És ben cert el que diuen, quan comences a viatjar no et pots estar quiet, estàs preparant un viatge i simultàniament ja penses en el següent. Sempre mirant el mapa. Viatjar s'ha convertit ja en una addicció per a mi des de ja fa molt temps.
La tornada de la meva volta al món va generar un parell de viatges al Brasil per poder portar la moto cap a casa, després que la pandèmia de la Covid-19 l'abril del 2020 m'impedís travessar la frontera cap a Uruguai i Argentina, des d'on havia de travessar l'Atlàntic. El primer, l'agost del 2021 va ser infructuós, encara amb les fronteres tancades, fou impossible trobar un transport per la meva moto des de Brasil, la burocràcia mana..., al cap de poc temps es va normalitzar la situació i al novembre del mateix any torno a Brasil i aquest cop si, puc travessar Uruguai i arribar a Argentina a on faig una volta circular per la Patagonia, part de la carretera Austral, la regió de Bariloche i "los siete lagos" per tornar cap a Buenos Aires, des d'on embarcar la moto per travessar l'Atlàntic.
Travessar l'Atlàntic..., però cap a on? La meva idea primitiva quan vaig començar a gestar aquest viatge era Àfrica, però en aquest moment postpandèmia, Àfrica encara era un lloc amb moltes dificultats, tant sanitàries com de mobilització, i per això vaig finalitzar el viatge tornant a Catalunya.
El temps passa, els viatges continuen, la península Ibèrica d'est a oest, Portugal, Alps, Escandinàvia es van succeint, però en ment encara queda Àfrica.
A poc a poc es va confeccionant la idea d'arribar fins a Dakar, com un apèndix d'aquesta volta al món, vaig dibuixant rutes, etapes, perfilant detalls, no massa tampoc perquè sempre he deixat espai per a la imaginació i la improvisació. Cerco informació de cada un dels països per on vull passar, lentament, però sense pausa es va formant aquest nou viatge i la data de sortida ja es veu a prop.
Vaig preparant la meva nova GS per a aquest viatge, equipant-la amb allò que em pot fer més fàcil el camí, però sense cap element superflu o simplement decoratiu. Ahir el meu amic i mecànic, en Jordi Pericot, em va muntar les defenses del motor que, això sí, em pot salvar d'una costosa reparació en cas de caiguda. Ara ja tinc la moto a punt, l'equipatge pensat i només em queda anar ordenant-t'ho tot molt curosament per optimitzar al màxim el limitat espai de la moto.
A poc a poc es va acostant l'hora de sortida.
Puntual, a les vuit, amb tot a punt ens acomiadem amb l'Esther i amb un pensament, trobar-nos en algun punt del Marroc per fer una ruta junts.
Avui tinc més de set-cents quilòmetres de ruta, travessaré Catalunya per la via ràpida i aniré posant rumb al sud per l'interior de la península que és més bonic i més solitari que la costa mediterrània, fa molt de fred, a la ciutat hi ha un parell de graus negatius, però a mesura que vaig endinsant-me cap a la Catalunya central el termòmetre baixa fins als cinc graus negatius; pràcticament tot el camí que recorro les dues o tres primeres hores és amb temperatura negativa i quan em vaig acostant al migdia se suavitza una mica.
La ruta és agradable, carreteres en bon estat, poc transitades i paisatges a voltes molt bonics. Els últims quilòmetres em costen de passar, el cansament i el vent fred que s'ha girat a mitja tarda passen factura, però arribo a Villarrobledo en el temps programat.
Vaig programar arribar fins a l'estret de Gibraltar en dues etapes, la d'avui, que em portarà fins a Algesires, és uns cent quilòmetres més curta però també una mica més lenta. Des de Villarrobledo fins a arribar a Andalusia, el paisatge és el típic manxec planer, amb les vinyes a la regió de Valdepeñas i la zona minera de Puertollano a la província de Ciudad Real, en entrar a la província de Córdoba i després a Jaén, el cultiu és encara més extensiu però ara amb els olivars, que ben arrenglerats t'acompanyen durant molta estona del camí. El matí ha sigut fred, pot ser menys que ahir, però durant molta estona la temperatura no ha pujat dels 4 °C, a partir del migdia, tot i el vent de llevant que bufa, l'ambient s'ha tornat més confortable. M'aturo a dinar en un hostal de carretera, ple de gent treballadora, dino a peu dret a la barra, de fet el meu casc descansa sobre el tamboret perquè jo m'he passat tot el mati assegut i ja em va bé estirar les cames; el menjar és senzill, però ben preparat i gaudeixo d'una amanida i un rellom molt tendre. Reprenc la marxa amb la intenció de fer una parada a Ronda, que hi tinc un centenar de quilòmetres per arribar-hi, la parada és breu, tot i que Ronda és una ciutat que ven bé val passar-hi tot el dia, però no vull arribar de fosc a Algesires i després d'un passeig curt segueixo per la carretera de muntanya que recorre tota la Serrania de Ronda i és en aquest trajecte on he fruït més de la moto i del paisatge que va passant per davant dels meus ulls.
Algesires és una ciutat sense cap encant, portuària i de trànsit, m'allotjo en un hotel molt auster, però suficient per passar la nit, guardo la moto en un pàrquing, l'ambient del barri no m'agrada i no vull tenir cap ensurt l'endemà. Tampoc sortiré més de l'habitació, llegeixo, cerco informació, baixo les fotos i conversem amb l'Esther; per sopar, fruita que m'havia endut de casa i amb tot se'm fa la mitjanit.
Per demà he fet un petit canvi de la ruta prevista, prendre el ferri al migdia i faré nit a Tànger, d'aquesta manera no m'haig de llevar tan aviat, puc descansar una mica dels més de mil tres-cents quilòmetres que ja he fet i també tindré temps per visitar la medina vella de la ciutat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada