El Nord d'Argentina

La Quiaca

Quebrada de Humahuaca

Tilcara

Cabildo de Salta

 

Catedral de Salta

Plaza 9 de Julio. Salta.

Capvespre a Monte Quemado

Catedral de Resistencia

Domo del Milenio

Port fluvial al riu Paraná. Corrientes.

Plaza Sargento Cabral. Corrientes

Riu Paraguay, frontera. Colonia Cano

   
              Una parada tècnica...

Uns metres més enllà de l'hotel on m'he allotjat hi ha un local on al vidre de l'aparador estan enganxats uns rètols oferint serveis, un d'ells és el d'assegurances però el local és tancat. Decideixo fer camí i cercar una assegurança a Salta que és una ciutat que tindrà molts més serveis. Empleno el dipòsit de gasolina i enfilo la carretera que va cap al sud, als afores de la població, trobo un control policial, una noia jove, que intueixo que està de pràctiques, em demana la documentació, li dono la de la moto i el meu passaport, com més papers tingui menys es recordarà de l'assegurança, penso. Es mira la moto i em pregunta d'on vinc i a on vaig i s'interessa més pel meu viatge que per la meva legalitat, em dóna pas i m'acomiado amb un somriure.

Segueixo per l'altiplà en mig de pastures, en arribar a Humahuaca la curiosa formació geològica de les seves muntanyes i els colors dels diferents estrats, em fa parar per contemplar aquest paisatge, segueixo fins a Tílcara, una població pre incaica, amb una arquitectura típica i amb molta abundància d'artesans, que atrauen multitud de turistes. De Tílcara vaig a San Salvador de Jujuy i finalment a Salta. M'allotjo en una casa particular, en una tranquil·la zona residencial, una mica apartat del centre, dono un vol pel centre històric, cerco infructuosament un lloc on pugui contractar una assegurança però cap companyia la subscriu per un vehicle que no pertanyi a Mercosur.

El concessionari BMW és a prop d'on m'allotjo i a primera hora del matí els hi deixo la moto per revisar la reparació d'emergència que em varen fer a Uyuni. No tenen el recanvi, supervisen el sistema, canvien el líquid hidràulic i purguen el circuit. L'amortidor de davant, em perd una mica d'oli, ells no els reparen i em dirigeixen a un especialista en suspensions, vaig cap a on m'han indicat i trobo el taller tancat; com que tinc el telèfon, truco al mecànic i quedem per l'endemà.

D'ençà que vaig tenir l'accident a Oruro, no ha deixat de fer-me mal el costat esquerre del tòrax, ja han passat quinze dies i encara tinc un dolor romanent. He demanat a la meva assegurança una visita a l'hospital per fer un seguiment i avui m'hi he acostat, el metge em visita i em fan una radiografia, torna a confirmar que no hi ha cap fractura però que tinc un nervi afectat i que ira cedint a poc a poc. M'aconsella una medicació i em deriva al traumatòleg perquè ho valori.

Tal com havia quedat, em trobo amb el mecànic del taller d'amortidors, dóna un cop d'ull a la moto i m'assegura que a les cinc de la tarda la moto estarà llesta, que s'ha de canviar un renten i que té el recanvi. Em sembla una persona amb iniciativa i amb coneixement de la seva feina, crec que sap el que ha de fer, li deixo la moto i m'entorno al centre de la ciutat.

Rastrejo totes les oficines d'assegurances que trobo i no hi ha cap companyia que vulgui fer-la, trobo la situació preocupant, tant per la meva seguretat com pels problemes que puc tenir amb la policia. Em deixo caure altre cop per la cèntrica Plaza de 9 de Julio, sempre plena de vida, m'assec en un banc a l'ombra i deixo passar l'estona escoltant un trompetista ambulant, la seva melodia em plau i gaudeixo del so que treu del seu instrument.

A la tarda, m'acosto altre cop al taller, la moto no està acabada encara, el mecànic es disculpa i m'assegura que demà al matí estarà a primera hora. Me'n torno cap a casa, mentre estic llegint, ja gairebé a la mitjanit, rebo un missatge del mecànic que la moto ja està a punt.

Acabat d’esmorzar vaig a recollir la moto i torno a fer un tomb per aconseguir una assegurança. No pot ser i desisteixo.

Pensava marxar demà però amb tota aquesta feina imprevista, no he pogut planejar res, pel que li dic a la mestressa de la casa que em quedaré un dia més amb ells.

Romanc el dia a casa, pràcticament no he sortit més que per dinar i sopar. He aprofitat la jornada per anar organitzant els dies vinents i ordenar l’equipatge. Demá reinicio la ruta cap a l’est.

Ha plogut intensament tota la nit i quan em llevo, encara ho fa, el cel està cobert i molt fosc. Tinc la moto preparada, esmorzo i m'acomiado de la mestressa de la casa, una senyora extraordinàriament amable, igual que el seu fill.

No hi ha trànsit per sortir de la ciutat, al cap de poca estona estic ja als afores i encaro la solitària carretera, plou però no és massa molest, segueixo per paratges rurals, muntanyes de poca altura i tot molt verd, estem a l'època plujosa. A poc a poc la pluja va cedint, però els núvols no escampen, la carretera és extraordinàriament avorrida, a l'orografia plana s'hi suma l'absència de poblacions i el paisatge, no sent lleig, és molt monòton. Porto una bona mitjana, l'asfalt és prou bo per mantenir cent vint quilòmetres a l'hora, quan arribo a una població anomenada Joaquin V. Gonzalez m'aturo per a fer gasolina i un cafè. Re emprenc la ruta i al cap de pocs quilòmetres deixo la província de Salta per entrar a la de Santiago del Estero i la carretera canvia totalment, el bon asfalt i la carretera convenientment marcada, es torna en un infern de profunds sots, provocant la lentitud de la marxa de cotxes i camions i fen el trajecte zigzaguejant.

En passar per Monte Quemado, veig un hotel a peu de carretera i tot que només és l'una, decideixo quedar-me; ja porto quatre-cents quilòmetres des de Salta i no crec que abans de Resistencia hi hagi cap més allotjament. Faig parada, dino i deixo passar la tarda llegint i planificant.

El trajecte d'avui ha sigut pràcticament una recta de quatre-cents trenta-cinc quilòmetres de paisatge similar al d'ahir i sota un sol cada cop més inclement. Resistencia, capital de El Chaco, és una ciutat provinciana; la plaza 25 de Mayo, el centre, és un espai ampli i ben enjardinat; al seu voltant hi ha tota l'activitat comercial, amb zones per a vianants ben proveïdes de comerços de tota classe, passejant-hi veig la gran quantitat d'oferta per a comprar pagant a terminis, inclòs compres de petit valor, també multitud de negocis, no bancaris, que ofereixen préstecs personals per al consum, tot això em fa pensar en un comentari d'un periodista d'una cadena televisiva argentina que donava la notícia de la negociació de l'enorme deute extern argentí per part del govern amb l'FMI. País i població viuen una situació econòmica similar.

M'acosto al Domo del Centenario, un espai cultural construït l'any 1978 en commemoració del centenari de la fundació de la ciutat. Actualment hi ha una exposició d'escultura, part als espais exteriors del complex i part en una sala interior. No sóc massa entusiasta de l'escultura contemporània, però la visita al lloc és interessant com un espai pel desenvolupament de la cultura.

Segueixo cap a Corrientes, a només vint quilòmetres de Resistencia. És la capital de la província homònima, una mica més gran que la ciutat veïna i molt més antiga. Dono un vol pel centre i m'acosto al port fluvial del riu Paraná. Havent dinat torno a Resistencia i ja resto tota la tarda a la casa on m'allotjo.

Des de Resistencia i seguint paral·lelament la frontera Paraguaia, arribo a General Mansilla i des d'ací, per una carretera local, a Colonia Cano, un punt fronterer a la riba del riu Paraguai i apartat de qualsevol lloc habitat. Al lloc només hi ha una garita amb dos policies que gestionen el punt fronterer i un baixador d'una "balsa" o una llanxa que travessa el riu fins a la riba Paraguaia al poble de Pilar. La meva idea és accedir a Paraguai per aquest punt i visitar la fortalesa d'Humaitá construïda en el context de la Guerra de la Triple Alianza (1864-1870) entre Paraguai i l'aliança entre Brasil, Argentina i Uruguai; però en arribar, els funcionaris m'informen que la "balsa" està en reparació i que no hi haurà servei fins a les quatre de la tarda, són tot just les deu del matí i el fet d'esperar-me sis hores al mig del no-res, i de no poder visitar la fortalesa, no m'atrau i decideixo recular i tornar a la carretera principal per entrar a Paraguai per la capital, Asunción. Al cap d'uns vint quilòmetres d'emprendre la marxa altre cop, es rebenta la roda de darrere; paro a peu de carretera i a ple sol, cerco el forat, amb el kit de reparació faig un taponament i amb el mini compressor intento inflar la roda que no agafa pressió; repasso el pneumàtic i trobo un altre forat!, el reparo i ara si puc inflar el pneumàtic i continuar, una desena de quilòmetres després sento un esclat i la pèrdua immediata de pressió, un tall de més de deu centímetres al lateral del pneumàtic m'indica que tinc un problema greu. Parat a la carretera espero el pas d'algú que em pugui portar fins al poble més proper, la carretera és solitària i no hi ha trànsit, al cap de més d'una hora passa el camió de les escombraries que buida la càrrega a un abocador proper, en el retorn cap al poble, es para a la meva sol·licitud i em porta fins a General Mansilla. Pel camí el xofer s'ofereix a ajudar-me per trobar algú amb un remolc i portar la moto a una "gomeria" per reparar la roda. En Jorge, el xofer, és un empleat municipal multifuncional, deixa el camió, pren el seu cotxe i cerca a un veí que té un remolc que utilitza per a les feines agrícoles i anem a recollir la moto, carregar la moto sobre el remolc amb la roda rebentada no ha sigut fàcil, però al final ho aconseguim, no té cap element per lligar-la fermament i faig el camí dret sobre el remolc subjectant la moto per evitar que caigui. Deixem la moto al trist taller de la "gomeria", el pneumàtic no té reparació possible i s'ha de canviar; en Jorge em diu que d'ací poca estona ha d'anar a Formosa, la ciutat més propera, a uns setanta quilòmetres del poble, ell porta amb un mini bus municipal als veïns que necessiten transport i m'ajunto amb ells. A la ciutat hi ha un distribuïdor de pneumàtics i sol·licito la meva referència - no lo tengo en existencia, em diu l'empleat, pero en Corrientes hay uno y podria estar mañana por la mañana aca. Penso que estic a setanta quilòmetres de la moto i haig de tornar al poble per tornar l'endemà. En Jorge, que és al meu costat, proposa que el transportista deixi el pneumàtic a la gasolinera del poble, que li ve de pas, i així ho acordem, pago el servei i m'asseguren que demà a primera hora del matí la roda serà al lloc acordat. El cost del pneumàtic, la mateixa marca i model que utilitzo habitualment, és més del triple del que em costaria a Girona, protesto pel preu i es justifiquen amb les taxes que el Gobierno posa a qualsevol producte d'importació, m'ensenyen les llistes oficials.

Arribem a Mansilla, a última hora de la tarda, cansat i una mica desmoralitzat de com ha anat el dia d'avui; en Jorge, m'acompanya on puc trobar un allotjament per passar la nit, una casa particular ha habilitat uns espais rònecs i foscos com a allotjament i allà em quedo.

Tal com vàrem quedar, avui a primera hora del matí, vaig a la gasolinera per recollir el pneumàtic. Parlo amb els empleats i ningú sap res, el pneumàtic no apareix; truco al distribuïdor i em comenten que al transportista se li ha oblidat! Es disculpen i m'asseguren que a primera hora de la tarda el tindré allà. Vaig a la "gomeria" i ajudo a desmuntar la roda i tenir-la preparada per tant punt arribi el de recanvi, pugui muntar-se i continuar. Torno al meu simple allotjament, refugiat de la calor que ja comença a ser rigorós, escric el diari i edito les fotos dels últims dies, cap al migdia vaig a un establiment que tinc a prop on venen una mica de tot, inclòs serveixen quelcom de menjar i ja havent dinat torno a la gasolinera per veure si ha arribat el meu pneumàtic, just quan estic preguntant als empleats arriba la camioneta del transportista, recullo la meva roda i immediatament la porto a la "gomeria" per muntar-la i poder marxar tot seguit.

Són dos quarts de cinc de la tarda quan inicio la ruta cap a Asunción, la capital de Paraguai. La carretera és prou bona per portar un bon ritme, i pràcticament no baixo de cent vint quilòmetres a l'hora, fa molt de calor, el termòmetre em marca 38º C, necessito arribar amb llum del dia i tinc al davant dos-cents vint-i-cinc quilòmetres. Sense parar en cap moment, arribo al lloc fronterer, faig el tràmit ràpidament i en acostar-me a l'embarcador per travessar el riu Paraguai, frontera natural entre els dos països, veig que la "balsa" marxa davant meu – es la última, em diu el funcionari de la duana - deberá cruzar por el puente, afegeix. Assumeixo que haig de fer seixanta-cinc quilòmetres de volta per arribar a la mateixa destinació. En arribar al punt fronterer, només haig de presentar la meva documentació que ja està segellada i passar al nou país.

Arribo al centre d'Asunción ja de fosc, tenia posada l'adreça d'un hostel al GPS però en arribar al lloc no hi ha ni rastre de l'establiment i ningú em sap donar cap raó, tampoc tinc cobertura d'internet perquè la meva targeta és argentina i no puc cercar res per aquest mitjà. M'acosto al centre, intuïtivament, i paro davant una cafeteria que em sembla prou arreglada, tenen wifi i aprofito per sopar i cercar on poder allotjar-me. Tinc gana i alhora estic cansat però l'hotel que he reservat és a només quatre-cents metres, per fi puc dutxar-me i descansar.