Paraguai

Asunción

Catedral

Manteniment de la moto


















En Ralph amb la seva moto nova.

Mausoleo de los Heroes. Asunción

Cerro Lambaré

Tastant la terra vermella

Salto del Monday

Presa de Itaipu

Temple Budista Chen Tien

Les cataractes del Iguaçú

Coatí

Sopant amb en Cesar, Cristiano i José

Tranquil·lament baixo al menjador per a esmorzar, em prenc el temps necessari per fer-ho relaxadament i tornar a l'habitació per organitzar el dia. Al migdia surto per fer un recorregut pel centre de la ciutat, fa molta calor i el carrer no té atractius que facin el passeig mínimament interessant. No hi ha una zona històrica amb grans monuments ni l'organització urbana és prou engrescadora per passejar-hi.

Quan vaig portar la moto al concessionari BMW de Salta per reparar els desperfectes de la caiguda a Bolívia, no disposaven del recanvi i em varen adreçar a Asunción, dient-me que possiblement aquí el tenen. Avui he portat la moto al taller i possiblement canviï alguna peça que en altres circumstàncies no hagués canviat, però analitzant els riscos possibles de perjudicar l'estat general de la moto, i tenir algun problema en algun altre lloc molt més inoportú, he decidit fer la substitució del suport de la pantalla, de la bomba del fre de davant, i altres detalls per tenir la moto totalment a punt. Al taller han sigut extraordinàriament amables, com a tots els concessionaris que anat fins ara, tenen els recanvis que necessito i s'han posat immediatament a treballar amb la meva moto. Mentre comentàvem detalls de la reparació, del meu viatge i d'altres viatgers mediàtics que han passat per allà, em presenten a un client, en Ralph, té la meva edat, és un viatger Uruguaià, d'origen europeu, que acabava de comprar una R Nine 50th anniversary, una edició limitada d'estil retro, xarrem una estona, de motos i de viatges. Quan se'n va surto al carrer per escoltar el rumor de la seva moto nova, marxa amb la seguretat dels motoristes veterans.

Els empleats del taller em comenten que aquest home té 23 motos a casa seva, totes en perfecte estat de funcionament.

Deixo la moto al taller per recollir-la demà, prefereixo que facin la feina amb tranquil·litat i que tinguin temps de repassar tots els detalls.

Tranquil·lament al matí m'acosto al taller, la moto és gairebé a punt, els mecànics han fet una bona feina, totes aquelles cosetes que no estaven prou al dia, les han repassat, arreglat o substituït i no han sigut tan estrictes amb les peces que no són originals o de sèrie, com m'ha passat en altres concessionaris. La moto funciona perfectament i puc confiar-hi, penso, per molts quilòmetres mes.

Deixo el taller i vaig cap al Cerro Lambaré, un turó a la riba del riu Paraguai i dins el radi urbà d'Asunción, a cim hi ha un monument al Cacique Lambaré, un líder indígena a l'època de la Colònia Espanyola. Des d'ací, s'albira una bonica vista de la ciutat i del riu, també és un lloc de passeig per a parelles i gent que vol allunyar-se del brogit de la ciutat.

A les set del matí el termòmetre marca 30 °C, la xafogor al carrer és intensa. Preparo la moto i emprenc ruta cap a l'est, deixo Asunción per uns carrers que a aquesta hora de diumenge es veuen solitaris, ja a la sortida de la població, faig un repàs mental del meu equipatge i m'adono que després de muntar el GPS, el mòbil, la càmera, la bossa sobre dipòsit i les coses que col·loco al top case, no he carregat la bossa del meu equipatge dins la maleta, ha quedat a terra del garatge de l'hotel. Giro cua i torno a on he partit i allà trobo la bossa, tal com l'havia deixat.

Deixada l'àrea metropolitana d'Asunción, transcorro per paisatges molt agradables, entre zones agrícoles i residencials, com la riba del llac Ypacaraí, San Bernardino i Caacupé.

Paro a Piribebuy, un petit i tranquil poblet encara no a cent quilòmetres d'Asunción, és mig matí i em quedo aquí. L'etapa d'avui ha sigut molt curta, però no tinc pressa i aprofitaré demà al matí, amb una mica més de fresca, per veure unes zones naturals i uns poblets que he llegit que han de ser bonics. Ara aprofito la piscina que hi ha en aquest hostel per fer-me passar la calor tan intensa que fa aquest migdia.

Tinc una ruta marcada amb diferents punts d'interès i amb destinació final a Ciudad del Este, però sense tenir la necessitat d'arribar-hi, ja que el temps que necessitaré per recórrer-la és incert, pel que pararé en el punt que em convingui més.

Surto poc després de les vuit, la temperatura aquest matí és una mica més baixa que la d'ahir, però el confort no dura gaire i pels volts de les nou el termòmetre ja puja dels 30 °C, el panorama que m'acompanya en aquesta primera part del camí és verd, amb boscos frondosos, camps agrícoles i pastures pel bestiar; travesso eco reserves que semblen paisatges dibuixats. Em desvio de la ruta principal per arribar a Cabaña Ita Kuá, un paratge natural especialment bonic, però el GPS no m'orienta bé, o jo no el sé interpretar, tot sigui dit i estic conduint per pistes de terra que no sent dolentes són incòmodes pel seu ferm irregular i a talls tou, a causa de les últimes pluges; no tinc clar que la direcció que porto, sigui la que bona i decideixo anul·lar la destinació i dirigir-me cap al poble de San Cristobal però la carretera continua sense asfaltar. Condueixo amb cura i vaig a una velocitat moderada, però la calor i la sobre atenció em fatiga. Segueixo una pic up que em priva de tenir una bona visibilitat de la pista, i en un moment, poso la moto en una rodera que em domina la direcció i caic. De fet cau la moto, la poca velocitat que portava fa que em quedi dret. La pic up, de ben segur que s'ha adonat de la meva caiguda, però no s'ha aturat i quedo sol a la pista, provo d'aixecar la moto i al primer intent no puc, però sempre surten les forces quan més les necessites i aconsegueixo posar la moto dreta.

Arribo a San Cristobal després de gairebé vuitanta quilòmetres de pista de terra vermella, molt acalorat i fatigat, paro en una botiga i menjo quelcom, però sobre tot bec aigua. Un cop recuperat, reprenc per una ruta empedrada, que no sent bona és millor que l'anterior i aquesta em retorna a la carretera principal. Decideixo anar a Santa Rita, necessito trobar un planxista i en aquest poble és més probable que el trobi; pregunto i em donen una adreça i allà m'adoben les malparades maletes.

Un trajecte molt curt, de només setanta-quatre quilòmetres, em porta fins a Ciudad del Este, la ciutat fronterera amb Brasil. És una ciutat nova, fundada l'any 1957 per fomentar la relació comercial amb Brasil i Argentina i ara convertida en la segona ciutat de Paraguai en importància, la seva economia es basa principalment en el comerç i és una zona franca on acudeixen diàriament molts brasilers i argentins a comprar.

El riu Paranà fa de frontera amb Brasil, mes al sud hi ha dos tributaris, el riu Monday, amb un salt d'aigua de quaranta metres i mes al sud el riu Iguazú, a on es forma la triple frontera amb Argentina i Brasil i on hi ha les majestuoses cascades d'Iguazú.

La ciutat, no té molts encants, ha crescut desmesuradament i sense una planificació ordenada, però els seus voltants tenen molts punts interessants. A prop hi ha la presa hidràulica d'Itaipu, la segona més gran del món, després de la The Three Gorges sobre el riu Yangtsé a la Xina, però la primera quant a producció elèctrica. La presa està situada sobre el riu Paraná i la propietat és compartida entre Paraguai i Brasil. Hi ha una recepció per a visitants que gratuïtament fan un tour amb un autobús fins al mirador on es poden veure les comportes i la gran pressa amb les vint turbines productores d'electricitat, el recorregut continua per les estacions transformadores, pel canal de desguàs i per sobre la pressa per tornar cap al centre de visitants. Les mesures de seguretat són excepcionals, has de registrar-te abans de començar la visita i no pots baixar de l'autobús en tot el recorregut, a excepció del mirador habilitat davant les comportes. La visita, però és prou interessant.

Una mica més al nord, es troba el Refugio Biológico de Tatí Yupí, un parc natural a la riba de l'embasament, a la porta del parc un vigilant em diu que haig d'aconseguir el permís de visita a les oficines situades nou quilòmetres enrere; reculo fins al lloc indicat i un altre vigilant em diu que haig d'esperar mitja hora perquè encara no han obert; passats els trenta minuts torno i a l'oficina em pregunten el meu mitjà de desplaçament – amb moto, els hi dic, i em contesten que no està permès anar-hi amb moto, només amb cotxe; expresso la meva queixa i faig notar l'arbitrarietat de la decisió - són las normas, em contesta el vailet. Marxo i penso que aquesta dispersió de llocs de gestió i la falta d'informació per part dels vigilants no afavoreix el turisme.

A la mateixa zona hi ha el tercer punt que volia visitar, el Museo de Itaipú, Tierra Guaraní, una exposició d'història natural i antropologia ben mostrada i documentada.

Abans d'anar cap a les cataractes d'Iguaçu, faig una parada al temple Budista de Chen Tien, situat al nord de la ciutat de Foz do Iguaçu i que fou construït l'any 1996 per la comunitat xinesa de les tres fronteres.

Deixo la moto al pàrquing que hi ha al costat del centre de visitants de les cascades, abono la meva entrada i amb un autobús fem un petit recorregut fins a l'inici d'una ruta senyalitzada per fer-la a peu que segueix el riu Iguaçu i des d'on tens una perspectiva dels impressionants salts d'aigua, que es van succeint al llarg d'aquest frontal. La major part dels salts estan situats a la zona Argentina, però des d'aquest camí de la zona brasilera tens la millor vista per gaudir-los, a més de trobar-te amb micos, coatís, llangardaixos i molta varietat d'aus que t'acompanyen tota la caminada. Al final del camí, unes escales et porten a unes passarel·les per poder observar el salt més cabalós anomenat La Garganta del Diablo.

Em quedo a dinar en el restaurant que hi ha al final d'aquest recorregut, damunt de La Garganta del Diablo i poder gaudir de la vista que s'atalaia des de la seva terrassa.

Torno cap al meu allotjament a mitja tarda, en arribar em trobo amb en Cesar, el propietari de l'hotel i em comenta per anar a sopar aquest vespre en un lloc que cada dijous fan una graellada de carn amenitzada amb música, en viu, m'hi apunto sense pensar-m'ho; a l'hora establerta ens trobem al pati de l'hotel conjuntament amb dos clients seus i ens dirigim cap al restaurant, ens serveixen una varietat de carn a la brasa i passem la nit xerrant i bevent un excel·lent vi de Mendoza.