ETAPA 11
MARROC (II)
Passada
la Pasqua i encara amb el dol de la pèrdua de la mare, torno al Marroc per
concloure el viatge amb la moto.
La setmana passada buscava el
vol més econòmic que em portés fins a Fes i avui amb una bossa lleugera perquè
gairebé tot ho vaig deixar al riad, emprenc el retorn.
L'Esther m'acompanya fins a
l'aeroport i al control de seguretat ens acomiadem amb un fins aviat!
Mentre m'espero davant la
porta d'embarcament penso en el que porto i recordo amb un sobresalt que he
oblidat les claus de la moto a casa, truco a l'Esther per comunicar-li
l'entrebanc i demanar-li que me les enviï, però abans vull arribar a destinació
per saber el lloc de recollida més adequat. Penso que entre les meves pertinences
deixades prèviament hi ha una clau d'emergència, però el que no tinc son les
claus de les maletes pel que no puc continuar fins que arribin.
El vol surt amb vint minuts de
retard i després d'un rodatge llarg per la pista, ens enlairem.
Un taxi m'acosta fins a Bab
Bou Jeloud, la porta blava d'entrada a la medina i aquí em torna a fascinar
aquest món àrab, les olors, la vida al carrer, la multitud de petits comerços.
Abans d'arribar al riad, m'assec en un dels llocs que serveixen sopar, que a aquesta
hora és ple, mentre espero l'àpat, envio un missatge a l'Abdul dient-li que
estic a la medina menjant quelcom i que en poca estona arribaré a casa seva.
Em passo bona part del matí,
comunicat amb l'Esther per saber qui i com em portaran les claus fins aquí,
ella es belluga per tot arreu, truca, va a Correus i a diverses empreses de
missatgeria i les esperances que arribin en un temps relativament curt són
poques, començo a pensar que em quedaré uns quants dies a Fes i la idea tampoc
se'm fa pesada. Al migdia vaig a buscar la moto al pàrquing on ha estat tots
aquests dies, amb la clau d'emergència es posa en marxa a la primera i em
dirigeixo cap a un establiment de material per a motos i motoristes que he
trobat a la xarxa amb la intenció de poder canviar el pany de les maletes, els
hi explico i em dirigeixen cap a un serraller, gairebé a l'altre extrem de la
ciutat; aquest té un local petit on fa còpia de claus, quan hi arribem es posa
mans a l'obra, desmunta el pany, l'estudia i copia una clau que el pugui obrir.
Em quedo meravellat de la seva habilitat i en poc més de dues hores l'home ha
fet la clau adequada. Agraeixo sincerament la seva disposició i habilitat i
torno cap al riad. Ara ja puc continuar, però em quedo un dia més a Fes, ja el
tinc pagat i aprofitaré per fer una visita a algun dels molts llocs que es
poden visitar.
La Rachida m'aconsella visitar
la Mesquita de Al-Karaouine i jo hi afegeixo la Madrassa Bou Inania i la
Madrassa Al-Attarine pel que en acabat l'esmorzar em poso en marxa pels carrers
de la Medina encara completament buits i respirant un aire de tranquil·litat al
mig d'aquesta solitud. A poc a poc els comerciants van obrint els seus
establiments i exposant la mercaderia al carrer, al peu de la porta, primer
tots aquells que van dirigits al turisme, artesania i altres galindaines,
òbviament i després tot el comerç tradicional. Avui és divendres i tot va més
tard, es veuen els homes amb la seva millor xilaba cap a la mesquita i grups de
turistes que van seguint el guia en la seva ruta.
La Madrassa de Al-Attarine
està molt ben conservada, el seu pati decorat profusament amb fusta tallada i
mosaics és molt ric en detalls, al mig la font i al fons la mesquita. Als pisos
de dalt hi ha les cel·les dels estudiants, petites i austeres i que m'han fet
pensar molt en les cel·les monacals de les antigues cartoixes.
La Mesquita Al-Karaouine és la
més antiga de Fes, a l'edat mitjana ja feia d'Universitat. No he pogut
entrar-hi, avui és dia de pregària i els infidels no hi tenim cabuda, però sí
que, a través d'una de les diferents portes d'accés es pot observar el seu
lluminós pati de marbre blanc i el porxo que l'envolta.
La llarga passejada m'ha obert
la gana i cerco una taula en algun dels restaurants propers a la Porta Blava,
està ple de turistes, els musulmans no menjaran fins passades les set amb el
trencament del dejuni.
Vaig preparant l'equipatge, la
ruta i l'allotjament per a demà i surto, de vespre ja, per comprar una mica de
fruita i sopar. Demano l'àpat i el cambrer em pregunta que vull beure i en un
to més fluixet em proposa una cervesa – pot ser?, li dic i afirma. Al cap de
poca estona em porta un got de cervesa embolicat amb un tovalló...
La sortida de Fes és ràpida,
aviat estic als afores, vaig per una carretera estreta i plena de sots però
sortosament amb molt poc trànsit. Fa bo i la temperatura és ideal i això encara
fa gaudir més d'aquest paisatge ondulat, rural, de camps de cereals i olivars
amb pobles petits en els vessants de les muntanyes. Al cap de seixanta-cinc
quilòmetres trobo la carretera nacional i el paviment millora una mica, se
circula bé i només he fet alguna parada per fer fotos pel que arribo a
Chefchaouen a bona hora per deixar l'equipatge a l'allotjament i anar a dinar.
La ciutat està molt ben
arreglada, tant a la medina com a fora d'ella, però s'està tornant en una vila
eminentment turística i el comerç local s'ha convertit en paradetes de
mercaderia turística; malgrat tot, passejar pels costeruts carrers de la medina
amb totes les cases encalcinades de blau és molt agradable.
Em llevo aviat, a la casa on
m'allotjo no se sent ni una ànima, el silenci impera a tot l'edifici. Pujo fins
a la terrassa i des de dalt es veu tota la ciutat, dels barris al pendent de la
muntanya fins a la plaça propera, encara dorm, però, el contrast de l'enrenou
del vespre amb la quietud d'aquesta hora és immens. Puja per les escales el noi
que ara està al càrrec del negoci en aquest torn, la seva cara denota que
s'acaba de llevar, segur que m'ha sentit i em pregunta si vull esmorzar – sí,
li contesto i em demana deu minuts per fer-lo.
Enllestit l'equipatge prenc la
carretera cap a Tànger per agafar el ferri que m'ha de portar a Tarifa, el
trajecte és curt i en menys de dues hores estic a la terminal del port. La
travessia és moguda, hi ha mala mar i el ferri es mou, per la megafonia
comuniquen que no es pot accedir a la coberta exterior. L'hora que dura el
trajecte passa de pressa i el desembarcament és ràpid, cal passar però, els
tràmits de control de passaport i a la duana el Guàrdia Civil em dóna pas sense
cap més comprovació, però no al cotxe que va davant meu, de matrícula francesa,
pintat a l'estil hippy dels anys setanta, hi viatja una dona sola que deu
rondar la seixantena, la seva vestimenta coincideix amb l'estètica del cotxe i
l'acompanya un gos. Ella ha hagut de pagar, per la seva imatge, que li regirin
el cotxe.
Tarifa és un poble bonic,
blanc, tranquil, estic en un hostal senzill però impecablement net i polit,
molt acollidor. Dono un tomb fins a la punta de Tarifa, on canvia el mar
Mediterrani per l'Oceà Atlàntic i cerco un lloc per sopar, ho faig d'hora, avui
al migdia no he menjat res i ara tinc gana i que millor que demanar un llom de
tonyina.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada