Tornada al Brasil

 

Volant cap a Brasil

El retrobament amb la moto

Porto Alegre. Centre Historic.

Mercat public.

Praça da Alfândega

Parque Moacyr Scliar

Mercat d'artesania i antiguitats a Av. José Bonifácio - Farroupilha

Parque Moinhos de Vento

Canvi de bateria.

Ruta cap a la frontera amb Argentina, i... Paraguai.

El preciat certificat d'importació temporal. (El leitmotiv del viatge)

Una estona de descans a la tornada

Parque Moacyr Scliar (Orla do Guaíba)

    Han passat quinze mesos des de la meva tornada a casa, esperant temps millors que no han arribat ben bé, pensant en les diferents maneres de concloure aquest viatge, en funció de les circumstàncies de cada moment i del què aquesta pandèmia ens deixi fer. Mai hagués pensat que seria tan crua, llarga i cruel.

    Quan a l'abril de l'any passat vaig acomiadar-me de la gent de l'hotel Gonçalves, a Porto Alegre, ho vaig fer per un període curt de temps, uns pocs mesos i amb l'esperança de tornar aviat per continuar viatge, cap a Buenos Aires i després al Senegal, a Àfrica. La imprevisió de l'evolució de la pandèmia i la constatació que a Sud Amèrica ha fet molt de mal, en part per la negligència d'alguns dirigents i en altre per la falta de mitjans per combatre-la, ha anat modificant les meves expectatives que varen passar per continuar cap a Terra del Foc i que vaig desestimar en veure que les fronteres restaven tancades i sense perspectiva d'obertura pròxima.

    En tot aquest temps d'espera acabo concloent que el millor és poder repatriar la moto i la resta d'equipatge que tinc allà i parlo amb diferents grups de viatgers mitjançant Facebook i WhatsApp i allà tothom em dóna una opinió, em dirigeixen a altres persones que teòricament han passat per situacions similars, però no obtinc cap resposta satisfactòria. Contacto en diferents empreses transitàries de Catalunya, Brasil i Argentina perquè em facin el transport, però tampoc tinc sort, la majoria em neguen el servei, només la voluntat d'un agent comercial d'una empresa de Barcelona em dóna un bri de llum i després de diferents converses accepto la seva proposta i quan sembla que tot està encaminat la burocràcia trenca aquest fil: falta un paper!

    Vaig entrar al Brasil per una frontera poc transitada de la part mes Nord Oriental de l'Argentina, Santo Antônio do Sudoeste, allà els tràmits varen ser ràpids i poc precisos, em registro i em segellen el passaport a la duana de Dionísio Cerqueira però la moto entra sense cap referència. Ara per treure-la del país necessito aquesta llicència d'importació temporal que no disposo i que ningú és capaç de fer. Decideixo fer-ho personalment, sé que això serà un tràmit llarg, costós i poc segur d'aconseguir-ho, però ho faig per l'orgull de tancar el cercle, si puc... me'n vaig d'ací a cinc dies i sense gaire informació prèvia.

    Ja fa dies que estic pensant quin ha de ser el meu equipatge per viatjar només amb el just i necessari, aquest dissabte al matí he anat col·locant totes les coses en un tròlei i una motxilla petita, si puc, no voldria facturar cap pertinença. Reviso documentació i baixo el correu..., oh!, tinc un correu del William, el transportista de Brasil, que em diu que lamentablement no poden fer res amb els papers de la moto, ja que va entrar irregularment al Brasil, em preocupa i em posa de mal humor, però penso que una cosa és sol·licitar uns documents d'una manera impersonal, que quan en falta un, ho deneguen i ja està i l'altre és explicar unes circumstàncies i fer una sol·licitud més personal. Veurem com me'n surto allà... fins i tot he pensat a deixar-la i tornar passada la pandèmia, tornar a entrar a Argentina per alguna frontera permeable i continuar viatge al pròxim estiu austral.

    Havent dinat, prenem el tren cap a l'aeroport de Barcelona, l'Esther m'acompanya fins allà, ens acomiadem a la porta de la terminal, els acompanyants no poden entrar per culpa de la Covid-19, faig els tràmits ràpidament i espero. Anuncien retard en el vol i ja penso que tindré problemes amb la connexió, ja que només disposava de quaranta minuts.

    Pregunto a l'hostessa si tindré temps de prendre el següent vol, i em diu que en aterrar estigui pendent de les informacions que sortiran a la pantalla de l'avió i així és, ens informen que el vol ja ha sortit i que anem al despatx de trànsit per gestionar la nit a Zuric i el vol per l'endemà. Cap problema, nit a Zuric en un bon hotel al costat de l'aeroport i esperar el vol de demà.

    A mitja tarda deixo la meva estança i faig els escassos cent metres que hi ha fins a la terminal, passo el control de seguretat i el de passaports i espero a la porta d'embarcament del meu vol. Falten encara gairebé tres hores per sortir, m'ho agafo en calma. Quan obren les portes m'atanso al taulell on s'ha de fer un control de documentació sanitària, l'hostessa es mira el meu certificat, consulta, truca per telèfon i finalment em diu que el certificat està caducat i que ho ha de consultar al supervisor; li dic que estic en trànsit que el certificat és de menys de les 72 h preceptives abans del primer vol i que aquest és el segon. Espero una bona estona mentre veig que tota la gent va entrant a l'avió, quan ja gairebé no queda ningú em diuen que taxativament no puc embarcar, que està caducat i que torni al taulell de trànsit per ressituar-me en un altre vol, i recollir el voucher per una altra nit d'hotel i la pertinent prova de PCR per demà. És més de la mitjanit quan arribo a la meva habitació, un altre dia perdut.

    Aviat al matí sóc al lloc de salut de l'aeroport de Zuric per fer-me la PCR, em diuen que tindré el resultat al meu correu abans de sortir el vol, torno a l'hotel per esperar la sortida fins a la tarda, aquest cop cap a Frankfurt, ja que el directe a Sâo Paulo ja no tenia places. No hi ha més problemes.

    L'arribada a Sâo Paulo és de matinada, tinc tres hores d'espera fins al vol que em porta a la meva destinació final, la fatiga comença a notar-se, un últim pas i ja estic a destinació.

    Prenc un taxi a l'arribada que em porta fins a l'hotel on tinc la reserva i la moto, a recepció em poso la mà a la butxaca per treure el passaport per fer el check inn i horror!!!, no hi és!, repasso totes les butxaques i no apareix enlloc, l'he perdut en el taxi en prendre la cartera per pagar-lo, penso. Davant el meu astorament, el recepcionista em demana un taxi i torno a l'aeroport a la recerca del taxista, que per sort en tenia la referència en haver-lo pagat amb targeta de crèdit, allà el localitzen i em diuen que tot seguit ja ve. L'home en explicar-li la meva pèrdua diu que no l'ha vist al seu vehicle, però tot i això ho tornem a repassar, aixeca els seients i les estores, revisa el porta equipatge i res de res. Reculo amb el pensament l'última vegada que he tingut el passaport a la mà i evidentment em porta en el moment de l'embarcament de l'últim vol, o sigui el passaport ha de ser a l'avió, amb el coordinador dels taxistes anem fins a informació que també fa les funcions dels objectes perduts a l'aeroport, però allà no tenen res i ens comenten que si el passaport s'ha perdut a l'avió, l'hauran deixat a l'oficina de la companyia aèria i allà anem, en arribar al taulell, exposem el cas i tot seguit l'hostessa em diu: - "Tu ets en Jesús!" i va a buscar el passaport, signo la recepció i torno cap a l'hotel, ara si, molt més tranquil.

Vaig a dinar al restaurant on en la meva anterior estada anava a buscar el menjar, el propietari era una persona molt simpàtica i em tractava bé, però ara ha canviat d'amo i és un lloc impersonal.

    Havent dinat, trec la moto del local on era i provo d'engegar-la, però tot i que encara queda un residu de bateria no s'engega, com era d'esperar. Porto la bateria a carregar en el primer lloc que he trobat al barri. Demà al matí, estarà a punt.

    Aviat al matí, retiro la bateria i la munto a la moto, ara si, el motor d'arrancada gira, els llums s'encenen, però la moto no arranca, li explico a en Jordi, el meu mecànic de Girona, per si em dóna una mica de llum a la meva ignorància mecànica i em comenta que podria ser la bomba de gasolina que hagi quedat agarrotada. No toco més i penso que la portaré al servei oficial perquè s'ho mirin. A partir d’ara començo el meu periple per l'administració publica per obtenir els documents necessaris per portar la moto cap a casa. I passa el que ja em pensava: de la policia al jutjat, del jutjat al departament d'economia, del departament d'economia al d'hisenda, d'hisenda al Fiscal de duanes de l'aeroport, cada oficina en un lloc diferent de la ciutat i a cada lloc explicant les meves necessitats a un munt de persones que em van dirigint d'una cap a l'altre. Al final el Fiscal de duanes em diu que això no ho poden resoldre ells que haig d'anar en tot cas a la duana per on vaig entrar al Brasil per primera vegada i sol·licitar el document d'entrada de la moto que en el seu moment no vaig demanar. No hi ha altra manera.

    El poble de Dionísio Cerqueira, a l'Estat de Santa Catarina, està pel camí més curt, a 623 km, provaré d'arribar-hi quan tingui la moto a punt. No perdo res.

    Entre tot això, m'he passat també pel concessionari BMW perquè em revisin la moto, m'han facilitat un contacte perquè me la portin allà amb una plataforma, demà ho tindré tot lligat.

    Al vespre noto l'esgotament de no parar en tot el dia i encara del canvi d'horari, me'n vaig a dormir d'hora.

    A les deu tal com havíem quedat arriba la plataforma que m'ha de dur la moto al concessionari BMW. Allà amb l'atenció característica d'aquest tipus de concessionaris, em fan esperar i m'atenen després d'uns minuts. Fer el registre de la moto és una cosa senzilla a qualsevol lloc menys al Brasil, que com totes les coses les fan enfarfegoses i complicades de burocràcia. Si no sóc ni Brasiler, ni resident al Brasil, no tinc cap número d'identificació fiscal, problema!!! Que hi poso a la casella que demana la identificació fiscal? D'un empleat passo a l'altre i un altre i trucades i preguntes, al cap de molta estona se soluciona el problema, no sé com, però solucionat. D'ací vaig cap al Consolat d'Argentina a Porto Alegre, la intenció és obtenir informació per travessar cap a Argentina i d'aquesta manera estaria salvat doncs no necessitaria el paper i el transport des d'Argentina és molt més econòmic. En arribar trobo la porta tancada amb un rètol que diu que s'ha de demanar cita, a més afegien les condicions draconianes per entrar a Argentina només per via aèria o marítima estan les fronteres terrestres tancades sense excepció. A la tarda envio un e-mail al Consolat, demanant la informació, em contesten amb una sola ratlla: les fronteres terrestres d'Argentina estan tancades sense excepció. Més clar, impossible.

    A poc a poc he anat agafant l'horari d'aquí, ja no em desperto a no sé quina hora de la matinada. Baixo a esmorzar i escric un missatge al meu contacte de BMW per saber quan podré disposar de la moto; cap contesta..., faig temps, vaig a buscar la roba neta a la bugaderia i l'endreço, sense notícies, decideixo anar a caminar pel centre històric de la ciutat, en deixar l'hotel perdo la connexió wifi i ja m'espavilaré de qualsevol fon per connectar-me quan pugui. Avui fa un dia clar, la temperatura ha pujat lleugerament i el vent s'ha encalmat pel que la sensació tèrmica al migdia és més agradable. Passejo pel centre, per la plaça de la Catedral, vaig fins a la plaça de l'Ajuntament i el Mercat que és davant, l'ambient és totalment diferent de la meva anterior estada a la ciutat, llavors els carrers buits, les botigues tancades, ara és un formigueig de gent, de parades al carrer de "top mantes", de buscavides; veus realment la diferència social amb els barris residencials i accions que t'impacten per la seva cruesa i més en temps de pandèmia: passo per davant d'una parada d'autobús, quan arriba, la gent puja i els que fumaven no llencen el cigarret que tenen a mitges, el donen a un dels molts pidolaires que ronden les parades perquè se l'acabi. Més enllà, en una cruïlla, mitja dotzena d'homes repartits per les cantonades, porten un rètol al coll: "Compro Ouro, compro cabelo, tattoo, piercing", no fan res, només esperen que algú pregunti i dirigir-lo cap a la persona adequada i rebre una comissió.

    Entro en el mercat i com a tots els mercats, és ple de vida, les parades estan ben assortides i la mercaderia ben ordenada, sempre en aquests llocs et fas una idea dels costums i les formes d'alimentació de la gent, sempre és un lloc enriquidor. Davant el mercat hi ha un restaurant amb una terrassa que hi toca el sol, és acollidor i no hi ha molta aglomeració de gent, és hora de dinar i em sento en una taula, aquí puc connectar-me a la xarxa wifi i veig els missatges que m'han deixat: la moto no està, ni sabem quan estarà, ja t'avisarem, em diuen, resumin les seves tirallongues. Pensava marxar diumenge cap a la duana de Dionísio Cerqueira i serà impossible, si la moto no està a punt el divendres, tampoc ho estarà el dilluns, pel que veig que tot s'endarrereix, i que el vol que tinc pel pròxim dijous l'hauré de posposar i que em queden ara mateix uns dies penjats, sense cap pla més enllà de fer una mica de turisme per llocs que ja hi he estat prèviament.

    Penso a buscar-me un mitjà de desplaçament mentre espero poder disposar de la moto i m'acosto a les oficines de lloguer de cotxes de l'aeroport, consulto els preus i demano un cotxe econòmic per a tres dies, entrego la documentació que em sol·liciten i l'empleada em fa notar que el meu carnet de conduir està caducat, el miro i en efecte, fa més de dos mesos que s'hauria d'haver renovat. Això em passa per no treure'l mai de la cartera. Em quedo sense auto i torno cap a l'hotel. Sembla que les coses es torcen, de moment no ha sortit res com esperava.

    Aprofitant el bon sol que fa avui, m'acosto a la "usina do gasometro" una antiga fàbrica elèctrica a la riba del riu Guaíba, ara transformada en centre cultural. La zona està concorreguda de gent que aprofita el sol d'aquest dissabte passejant per les zones enjardinades i prenent quelcom a les tres o quatre terrasses de bars que hi ha. Faig el mateix i dino allà mateix.

    Diumenge solejat, als carrers no hi ha ambient, les botigues tancades i la gent a casa o als parcs, a mig matí baixo pel carrer que porta fins al Parc de Farroupilha, molt a prop, és un lloc agradable de més de 37 Ha de superfície arbrada amb un estany i camins per passejar, a l'altre costat de parc trobo un mercat d'encants amb multitud de paradetes d'antiguitats, llibres, artesania i artistes de tota mena; aquí sí que hi ha gent, molt d'ambient de famílies que hi passegen i xafardegen, és prou extens per passar-hi una bona estona entretinguda.

    Res a fer en tot el dia, avorriment i desesperació a l'espera que el taller em digui que té la moto i quant tardaran a posar-la en marxa. Cap notícia fins a primera hora de la tarda que em diuen, mitjançant un missatge, que la moto té un problema al motor! Genial!, quatre dies per arribar a aquesta conclusió.

    Ja em conec gairebé tots els parcs de Porto Alegre, aquest matí he passat una estona al Parque Moinhos de Vento, un lloc agradable, dino pels voltants i torno a casa, la resta del dia, esperant, llegint una estona i dibuixant una altra.

    Aquest matí, aviat, el coordinador del taller em comunica que el problema de la moto és la bomba de gasolina i que aviat m'enviarà un pressupost que haig d'acceptar abans de començar els treballs. A mig matí encara no tinc cap notícia pel que penso anar-hi i manar-los la presa, sinó, ningú mourà un dit. Allà em diuen que algunes de les peces no les tenen que les han de demanar a Rio de Janeiro i que poden tardar uns deu dies, però sí que disposen de la bomba de gasolina; com que el principal és que la moto s'engegui dic que muntin la bomba i que el reten de la suspensió ja el canviaré a casa, així quedem i aquesta tarda ja puc anar a buscar-la.

    Puntuals em comuniquen que la moto ja està a punt, però que la bateria no aguanta la càrrega i el que em demanen per substituir-la és realment un preu d'usura pel que declino el canvi. Cerco un distribuïdor de bateries i pregunto si tenen la referència per a la meva i si, cap problema i a un cost molt més econòmic, inclòs que el que em costaria a Girona. Amb la moto a punt enfilo cap a l'hotel i preparo la ruta de demà cap a Dionisio Cerqueira a la recerca de la documentació necessària.

    Es desperta el dia molt cobert de núvols, aquesta matinada ha plogut una miqueta i el terra és moll, però no sembla que hagi de continuar malgrat l'aparença. Amb tot preparat, arrenco la moto enfilant la sortida de la ciutat pel nord en direcció cap a la duana on haig d'aconseguir la documentació de la moto per tornar-la a casa. Els primers quilòmetres són d'autovia, avorrida, com sempre i amb temperatura fresca, la moto funciona de primera i els quilometres van passant, porto una mitjana tranquil·la entre cent i cent deu quilòmetres a l'hora, faig una primera parada per estirar les cames després d'unes dues hores de conducció. Passats els primers dos-cents quilòmetres, deixo l'autovia per agafar una carretera més amable que va passant per suaus turons de boscos i camps de conreu, l'asfalt és bo, sense ser cap meravella i la conducció agradable. Em paro a uns cinquanta quilòmetres abans del poble de Frederico Westphalen, en una rostisseria a peu de carretera, vull menjar quelcom, els hi dic, malgrat que el menjador ja el tenen tancat, són més de les tres de la tarda, però m'ofereixen uns pastissets de carn molt bons. Al cap de poca estona arribo al poble i em fico al primer hotel que trobo, no és car i és prou correcte, descanso una estona i surto al carrer a passejar per uns carrers ben arreglats, nets i amb molt de comerç. Tinc la sensació que tot i que es veu un poble nou, la gent té un nivell de vida superior al de pobles veïns, és el centre de comerç de la comarca, té quelcom d'indústria més enllà de l'àmbit local i les empreses agrícoles familiars sembla que rutllen prou bé. A l'hora de sopar entro en un establiment a prop de l'hotel, té bon aspecte, està freqüentat per aquesta classe de veïns que han prosperat en els seus oficis, tinc la sensació que volen aparentar una classe social que no han assolit, és interessant observar el comportament humà darrere la taula de l'àpat.

    La carretera que arriba a la frontera amb Argentina és dolenta amb un asfalt en molt mal estat o en obres, que conjuntament amb la multitud de camions de gran tonatge que hi circulen fan la ruta molt pesada. Els camions van molt lents i sovint envaeixen el carril esquerre per evitar un sot i tu haver d'evitar-los davant teu. Arribo a la duana de Dionisio Cerqueida, a la porta un rètol diu que en aquella oficina no s'atén al públic, comencem malament, penso; la vigilant de seguretat que em veu amb la intenció d'entrar, em pregunta que necessito, li explico i a la vegada ella ho explica a l'administrativa que al mateix temps ho comunica al responsable de la duana. L'home surt a rebre'm i fetes les presentacions em diu que no pot emetre un registre d'entrada de la moto amb efecte retroactiu, ja que el sistema està informatitzat i per defecte surt la data del dia que estem i evidentment tampoc pot posar-la, ja que la frontera amb Argentina esta tancada i seria una incongruència, però amb ganes d'ajudar i aparentment preocupat per la meva situació em diu que si surto del Brasil per Foz do Iguaçu cap a Paraguai i torno a entrar per la mateixa frontera podran registrar l'entrada de la moto adequadament i que per sortir no tindré cap problema perquè és una frontera molt fluida gràcies al port franc que és Ciudad del Este a Paraguai i que per conveni amb els països del Mercosur el trànsit de vehicles no es declara. És gairebé el migdia i fins al Paraguai hi tinc tres-cents quilòmetres, però no ho dubto ni un moment, faig un petit recés en una cafeteria que hi ha al davant i emprenc la marxa cap allà per una carretera que o és molt bona o és molt dolenta, amb la gran densitat de camions que ja caracteritza la zona. Cap al final de la tarda, ja molt cansat, arribo a la frontera i no espero ni tan sols l'endemà, entro, torno a sortir, cerco el despatx per declarar la moto i la funcionària que m'atén, entén molt bé el que necessito, omple els papers i el dur a signar al cap del despatx, aquest em diu que vol veure la moto i comprovar les dades i en llegir el número del xassís no correspon amb el teclejat per l'administrativa, hi ha un petit error, refà de nou el paper amb les dades correctes i un cop signat me l'entrega. Surto content del despatx, ja que després de molts intents, entrevistes, quilòmetres i explicar la meva necessitat a una multitud de gent, per fi tinc el que estava cercant.

    He sortit tard, m'he entretingut contestant correus i missatges dels amics, buscant la ruta més adequada i fent alguns apunts al meu diari. La ruta me la marca el GPS i com sempre fa el que li dóna la gana, la programació dels paràmetres són estrictes i si li dius pel camí més curt, et portarà per una pista de terra per estalviar-te pocs quilòmetres a canvi d'invertir-hi molt més temps. De totes maneres els trenta i escaig, quilòmetres que he fet sense asfalt han sigut d'una bellesa superlativa, camps immensos de blat de moro, boscos, animals que per a mi són exòtics es creuaven a la pista, micos, petits felins i algun conill, la resta ha passat per vies ràpides en la seva major part.

    M'he proposat fer els gairebé mil quilòmetres que em separen de Porto Alegre amb dues etapes més o menys iguals i faig nit a Chapecó.

    Torno a Porto Alegre per una ruta paral·lela a la que vaig fer a l'anada, potser més bonica i tot, avui amb molt menys trànsit de camions i amb bon temps. Vaig fent algunes parades, però no m'entretinc massa perquè vull ser aviat a l'hotel per descansar, tots aquests dies han sigut de molta intensitat de carretera i ho noto.

    Arribo a la porta del pati de l'hotel i m'obren la porta tot seguit, des de les càmeres ja m'han identificat, aparco la moto i em ve a rebre en Carlos Gonçalves, el propietari, content de tornar-me a veure i fent-me tots els compliments, procura que tingui una bona habitació i dóna les ordres a recepció. Mentrestant m'explica que va anar a la trobada amb el president Bolsonaro quan va venir a Porto Alegre, estava organitzat per un moto club local i ell es va fer una foto amb la meva moto per ensenyar-la als concurrents. Jo no l'he contradit, ell deu ser un Bolsonarista convençut i després de l'afecte que m'ha demostrat no li portaré la contrària.

    Avui diumenge el tinc inhàbil per fer res, ni puc acabar de gestionar el transport de la moto, ni portar la roba a rentar, que ja no me'n queda de neta! Passo fotografies i vídeos a l'ordinador, parlo amb l'Esther i amb la família una estona i me'n vaig a passejar per la Usina do Gasômetro i el Parque Moacyr Scliar que és la zona més animada de la riba del riu i que al migdia està ple d'animació de gent prenent el sol i ocupant les terrasses.

    Fa quatre dies que he enviat la documentació a l'empresa de transports d'ací Brasil amb multitud de missatges i correus. No he tingut cap altra resposta que un lacònic - ho estem mirant i ja et contestarem -, res més. Demano amb insistència informació, de com i de quina manera volen fer l'entrega de la moto i de la documentació que necessitaran per fer el transport, he estat tot el dia pendent del correu, sense fer res més, ja que no disposo de connexió fora del wifi que em proporciona l'hotel. Demà em queda una mica d'estona al matí per saber que haig de fer amb la moto, al migdia surt l'avio cap a casa.

    El primer que faig aquest matí, és enviar un missatge al transportista que vull parlar amb ell urgentment. Cap resposta, vaig cap a recepció i demano al recepcionista que em truqui a la central de l'empresa de transports i demani per la persona que hauria de ser el meu interlocutor. Hi parla i bé a dir que com que ha passat ja algun temps del primer contacte, el pressupost s'ha de refer de nou i que per fer l'embarcament de la moto, jo hi haig de ser present. No em puc creure una resposta com aquesta, no té cap sentit després de tants de dies demanant una informació que no m'arribava i que poques hores abans de tornar cap a casa gairebé tornem a estar a la casella de sortida. El meu enuig és monumental. Torno a deixar la moto on ha estat tots aquests temps i me'n vaig cap a l'aeroport, penso que tenint ja el document imprescindible que em feia falta, acabaré de gestionar això des del transitari de Barcelona. Si no puc embarcar-la, tornaré a Brasil per treure-la per la via Argentina, quan obrin les fronteres.

    Arribo a l'aeroport amb temps suficient per anar tranquil, m'acosto a l'aparador per fer el check inn i em demanen si tinc el codi QR que m'ha d'haver enviat el Sistema de Salut Espanyol l'"spaintravelhealth". Vaig registrar-me ahir, però com que no tenia el número de seient no vaig tenir el codi, avui des de l'aeroport i amb la incomoditat d'omplir formularis amb el mòbil torno a fer tot el procediment. Els hi ensenyo, i em demanen ara la prova PCR. No la tinc, els hi dic, per entrar a Espanya no és necessària, però em diuen que si me la demanaran a Alemanya i que si no la tinc o la faig ara mateix o no puc embarcar. Prenc un taxi i li dic que busqui una farmàcia que facin el test, volta per polígons al voltant de l'aeroport i va preguntant a on hi ha una farmàcia a la gent que passa pel carrer, el temps va passant i jo cada cop més nerviós, truca per telèfon i sembla que al final li donen la destinació. A la farmàcia són àgils i em fan el test, em donen un certificat amb portuguès, els hi demano que me'l facin en angles, em contesten que me l'enviaran tan de pressa com puguin per e-mail. Torno a l'aeroport, espero, passa el temps i el certificat no arriba. Per fi, rebo el correu i el certificat és altre cop en portuguès, no puc contestar perquè és un correu automàtic que no admet respostes. No puc fer res, truco a l'Esther a Girona perquè gestioni un canvi de vol amb els només de 50 minuts que queden perquè el que hauria de ser el meu vol surti. Truca a Lufthansa i la tenen en espera un llarg temps. Mentrestant rebo el correu amb el certificat en angles, vaig corrent cap al taulell, encara falta mitja hora perquè surti el vol, però ja el tenen tancat. No puc fer res. L'Esther per la seva part m'ha aconseguit canviar "in extremis" el vol per un altre per demà, molt més llarg i feixuc, però és igual ja. Torno a l'hotel i després de la sorpresa del recepcionista m'acomodo a la que ja és la "meva" habitació.

    Amb l'experiència d'ahir em llevo més aviat que mai i abans d'esmorzar vaig a la farmàcia que el recepcionista em va aconsellar per fer-me la prova d'antígens, però allà em diuen que no la fan que haig d'anar a una altra quatre illes més enllà, camino un quilòmetre més i en aquesta si la fan, però la farmacèutica em diu que per la traducció en anglès necessita quaranta-vuit hores, li dic que no, que en una altra farmàcia del seu grup em varen fer ahir la traducció en una hora i davant la negativa, me'n vaig, esmorzo, recullo l'equipatge i prenc un taxi en direcció a la mateixa farmàcia d'ahir, torno a fer la prova i m'espero allà mateix per rebre el resultat en angles, tarda una mica, però arriba, així vaig segur cap a l'aeroport, on faig el check inn sense cap problema. Els vols surten segons l'hora prevista, l'espera a Sao Paulo és una mica llarga, però més ho serà la de Frankfurt, torno cap a casa amb la incertesa de si el viatge haurà servit per a alguna cosa; és cert que tinc el certificat d'entrada al país, però el transport s'ha complicat.