El sud de Brasil II

Angra dos Reis i la següent

Paraty (I les once següents)

Parada ruta cap a Guarujá

   

Santos. ( I les cinc següents)

Museo del Café a Santos. (I les dues següents)

Morretes. (I les dues següents)

Blumenau. (I les sis següents)

Vila Germânica Park. Blumenau

Florianópolis

Catedral de Florianópolis

Museo. Florianópolis.

Platjes de l'illa de Florianópolis.

Ponte Hercilio Luz. Florianópolis.

Farol de Santa Marta. Garopaba do Sul

Garopaba do Sul

Amb l'Anderson a Tramandaí.

Tramandaí i la següent

Caxias do Sul

Arribat fins a Rio, faig mitja volta i continuo viatge rumb sud, la meva idea primitiva era arribar fins a Recife i d'ací passar al Senegal, però tal com em comentava l'Adam, l'Israelià que vaig conèixer a Uyuni, la logística per passar la moto des de Brasil a Àfrica o Europa és molt dolenta i és preferible fer-ho des de Buenos Aires a l'Argentina, així que surto en direcció cap allà però ara passant per la carretera de la costa, molt més revirada però que t'obsequia amb uns paisatges preciosos. La sortida de Rio no ha sigut difícil, lentament però sense parar he travessat la ciutat i després d'uns setanta quilòmetres d'autovia, he empalmat amb la carretera que du a Paraty, passant per Angra dos Reis i resseguint la irregular costa, amb grans badies i multitud d'illes. El paisatge que m'acompanya és a molts cops, selvàtic fins a la mateixa línia de mar i el trajecte es fa molt agradable. Paro a dinar a Angra dos Reis, un poble pesquer, per arribar a Paraty a primera hora de la tarda. Cerco un allotjament que he trobat abans a la xarxa, són unes habitacions molt agradables a peu de platja; un cop instal·lat surto a donar un tomb arran de mar. El poble té unes platges boniques molt poc urbanitzades i la tranquil·litat que s'hi respira és absoluta. Del que he llegit, en dedueixo que hi ha racons amb molt d'encant pel qual em penso que m'hi quedaré un parell de dies.

Paraty és una ciutat colonial, mes que una ciutat és un poble, a la riba de l'Oceà Atlàntic  que va ser declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO el 2019. A l'època del domini portuguès era el port més important d'exportació d'or cap a Europa. Les edificacions són d'estil colonial, de planta baixa amb les façanes blanques i els brancals de portes i finestres de vius colors, els seus carrers són perpendiculars i empedrats, que s'inunden, els que són més pròxims a la línia de mar, quan puja la marea, la badia resguarda les embarcacions, moltes dedicades a passejar el turisme per les seves illes, i cales properes, de gran bellesa paisatgística, pel que fa a què tingui una afluència de visitants molt notable i que els serveis als forasters siguin abundants.

La carretera de la costa que va cap a Santos, travessa paisatges naturals extraordinàriament bonics, la selva i el mar es troben, les platges no tenen en prou feina cap alteració natural per part de l'home i els pobles estan lleugerament retirats de la primeria línia de mar, després, un cop passat São Sebastião, el terreny ja es torna més pla. Els pobles que se succeeixen en aquesta carretera, avui, estaven plens de gent que gaudia el dissabte a la platja, el transit ha sigut dens i lent i el gran nombre de radars que hi ha situats a cada encreuament i en algun punt singular, fa que la mitjana de velocitat sigui molt baixa i que avui ha sigut de poc més de quaranta quilòmetres a l'hora. M'he dirigit cap a Guarujà, la ciutat està ubicada a l'illa de Santo Amaro, a l'estuari de Santos, per arribar-hi una "balsa" fa el trajecte de la travessia del canal en pocs minuts.

A la casa on he dormit aquesta nit, tot i ser molt senzilla, hi he estat bé, el café da manhã, l'esmorzar, deliciós i la simpatia i amabilitat de la propietària no tenien preu. N'he marxat aviat cap a la ciutat de Santos a només una vintena de quilòmetres, lentament he anat passant per les platges que avui diumenge estaven plenes de gent, em paro a la de Pernambuco, pot ser una de les més boniques i faig unes fotografies. Travesso el nucli urbà de Guarujá i em dirigeixo cap a l'embarcador de la "balsa" per anar a l'illa veïna de São Vicente on s'ubica Santos, el meu allotjament és a prop de mar, segueixo per l'avinguda de davant la platja, en un semàfor, un home que rondaria els setanta anys, però amb una admirable forma física, es para al meu costat amb la seva enorme Honda Gold Wind, porta casc, banyador i xancletes i amb una cara somrient em saluda i em pregunta d'on vinc, intercanviem unes paraules just el temps que el semàfor és en vermell, seguim després cada un pel seu camí, mentre avanço penso en la felicitat que emanava aquest home. Un cop al meu allotjament, em canvio de roba i surto a caminar pel bonic passeig marítim, perfectament enjardinat que va seguint l'enorme platja de set quilòmetres de llarg, després de menjar quelcom en una de les guinguetes de la platja continuo la passejada pels carrers que conflueixen al mar, m'agrada observar la gent, a aquesta hora molts tornen cap a casa seva, encara amb la pell molla de l'aigua del mar i amb la seva taula de surf sota el braç i trobo curiosa aquesta imatge en mig dels edificis d'una gran ciutat.

He planificat una ruta circular per veure els principals punts singulars de la ciutat, però he trobat l'orquídiari i l'aquari tancat, el dilluns és el seu dia de festa, sí que he vist però el museu del cafè, situat a l'antiga Borsa del Cafè, un edifici d'estil eclèctic de començaments del segle passat, on es reunien productors i comerciants i discutien els preus del cafè; va funcionar fins a la dècada dels anys seixanta i el 1998 va ser obert com a museu del cafè, amb una exposició permanent d'objectes relacionats amb el seu cultiu i una altra destinada a explicar l'evolució d'aquesta beguda, originària d'Aràbia i estesa per tot el mon.

Quan surto de Santos, aviat al matí, ja fa calor i travessar la ciutat cap al sud es fa pesat fins que no has sortit de la zona metropolitana de Praia Grande, després l'autopista, avorrida, no hi ha tampoc, una carretera alternativa que sigui viable i més bonica, pel que el pas per autopista és l'única solució que et permet portar una marxa uniforme per fer els quasi quatre-cents quilòmetres de ruta que he planejat avui, fins a Morretes. Deixo l'autopista per travessar la Serra da Graciosa i arribar fins a les Cabanas de Curupira on m'allotjaré, aquests últims trenta quilòmetres són una de les carreteres més boniques que he fet al Brasil, un paviment empedrat baixa fent revols pel mig d'un espès bosc tropical, els marges de la carretera, estan nets de males herbes i les grans plantes d'hortènsies donen color durant molts quilòmetres.

Arribat a destinació em rep el propietari, en Lluís, un català que ja fa vint-i-cinc anys que resideix a Brasil, és un home afable, simpàtic, m'acomoda a la meva cabana i m'ensenya la finca. L'allotjament és extraordinàriament acollidor, l'entorn al mig del bosc és tranquil i només trenquen el silenci els ocells.

Despertar-se en aquest ambient de natura és molt agradable i relaxant, penso mentre camino pel mig dels arbres cap al porxo on hi ha l'esmorzar preparat: pa, melmelades, brioixos, fruita i cafè, assegut a taula mentre prenc aquest deliciós àpat, sento al meu costat un brunzit que em fa girar, un colibrí vola al meu voltant a no més d'un metre de distància, durant uns quants segons, m'observa i se'n va. Ha sigut una visió màgica i preciosa d'una au rara per a mi. Tornant cap a la meva cabanya em trobo en Lluís que feinejava per allà, comento la visita del colibrí i em confirma de l'existència abundant d'aquest ocell i que amb paciència és molt fàcil d'observar.

Prenc la moto i me'n vaig cap a Morretes, a només vuit quilòmetres; és un poble petit al costat del riu Nhundiaquara envoltat de natura i el preferit de la gent de propera Curitiba per venir a passar el cap de setmana o simplement a fer una caminada i dinar en algun dels molts restaurants que hi ha. Fa calor i passejo pels seus carrers i places buscant l'ombra. D'ací em desplaço a Antonina, també a pocs quilòmetres i al costat de la costa dins una allargada badia, un poblet petit amb bonics paratges arran de mar, dino aquí i torno cap a casa per refugiar-me de la calor.

A mitja tarda, quan ha baixat ja una mica el sol, torno a Morretes, haig d'anar a un caixer automàtic i també vull comprar quelcom per sopar a la meva cabanya, a aquesta hora el carrer està animat i les botigues plenes; a la cua de la caixa del supermercat una parella jove, em pregunta en castellà amb accent portuguès si sóc català -si, els hi responc mirant-me el casc que porto penjat del braç amb la senyera del meu país – nosaltres som de Curitiba però ara vivim a Tarragona i estem de vacances uns dies a casa, ens desitgem bon viatge, m'acomiado d'ells i torno cap a casa amb la meva compra.

Deixo la Pousada de les cabanyes i m'acomiado de la família, de seguida el paisatge es transforma, la selva desapareix, i la carretera es torna avorrida. Petits pobles es van succeint i la circulació és lenta. Mirant pel retrovisor veig que el Top Case està inclinat cap enrere, el caragol de darrere que subjecta el suport s'ha trencat per enèsima vegada, penso; m'aturo en una estació de servei per a fer gasolina i comprovo afirmativament la meva sospita, el lligo amb brides per evitar que es mogui i continuo fins a Blumenau. A la ciutat hi ha un concessionari BMW i com que tinc molt propera la revisió periòdica, decideixo acostar-m'hi per fer-la i arreglar el suport. El recepcionista em diu que tenen un problema de personal, que part dels mecànics estan de curset a São Paulo i que actualment donen hora a uns quants dies a la vista. Dic que només és un canvi d'oli i que estic de pas; ho consulta al mecànic i accedeixen a fer-ho al dia i aquí faig una mica de trampa perquè els hi explico que també han de desmuntar el suport del top case per substituir el caragol trencat i això és un procés que no és complicat però sí que requereix més temps. Em fan esperar a l'exposició i diuen que miraran de fer-la al moment, al cap d'una estona s'excusen i amablement em diuen si puc passar demà al matí a buscar-la, assenteixo ja que tinc previst quedar-me dos dies a la ciutat, i torno cap a l'Hostel.

Blumenau és una ciutat fundada el 1850 per un alemany del mateix nom que explorava la regió amb un vaixell de vapor, conjuntament amb altres colons. Actualment és una ciutat moderna on es barreja la cultura brasilera i alemanya i a on se celebra la festa més gran de la cervesa del Brasil, inspirada en l'Oktoberfest de Munic. El centre de la ciutat és comercial, amb carrers nets i ben urbanitzats.

Passejo per l'avinguda XV de Novembro i els seus voltants, una de les zones més cèntriques i comercials de la ciutat, m'entretinc amb la vida del carrer, aprofito per anar a la barberia i també al banc; a mig matí m'acosto al taller on tinc la moto per recollir-la, ja està a punt i després de fer-nos una foto amb el personal del concessionari torno al centre de la ciutat per recórrer els seus llocs més emblemàtics i acabo aparcant-la a la rodalia de l'oficina de Correus en un lloc habilitat per a tal. Tot passejant s'ha fet l'hora de dinar i la gana es fa notar, entro en una cerveseria molt concorreguda pel jovent i faig l'àpat; en tornar a l'aparcament de la moto, em trobo una multa per no haver expedit el tiquet de zona blava, miro al meu voltant i certament està indicat, però no me n'havia adonat, decideixo liquidar la penalització i m'acosto a la garita més propera per fer-ho, la funcionaria, em diu la quantitat: set reales i mig, però jo entenc set-cents cinquanta, uns cent cinquanta euros al canvi i m'espanto, però un cop desfet l'error pago alleugerit.

Les hores de més calor les passo al pati de l'hostel fent petar la xerrada amb les mestresses i apuntant el meu diari, al vespre decideixo anar a la festa de la cervesa que se celebra a la Vila Germânica, un parc lúdic que evocant les construccions típiques alemanyes reprodueix els carrers d'un poble germànic i a on es pot beure cervesa i menjar en els molts establiments que hi ha. Al costat es troben els dos pavellons on se celebra la festa, plens d'estands de diferents marques tradicionals i artesanals que t'ofereixen tots els tipus de cervesa imaginables; dos conjunts de música amenitzen als visitants que s'hi acosten i que a mesura que avança la nit són més nombrosos.

Continuo ruta cap al sud, vull passar per les carreteres que vorejant la costa a Porto Belo i Bombinhas, trobo molt de trànsit a la carretera i molt més a Bombinhas que és una ciutat turística, amb una platja molt bonica que aprofiten tots els veïns de la rodalia, més avui que comença el cap de setmana. Circular amb la moto pel mig dels embussos de trànsit i aguantant la calor que fa no és agradable pel que decideixo fer unes fotografies i continuar cap a Florianópolis. Vaig alternant autopista i carretera, sempre seguint les indicacions de la ruta més curta i arribo a destinació a primera hora de la tarda. La calor és intensa i descanso una bona estona a l'habitació de l'hotel, al cap vespre surto fins al centre per fer una descoberta de la ciutat, m'acosto seguint les indicacions de Centro Histórico, passo per avingudes ben arreglades i il·luminades, arribo a la Praça XV de Novembro, on hi ha la Catedral però trobo una ciutat gairebé buida, sense vida, sense comerç, almenys en aquesta part de ciutat, una de les avingudes d'aquesta zona sembla tenir una mica més d'ànima, hi ha algunes terrasses de bars però tampoc massa gent, entro en una pizzeria on sóc l'únic client i sopo allà, per tornar cap a l'hotel havent sopat.

Florianópolis és la capital de l'Estat de Santa Catarina i està situada a l'illa del mateix nom, de cinquanta i escaig quilòmetres de llarg per encara no vint d'ample, unida al continent per dos ponts, l'Hercilio Luz, pont penjant símbol de la ciutat que actualment està tancat al trànsit i en procés d'una llarga i polèmica restauració i l'altre, que de fet són dos ponts, el Colombo Salles i el Pedro Ivo Campos, un per a cada sentit de la circulació és l'utilitzat pel trànsit rodat, amb quatre carrils cada un. Florianópolis és la ciutat amb l'índex de desenvolupament humà més gran de Brasil i té un elevat nivell de vida. L'illa es caracteritza per tenir una natura generosa i multitud de platges que atrauen milers de turistes interns i estrangers.

Avui he fet un recorregut pel nord de l'illa, per les diferents platges, plenes de gent que hi passaven el solejat i calorós diumenge. La zona, molt urbanitzada pel meu gust, té però racons molt bonics.

Del nord d'ahir al sud d'avui, el paisatge canvia totalment, la costa és menys urbanitzada i més natural, la Lagoa da Conceição, un gran llac que hi ha a la part oriental, és un centre d'esports aquàtics i bona zona gastronòmica. A l'altre costat de l'illa la costa encara està més conservada i el cultiu d'ostres és una de les fonts d'ingressos pels restaurants que són a peu de platja. Aquí es poden fer moltes excursions per camins habilitats que entren al bosc, que també és un atractiu pels que els hi agrada caminar.

Passo la tarda pensant en com el Coronavirus ha modificat el meu estat d'ànim, tant per la preocupació de tota la gent del meu voltant a Girona com per la limitació de moviments que el tancament de fronteres a Uruguai, Argentina i Brasil em produirà en els pròxims dies.

Vaig fent etapes curtes, trajectes de poc més de dos-cents quilòmetres i amb parades sovint; per sort estic en una zona bonica de Brasil i trobes poblets i racons que són bonics per quedar-s'hi una estona. He sortit de Florianópolis, seguint la carretera de la costa, he anat parant en platges lluny de zones habitades que avui, dia laborable i plujos, estaven solitàries. Passo per un tram on vaig deixant llacs a dreta i esquerra tots molt a prop del mar, has de creuar-los a vegades per ponts i altres mitjançant "balses", a Laguna haig de prendre una "balsa" per travessar un estret de poc més de sis-cents metres, que comunica Lagoa Imaruí amb el mar, quan arribo a l'embarcador trobo cinc motoristes que estan de viatge, com sempre, ens saludem i establim conversa sobre les nostres rutes, són brasilers ja amb alguns anys d'experiència, fan un tour pel sud. La balsa surt en pocs minuts i a l'altra riba m'ajunto amb ells doncs portem la mateixa ruta cap al Farol de Santa Marta, un poblet petit amb un important far dalt un turó. Seguim pel carrer que arriba fins a la porta del recinte de la instal·lació marítima i quan anem per aparcar les motos en un solar, un vailet amb una motoreta que baixava a tota velocitat envesteix a un del grup i van tots dos per terra, el nano s'ha donat un cop i s'ha fet mal al braç, està nerviós, el company del meu grup també ha rebut del braç i li sagna la ferida, trec la meva farmaciola i protegim les ferides un cop netes amb povidona iodada i gasa, un sanitari del poble s'ha desplaçat fins al lloc i es fa càrrec del vailet i jo un cop ja no puc fer res més, m'acomiado d'ells.

Arribo a l'hotel que havia reservat i un cop acomodat ja és molt tard per dinar, pel que faig passar la gana amb unes empanades que he trobat en una fleca i torno al far, ja que amb l'incident no l'havia vist, ni gairebé tampoc el poble, em torno a trobar els motoristes que s'han quedat a passejar pel poble, m'interesso per ells i ens fem unes fotos.

La carretera que continuo cap al sud, voreja el mar per un costat i molts llacs per l'altre, es van alternant els paisatges rurals, amb el bosc i el mar; aquí és menys industrial i el verd es fa molt més present fent molt més agradable el camí. Em quedo a Tramandaí una ciutat costanera que no sent lletja tampoc té cap interès especial.

Mentre esmorzo, miro per la finestra i veig un home amb una jupa de pell, que es para amb la seva moto al costat de la meva i se la mira, poc després, entra a la recepció de l'hotel i pregunta de qui és aquella moto; jo que estic a prop de la porta, li faig un senyal i l'home s'acosta a mi i es presenta com el President del Moto Club Motonave i s'interessa pel meu viatge, xerrem breument, m'explica que són un nombrós grup de motoristes de tot l'estat de Rio Grande do Sul, em dóna la seva targeta i em diu que disposi d'ell i dels socis del club pel que pugui necessitar durant la meva estada a Brasil i em recomana la ruta que ja tenia pensada per arribar fins a Caxias. M'acomiado de l'Anderson, em demana que li envií un missatge quan arribi a Caxias, que arribat bé.

Haig de tornar a Caxias do Sul, per revisar l'amortidor de davant que em varen reparar aquí, sembla que torna a perdre una mica d'oli i així m'ho va confirmar també el mecànic de BMW de Blumenau quan hi vaig fer la revisió. Dies enrere vaig enviar un correu a en Mateus per explicar-li i amablement em va dir que hi passes que el revisaria.

Deixo Tramandaí i després d'una vuitantena de quilòmetres començo a enfilar La Serra fins a la ciutat de Gramado, lloc d'influència alemanya pels emigrants que s'hi varen instal·lar a la segona meitat del segle XIX i que queda pales en les construccions de teulats inclinats, balconades de fusta treballada i en el nom de molts establiments. N'hi diuen la Suïssa de Brasil i la veritat és que si en te un aire.

Arribo a primera hora de la tarda a Caxias i vaig directament a Extreme by Xiru, la secretaria em rep amb un somriure i em diu que en Mateus no hi és però que el truca ara mateix, tot seguit em diu que en quaranta minuts arribarà. Me'n vaig a l'hotel a descarregar l'equipatge i a canviar-me de roba i torno cap al taller. En Mateus és una persona afable, es mira l'amortidor i no dubte a dir-me que tornarà a canviar el reten.

Passejo una estona per la ciutat, l'ambient és normal, tranquil, però les mesures per evitar la propagació del Coronavirus són evidents, la cua a l'oficina de correus és a fora de l'edifici i a dins només s'atén a una sola persona per finestreta, la farmàcia del costat igual, una altra farmàcia que hi ha unes illes més enllà té una banda plàstica que separa el taulell un metre del públic i un rètol que explica que és en compliment del decret del govern.

La pandèmia mundial que estem patint, fins fa pocs dies, a Brasil era només una informació llunyana, diria que aliena al país, a partir del primer cas a São Paulo la repercussió informativa s'ha anat multiplicat al mateix temps que l'extensió de les infeccions.

Romanc a Caxias a l'espera de tenir l'amortidor a punt altre cop, aquest matí només he sortit per recarregar de saldo la meva targeta telefònica i per dinar; la sensació que veig al carrer és que cada cop hi ha més establiments tancats, els immigrants africans ocupen amb les seves mantes els espais deixats davant els aparadors de les botigues tancades; les farmàcies, totes, tenen un rètol a la porta que diu que no disposen d'alcohol gel, mascaretes ni vacunes, la televisió només parla del coronavirus i les converses de carrer també.

Estic perdent la sensació de llibertat que m'havia acompanyat durant tot el viatge, no sé què fer ni a on anar, més enllà dels dies que venen.

A mitja tarda m'acosto al taller on tinc la moto, en Mateus em saluda i em diu que acabarà la moto demà. Em programo per anar demà a Porto Alegre, és a prop i canviaré de ciutat.

Vaig caminant cap a Extreme by Xiru, pel carrer, poca gent i avui no hi ha ni un sol establiment comercial obert, a excepció d'algunes farmàcies i les gasolineres. En arribar premo el timbre, la persiana de l'establiment està baixada, en Mateus m'obra, em fa passar i de seguida torna a abaixar la persiana – si passa la policia tindré problemes, em diu; estan acabant de muntar els plàstics laterals de la moto i mentrestant en Mateus m'explica que havia vist una petita ratllada a la barra, l'ha polida i ha tornat a canviar el reten. Amb la moto a punt, torno a l'hotel, carrego i emprenc ruta cap a Porto Alegre, és una ruta curta de només cent trenta quilòmetres, per una preciosa carretera que passa per boscos i zones rurals, a prop de la ciutat cerco un lloc per dinar, però no hi ha res obert, els llocs de menjar que hi sol haver al costat de les gasolineres, estan tancats i continuo fins a la meva destinació. En arribar l'hostel puc menjar un plat de pastís de patata i carn; tinc una habitació còmode que dóna al pati on hi ha una petita piscina però el recepcionista em diu que només hi puc estar una nit, ja que a partir de demà ho té tot ocupat, quan vaig reservar a través de la web, només ho vaig fer per un dia, ja que volia modular el temps d'estada a Porto Alegre segons les necessitats. A la tarda, però, soluciono l'allotjament de demà i cap al vespre surto per veure el passeig de riba del llac Guaiba i la Usina do Gasometro, una antiga fàbrica convertida en Centre Cultural. Al passeig hi ha gent que fa esport o simplement es reuneix per fer petar la xerrada, però la resta de la ciutat es buida.