VIATGE A AFRICA OCCIDENTAL. MAURITÀNIA

 ETAPA 4

MAURITÀNIA

La ruta d'avui, era un d'aquests dies que tenia marcat com a especial, l'abast i el desert de cap a la fi, amb cap població entremig i només petits i aïllats nuclis habitats, feien que em planifiqués més acuradament els més de cinc-cents quilòmetres que tenia per endavant. Havia de quadrar l'autonomia de la moto amb el dubtós únic punt per fer gasolina que hi ha a mig. Cometo l'error de no sortir amb el dipòsit ple, preveient que a uns seixanta-cinc quilòmetres hi ha un sortidor, tinc en el moment de sortir una autonomia d'uns cent vuitanta quilòmetres, per la qual cosa no haig de patir i així podré enllaçar amb el següent molt més enllà, però en el que no vaig comptar era que aquest sortidor se situava al Marroc i és quan estic molt a prop de la frontera que me n'adono. Allà els buscavides m'envolten i descarten anar al Marroc amb la moto tot i que la gasolinera està a només cinc quilòmetres perquè a la tornada hauria de treure'm el visat per Mauritània, altre cop; tampoc fer-hi anar un taxi, seria complicat passar combustible per la duana; a l'estació de servei en direcció a Nouakchott no hi arribo amb la gasolina que em queda i l'última és recular fins a Nouadhibou, desfer el camí fet fins ara i tornar-lo a fer, en total entra anada i tornada cent trenta quilòmetres. Però a un d'ells se li acudeix que en un lloc anomenat Bon Lanuar, un poblet molt petit, hi ha un individu que té un lloc on ven coses de primera necessitat, queviures i també té bidons de gasolina, li truca per confirmar l'existència i en penjar m'ho assegura, això sí, a un preu gairebé quadruplicat. Valoro l'opció de pagar la gasolina a preu d'or o recular i penso tirar endavant, ja que recular m'ocuparia molt de temps i em faria arribar molt tard. Trobo el lloc sense problemes, a peu de carretera s'arrengleren unes barraques que totes ofereixen quelcom, em dirigeixo a un que repara punxades i aquest m'indica qui m'atendrà la meva petició. L'individu en qüestió assenteix, obre una porta, treu una garrafa de vint litres i m'emplena el dipòsit, en sobra una mica que la poso en una marranxa buida que porto. A l'hora de pagar, em multiplica per deu el preu de la gasolina acordat pel buscavides ja de per si molt inflat. Discuteixo amablement que aquest preu no pot ser, que és molt car i que no té cap sentit pagar cinc-cents cinquanta euros per vint litres de gasolina, que el buscavides m'havia dit cinquanta. Després d'una estona, parla per telèfon amb la persona que m'ha enviat aquí, no sé què diuen, però jo li dono els cinquanta euros i en faig via d'agafar la moto i marxar.

Durant alguna estona, miro pel retrovisor i tot cotxe que em segueix em fa sospitar.

Segueixo la ruta, el paisatge és absolutament desèrtic, cap ombra, cap lloc on parar per descansar, petits nuclis de barraques que no se'n pot dir ni poble i així fins a Bouamatou, aquí sí que hi ha una gasolinera i omplo el dipòsit altra vegada.

Són les tres de la tarda i el termòmetre marca 32 °C, paro al costat de la carretera, bec de l'aigua que porto, pico unes ametlles i menjo una taronja, ajupit i resguardat a l'ombra de la moto. El trajecte se'm fa pesat, la fatiga comença a aparèixer, vaig parant als controls policials que hi ha al llarg del trajecte, que encara no sé per què serveixen -la fiche, em demanen i els hi entrego un full amb les meves dades, passaport, documentació de la moto i un petit qüestionari que vaig copiar de blogs de viatgers i que ja portava imprès des de casa. Ja gairebé no em queden fulls, de tants que n'he donat!

Nouakchott, per fi. Cansat arribo a l'alberg, una dutxa, repòs, sopar i demà serà un altre dia.

 

He marcat una ruta per la ciutat, pensant en els llocs que podrien ser interessants, ja que no he trobat cap referència, ni de viatgers ni de guies ni de webs pròpies del país que m'indiquin quins són els punts singulars que cal veure i realment Nouakchott és una ciutat semblant a Nouadhibou, lletja, bruta, desestructurada i amb mancança dels serveis més elementals. El front marítim és una zona semiindustrial i portuària, el mercat central, és a l'aire lliure, parades mal girbades, ramats de xais i cabres, i tota mena de mercaderies en el més absolut desordre, aquesta zona té una gran afluència de gent, per comprar i vendre i el caos humà i de trànsit és absolut.

Necessito treure efectiu d'algun caixer i en recorro uns quants sense èxit, o no funcionen o no admeten la meva targeta. Torno cap al meu alberg i preparo el dia de demà.

Tinc la ruta posada al GPS, pel dia d'avui, però no me la marca per on vull passar, i per això hauré d'estar alerta a prendre l'encreuament per evitar el pas fronterer de Rosso, classificat per tots els viatgers d'altament corrupte. De fet, hi ha dues entrades al Senegal si vens de Mauritània, una per la carretera general que et condueix a Rosso i allà has d'agafar un ferri per travessar el riu Senegal, l'altre és per Diama i aquí travesses el riu per un pont; aquesta és una frontera més plàcida, menys conflictiva amb els funcionaris, a canvi, però has de travessar el Diawing National Park per una pista de terra d'uns seixanta quilòmetres. Havia calculat, ahir al vespre, que aquesta desviació estava a uns cent seixanta-cinc quilòmetres de Nouakchott, però arribada a aquesta altura, no la trobo, em paro un cop penso que ja la dec haver passat i ho miro al Google Maps i evidentment me la marca setze quilòmetres enrere. Els reculo i deixo una zona més habitada per una més solitària. El sud de Mauritània ja és més similar al nord del Senegal, continua sent una terra eixuta, però no és tan desèrtica com el nord, aquí els assentaments de població són més freqüents i la vegetació, encara que esclarissada, és més abundant. Segueixo una carretera asfaltada fins al poble de Keur-Macene, a les portes del parc nacional i aquí comença la pista que arriba fins a la frontera.

Els primers quilòmetres són fàcils de fer, sempre, però amatent a no trobar-te inesperadament bancs de sorra, fa calor, el termòmetre ha arribat a màxims de 38 °C, em paro a l'ombra d'un petit arbre i menjo una taronja que em queda i bec aigua, això sí. La pista segueix el curs del riu Senegal, que en fa de frontera amb Mauritània, l'aigua propicia un ecosistema amb diversitat d'aus i altres animals, travessen davant meu uns porcs senglars, amb una corrua de garrins al darrere i vaques, més endavant. La pista empitjora una mica, un arrissat contundent fa la conducció molt incòmoda i haig d'anar canviant de costat en funció d'on és millor. A onze quilòmetres de Diama, hi ha un control de guardes forestals i gendarmeria que em fa pagar la taxa per travessar el parc, dos-cents Ouguiya, cap a sis euros al canvi. Aquests últims quilòmetres són els que la pista està en més mal estat i on he hagut de travessar alguns bancs de sorra i per fi arribo a la frontera, com a totes, els venedors de targetes telefòniques, canviadors de moneda i buscavides m'assalten. Compro una targeta, canvio moneda i penso que un buscavides m'acompanyi m'estalviarà haver de discutir segons que amb algun funcionari; deu euros pel seu servei. A Mauritània els tràmits per sortir són ràpid i al control del Senegal, les oficines estan tancades – hem d'esperar, els funcionaris estan fent el seu període de descans, em diu el buscavides. Esperaré, doncs, tinc la butxaca plena de papers i tiquets que aprofito per anar posant en ordre. Mentrestant arriba un cotxe amb matrícula espanyola, un Mercedes tot terreny del qual en surten tres individus, es dirigeixen a mi en veure la matrícula de la meva moto i emprenem conversa, mentre esperem que els funcionaris tornin del seu merescut descans. Són del delta de l'Ebre, empresaris de l'arròs que han vingut a veure si poden expandir-se aquí en la gestió de la producció d'arròs al Senegal, però en marxen decebuts, la falta de poder entrevistar-se amb el ministre corresponent i l'absència d'un projecte seriós en són els motius; de totes maneres xerrem animadament de la vida del país, de les fronteres i del camí que els hi espera i del que m'espera a mi i un cop formalitzat tots els tràmits ens acomiadem i cada un pel seu costat.

Passada la frontera, la carretera torna a estar asfaltada en relativament bon estat i els trenta-cinc quilòmetres que em queden per arribar a Saint Louis es fan ràpids.