%20-%20c%C3%B2pia.JPG)
Felipe i Carol
LA RUTA
TRANSPIRINENCA
La ruta que uneix el mar
Mediterrani amb el mar Cantàbric a travessant els Pirineus longitudinalment és
altament cobejada tant per muntanyencs com per motoristes per la seva
diversitat i fastuositat dels paisatges, pobles, gastronomia i en el cas dels
motoristes per les seves carreteres. Evidentment, pot tenir moltes variants, ja
que la diversitat d'ofertes que se'ns presenten són moltes i variades. Jo he
planificat la ruta en quatre etapes per fer amb moto i que vull recórrer
lentament i assaborint cada moment; la primera, sortint de Girona fins a
Andorra la Vella, recorrent la Garrotxa, Cerdanya amb la Collada de Tosses i
entrant a Andorra pel Pas de la Casa, des de França; la segona fins a Vielha,
la tercera enfilaria els ports de Portillon,
Tourmalet a França per entrar a Espanya per Candanchu fins
a Jaca i per últim, tornar a entrar a França per Roncesvalles i recorrent el País Basc
Francès entrar a Euskadi per Hondarribia.
Un cop elegida la data
de sortida, la previsió meteorològica me la fa avançar un dia, es preveuen
fortes pluges i decideixo restar un dia a Andorra i poder fer també algunes
compres. Surto el dilluns a les cinc de la tarda, el termòmetre de la moto em
marca 29 °C i tot i estar el cel
cobert, no amenaça pluja, la ruta és plàcida i sembla que en travessar la
Garrotxa els núvols són més negres, però no passa d'aquí, segueixo cap a
Ripoll, Ribes i Puigcerdà, aquí el sol llueix baix i em cega. Trobo un grup de
viatgers alemanys que deixo enrere i surto de Catalunya per Bourg-Madame,
segueixo direcció a Andorra i ja pujant de cota ràpidament la temperatura baixa
en proporció i que em fa parar a Portè-Puiymorens per
canviar-me els guants i posar una capa tallavents a la jaqueta. El termòmetre
marca 10 °C. A la represa una
boira molt espessa no em deixa veure més enllà d'uns pocs metres davant meu i
la conducció és extraordinàriament lenta, la pantalla del casc molla i les
ulleres plenes de gotetes encara dificulten més la visibilitat, cosa
que fa que sense tenir la perspectiva de la carretera em vegi abocat a
l'entrada del túnel que travessa el Pas de la Casa. No m'agrada, o dit d'una
altra manera, el coll del Pas de la Casa m'agrada molt, però avui la
visibilitat és nul·la i decideixo travessar la muntanya per sota. A la sortida
a l'altre vessant no hi ha ni rastre de la boira. Queden ja ben pocs
quilòmetres per arribar i m'allotjo a l'hotel on ja tenia la reserva feta.
La pluja va i bé, res,
però impedeix passejar plàcidament i resguardar-se quan cau algun xàfec aïllat;
la tranquil·litat del carrer al centre de la ciutat contrasta amb la dels caps
de setmana quan s'omple de visitants àvids de compres. Aprofito aquesta calma
també per proveir-me d'equipament que em fa falta i lentament em dirigeixo cap
als establiments que conec i despatxo amb els venedors. Acaba el dia amb una
pluja fina, tal com ha començat.
Ben d'hora em llevo per
prendre l'esmorzar al menjador de l'hotel, una munió de jubilats francesos
ocupen el bufet, tots gairebé sense excepció tenen una expressió de felicitat
per la seva trobada i van repetint: Bon jour!
Bon jour!, a tots els companys.
Vesteixen roba de trekking i tenen conversa animada entre ells. Acabat l'àpat
vaig a buscar la moto que tinc aparcada dues illes més enllà i aprofito per
omplir el dipòsit, però un cop ple m'adono que ni porto la cartera ni el mòbil
per poder pagar, l'empleat em fia, dec tenir cara de bona persona, penso. Un
cop enllestit l'equipatge i fet el check out, torno a la gasolinera, saldo el meu deute i
emprenc la ruta cap a Vielha. El temps ja s'ha estabilitzat tot i que el dia és
fresc; a la carretera trobo moltes motos, grups d'estrangers principalment i
també algun de solitari que compartim algun tram junts. Enfilo el Port del
Cantó i després el Port de la Bonaigua,
aquí sí que a mesura que vaig pujant la temperatura va baixant, a partir
aproximadament de la cota mil set-cents o mil vuit-cents apareix la neu a les
vores de la carretera i un cop a dalt a dos mil setanta-dos metres d'altura el
paisatge està completament nevat, paro per fer unes fotos, travessen el port
algunes motos, en ambdues direccions, ens saludem i jo continuo la meva ruta
cap a Vielha que hi arribo a l'hora de dinar.
Enfilo la carretera que
porta fins a la frontera francesa, el cel està cobert i fa la fresca del matí,
però no amenaça pluja; deixo enrere aquests petits poblets típics de la Vall
d'Aran de cases amb parets de pedra i teulades amb forts pendents cobertes de
pissarra; empleno el dipòsit de la moto a l'última gasolinera en territori català
abans de travessar la frontera. A França avui és festiu i això es nota al
carrer, les places dels pobles estan plenes de gent i a la carretera nombrosos
ciclistes i motoristes surten a fer les seves rutes. A poc a poc vaig deixant
la plana i torno a enfilar-me per les carreteres de muntanya cap al Col du Tourmalet, aquí si les
bicicletes són les reines, vaig trobant grups en els dos sentits de la marxa,
alguns se'ls veu experts i pugen a bon ritme, altres i posen tot l'esforç per
intentar emular als professionals del Tour. A dalt fa fresca, malgrat que ara
ja ha sortit el sol, queden encara algunes congestes de neu, faig unes fotos i
emprenc la baixada, travesso alguns boscos d'avets preciosos i em paro a dinar
a un Bistrot a peu de carretera, l'aparcament està ple de motos, franceses i
alemanyes hi ha bon ambient i el menjar és bo. En pocs quilòmetres, torno a
travessar la frontera pel Coll de Somport, deixo enrere el complex d'esquí
de Candanchu i també la fabulosa
i inutilitzada estació ferroviària de Canfranc fins que arribo a Jaca. El
poble, que ja l'havia travessat altres vegades i no li havia donat importància,
té un nucli antic bonic, tranquil, fet per passejar-hi i una catedral romànica
que bé val una visita. Al peu de la catedral m'assec a una terrassa i em quedo
contemplant la gent que passa tot prenent una cervesa. Pernocto en un senzill
però confortable hotel del centre històric.
Sota un cel clar,
començo la ruta de Jaca cap a Hondarribia, aquesta primera part de la ruta que
travessa la zona del Pirineu del Nord d'Osca i Navarra sempre m'ha fascinat,
els pobles, molt separats entre si conserven un encant rural molt bonic,
l'aïllament fa que el foraster que hi arriba sigui escrutat amb la mirada pels
vilatans fins que es perd de vista. La carretera és estreta i a estones amb el
paviment en mal estat que et fa circular a baixa velocitat i gaudir d'aquest
paisatge feréstec i amable a l'hora, en anar pujant, el bosc domina sobre els
cultius i la boira ensenyoreix els cims. Arribo a Roncesvalles i baixant la carena torno a
travessar la frontera francesa, on segueixen pobles ben animats amb mercats
locals plens de gent que ja ensuma el cap de setmana. La carretera continua
paral·lela a la frontera fins al Mar Cantàbric, entro a Euskadi per Behobia, fins a Irun i Hondarribia, on paro per
dinar. El centre del poble és molt bonic amb el passeig ple de terrasses que
estan curulles de gent i fan difícil trobar un tamboret per poder fer l'àpat.
Hondarribia és el final de la ruta Transpirinenca, però jo continuo fins a
Getxo a Biscaia on m'espera en Felipe,
un antic company de feina amb el que hem mantingut una bonica amistat.
Avui fem ruta junts amb
en Felipe, motorista empedreït com jo,
ens n'anem fins a Suances a
Cantàbria, resseguint la costa i on ens retrobem amb un altre company, en José
Luis, fem uns vins junts, dinem i xerrem a la sobre taula explicant-nos les
aventures de cada un per emprendre el retorn cap a Getxo a mitja tarda. Al
vespre ens espera un bon sopar en un restaurant selecte d'Urduliz.
Emprenc el viatge de
retorn cap a casa després d'esmorzar, primer per carreteres secundàries de
Biscaia, Alaba, Navarra i Osca i seguir per una via més ràpida per travessar
Catalunya fins a casa. Finalitzo així una de les rutes més boniques que es
poden fer amb uns pocs dies on la diversitat de paisatges la fan senzillament espectacular.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada