que, pensades per vehicles de quatre rodes, deixen el cotxe elevat i accessible a les seves parts baixes per ser rentat. En acabada la feina, vaig per retirar la moto, rellisco i em cau, topant amb l'altra meitat de rampa elevada i trencant-se el dipòsit del líquid de frens de davant i altre cop la reparada pantalla de feia pocs dies.

No queda altre remei que cercar un taller i posar solució per poder continuar. Evidentment no hi ha peces originals per substituir i en un tallar de xapa i pintura es comprometen a reparar el dipòsit amb resina i a adreçar-me, altre cop, l'estructura de la pantalla. Aquest entrebanc em fa quedar un dia més a Uyuni.

Vaig al taller a les deu del matí, tal com em varen dir ahir, per veure l'estat de la reparació, tot pensant que no estaria acabada i efectivament la feina que hi ha per fer encara és molta, em citen per a les tres de la tarda. Al taller hi ha els mecànics planxistes i un mecànic que té més traça amb motos, aquest noi és el que es fa càrrec de la meva moto. És un noi jove, li falta una cama i deambula prou àgilment amb una crossa feta amb tubs soldats. A la tarda, quan torno, intento ajudar al mecànic, anant muntant peces i acabant una operació artesanal per reconstituir el vas d'expansió del líquid de frens, amb resines. En un moment, el mecànic s'adona que li falta un caragol i que l'ha d'anar a cercar a la ferreteria, sense cap mena de dubte, agafa una moto del taller, sense engegada elèctrica, hi puja, l'engega amb un cop de peu, entra una marxa amb la crossa, penja la crossa del mirall i marxa. Jo quedo meravellat que malgrat que la seva minusvalidesa sigui hàbil conduint una moto. A última hora de la tarda queda acabada la reparació, no puc provar els frens perquè les resines són tendres i espero omplir el dipòsit amb el seu líquid demà, després d'unes quantes hores d'assecatge, i esperar que no tingui pèrdues i funcioni mínimament bé per poder arribar a Salta a l'Argentina, on hi ha el concessionari més pròxim.

Retiro la moto de l'espai que em deixa l'hotel de davant del meu allotjament, aparco davant la porta i omplo el dipòsit del líquid de frens, carrego la moto i emprenc la marxa. Tantejo el fre de davant, respon mínimament bé, per fer ruta amb molta calma i sense aspiracions esportives, s'ha de purgar però ni tinc cap tub ni més líquid per re omplir un cop acabat, a més que tan aviat com pugui haig de substituir-lo tot pel que prescriu el fabricant.

La ruta que em porta fins a la frontera amb Argentina transcorre primer per un terreny planer, amb llargues rectes, per travessar després una carena muntanyosa amb curioses formacions geològiques. Els gairebé dos-cents noranta quilòmetres passen en la més absoluta solitud, escassíssim trànsit, i absència de nuclis habitats, sota un cel seré i una bona temperatura per viatjar. Arribo a Villazón, l'últim poble abans de la frontera, el carrer principal, és ple d'oficines de canvi i de botigues, com gairebé tots els pobles fronterers del món, aprofito per dinar i en acabat pretenc omplir el dipòsit de gasolina amb els diners bolivians que em queden, però totes les gasolineres em volen expedir combustible a preu d'estranger, molt més car que a l'Argentina i opto per canviar la moneda boliviana per l'Argentina.

El tràmit duaner és fàcil i ràpid, però en ingressar la moto a l'Argentina el funcionari m'exigeix que tingui contractada una assegurança, reculo fins al carrer principal de Villazón, pregunto i ningú em pot donar raó d'on puc contractar-la i menys en diumenge; faig una recerca per internet per contractar-la "on line" però no trobo l'opció per a estrangers. Torno a l'oficina de la duana i els hi explico que avui és impossible obtenir l'assegurança, però que no pateixi perquè em quedo a passar la nit a La Quiaca, la ciutat fronterera argentina i que demà al matí sense falta la contracto allà mateix. Els funcionaris es miren i donen per vàlida la meva proposta.

La Quiaca és una població sense cap encant, cerco un allotjament i demà continuaré la ruta.