Porto Alegre (Confinament) II

 Una neteja per esperar temps millors

Restaurants tancats. Nomès menjar per emportar.

Entretenimen dibuixant:

Detalls de l'habitació

Asajant pincells

Les estadístiques d'evolució de la pandèmia encara no són favorables, ni al Brasil ni a Catalunya. Resto tancat a la meva habitació i intento omplir el temps llegint, dibuixant i també amb la visualització de documentals de diferent temàtica que trobo a la xarxa.

En el breu temps que estic al carrer per anar a buscar el dinar, camino lentament cada dia per una illa diferent, a vegades vaig a una illa més enllà per descobrir que hi ha però només trobo carrers buits i desanimats, els quioscos de premsa o de llaminadures fa dies que tenen les seves parets desmantellades, els vidres dels locals de restauració deixen veure les cadires amuntegades sobre les taules, i a la porta el rètol preceptiu que diu que quan puguin ja tornaran a servir, els altres comerços ja acumulen pols dins les persianes que protegeixen l'entrada. Per la vorera la poca gent que es veu camina amb les bosses del supermercat a la mà i a l'asfalt les motos de les empreses amb servei delivery van amunt i avall.

Cap novetat, desgraciadament.

Aquesta nit passada he dormit malament, m'he despertat diverses vegades i he anat fent sons curts i inquiets. En llevar-me al matí he vist que el dia era lleig, núvol, però no m'ha implicat cap neguit, tampoc em mouré d'ací, he pensat. De fet el dia ha passat amb la mateixa sintonia que la nit, no he fet cap activitat que m'estimules i he anat deixat passar les hores amb lectures anodines i pensaments que es perdien en el no-res.

Intento anar desgranant les possibles solucions de sortida a la meva situació aquí a Porto Alegre. No puc esperar que els esdeveniments canviïn per si sols d'una manera immediata perquè tots els indicatius diuen que la pandèmia durarà moltes més setmanes, o pot ser fins i tot mesos, del que anaven informant els mitjans dies enrere. Haig d'analitzar quina és la sortida més adequada, que no vol dir que sigui la que m'agradaria més a mi.

La frontera amb Uruguai és tancada, quan es va produir el tancament varen anunciar que seria per un mes i ja han passat quinze dies, però de cap manera puc pensar que dins un parell de setmanes l'obriran perquè els esdeveniments canvien radicalment cada dia i cada dia es prenen decisions noves. De l'Uruguai hauria de passar a l'Argentina per arribar a Buenos Aires on hi ha la millor logística per transportar la moto cap a qualsevol altra part, però aquesta frontera també és tancada i suposant que a la fi, arribes a Buenos Aires, sortir-ne es igualment difícil, ja que no hi ha vols cap Europa ni a Àfrica i així tota una cadena. Una altra solució és deixar la moto aquí i intentar tornar cap a Girona fins que la situació es normalitzi per continuar el viatge tal com el tenia planejat. Els vols cap a qualsevol lloc són completament imprevisibles, no pots fiar-te de les webs buscadores, ja que pots comprar un passatge i que la companyia cancel·li el vol en qualsevol moment. Les webs de les companyies aèries no ofereixen vols. Plantejat tot això, veig que no tinc gaires alternatives per a esperar i quelcom canviï a bé.

Passa el dia sense gran cosa per explicar, la monotonia s'apodera de les hores i intento trobar entreteniment en el dibuix.

Ahir vaig demanar a la recepcionista si podia fer ús de la mànega que hi ha a l'aparcament per rentar la moto i em va contestar que la tenia a la meva disposició, pel que avui he dedicat a fer-la neta. Com que el que em sobra és temps, he desmuntat les maletes, seients i altres plàstics per fer una neteja acurada. El matí ha passat entretingut, mentre estava en plena feina, ha arribat un home amb un Mercedes, em mira i em saluda pel meu nom, de seguida he deduït que era l'amo de l'establiment i com que últimament hi ha pocs clients, no ha dubtat que el "rar" que hi havia registrat des de fa dies era jo. L'home, afable i simpàtic ha reafirmat que podia utilitzar qualsevol instal·lació de l'hotel i que aparques la moto a una zona coberta i reservada, cosa que li he agraït. Al migdia em prenc una estona de descans i després del dinar torno a muntar la moto i li passo un drap amb líquid siliconat.

Reservo i pago, una setmana més a l'hotel. La data pròxima a tenir en compte, encara que sense gaires esperances, és el vint d'Abril quan farà un mes que varen tancar la frontera amb Uruguai per aquest període; a partir d'ací veurem si ho prorroguen, que és el més probable, ja que la corba estadística de contagis no ha fet el canvi de pendent, encara. També estic pendent de veure la possibilitat de tornar a Girona, però igualment és remota.

Cap novetat, desídia.

Els dies passen desesperadament idèntics, cap objectiu a curt termini.

Canvio missatges amb amics i familiars, tothom té la mateixa sensació i sembla que el mal menor és una alegria, una petita alegria si a algú li han concedit una mínima subvenció o ajut estatal que ajudi a disminuir les abundants pèrdues ocasionades per la inactivitat, o una petita alegria perquè hem fet un pastís o bunyols i ha sortit molt bo. L'enginy a la xarxa per provocar un somriure amb algun acudit, que es va propagant com la mateixa pandèmia i que ens recorda que els amics són allà, encara que no els veiem i desitjarem estar amb ells tant punt sigui possible.

I de moment, caldrà esprémer les idees per no decaure en el desànim.

El temps mort ens fa estar més en contacte amb amics, moltes vegades només per comentar aquestes jornades quotidianes i homogènies a tots nosaltres, allà on ens trobem i pensar en els projectes de futur quan puguem sortir d'aquest tancament.

Diumenge de Pasqua; rebo alguns desitjos de felicitat en forma de whatsapp, que menys que desitjar-ho!

Avui m'he llevat més baix d'estat d'ànim, són ja molts dies sense objectius i tancat en una habitació on els recursos imaginatius s'acaben. A poc a poc m'he animat una mica més, he reprès el dibuix que estava fent fins a acabar-lo. A la tarda m'ha trucat per videoconferència en Felipe, feia molt de temps que no el veia, si però que ens comunicàvem molt sovint per missatgeria i ens manteníem actualitzats de les nostres vides, hem tingut una llarga conversa que m'ha plagut.

Al cap vespre he escrit un e-mail al Consolat Espanyol de Porto Alegre, preguntant que s'ha de fer quan arribi el límit del temps legal d'estada al país i no hagi pogut sortir i si, en tot cas, tenen cap programa de repatriació, ja que no hi ha cap vol regular per tornar cap a casa.

Escric a l'Oscar, un viatger que vaig conèixer fa dies al grup de Facebook, viatja amb una Honda Dominator de molts i molts anys, ja porta molta ruta també. Està parat a Argentina, sense poder anar ni endavant ni enrere, com jo; comentem com matar el temps i tots dos coincidim que escrivim les nostres vivències, em passa un fragment d'uns dies a Nigèria perquè li digui que em sembla i el relat és angoixant, policies corruptes i pistes impracticables al mig de la selva, és un bon relat i així li explico.

Rebo a primera hora de la tarda la resposta del Consolat Espanyol indicant-me que, s'han suspès els límits d'estada temporal al país, però que confronti la informació amb la Policia Federal, igualment em contesten que no hi ha cap vol de repatriació però que diverses companyies aèries tenen vols cap a Europa fent diferents escales.

Dedico bona part de la tarda a plantejar-me diverses opcions al meu estancament a Porto Alegre, des de tornar en els pròxims dies, esperar-me una o dues setmanes més i veure si obren la frontera amb Uruguai i Argentina o quedar-me fins a la normalització de la pandèmia. Cerco diferents opcions de vols, torno a escriure a Javier de Dakar Motos, demanant-li informació i recopilo totes les possibilitats en un full.

Pensant-ho bé, les diferents opcions es van tancant per si soles; només un cúmul de circumstàncies poc probables em farien avançar pel camí que tenia pensat prèviament, doncs s'hauria d'obrir la frontera amb Uruguai i també la d'Argentina, un cop allà, les companyies aèries haurien de funcionar amb normalitat i poder transportar la moto cap al Senegal, suposant que la frontera i la duana del Senegal estiguin operatives i així amb Mauritània, Marroc i Espanya. Prenc la decisió de tornar cap a Girona i deixar la moto a Porto Alegre, per tornar quan la conjuntura sigui favorable i continuar amb la idea d'un principi.

A fi de no deixar cap possibilitat sense explorar, parlo amb en Mateus, el mecànic de Caixias do Sul, per si em vol comprar la moto, de fet podria ser una sortida, degut a la dificultat de tornar per Àfrica i donar per acabat el viatge amb moto a Brasil, en principi em diu que el tipus impositiu per importacions és molt elevat i que no sortiria a compte, però quan li proposo un preu atractiu, tenint en compte que quan vaig començar aquest viatge donava per amortitzada la moto, em contesta que mirarà de cercar informació sobre els requeriments necessaris per legalitzar la compravenda i que demà em dirà alguna cosa. De fet jo preferiria tornar amb la moto fins a Girona, encara que hi hagi una parada involuntària i obligatòria de llarga durada.

He escrutat les companyies aèries que poden fer vols cap a Barcelona, puix no totes les que volen a Europa arriben a Barcelona. Lufthansa té un vol des de Porto Alegre que amb vint-i-sis hores i dues escales, Sao Paulo i Frankfurt, arriba a Barcelona; el preu és car i més encara tingut en compte haver de contractar un suplement extra d'equipatge, però no hi ha elecció. Pacto amb l'hotel un preu per deixar la moto allà per un període mínim, penso, de tres mesos i si tot va bé demà compraré el passatge per sortir dissabte vinent i plegant els dits perquè el vol no es cancel·li.

El sentiment de tornar cap a casa, precipitadament, és contradictori. Deixo inacabat, ajornat, per definir-ho millor, el viatge i torno en unes circumstàncies no massa favorables. Per una banda, tornar-me a trobar amb l'Esther, els fills, mare, germanes, tota la família i els amics, seria un plaer si pogués veure'ls i festejar amb ells aquest final de viatge, però el confinament m'ho impedirà i serà una arribada molt poc festiva. Per altra banda, no poder finalitzar el viatge com m'hagués agradat, arribant amb la moto, em deixa una mica de frustració, però malgrat tot, penso que això només serà un parèntesi i que l'acabaré, quan aquest malson hagi passat satisfactòriament.

Mirant totes les opcions possibles de passatges aeris, compro el vol de Lufthansa, via Sao Paulo, Frankfurt i Barcelona a la web de la companyia. Al cap de poca estona rebo un comunicat de la companyia aèria dient que el pagament carregat a la meva targeta de crèdit, no s'ha fet efectiu i poc després un altre del meu banc que ha cancel·lat el pagament fins no confirmi que realment he sigut jo el que he fet la compra, a fi d'evitar un possible frau. Una estona més tard, un altre correu de Lufthansa m'informa que el primer vol, de Porto Alegre a Sao Paulo s'ha cancel·lat. Refer tot aquest embolic em porta tot el dia de correus i trucades a més del neguit fins que no sàpiga de segur que el meu passatge està confirmat.

Classifico tot el meu equipatge, trio el que vull deixar al Brasil i el que m'enduc, encaixo l'equip de moto, botes, casc i altres estris que em faran falta quan reprengui el viatge i poso a les bosses el que tornarà cap a casa.

A l'hora d'anar a dormir, encara no tinc la confirmació certa que el meu passatge s'ha processat correctament i no està cancel·lat el vol.

Quan em llevo, la primera cosa que faig és enviar un correu a la meva entitat bancaria que em confirmi que ha autoritzat el pagament del meu vol. No en rebo cap contesta, però si de Lufthansa que em passa l'itinerari previst. Després d'esmorzar, truco a la companyia per reafirmar definitivament que tot està en ordre, i així és.
Espero que tot surti bé...