ETAPA 10
MARROC
Marràqueix
Carretera de Tizi n'Tichka
Taourirt Kasbah
.JPG)
Chaouwara Tanneries
Bab Bou Jeloud
S'ha
aixecat un dia esplèndid i el vent ja s'ha encalmat, prenc un deliciós
esmorzar, pa, creps, ous, melmelades i formatge, te, cafè i suc de taronja i
tot a punt per iniciar la ruta d'avui cap a Marràqueix. Deixo les hortes que
envolten Asrir i de seguida pujo un coll molt entretingut i bonic, segueixo per
una vall ampla on em queden els pics més alts de l'Atles a la meva dreta,
encara nevats i fins a tornar al pla. El paisatge ha canviat totalment, els
pobles se succeeixen i el camí és molt més agradable. Paro a fer gasolina i
mentre es va omplint el dipòsit passen unes quantes motos de la gendarmeria a
tota velocitat per la zona urbana i darrere seu una dotzena de cotxes d'alta
gamma, negres amb els vidres fumats, pregunto a l'empleat de la gasolinera qui
és aquesta gent i em respon que el president del govern. No entenc per què no
poden ser més discrets.
Arribo a Marràqueix a primera
hora de la tarda i després d'instal·lar-me al Riad, voltaré per la medina.
Havia de passar la revisió de
la moto, ja fa uns quants quilòmetres i aquesta parada a Marràqueix ha sigut la
idònia, a més d'haver-hi concessionari oficial. Faig els deu quilòmetres que em
separen del centre i en arribar amablement prenen nota de la meva demanda i en
acabat em posen un cotxe a disposició per tornar a la ciutat. En un parell de
dies tindré la moto a punt altre cop.
Surto de la medina per la
porta que tinc més a prop del meu Riad i travesso un mercat de fruites i
verdures on al final hi ha una esplanada en el lloc que gent d'ofici ansien que
algú sol·liciti els seus serveis. Tenen les seves motoretes, o bicicletes,
aparcades anàrquicament en aquest espai amb les eines que evidencien el seu
ofici a la vista i així pintors, paletes i lampistes esperen la crida dels seus
clients.
Faig caminant el trajecte de
més de cinc quilòmetres fins als Jardins de La Menara, un espai quadrangular
plantat d'oliveres, des del segle XII, on hi ha un estany artificial que
s'omple d'aigua mitjançant un sistema antiquíssim de canalització, de més de
trenta quilòmetres, provinent de les muntanyes properes i que servia per regar
l'olivar. Més tard al segle XVI es va construir un pavelló, renovat al XIX i que
servia per fer estades el sultà. El lloc és als afores de Marràqueix i té un
ambient especialment tranquil i que a mi sempre m'ha agradat visitar quan he
vingut a la ciutat, la calma del lloc contrasta amb el brogit de la medina.
Mirant el pavelló des del costat oposat de l'estany, els dies clars, es veuen
les muntanyes de l'Alt Atles, amb els cims nevats en aquesta època, donant una
imatge molt bonica i representativa de la ciutat.
Marràqueix té molts de
contrastos, és la tercera ciutat quant a població del Marroc, després de Rabat
i Casablanca. Al centre la seva medina i la famosa plaça de Jamaa el Fna que és
patrimoni de la humanitat per la UNESCO, et transporta a una altra època, la
dels mercaders, els contacontes, els trobadors amb les seves músiques i les
olors de les espècies. L'antítesi és amb alguns barris de la perifèria
d'habitatges molt selectes en zones exclusives per a vianants, música
ambiental, vigilades permanentment i amb una cura de la neteja i
l'enjardinament continuo. Les millors botigues de les primeres marques
mundials, són aquí i també algun concessionari de cotxes elitistes.
Tinc ja la moto a punt amb la
revisió feta i la retiro del concessionari per tornar-la a deixar al pàrquing
prop del Riad. Avui arriba l'Esther, ha pres un vol que ha sortit amb una mica
de retard, però al migdia ja és aquí. L'espero a la porta d'arribades i ens
dirigim cap al centre de la medina per dinar i asseguts a taula xerrem
llargament del viatge i del que volem fer aquests dies que compartirem ruta junts,
després una estona de relaxament al Riad per tornar a sortir al vespre. Avui ha
començat del Ramadà, però els establiments de restauració funcionen a ple
rendiment. El turisme mana.
Caminem pels laberíntics
carrers de la medina, sense rumb fix, portant-nos per on ens guia la vista, el
so i l'olfacte, descobrim racons exòtics i ens delectem assaborint un té en un
petit bar regentat per una simpàtica noia. Comprem alguna peça d'artesania com
a record, tornem al Riad per descansar una estona i anem preparant el dia de
demà. Al vespre altre cop ens endinsem fins a la plaça, amb la posta del sol,
s'aixeca el dejuni musulmà i tot cobra vida altre cop.
Deixem Marràqueix i anem fent
camí cap a Ouarzazate, a poc a poc la carretera deixa la plana i es va enfilant
cap a les muntanyes de l'Atles i arribem al Col du Tichka, a dos mil dos-cents
seixanta metres d'altitud, parem per a fer unes fotografies a aquestes
imponents muntanyes que conserven encara congestes de neu i continuem, ara
pendent avall, travessant petits poblets. A la sortida d'un d'aquests poblets
ens fa senyal d'aturar-nos un home que és al costat d'un cotxe, ens explica que
té pana i al lloc no hi ha cobertura telefònica per demanar auxili, escriu un
missatge, dibuixa un esquemàtic plànol d'una adreça d'Ouarzazate que és a casa
del seu cosí Alí i ens demana si li podem portar, és una sol·licitud d'auxili.
Amb el missatge, continuem el camí i a l'arribada a la ciutat ens dirigim
directament seguint les instruccions de l'esquema, en el lloc adequat hi trobo
un home assegut a la porta de casa seva, em dirigeixo a ell i li dic que busco
a l'Alí – sóc jo, diu i li dono el missatge, quan l'ha llegit ens explica el
seu contingut i ens demana si el seu cosí ha pres mal, li explico que només se
li ha espatllat el cotxe i agraeix que li hàgim fet arribar el missatge i que
li acceptem un té d'hospitalitat i agraïment. Tot i que tenim ganes d'arribar
al nostre hotel acceptem la invitació, també per no menysprear el seu
oferiment. Abans, però, travessa el carrer i dóna l'avís a un mecànic perquè es
desplaci els seixanta quilòmetres fins al cotxe avariat i tot seguit ens
convida a pujar les escales que porten fins a casa seva i ens fa passar a una
sala envoltada de seients encoixinats i una rica taula de fusta treballada, a
terra una catifa que no gosem trepitjar amb les nostres sabates i ens
descalcem, l'home prepara te i el porta amb una safata amb tres gots, fa la
cerimònia per servir-lo i el seu el deixa buit, ell no el pot prendre fins
passades les set de la tarda, quan ja s'hagi post el sol, conversem una estona
sobre la seva feina i ens diu que és bereber de Tombouctou i que organitza
caravanes i campaments per la gent que vol anar al desert i que també mercadeja
amb antiguitats i peces d'artesania; ens fa pujar a la planta superior de casa
seva i allà té una detallada i àmplia exposició de peces de joieria, artesania,
tapissos i catifes, tot d'una gran bellesa. Ens acomiadem donant-nos les
gràcies mútuament.
Un cop acomodats al nostre
hotel i haver descansat una estona sortim tot passejant fins a la Kasbah de
Taourirt, un Ksar origen de la ciutat.
La ruta d'avui ens portarà
fins a Er-Rachidia, però abans ens desviarem en arribar al poble de Boumalne
Dades per seguir el curs del riu Dades per una empinada carretera amb un seguit
de revolts de cent vuitanta graus i uns penya-segats de vertigen. El trajecte
entre les escarpades parets de la muntanya va travessant petits poblets fins a
arribar a un mirador a mil set-cents cinquanta metres d'altitud i des d'on es veu
el congost amb el riu al fons. Una mica més amunt ens parem a la terrassa d'un
hotel, fem un te sota l'ombra d'una arbreda i sentint la fresca que fa a
aquesta altura. Tornem altre cop a la carretera principal, desfent el camí i
tornant a gaudir d'aquest paisatge.
A l'arribada a Er-Rachidia ens
espera a la porta de casa seva en Najib, aquí passarem la nit amb ell la seva
dona, la mare, una germana i quatre filles petites. A l'hora del trencament del
dejuni del Ramadà, ens asseiem tots al voltant de la taula parada amb tots els
aliments típics d'aquest període religiós, no hi falten els dàtils, els dolços
fets amb ametlles i una pasta amb espècies, farina i sucre, també unes coques
farcides amb verdures, una pizza a l'estil marroquí, ous, olives, pa i acaben
amb l'harira, una sopa feta de verdura i llegums, per beure, té, llet, suc de taronja
i aigua. El sopar comença amb la ingesta dels dàtils i els dolços, després fan
una pausa per fer la pregària, en Najib orienta la seva catifa en direcció a la
Meca i darrere seu les dones adultes; acabada la pregària, continuen amb la
resta dels aliments, però deixant la sopa per una mica més tard per no ingerir
tot l'aliment del dia d'un sol cop. En Najib es guia de turisme i també pagès a
més de tenir hostes a casa seva, així es guanya la vida i ens ho explica tot
sopant.
En llevar-nos tenim l'esmorzar
ja preparat i en acabar ens acomiadem d'en Najib i de la seva família i enfilem
ruta cap a Fes, travessem una primera cadena de muntanyes d'un color vermellós
molt característic i després els colls de la serralada de l'Atles que superen
els dos mis dos-cents cinquanta metres d'altitud. Aquí el paisatge canvia en
molt pocs quilòmetres del pla semidesèrtic als prats i boscos de cedres
típicament alpins on pasturen en aquesta època de l'any molts ramats de xais.
Arribem a la ciutat d'Ifrane, totalment atípica a qualsevol altra ciutat
Marroquina perquè és un lloc on les classes acomodades del país practiquen els
esports d'hivern i les seves construccions s'assemblen més a les de ciutats
dels macisos muntanyencs del centre d'Europa. Fes no cau gaire lluny ja i no
tardem a arribar-hi. És una ciutat bulliciosa i de trànsit dens. El nostre
allotjament és dins la medina i no s'hi pot entrar amb la moto, per la qual
cosa la deixem en un aparcament vigilat exterior i un noi amb un carretó ens
trasllada tot el nostre equipatge fins al riad que ja havíem reservat. Un cop
acomodats sortim al carrer, caminem per aquest laberint ple de gent, fins que
pròxima l'hora del trencament del dejuni es van tancant totes les parades i
establiments fins a quedar gairebé buit. Acabat el sopar, molts tornen a obrir
fins ben tard.
Dia dur i trist avui, la mare
ens ha deixat, se n'ha anat tranquil·la, sense fer fresa, i en aquests moments
lluny d'ella em provoca una sensació de desconsol, em queda el record del
comiat en el moment de la partida d'aquest viatge – me'n vaig a l'Àfrica, al
Senegal amb la moto, li dic – només!, em contesta ella, com deia sempre quan
volia exclamar una exageració – quan torni te l'explicaré, li replico i ja no
hi he sigut a temps.
Preparem la tornada i cerco un
passatge al mateix vol que ja tenia previst tornar cap a casa l'Esther, deixaré
la moto i l'equipatge a Fes per a més tard i així poder ser a la cerimònia del
comiat.
El nostre vol no surt fins a
dos quarts de nou del vespre, passem el dia preparant l’equipatge, el que ens
emportem i el que es queda aquí. Estem en contacte amb la família i opino en el
que puc en les qüestions del comiat de la nostra mare. Sortim a donar un tomb,
sense rumb, pels carrers de la medina per escampar la boira i ja havent dinat
un taxi ens acompanya a l’aeroport.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada