ETAPA 9
SAHARA OCCIDENTAL
Kitesurf a Dakhla
Segueixo
cap a la frontera amb el Sàhara Occidental, de fet la frontera divideix
longitudinalment la península de Ra's Nouadhibou, de seixanta quilòmetres de
llarg per dotze d'ample, la part oriental pertany a Mauritània on hi ha la
ciutat i l'occidental al Sàhara on en prou feines hi ha un petit poblat al seu
extrem sud; però per trobar el lloc duaner has de recórrer paral·lelament
aquesta frontera més de seixanta quilòmetres fins a Guerguerat. Els tràmits per
sortir de Mauritània són enfarfegosos, sembla que repeteixis el mateix acte en
multitud de despatxos i finestretes, cada un amb el seu paperet que has d'anar
portant d'un despatx a l'altre fins al final i a l'entrada al Sàhara
Occidental, t'has d'entendre amb la policia Marroquina que és qui ocupa el
territori i igualment amb un munt de passos, que no són complicats, però sí que
t'obliguen a fer les pertinents cues. Un policia, que és allà simplement de
vigilància, perquè no veig que tingui cap funció més enllà de mirar el mòbil,
em pregunta si porto cap dron o pistola -no li contesto, amb un somriure,
tampoc cap kalàixnikov, li dic de broma, el policia riu i assenteix, però a
dins meu penso que potser m'he passat amb la gràcia, a vegades no saps com s'ho
poden prendre. Acabats tots els tràmits, ja em puc dirigir cap a la porta de
sortida i enfilar la carretera que segueix arran de costa i que m'ha de portar
fins a Dakhla, tinc per endavant tres-cents setanta quilòmetres de desert que
s'estén fins a la mateixa línia de costa, sense cap població mínimament
important i només alguns assentaments aïllats, el trajecte, però no és tan
esgotador com els dies anteriors, ja que em trobo a una latitud molt més al
nord i transcorro ben bé a frec de mar i això fa que la temperatura no pugi més
de 26 °C, mantenint molta estona uns còmodes 23 °C. A una mica més de mig camí
es gira vent del nord, continuat i amb alguna ràfega forta i això m'ha fet
augmentar considerablement el consum de la moto fins a quedar-me sense gasolina
i haver de disposar de la garrafeta que porto de reserva, amb el que he pogut
arribar sense problema al sortidor d'Argub i a on he pogut dinar un excel·lent
xai a la brasa en una de les paradetes que hi ha a peu de carretera. Ja a les
proximitats de Dakhla, es veuen una multitud d'estels de kitesurf a la
badia, avui és un dia ideal perquè el vent bufa fort i el lloc és un paradís
pels afeccionats. M'estatjo al mateix lloc que a l'anada i el recepcionista em
reconeix, em dóna una bona habitació i sense que li hagi demanat em posa una
funda a la moto, detalls que s'agraeixen.
El vent que ja va començar
ahir no s'ha encalmat, tot el contrari i així emprenc la ruta d'avui fins a
Al-Aaiun, em ve de cara a estones i de costat en altres i la conducció se'm fa
àrdua, haig d'estar molt atent a les ràfegues i el desgast físic també és molt
més important. Porto una mitjana sensiblement més baixa, per així disminuir la
pressió de l'aire i també el consum de combustible que ha pujat a gairebé els
vuit litres cada cent quilòmetres. El paisatge continua essent el mateix desert
sorrenc dels dies anteriors, però les estacions de servei no estan tan
espaiades, ara bé, quan trobo un sortidor paro i empleno. El vent no dóna treva
i aixeca molta sorra que forma com un núvol i dificulta enormement la
visibilitat, fins al punt de veure només els llums dels cotxes que s'acosten
molt abans de distingir-los, és una sorra finíssima que es cola per tots els
forats i escletxes per petites que siguin, aquesta pols se'm fica dins el casc,
em piquen els ulls i tinc sorra al nas i a la boca.
A Boujdour, després de més de
tres-cents quilòmetres faig parada per dinar i descansar una mica, encara em
queden cent vuitanta quilòmetres per arribar. A la represa la tempesta de sorra
encara és més intensa i sento picar del mineral amb la pantalla del casc. A poc
a poc arribo a destinació, l'hotel és el mateix que a l'anada i en veure
arribar la moto, la recepcionista ja bé a obrir-me la porta amb un somriure, ja
té el check-inn fet i em dóna la targeta magnètica que obra la meva habitació.
Aquí hi estaré dos dies, vull descansar una mica de les etapes llargues i dures
dels dies anteriors.
Surto al vespre per sopar i
trobo a la recepció dos viatgers que acaben d'arribar, un de Cadis va en cotxe
i un altre de Lleida viatja en una KTM 1290 Adventure, xerrem breument i el
primer que em pregunta és quina direcció portava i en dir-los que la mateixa
que ell m'exclama l'infern de la sorra passada. Coincidim... Els deixo que
facin la seva entrada, sé el que és tenir pressa per treure's la roba i
poder-se dutxar, demà ja parlarem, si els trobo.
Gandulejar una mica i
llevar-se més tard, el dia que no faig ruta també és un plaer i així ha sigut.
Un esmorzar ben generós ha completat aquest inici de dia per dedicar-me després
a llegir una estona abans de sortir al carrer i caminar per aquesta ciutat
moderna que és atípica, en la seva estructura, dels pobles i ciutats
marroquines. Torno a l'hotel després de dinar i prendre un té i faig una
planificació dels pròxims dies i sobretot, dels que compartirem amb l'Esther
que arribarà la setmana entrant a Marràqueix.
Encara fa vent, que ja fa mes
de tres dies que dura. He triat una ruta alternativa que passa pel costat del
mar i espero que almenys per aquest costat no em vingui la sorra, ja que encara
estic en una zona desèrtica. Poc a poc el terreny es torna mes pedregós i
desapareixen els remolins de sorra, que no el vent. Paro en un poblet, faig un
té i un cigarret, un home que tinc a la taula del costat em pregunta de on
vinc, ell em diu que es de Laayoune però que treballa a Londres, es veu un home
culte. El cambrer em porta un platet amb calamars arrebossats, a l’estil
andalús i em diu que es invitació del home amb el que estic parlant, son
boníssims i li agraeixo, en acabat m’acomiado i me’n vaig a fer gasolina al
sortidor que hi ha a l’altre costat de la carretera i quan vaig per obrir el
dipòsit, no puc, la tanca esta travada, la sorra s’ha ficat per a tot arreu,
separo la moto del sortidor i desmunto els cargols que subjecten la tanca i amb
cura netejo tot el mecanisme fins que torna a funcionar, m’ha portat una bona
estona però puc continuar amb el dipòsit ple. El paisatge va canviant i a
mesura que deixo la costa, van apareixent terreny conreat i les hortes ja a
l’arribada a Asrir, un petit poblet on he reservat una habitació en una casa
típica de la zona rural marroquina, amb les habitacions al voltant d’un pati
interior. El lloc es al mig del no res, però te l’aparença d’un oasis i
realment es molt bonic. Tinc temps per passejar una mica abans del sopar,
l’amfitrió em diu que em prepara sopa, tajin i postres. Genial, penso, perquè
des de l’hora d’esmorzar que només he menjat dues mandarines i tinc gana. I el
sopar ha estat boníssim!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada