El sud de Brasil I

Parada al camí.

Pista a Argentina.

Colegues en ruta

Igreja de São Pelegrino. Caxias do Sul (I les dues seguents)

Catedral de Caxias do Sul

Amb Matteus, de Extreme By Xiru

Avinguda pavimentada amb mosaic a Curitiba.

Curitiba ( I les tres seguents)

Jardí Botànic de Curitiba.( I les tres següents)

Museu Oscar Niemeyer. Curitiba. (I les quatre següents)

Catedral de Sao Paulo i següent

Praça da Sé

Mercat Municipal de Sao Paulo i les dues següents

                  Avinguda Paulista

Museo de Arte de Sao Paulo

Barri Vila Madalena. Beco do Batman.

 Port de Rio de Janeiro

Confeitaria Colombo i la següent

Teatro Municipal. Rio de Janeiro

Catedral de Rio de Janeiro. (I les dues següents)

Aqueduto da Carioca - Lapa

Escaleras de Selaron

Museu do Amanhã

Jardi Botanic. (I les quatre següents)

Estatua de Tom Jobim. Praia do Arpoador

Praia de Ipanema

Praia de Copacabana

Estátua de Carlos Drummond de Andrade

Copacabana (I les dues següents)

Vista de Rio de Janeiro desde el Corcovado

Cristo Redentor

Aviat al matí m'acomiado d'en Cesar i dels seus dos clients que vàrem sopar junts ahir, en Cristiano i en José, cada un seguirà el seu camí i jo surto cap a Brasil.

L'amortidor de davant que vaig reparar a Salta, a l'Argentina, continua perdent oli, el seu comportament és dolent, la moto em rebota molt, i quan condueixo per una pista haig d'anar exageradament a poc a poc. Vaig cercar a la xarxa un distribuïdor oficial Öhlins per fer una reparació fiable i el vaig trobar a Caxias do Sul, em vaig posar en contacte amb ell i quedarem per revisar la suspensió. Per això he modificat la meva ruta que tenia pensada en un principi, anar cap a l'est fins a Rio de Janeiro i em dirigeixo cap al sud; tinc vuit-cents cinquanta quilòmetres fins allà i ho dividiré en dues etapes, una primera fins a Chapecó, aproximadament a mig camí, per continuar després fins a Caxias do Sul.

Tot sortint de Paraguai, haig d'entrar a Argentina per travessar una franja d'uns cent cinquanta quilòmetres, abans d'entrar a Brasil; en arribar a la frontera, em demanen l'assegurança internacional per Mercosur, explico als funcionaris que en cap lloc de l'Argentina han volgut fer una assegurança a una moto amb matrícula aliena a països de Mercosur i em repliquen que sense assegurança no puc entrar al país. De fet, penso, hi he entrat ja dues vegades a l'Argentina, sense l'assegurança, però aquest cop no és possible. Molt amablement em dirigeixen a una agència propera a la frontera i em diuen que probablement allà em faran una pòlissa. A l'agència em comenten que la legislació respecte a vehicles externs al Mercosur, és "grisa", és a dir, hi ha una llacuna no definida, però al final expedeixen la carta verda, dubtant ells mateixos de la seva efectivitat en cas d'accident. El cost no és molt elevat i amb el paper verd ja puc entrar al país, ara haig d'esperar que no el necessiti.

Segueixo per una carretera local, en bon estat, pel mig de terres agrícoles, fins que s'acaba i haig de continuar per una pista, primer de terra premsada, una mica ondulada però que puc portar una marxa de quaranta o cinquanta quilòmetres a l'hora però el paviment es va tornant cada cop més pedregós i haig de disminuir molt la velocitat i més encara tenint en compte que l'amortidor de davant em serveix de ben poc. Després de trenta-cinc esgotadors quilòmetres, torna l'asfalt, una cinta negra perfecte, marcada i amb poc trànsit em torna a fer gaudir de la conducció fins a arribar a la frontera Brasilera. A les dependències duaneres no hi ha ningú, cap impediment per canviar de país, pregunto a un policia que, avorrit, està recolzat a una paret de l'edifici oficial, a on puc segellar el meu passaport i també legalitzar l'entrada de la moto al país, em comenta que haig de recular trenta quilòmetres cap a l'Argentina o bé avançar-ne vint cap a Brasil i trobar la caserna de la Policia Federal per fer el tràmit, tiro endavant i després de no poques errades en el camí arribo a la caserna on ràpidament faig el tràmit burocràtic i puc continuar.

El camí segueix en mig de grans extensions agrícoles i forestals fins a Chapecó, on m'esperava la Sônia, la meva amable amfitriona que m'ensenya la meva habitació on m'acomodo per passar la nit.

Molt aviat al matí ja sóc a la carretera, he quedat amb el mecànic que m'ha d'arreglar l'amortidor que arribaria cap al migdia i tinc quatre-cents quilòmetres de camí, no m'entretinc, només per posar gasolina i prou. Arribo tal com tenia previst una mica més tard de la una i quedem per veure'ns al cap d'una hora. Avui és dissabte de carnaval i al Brasil el carnaval es viu molt intensament, agraeixo la seva disposició a solucionar-me el meu problema. A l'hora prevista ens trobem a la porta del seu establiment, té un taller modern, molt ben equipat, amb eines especialitzades, maquinària i ordinadors d'última generació, torn, banc de potència i un munt de motos de competició del campionat brasiler. Un dels seus operaris, antic mecànic de l'equip de Moto GP d'Alex Barros, es posa immediatament a desmuntar la moto, treu l'amortidor i en el banc específic per aquesta feina en Mateus Xiru, l'amo de l'empresa, el desmunta peça a peça. Em comenta que la reparació feta a Salta, és completament defectuosa, no es va utilitzar ni el recanvi adequat ni tan sols el líquid hidràulic prescrit pel fabricant; neteja les peces, les ordena i fa un recompte del recanvi que li falta, m'explica que no té el reten i que el traurà d'un altre amortidor per reparar el meu i que possiblement acabarà la feina diumenge, si pot i que evidentment m'entregarà la moto amb condicions per continuar molts quilòmetres.

Avui és diumenge de carnaval, el carrer és desert, no corre ningú, ahir se sentia festa pel carrer, el jovent anava amb disfresses, les noies amb les seves robes i els seus maquillatges més sexis, avui però deuen recuperar-se de l'excés.

Estic a l'habitació de l'hotel llegint i escrivint, al migdia surto per dinar però l'únic lloc que trobo obert és una coneguda xarxa de menjar ràpid, faig cua per fer la meva comanda, un noi que acaba d'arribar es dirigeix a mi per cercar conversa, li explico que estic de pas en un viatge llarg, ell em diu que ve a arreglar un apartament que tenen llogat però que ell viu a una població veïna amb la seva dona i el seu fill. Un cop ens han servit les nostres hamburgueses compartim taula, m'explica particularitats del sud del Brasil i em dóna consells per on passar i que veure a la ruta que tinc prevista. Acabat el dinar s'ofereix a acompanyar-me a un centre comercial per obtenir una targeta telefònica, puix li he explicat que com a estranger tinc dificultat per adquirir-la. A la botiga de l'operador de telefonia, dóna la seva documentació i em proveeixo d'una SIM Card. Ens acomiadem allà mateix i li agraeixo la seva voluntat d'ajuda.

Al vespre envio un missatge a en Mateus Xiru, per comunicar-li el meu número de telèfon.

No tinc pressa per sortir, ho faig a mig matí i em dirigeixo cap al taller on tinc la moto, tot caminant; en Mateus és a la porta amb uns clients, de seguida ve a saludar-me i em diu que l'amortidor ja està arreglat, falta repassar uns detalls i que a la tarda ja puc passar a recollir-la.

A la tornada a cap a casa passo per davant la catedral i entro per donar-hi un cop d'ull, és d'estil neo gòtic i va ser feta a finals del segle XIX, però acabada durant la primera meitat del segle XX. A prop de l'hotel hi ha l'església de Sao Pelegrino, oberta al culte l'any 1953 per la comunitat immigrant italiana, majoritària a la població; destaquen les pintures religioses murals i al sostre. Igualment una rèplica de la Pietat de Miquel Àngel, regalada per la Sana Seu.

Recullo la moto a mitja tarda, en Mateus me la fa provar, abans de donar-li el vistiplau ell. La moto ha canviat el comportament totalment, la frenada és segura i les vibracions han desaparegut. Demà continuaré la meva ruta.

La previsió meteorològica que vaig llegir ahir, deia que plouria, avui però, quan carregava el meu equipatge a la moto, he vist el cel trencat i el terra moll; he pensat que la pluja ja havia passat i surto amb aquesta convicció. Segueixo les indicacions del GPS que m'han d'acostar a Rio de Janeiro, però sense una destinació pre fixada, pararé quan ho cregui convenient, aproximadament a mig camí entre Caxias do Sul i Curitiba. Tinc bona carretera però certament el cel amenaça pluja, he fet uns vuitanta quilòmetres quan ha començat a ploure, no massa intensament però la carretera és molla i multiplico l'atenció. Uns quilòmetres més enllà paro en una gasolinera, no haig d'omplir però vull fer un cafè i estirar una mica les cames, al cap de pocs minuts arriben tres parelles brasileres amb sengles GS's 1200, ens saludem i xerrem una estona, són del sud i aprofiten les festes de carnaval per fer una ruta de quatre dies per l'estat de Paranà, veig que aprofiten la parada per posar-se l'impermeable, però jo no estic al cas, m'acomiado d'ells i segueixo, continua plovent i amb l'estona s'intensifica; no porto la capa impermeable de la jaqueta ni dels pantalons i l'aigua comença a amarar la samarreta i la roba interior; no hi ha cap lloc a cobert per parar-me i ja vaig ben moll. La temperatura no és molt baixa i continuo amb l'esperança que pari de ploure però la realitat és que el cel és ben fosc i no es veu ni una escletxa. Segueixo un grup de tres Harley's uns quants quilòmetres, fins que es desvien de ruta, continuo i ara si, començo a agafar fred. Paro en un petit poble on he vist un senzill hotel a peu de carretera i penso que demà ja continuaré. Una dutxa calenta em torna la bona temperatura al cos, canviat de roba m'acosto al restaurant que hi ha a la gasolinera del costat de l'hotel i allà trobo una altra colla de Harley's que també estan resguardats de la pluja, que ara cau intensament.

Deixo passar la tarda a l'habitació de l'hotel pensant en la ruta de demà que també es preveu plujosa.

He sentit ploure tota la nit, i quan surto encara plou, però no dura gaire, al cap de pocs quilòmetres para, però el cel es manté amenaçador igualment i la carretera molla. No tinc una jornada molt llarga de quilòmetres, amb només dos-cents cinquanta ja seré a Curitiba, condueixo tranquil per bona carretera, però tot i això crec que he passat davant de radars de trànsit una mica per sobre de la velocitat permesa; no sé quin tipus de control porten, però podria tenir una sorpresa quan surti del país. Estic en un hotel bàsic però cèntric, aprofito la tarda per portar la roba a rentar i canviar el pneumàtic de davant i al vespre passejo pels carrers del centre històric, reservats a vianants, que estan empedrats formant bonics mosaics, heretat dels portuguesos.

Amb una temperatura excel·lent i un sol radiant, surto cap al Jardí Botànic, un dels punts icònics de la ciutat, fet a l'estil francès té un recorregut per senders on es pot veure flora i fauna autòctona, el seu hivernacle, una estructura de ferro i vidre acull espècies de la flora nacional. Passejo pels seus camins i vorejo l'estany per contemplar els exemplars d'aus i tortugues, és una caminada agradable, però hi trobo a faltar arbres que facin ombra. En tornar a l'aparcament que hi ha a l'entrada, trobo un matrimoni que està viatjant amb la seva Honda NC750, són de Porto Alegre i estan fent ruta per la zona, xerrem una estona i queden meravellats del meu viatge. Continuo la meva ruta urbana i vaig fins al Museu Oscar Niemeyer, un espai d'exposició dissenyat pel gran arquitecte, amb àrees dedicades a les mostres temporals, i amb una zona, on s'exposen textos, imatges i maquetes de la seva obra. Actualment hi havia la 14a biennal internacional d'art contemporani on si exhibeix pintura, escultura, fotografia, performances i altres presentacions artístiques.

Em quedo a dinar a la cafeteria d'aquest agradable espai i en marxar m'adono que no tinc bateria al telèfon pel qual no disposo de l'accés a Google Maps, que és el que utilitzo quan només circulo per ciutat i haig d'intuir els cinc quilòmetres de retorn a l'hotel, fent algun tomb de mes.

Em desperto al matí abans de sentir l'alarma, estic descansat i penso que si em llevo, avançaré una estona l'inici de la ruta, miro l'hora i són gairebé les nou del matí! Vaig posar l'alarma del mòbil a les set, però el dia equivocat per què no ha tocat!, sense córrer però sense entretenir-me em preparo, esmorzo, pago el meu compte i surto en direcció cap a Sao Paulo amb un sol esplèndid i bona temperatura, tinc fins a destí quatre-cents setze quilòmetres, l'autopista passa per una zona muntanyosa i té corbes pronunciades que són entretingudes de fer però estan limitades de velocitat que pot ser fins a quaranta quilòmetres a l'hora i algunes controlades per radar; quan circules per la carretera a una mitjana de cent vint quilòmetres l'hora i has de baixar fins a quaranta, pot ser fàcil que t'excedeixis i he circulat una estona amb aquest pensament. Paro per fer un cafè en una àrea de descans, aparco la moto al costat d'una Triumph Tiger i el seu propietari s'acosta a saludar-me, és un home de la meva edat, viatja sol, bé del nord i va cap a Iguaçu; donant un cop d'ull a la seva moto es nota que és un tipus autèntic, és una persona amable, simpàtica i establim conversa, li pregunto el que em venia rondant pel cap feia una estona, sobre les multes i em confirma que els radars són efectius i que malgrat ser estranger, quedes registrat en el sistema, pel que quan surtis del país detectaran totes les infraccions que hagis comès. Ell porta una aplicació en el mòbil que li va dictant la situació dels radars a l'auricular que porta al casc i diu, tot rient, que prefereix gastar-se els diners en gasolina que no en multes, l'únic avantatge que tenim els motoristes, és que molts radars disparen per davant, afegeix.

Continuo, la zona més muntanyosa ja s'ha acabat i ara la carretera és més recta i planera, uns cent quilòmetres més enllà m'aturo a posar gasolina i de cop cau un intens ruixat, deixo la moto a l'aparcament cobert i entro en el restaurant a dinar, en acabat ja no plou però no em fa d'impressió que la pausa duri gaire i així és, torna a caure una lleugera però persistent pluja al cap de pocs minuts de la represa.

L'entrada a la gran ciutat de Sao Paulo, no és complicada, però si lenta per arribar fins al centre d'aquest orbe de vint-i-dos milions d'habitants, inclosa la seva àrea metropolitana. Estic allotjat en un hotel molt simple però penso que em servirà per descobrir el centre de la ciutat, em canvio de roba i surto a donar un tomb per sopar, l'ambient del carrer, ara que ja s'ha fet fosc, ha canviat completament, els rodamons s'han fet els amos.

Amb una ruta pensada per tenir una idea bàsica de la ciutat, surto aquest matí caminant fins a la Catedral gòtica, molt a prop del meu allotjament, la Sé és d'estil neo gòtic, va ser inaugurada l'any 1953 i és una de les esglésies més gran de sud Amèrica; la plaça que l'acull és un ampli espai enjardinat i freqüentat, dia i nit, per gent de pocs recursos, busca vides i rodamons. Segueixo els carrers pròxims que em portaran fins al mercat municipal, són vies comercials amb botigues que venen de tot, a l'estil dels basars xinesos de casa nostra, les parades muntades a peu de vorera complementen l'oferta de mercaderia bàsica, hi ha molta gent pel carrer, els venedors i els busca vides criden amb afany la seva oferta, des d'una plaça d'aparcament, a cabells naturals o la compravenda de joies d'or usades. El mercat, situat en un bonic edifici de començaments del segle passat és colorista, net, ordenat, espaiós i molt divers amb la seva oferta; a més de la tradicional fruita, verdura, carn i peix també s'hi poden trobar productes per a gurmets i llocs per menjar,

D'ací, amb transport públic, vaig fins a la Via Paulista, una avinguda de dos quilòmetres i mig, ample i ordenada que alberga el centre financer i de negocis de la ciutat i on hi ha també les botigues de luxe de les marques internacionals; és l'antítesi de l'anterior zona comercial d'on vinc, la recorro en tota la seva longitud i torno al seu inici per la vorera contrària, als carrers pròxims hi ha bona oferta de restauració i aprofito per fer l'àpat de dinar en una terrassa propera.

Continuo el meu periple i arribo al Beco do Batman una zona de tres o quatre carrers al barri de Vila Madalena, espai bohemi on els grafits i l'art urbà envaeixen totes les parets, a les voreres artistes exposen les seves creacions de pintures, bijuteria i robes i els bars tenen espais per a la relaxació i la música.

Estic gairebé al costat oposat de la ciutat d'on m'allotjo, prenc un taxi perquè m'hi acosti, noto el cansament d'haver caminat tot el dia i també haig de preparar la ruta de demà fins a Rio de Janeiro, en arribar a la Praça da Sé, final del meu trajecte, pago el cost de la carrera al taxista, aquest em torna el canvi i em diu que no surti del taxi fins que tingui la cartera a la butxaca, és perillós, em comenta.

La previsió meteorològica per avui estava escrita i sense cap mena de dubte donava un alt percentatge de probabilitats que plogués, pràcticament a tot el recorregut entre Sao Paulo i Rio de Janeiro i així ha sigut. Els primers dos-cents quilòmetres una pluja molt fina i intermitent m'ha acompanyat per l'autopista, en un trajecte recte i planer bastant avorrit. A uns cent vint quilòmetres abans de Rio, paro a dinar, faig el cafè a sopluig de la terrassa del restaurant i deixo caure la pluja tranquil·lament fins que sembla que para una mica, llavors torno a emprendre la marxa però la pausa ha sigut un miratge i ara plou més que mai, avanço amb molt de compte i deixant una bona distància de seguretat amb el vehicle de davant, per tenir visibilitat, espai de frenada i per evitar l'aigua que escupen les seves rodes. La baixada de la Serra das Araras és un tram d'autopista de nou quilòmetres contundents, amb fort pendent i amb molts de revolts, alguns que giren fins a cent vuitanta graus, tot el tram està limitat a quaranta quilòmetres a l'hora i amb varius radars de vigilància, pel que el transit s'alenteix molt. L'arribada a Rio de Janeiro és tranquil·la i amb poc trànsit, un diumenge plujos al migdia la gent no és a la carretera i arribo al meu hotel amb promptitud.

          Continua plovent en llevar-me al matí i ho ha fet tota la nit i ho continuarà fent tot el dia i pot ser els dies venidors, segons les previsions. M'organitzo per veure el centre de la ciutat, poso els llocs més interessants al mapa i preparo una ruta. També he cercat informació sobre la seguretat d'aquesta megalòpolis, vull saber que diuen a la xarxa, les pàgines de viatges a més dels consells de la gent que he trobat pel camí i que hem comentat sobre aquest tema, situo sobre el mapa les zones "perilloses", bàsicament d'atracament. Començo la meva visita per la plaça XV o quinze de Novembre, en homenatge a la proclamació de la república del Brasil, estic al centre de la ciutat i al costat del port, a partir d'ací camino amb una idea de veure alguns llocs emblemàtics però sobretot per sentir la ciutat i el seu ambient de cada dia. Em dirigeixo cap a la Confeitaria Colombo, n'he sentit a parlar en algunes webs de viatgers i penso que, quelcom tindrà d'especial aquesta pastisseria; només d'acostar-me a la seva façana, situada en un carrer estret del barri vell, m'adono que gairebé no s'hi pot entrar de tanta gent que hi ha, intento fer-me un lloc i un cop a dins observar el gran local de dues plantes, la segona, balconada sobre la planta baixa, les vitrines de les parets mostren antigues vaixelles i coberteries, els taulells on despatxen els pastissos ofereixen una extensíssima varietat de peces amb tots els ingredients dolços i salats i els ulls de qui som llaminers se'n van darrere tot arreu, faig la pertinent cua per pagar primer el pastisset elegit i recollir-lo després i realment ha valgut la pena l'estona emprada per aconseguir-lo. Continuo per aquests carrers del centre, molt animats malgrat la pluja, i passo per davant de l'antic Palau Imperial, L'Assemblea Legislativa i l'església de São José, em deixo portar per llocs que em criden l'atenció i pel flux de gent, m'aparto de llocs solitaris i tinc en compte els consells de seguretat que he llegit, però fins ara, l'ambient del carrer és del més normal, malgrat una quantitat elevada de gent sense sostre que ocupen qualsevol racó de carrer dormint a terra i amb les seves miserables pertinences al costat. Continuo pel barri, A Câmara Rio de Rio, seu del govern de la ciutat, el Teatre Municipal d'estil Parisenc i amb cartell de representacions musicals clàssiques, la Biblioteca Nacional, el Museu de Belles Arts i el Conservatori de Música, tots aquests edificis clàssics conviuen amb les grans torres de vidre dels edificis de negocis. Segueixo cap al barri de Santa Teresa, un espai bohemi i d'ací a la curiosa Catedral de Rio, dedicada a Sant Sebastià, inaugurada l'any 1979 i de forma tronco cònica, d'estil modernista que no s'assembla a cap edifici religiós vist fins ara. És l'hora de dinar i vaig cap a les Escales de Selaron, però em paro en una bonica cafeteria que ofereixen un menú, demano l'àpat i mentre l'espero veig la placa amb el nom del carrer i recordo que és un dels apuntats a la llista negre com a no recomanables de visitar, miro al voltant i només puc identificar un ambient del tot normal, dino amb tranquil·litat i continuo la meva ruta, passo per sota l'antic aqüeducte Carioca, del segle XVIII, actualment restaurat al barri de Lapa, una zona plena de bars i de "carteristes", però a aquestes hores no devien treballar perquè no n'he vist cap i per fi arribo a les Escales Selaron un carrer esgraonat que va ser decorat per l'artista xilè Jorge Selaron, amb multitud de rajoles ceràmiques de tots els països i llocs del món; està ple de gent fent-se fotografies i posant en els llocs que els hi semblen més emblemàtics, he trobat rajoles, de Catalunya, del Barça i fins i tot de Girona.

Em retiro cap a casa, he vist una bona part del centre de la ciutat i he pogut copsar el seu ritme. Demà veure les famoses platges de Rio.

Quan surto al carrer, fa sol!! Torno a l'habitació per recollir les meves ulleres de sol i ara, caminant, arribo fins al port de creuers; n'hi ha un que està embarcant el passatge, els turistes fan cua a la terminal, els venedors ambulants aprofiten per vendre el que poden, els taxistes van arribant amb més passatgers i la policia controla l'ordre; amb un taxi arribo al jardí botànic, a la part sud de la ciutat, el recorro lentament gaudint de la vista i l'olor dels seus camins, està ben cuidat i la passejada és agradable; ja gairebé al migdia aprofito per dinar en el bar d'un mercat que hi ha proper i d'ací em trasllado a la platja d'Ipanema, hi ha gent que pren el sol i algú que es banya malgrat la prohibició amb la bandera vermella, el mar està molt mogut, al passeig les parades d'artesania i caipirinhes esperen els seus clients i la tranquil·litat és absoluta. La platja és bonica, però no deixa de ser una platja urbana que s'ha fet famosa per la coneguda cançó escrita per Vinicius de Moraes i musicada per Tom Jobim, Garota d'Ipanema, la noia d'Ipanema; a prop i separada per A Pedra do Arpoador, una petita península, hi ha una altra de les famoses platges de Rio de Janeiro, la de Copacabana, molt més gran que l'anterior, però d'estil similar. El passeig que la recorre d'uns quatre quilòmetres de llarg amb el paviment típic de mosaic blanc i negre i les guinguetes que se segueixen a tot el seu recorregut, és transitat per locals i forasters, el transit rodat transcorre per una ampla avinguda de sis carrils i la façana marítima d'alts edificis d'hotels i apartaments, separa la zona comercial que es concentra als carrers perpendiculars. Ja avançada la tarda, es posa a ploure, els núvols han anat guanyant terreny des del migdia i jo em replego.

Abans de pujar al Corcovado haig de portar la roba a rentar i de proveir-me d'alguns consumibles, cerco una bugaderia que són escasses al barri, la primera que trobo em diu que tardarà tres dies a rentar-me la roba i la segona, més eficient me l'entregarà demà, hauré de retardar la una mica la sortida de Rio. Poso gasolina a la moto en una estació de servei molt a prop d'una favela, a la sortida, pregunto a la parella de policies que fa guàrdia a la zona, pel camí de Corcovado, vull verificar que la informació que em donen és la mateixa que em mana el GPS, no voldria ficar-me dins la favela per error; em confirmen el que tenia previst i segueixo les indicacions. Córrer pel centre de la ciutat amb la moto ha sigut lent, el trànsit molt dens feia impossible avançar i gairebé s'ha fet el migdia quan pujo a una de les dues populars muntanyes de la ciutat. Corcovado, de set-cents deu metres d'altura, és coneguda arreu per l'estàtua del Cristo Redentor que hi ha al seu cim i que és considerada una de les set meravelles del món modern. Des del mirador que hi ha a peu de l'estàtua s'albira una magnífica vista de la ciutat i la badia.