SAHARA OCCIDENTAL (República Àrab Sahrauí Democràtica)
Sopar en un port pesquer
La
mestressa de l'hotel s'acomiada, en veure'm sortir i em desitja un bon viatge,
li dic que he estat a gust al seu hotel i que possiblement a la tornada m'hi
torni a allotjar; a fora mentre carrego la moto se'm dirigeix un home en
castellà perfecte, em diu que ell és nascut allà a l'època espanyola, que el
seu pare era Guàrdia Civil i que els espanyols haurien de tornar, fa una pausa
i riu, és un home simpàtic, parla castellà, àrab, francès i possiblement alguna
llengua berber, em desitja bon viatge i tot seguit engego la moto i faig via
cap a la sortida de la ciutat. A l'horitzó un arc de Sant Martí completament
definit diu adéu a la ploguda que hi ha hagut de matinada, es veu encara com
cau el núvol de pluja, més lluny, però i fora de la meva direcció, llueix el
sol i la temperatura és ideal. Tinc més de cinc-cents quilòmetres d'avorrida
carretera plana, recte i desèrtica, entremig no hi ha res, exceptuant la ciutat
de Boujdour a on paro per fer un descans i un té, només petits assentaments al
costat d'alguna gasolinera i grups de camells que pasturen els rostolls. Això
sí, de controls policials n'hi ha a cada poblet i em faig un fart d'entregar el
meu passaport i la documentació de la moto, moltes vegades amb molt pocs
quilòmetres de diferència.
A Dakhla, final de l'etapa
d'avui, faig un passeig pel centre i sopo un peix boníssim. La ciutat és petita
i viu principalment de la pesca, malgrat que als afores s'està construint molta
infraestructura turística, encara incipient, dedicada al surf i kitesurf.
Surto al mateix
temps que el sol a l'horitzó de l'Atlàntic en una sublim estampa, però ben
aviat apareix una espessa boira i aquesta humitat ho xopa tot, per sort no dura
gaire, el sol s'alça i la temperatura puja agradosament. El camí d'avui és molt
homogeni, sec i desèrtic, com els anteriors dies, em paro quan trobo una
gasolinera, per prevenir, i més endavant simplement per estirar les cames al
mig del no-res, fins que arribo a la frontera amb Mauritània. Els tràmits a la
marroquina són àgils, els agents amables i només he patit quan introduïen la
targeta de registre de la moto a l'ordinador, no fos cas que aparegués una
multa, ja que els radars, fixes i mòbils són per tot arreu, però no, he tingut
sort. Al costat Maurità ja són figues d'un altre paner..., unes dependències
fosques, brutes, mal organitzades, poc tecnificades i una gent que no puc dir
desagradable però sí poc simpàtica. Un buscavides, que no em puc desempallegar
d'ell, m'acompanya de porta en porta per fer el visat, l'entrada al país i
l'assegurança de la moto. Deu euros pel servei...
Ja circulant per carreteres
mauritanes, t'adones que ets en un altre país, molt més deixat i en arribar a
Nouadhibou, la ciutat on pernoctaré, el caos és absolut. Si comentava
anteriorment que al Marroc es conduïa d'una manera especial, aquí és xauxa! Cap
norma val, als carrers no hi ha cap llei i això et fa extremar molt la
precaució. La ciutat no té cap encant, és un punt de manufacturació del peix i
no hi ha cap lloc que sigui digne de visitar. Després d'instal·lar-me surto a
comprar una targeta telefònica i a obtenir efectiu en un caixer, ja que a
excepció de comptats llocs, tot s'ha de pagar en bitllet.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada