Porto Alegre (Confinament) I

Orla do Guaíba (I la següent)

La solitud dels carrers

 

Comerços i esglésies tancats

Biblioteca

Igreja Nossa Senhora das Dores

Casa de Cultura Mario Quintana

Catedral

Usina do Gasômetro (I següent)

Parque Farroupilha (Redenção) I les quatre següents

El meu allotjament i el de la meva moto en temps d'espera.

Em llevo aviat, però em preparo sense cap presa, haig de canviar d'hotel, el que vaig reservar ahir està a una mica més de tres quilòmetres d'on estic. En arribar, m'assignen una habitació gran, còmode i amb bon servei, tampoc és massa cara, imagino que baixen els preus quan hi ha tan poca demanda, un cop instal·lat surto a donar un cop d'ull al barri, vull veure que disposo al voltant, camino en direcció al centre històric i la ciutat està completament buida, gairebé no hi ha cap cotxe, circulen alguns autobusos urbans que no porten a ningú, es veuen molt pocs vianants i tots els comerços estan tancats. Al carrer corren les motos que fan els serveis de "delivery", aquests si tenen feina; més visibles que mai, els sense sostre, que també estan confinats a sota el pont on viuen, tothom és a casa seva, tot i que només és una recomanació generalitzada, doncs no hi ha cap obligació governamental que ho indiqui. Algunes botigues de queviures són obertes, entro en una i em proveeixo de coses bàsiques per fer un àpat sense haver de cuinar i torno cap a la meva habitació.

Resto el que queda de tarda a l'habitació, el meu estat d'ànim decau, llegeixo les declaracions de l'alcalde de Porto Alegre que la situació es pot allargar fins a l'agost.

He sortit ben poc de l'hotel, al migdia he portat la roba a rentar i a cercar quelcom per dinar a l'habitació, la resta del dia, ha transcorregut editant vídeos i pensant en una alternativa a la parada forçosa.

Em recordo dels amics, a qui he escrit, i de la gent que a Girona està confinada sense poder ni tan sols sortir de casa.

Al final de la tarda he agafat la moto per arribar fins al centre històric, vuit, tot tancat, poca gent circula pel carrer.

Penso a canviar de ciutat, abans no decretin un confinament més dur, he pensat a anar a la costa i llogar un apartament per passar-hi segurament un mes, o pot ser més i tot d'una manera més autònoma, un poble petit també té menys risc de contagi.

M’estic desanimant, he pasat tot el dia a l’hotel, l’unic que he fet ha sigut reorganitzar tot el meu equipatge i ordenar-lo, la resta pensar que faig. He gestionat a traves de la web de reserves un apartament a la costa, en un poblet petit, tal com tenia pensat, i un cop feta la reserva me la han cancel·lat, repeteixo en un altre i igual.

No se que fer. Me’n vaig a dormir...

Cerco un lloc amable per poder-hi viure un mes, com a mínim, però no trobo res disponible que sigui millor que el lloc on estic i desisteixo. Vaig a recepció i pactem un preu raonable per estar-hi una llarga temporada, l'acord no és dolent. Tinc una habitació amb un sofà, un llit còmode, televisió, nevera, microones, pedrís amb pica i bany privat; la moto desada en un aparcament tancat i un pati amb uns perers on els ocells van a picar la fruita.

Surto al carrer, no hi ha gairebé ningú com ja fa dies, vaig a la farmàcia per desfer-me de medicaments que duc, ja caducats i d'ací al supermercat per proveir-me de quelcom per menjar.

Ja al cap vespre, agafo la moto per arribar a la riba del riu Guaíba i contemplar la posta de sol al costat de la Usina do Gasômetro.

M'aixeco al matí sense la motivació de fer quelcom, llegeixo les notícies que trobo a internet i no són gens encoratjadores, esmorzo lentament, torno a l'habitació, repasso el correu i llegeixo la resposta de Dakar Motos de Buenos Aires, que em diu que els passatges aeris de cargo estan cancel·lats, que de moment hauré de deixar la moto i tornar-la a buscar quan s'hagi normalitzat la situació i va per llarg, afegeix, baixo al pati on tinc la moto i repasso els caragols del top case, torno a l'habitació, netejo el casc, surto a cercar quelcom per a dinar a una fleca que hi ha a dues illes d'ací, amb poca cosa faig, no tinc gana, dino lentament, em cau a terra el got de cervesa que prenc, baixo a recepció perquè em deixin una baieta, bé la cambrera i amb un somriure frega el mullader, escolto música estès en el llit, baixo al pati amb el llibre que llegeixo però el cap se'm va cap a altres llocs, torno a l'habitació, em poso a l'ordinador i m'entretinc mirant vídeos de curiositats, perdo el temps, m'acabo la quiché que m'ha sobrat per dinar ara al vespre, escric aquests pensaments, llegeixo una estona i me'n vaig a dormir.

El Parque Farroupilha o popularment da Redenção, és a només dues illes del meu allotjament, és un lloc on la gent de Porto Alegre va a passejar, fer esport o simplement a seure en algun dels seus bancs sota l'ombra dels arbres. Avui no estava massa concorregut, però el passeig que hi he fet ben bé ha valgut la pena. L'espai té uns recorreguts en mig de la vegetació que volten dos estanys, hi ha un racó oriental amb un templet budista, un jardí japonès i en un extrem un Auditori. Acabat el passeig ja he tornat cap a casa i no he tornat a sortir més.

Setè dia de confinament a la mateixa ciutat, el mateix hotel, la mateixa habitació; la sensació que tinc és que això s'allargarà molt més de què tinc previst, llegeixo les notícies a la premsa local i pronostiquen arribar al pic de casos de Covid 19 a finals d'Abril o principis de Maig, o sigui d'ací a cinc setmanes, i això no vol dir que a partir d'ací ja obrin les fronteres.

Avui només he sortit per anar al super i a buscar el dinar, la resta de temps a l'hotel, alternant estones a l'habitació i al pati. Penso que no és prudent sortir més, malgrat no estar en contacte amb la gent, tot i això haig de sortir per procurar-me l'àpat. També penso que tampoc tinc la immunitat assegurada quedant-me a l'hotel, el personal, entra a la meva habitació per a la neteja i la zona d'esmorzar és comuna.

He avaluat la possibilitat de tornar a Girona, però també és difícil, no hi ha vols o són a preus excessius i actualment a Girona hi ha molts més contagiats que no aquí, també és cert que estaria a casa amb l'Esther. Esperaré uns dies i veuré l'evolució.

Tot el dia tancat a l’habitació, llegint, xatejant amb els amics, dibuixant i pensant.

La monotonia dels dies és aclaparadora, el moment que he sortit al carrer per anar a buscar el dinar i portar la roba a rentar no canvia aquesta monotonia. Si però, que estar molts dies al mateix lloc fa que et relacionis sovint amb un grup de gent reduït, el personal de l'hotel té un tracte familiar amb mi, les cambreres que es cuiden de les habitacions i cuina ja em coneixen i com per tot, hi ha gent simpàtica i altres que no ho són tant, una d'elles en veure que jo no sabia ni un borrall de portuguès, em diu una paraula o una frase nova cada cop que em veu, i riu de la meva pronunciació. La mestressa de la bugaderia on duc la roba, m'obre la porta amb un somriure de veïnatge molt agradable, igual que l'amo del restaurant on em proveeixo el dinar, que avui li ha picat la curiositat de saber qui és aquest estranger que hi va sovint i m'ha preguntat d'on sóc, rient li he dit que malgrat venir de Catalunya, no portava cap malaltia, doncs ja fa mig any que estic a sud Amèrica; parabens, parabens, m'anava repetint quan li he explicat com havia arribat fins allà, la caixera del super em parla molt més a poc a poc i mirant-me a la cara perquè la pugui entendre; tot plegat es va fent una mica familiar.

Aquesta pandèmia que ens ha portat a tot el món a un confinament no desitjat m'ha deixat parat Porto Alegre. Les ordenances per contenir la propagació d'aquest virus s'han anat succeint progressivament, moltes per iniciativa popular o d'institucions no governamentals, ja que la Presidència del Govern Brasiler sembla que dóna més importància a l'economia que a la salut de la població, cosa que li ha reportat el rebuig de líders religiosos i polítics. Malgrat tot, la paralització de la vida econòmica és més que evident i els carrers són molt poc transitats.

Jo, evidentment, he seguit el confinament a l'habitació del meu allotjament i he eliminat algun curt passeig que havia fet al principi, només he sortit per procurar-me l'àpat, porto així ja alguns dies i la sensació d'haver perdut la llibertat que he gaudit durant tot el viatge es va accentuant.

Recupero el meu quadern de dibuix i els llapis que pràcticament no havia fet servir des de la meva partida, m'entretinc fent alguns esbossos i apunts amb tinta o carbó, llegeixo més estona, recordo la llibreria d'Antofagasta, a Xile, on vaig adquirir tres llibres que ara desapareixeran de la llista de pendents de llegir, cerco informació per internet sobre la situació mundial de la pandèmia i també de les accions i restriccions dels governs que implicaran la meva mobilitat i també em comunico més amb els amics, que estan en la mateixa situació que jo, malgrat que estiguin a casa seva i penso, en l'Esther, els fills, els amics, la família i el futur que ens espera.