ETAPA 5
SENEGAL (I)
El lloc de Saint Louis va ser
fundada pels francesos el 1659 i és la segona ciutat del Senegal. Conserva un
caràcter colonial en alguns barris, amb edificis amb balcons amb sostre. La
ciutat és patrimoni mundial de la UNESCO. L'ambient al carrer és molt viu,
principalment a l'avinguda General De Gaulle, ple de parades on es ven de tot:
fruita i verdura, roba, ferreteria, electrònica, calçat i tot el que et puguis
imaginar.
Al migdia he buscat una agència
d'assegurances per contractar una pòlissa per la moto, un anglès hostatjat allà
mateix i que viatjava amb moto em va ensenyar la que havia fet ell i cap allà
m'he dirigit amb un taxi, que, per cert, he trobat el cost de la carrera
ridícul, ja que el trajecte de tres quilòmetres i mig, amb un trànsit infernal,
em va costar l'equivalent a setanta cèntims d'euro. Enllestida la pòlissa torno
tot caminant cap al meu barri i encantant-me amb totes les parades del carrer,
parant-me a dinar i resguardant-me de la calor.
A l'hora d'esmorzar em trobo
amb en Constantino, un noi francès de pares xilens, que ahir al vespre va
arribar a l'alberg quan jo tornava de sopar i ens vàrem posar a xerrar al
passadís on donen les habitacions, fins que un hoste va sortir i ens va
convidar que féssim la xerrada a la terrassa. Aquest matí hem continuat la
conversa estroncada la nit anterior sobre els nostres viatges i planificacions.
Tenint la moto preparada, la
trec al carrer i ja a punt per marxar, surt de l'alberg el senyor que ens va
fer callar ahir i tenim una curta i cordial conversa, em pregunta pel meu
viatge i em diu que ell és francès, però que viu i treballa a Brazzaville, al
Congo i que ara estava de vacances al Senegal. És una persona amable i
nosaltres devíem alçar massa la veu o érem al lloc equivocat.
Deixo els ja actius carrers de
Saint Louis i emprenc la carretera que va cap al sud; fins a Dakar hi ha 260
quilòmetres que passen per petits poblets i paisatges planers amb mata baixa,
arbres escampats que no fan un bosc i els primers baobabs que van apareixent
cada cop amb més freqüència. Les cabres surten de per tot arreu, però ja
espavilen perquè no les atropelli. Comença a pujar la temperatura de valent i
ja fa estona que circulo a més de trenta graus. A mig camí faig una parada en
una gasolinera per comprar quelcom fresc per beure i tant punt continuo m'adono
que la cartera em molesta a la butxaca dels pantalons i m'aturo un moment per
canviar-ne d'ubicació. Tinc gairebé al davant un control de policia de trànsit
i crec que la meva parada els ha fet sospitar quelcom que no sé que és i
m'ordenen que em pari i que li ensenyi l'assegurança de la moto, els hi mostro
i em donen pas sense més requisits.
A mesura que em vaig acostant
a Dakar va augmentant el trànsit, cada cop més intens fins que al voltant de
l'àrea metropolitana i encara a més de vint-i-cinc quilòmetres de la meva
destinació, es fa insuportable. Camions espatllats en el lloc més inoportú,
autobusos parats al mig del pas, furgonetes que carreguen o descarreguen al
primer lloc que troben, carros carregats fins a dalt de tot tirats per un
burret que no pot dir ni fava, obres a la calçada amb passos alternatius
insuficients i a tot això la peculiaritat de conducció africana.
Avanço com puc, vaig seguint
les petjades de les motoretes que es colen per tot arreu, sempre tenint en
compte que la meva és tres vegades més ample i al final arribo a la casa
d'hoste, a peu de la platja de Dakar.
L'alberg on estic a Dakar és
propietat d'una dona alemanya i els negocis regentats per europeus, tenen un
altre aire. No dic que hagin de ser més luxosos, ni més cars, simplement que
adquireixen un ambient més càlid, acollidor i estètic amb només petits i
cuidats detalls. És un lloc on estic bé.
En acabat l'esmorzar, preparo
quatre coses i vaig a solucionar la renovació del document
"passavant" que m'autoritza a circular amb el meu vehicle per el
Senegal, a la frontera me'l varen fer per cinc dies i després s'ha de renovar a
la capital. Vaig cap a la Place de l'Independance, al centre de la ciutat, tal
com em varen dir a la duana quan vaig entrar, on cop allà pregunta al primer
policia que trobis on es renova aquest paper, m'indiquen unes dependències d'un
ministeri on passo per dues o tres finestretes perquè al final em diguin que
allà no és, que haig d'anar a un altre edifici situat més enllà..., hi vaig i
es tornen a mirar el paperet i se'l rellegeixen i em tornen a dir que allà no
és, que haig d'anar en un edifici més enllà..., hi vaig i d'aquest a un altre,
fins al final trobar el lloc adequat, o quasi. Aquí el funcionari se'l llegeix,
amb atenció, i el dóna a un home que em diu que el segueixi, que ell
m'ajudarà..., i tot caminant tornem a l'origen, a la Place de l'Independance,
pugem a la novena planta d'un edifici d'oficines, i allà tenim el despatx on
segellaran la pròrroga del "passavant" després de fer la cua
pertinent. Amb els documents a la mà, el buscavides em demana pels seus
"serveis" 40.000 CFA, més de seixanta euros al canvi i li dic que ni
pensar-hi!, que n'hi dono 4.000 i després d'un estira-i-arronsa quedem en
15.000 CFA, uns vint i escaig, euros.
Tenir la documentació al dia
em dóna tranquil·litat i em dedico a passejar pels carrers cèntrics, arribo a
un mercat que sempre és un lloc que marca la vida local i dino en un restaurant
a prop del mercat. Torno a casa donant un tomb per la primera línia de costa,
un passeig on estan els restaurants de moda i els habitatges més selectes per
encarar després la complicada circulació de Dakar.
No seria bo un viatge a Dakar
sense anar al famós llac Rosa, en realitat el seu nom real és Lac Retba, però
la referència al seu color es deu al pigment d'una alga i és principalment a
l'estació seca quan es pot veure d'aquest color. Avui no he tingut sort i el
llac no era rosa. L'anada ha sigut una mica fatigosa, ja que els últims vuit o
deu quilòmetres els he fet pels vials de barris perifèrics sobre la sorra i la
conducció se m'ha complicat molt perquè a la dificultat de dominar la direcció
s'hi afegia la falta de tracció del pneumàtic i he estat patint una estona. A
l'arribada al llac, els venedors dels llocs d'artesania t'assalten, ensenyant
els seus productes: polseres, treballs amb fusta i corn, teixits, pintures i
altres galindaines, els que tenen més gràcia són els que s'enduen el client cap
a casa. Faig un passeig pels voltants i dino allà mateix al restaurant d'un
càmping. A la tornada, busco una alternativa a la ruta de la sorra, tot i donar
una volta molt més llarga, però no ha sigut gaire millor perquè carreteres amb
el paviment en pèssim estat i un trànsit increïble han fet aquests primers
quilòmetres molt feixucs.
Arribo fàcilment a la zona del
port, avui el trànsit està molt més pacificat i deixo la moto al pàrquing
vigilat de la zona d'embarcament per agafar el ferri que em portarà a l'illa de
Gorée, una petita porció de terra de prou feines un quilòmetre de llarg per
tres-cents cinquanta metres d'ampla a poc més de tres quilòmetres del port i
que pertany al municipi de Dakar, la població de l'illa va ser important a
finals del segle XVIII, però la febre, a finals del XIX, la va minvar molt.
L'illa ha estat ocupada per Portuguesos, Anglesos, Holandesos i Francesos i va
ser un centre importantíssim d'expedició d'esclaus cap a Amèrica. El 1978 va
ser declarada patrimoni de la humanitat per la UNESCO.
Actualment, és un lloc de
conscienciació i memòria del nefast període del comerç d'esclaus i una atracció
turística, no només per aquest fet sinó també per la seva conservació colonial,
amb carrers estrets i florejats, tranquil·litat, absència de qualsevol vehicle
de motor i bellesa. Artistes i artesans omplen els carrers i l'oferta de
restauració també és deliciosa, amb bons plats de peix. Gaudeixo del passeig
que recorro d'un extrem a l'altre i visito el museu d'història on es relaten
els períodes viscuts en els últims segles. A mitja tarda torno cap a l'alberg,
pensant que avui havia sigut un dia molt plaent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada