ESLOVAQUIA, HONGRIA, RUMANIA I BULGÀRIA
ESLOVAQUIA
HONGRIA
ROMANIA
.JPG)
BULGARIA
.JPG)
Dilluns, 18 de setembre
A les deu en punt, tal com havíem quedat, sóc a recollir la roba a
la bugaderia, ja preparat per començar la ruta avui. La sortida de Viena ha
sigut una mica pesada, com qualsevol gran ciutat de fet, però un cop fora de la
zona urbana la circulació ha sigut fluida i els poblets van passant ensenyant
la seva vida quotidiana. Arribo a Bratislava per fer un breu tomb pel centre i
no em decep, la plaça principal, Hlavné námestie i els seus voltants és una
zona només per vianants i amb multitud d'edificis singulars. Hi ha molt per
veure, però el final d'etapa a Budapest, afegit a què he sortit molt tard de
Viena, no m'ho permet. Faig l'àpat en una terrassa sota uns arbres i segueixo
la ruta. Els poc més de dos-cents quilòmetres que falten per Budapest són
planers o lleugerament ondulats, agrícoles, amb un trànsit tranquil, l'entrada
a la capital no és complicada i arribo al meu allotjament amb facilitat, és un
antic vaixell fluvial reconvertit en hotel i té el seu encant dormir a la riba
del Danubi.
Dimarts, 19 de setembre
El dia s'ha aixecat plujós, la meteorologia diu que plourà
lleugerament fins a mig matí i amb aquesta previsió surto al carrer, sense
impermeable, sort que relativament en poca estona s'ha aturat la pluja, perquè
començava a estar moll, després els núvols han escampat i el sol lluïa al cel
que ha fet un matí perfecte per passejar per la ciutat. Havia preparat una ruta
llarga per anar-la fent a poc a poc, passo per l'imponent edifici del
Parlament, arribo a la neoclàssica Catedral de Sant Esteve que hi entro per
visitar-la, tot i estar plena de turistes, segueixo entre els edificis barrocs
i neoclàssics del centre fins a l'òpera, passant pel sumptuós carrer
d'Andrassy, on hi ha les millors botigues de luxe de la ciutat, d'ací a Váci
utca, el llarg carrer per a vianants on la gent passeja, compra o passa
l'estona en alguna de les moltes terrasses que hi ha i ja al final trobes el
Mercat Central de Budapest, extens i ben proveït, a la planta baixa, totes les
parades de comestibles i productes "gurmets" i a la primera planta,
en una anella perifèrica, una multitud de parades d'artesania i tota classe
d'articles pel turisme i molts llocs de restauració on a part de vendre el
producte per emportar, el pots consumir allà mateix. L'estructura del mercat és
similar a la de molts altres, però aquest m'ha agradat especialment per la
distribució del seu espai, amb carrers amples que permeten la circulació de la
gent i la visió de la mercaderia exposada.
Dimecres, 20 de setembre
Deixo Budapest i prenc ruta cap a la frontera amb Romania, hi ha
uns dos-cents cinquanta quilòmetres que passen per terres de conreu planeres i
pobles petits, prou separats entre ells que permeten fer una bona mitjana de
velocitat. Em paro a fer gasolina i estirar una mica les cames, mentrestant un
home em ve a saludar en un castellà correcte i em pregunta pel meu viatge, és
romanès, però havia estat vivint deu anys a Roquetes; és un home amable i va
traduint als seus companys de viatge les meves explicacions. Seguim tots dos,
cada un en la seva direcció. En acostar-me a cap a la frontera, el trànsit de
camions s'intensifica molt i alenteixo la marxa. M'ha cridat l'atenció que en
el canvi de país, la policia romanesa demanava la documentació a tots els
viatgers, no en prenia nota i te la tornava després de donar-li un cop d'ull. Arribo
a Oradea a última hora del matí i vaig directament cap al concessionari que
ahir vaig enviar un missatge sol·licitant hora per fer la revisió de la moto.
Em diuen que m'esperaven a primera hora del matí, possiblement no varen
entendre el meu missatge que això no podia ser, però no hi ha cap problema, els
hi deixo la moto, allargo un dia més a l'hotel i ja la recolliré demà.
Dijous, 21 de setembre
Una parada no programada però una grata sorpresa en sortir a
passejar pel centre de la ciutat aquest migdia. Prèviament, havia buscat
informació dels punts d'interès que hi ha i ben segur que la caminada ha sigut
plaent. Quan t'acostes al riu, trobes la zona de més afluència de gent, els
carrers per a vianants i el centre històric de la ciutat, a les dues ribes, la
de la dreta és més comercial i la de l'esquerra és on hi ha tots els edificis
nobles, l'ajuntament i un munt d'esglésies, a més de la catedral i una
sinagoga. Aquesta zona està ben proveïda de restaurants per fer-hi l'àpat i per
seure després d'estar caminant una bona estona.
A primera hora de la tarda recullo la moto del concessionari, ja
amb la revisió feta i els olis i filtres nous.
Divendres, 22 de setembre
Tot a punt a les vuit del matí. Tranquil·lament, segueixo la
carretera que m'ha de portar fins a Sibiu, la ruta és monòtona, es repeteix el
paisatge de dies anteriors, planer, rural, pobles petits, només trenca una mica
aquest perfil cap als setanta i escaig de quilòmetres després de la sortida
d'Oradea, que travesses una zona amb muntanyes que faran que la carretera es
reviri més i el paisatge et canviï. Faig aquest tall seguint a altres cinc
motos, tres búlgares i dues poloneses que sembla que vagin juntes, però jo
entro a Cluj-Napoca i ells agafant el desvio previ. L'entrada a la ciutat
m'endarrereix mica, però volia veure quin aspecte tenia la segona població de
Romania. Continuo cap al meu destí, observo la diferència de comportament a la
carretera que tenen alguns conductors Romanesos, més agressius, menys
respectuosos per les normes, fins i tot temeraris, a vegades; tot al contrari,
per exemple, dels conductors suïssos i austríacs, amb un cel exagerat, a voltes
ridícul.
A Sibiu m'allotjo en una pensió als afores de la ciutat, una casa
impecable, neta i còmode, però una mica apartada. A mitja tarda m'acosto a la
ciutat i realment em sorprèn superar les expectatives que en tenia sobre la
informació llegida anteriorment. El nucli històric està ple d'esglésies,
carrers nets i amb construccions baixes, façanes de colors ocres i torrats i
molt agradable de passejar-hi, visito una església ortodoxa, entro a la càtedra
evangèlica i trobo a dues noies que estan assajant partitures d'orgue i flauta
travessera, m'hi quedo una estona escoltant-les i després pujo fins dalt de tot
del campanar des d'on s'albira una bonica vista de la ciutat. M'acosto a la
Piata Mare i a la Piata Mica, la plaça gran i la plaça petita, precioses,
plenes de terrasses i gent i em trobo amb la sorpresa que hi ha un festival de
música, l'escenari està a punt perquè el primer grup de pop i toqui i l'ambient
és fantàstic, ple de jovent i famílies.
Dissabte, 23 de setembre
Baixo a esmorzar aviat i al menjador em trobo un home que em
pregunta si sóc espanyol - català, li dic jo i ell contesta que també, que és
de Sant Feliu de Guíxols, però que fa trenta anys que treballa a Alemanya -
podem parlar en català doncs i encetem conversa, m'explica que està casat amb
una dona romanesa i que ara estan de vacances a Romania, però que ja se'n
tornen cap a casa, parlem de viatjar i de la feina que té a Alemanya i que es
pensa que no tornarà, ja que té a vida feta allà i hi està bé.
La distància fins a Brasov és curta, menys de cent cinquanta
quilòmetres i abans de les onze del matí ja hi sóc, deixaré l'equipatge a
l'hotel, a canviar-me de roba i de seguida m'acosto a la ciutat, també com
Sibiu té un centre històric medieval molt bonic, avui diumenge ple de gent
recorrent, com jo, els principals punts d'interès i perquè no, vagarejant el
dissabte al matí.
Diumenge, 24 de setembre
Malgrat que quan planifico un viatge ho faig tirant una línia
aproximada i deixant per la imaginació i la improvisació molts dies, hi ha
llocs que ja estan marcats abans de sortir de casa i un d'ells és la carretera
de Transfagarasan a Romania i avui ha sigut el dia de fer-la. Prèviament, però
he passat per Bran, a prop de Brasov, on hi ha el castell que vivia Vlad Tepes,
Dràcula, segons el llibre de Bram Stoker, però no hi ha evidencies que això
sigui veritat. El que si és veritat, és que la llegenda ha contribuït a fer
aquest castell un dels llocs més visitats de Romania. Hi he parat simplement
per la proximitat de la meva sortida de Brasov, per veure'n la ubicació i
l'aspecte exterior, però no m'interessava la visita guiada que s'ofereix.
D'ací he anat cap a la carretera de Transfagarasan que travessa
els Carpats, una ruta de nord a sud creada pel dictador Ceausescu amb fins
militars. La veritat és que és preciosa, s'enfila pel cim dels dos mil metres
d'altitud i que només està oberta a l'estiu, ja que a l'hivern queda
col·lapsada per la neu. Passes per cascades, llacs, boscos i prats, avui
diumenge estava especialment transitat pels locals que hi van a passar el dia.
Durant la ruta hi ha miradors i llocs per fer parada, tots proveïts de
paradetes que ofereixen productes de la terra i artesania, però el lloc on s'ha
acumulat més gent és als voltants del llac Balea, el punt més alt de la
carretera, allà he dinat en una carpa que oferien carn a la planxa a dojo i que
estava plena de gent.
A la baixada, ja a prop de la meva destinació del meu allotjament
d'avui a Capatanenii Ungureni, he trobat molts ossos a peu de carretera,
ajaguts o passejant per les proximitats de la cuneta; penso que esperen la
fruita que els hi llencen els vianants, tot i que està especialment
contraindicada i molts cartells així ho comuniquen.
Arribo a casa d'en Constantin, un vilatà que té habitacions per
llogar a casa seva, un home amabilíssim i que de seguida m'ha ofert sopar
-sense càrrec, diu, això és una deferència de la casa.
Dilluns, 25 de setembre.
Aquest matí, en Constantin em porta l'esmorzar i se'n va a
treballar – quan marxis tanca la porta, em diu. És un home extraordinari. En
acabat, jo emprenc la meva ruta cap a Bucarest, avui és curta, només cent
setanta-cinc quilòmetres i la faig amb lentitud, badant en els detalls dels
primers pobles que em vaig trobant, encara als peus dels Carpats, en la seva
gent que es troba i fa petar la xerrada i els pagesos que són al tros, a poc a
poc, però arribo a la plana i passo les ciutats de Curtea de Arges i Pitesti
fins a Bucarest. Aquí m'hi quedo tres dies i el primer que faig, quan m'he
acomodat al meu allotjament, és intentar buscar una bugaderia que em renti la
roba, que no és fàcil.
Dimarts, 26 de setembre
Torno, aquest matí, a la bugaderia que tinc més a prop i que ahir
ja era tancada i una xicota m'accepta la roba, discutim el dia d'entrega, però
penso que no hi haurà cap problema per recollir-la demà. Problema solucionat. I
d'ací continuo caminant cap al centre històric amb un munt de llocs per veure,
edificis històrics bàsicament. La passejada és entretinguda i passo per carrers
comercials, de lleure, que de bon matí estan tancats o tot just obren les
portes, esglésies, ortodoxes la majoria, la sinagoga principal de la ciutat,
parcs molt ben cuidats i edificis de l'època comunista reconvertits en museus o
centres culturals. Un lloc on m'hi he entretingut per la seva singularitat és
la llibreria Cărturești, un local molt ben proveït de tota mena d'estils i amb
un departament de música, tant en cd com en vinils i amb una lluminositat i una
decoració molt agradable. La caminada ha sigut llarga i em quedo una bona
estona a l'habitació del meu allotjament descansant i pensant en les rutes dels
pròxims dies.
Dimecres, 27 de setembre
Tot caminant vaig fins al nord de la ciutat, passant per la Piata
Victoriei, la grandiosa plaça on es troben les principals avingudes de Bucarest
i arribant fins al parc Herăstrău un immens espai verd, pulmó de la ciutat on
hi ha un llac i diversitat de llocs de lleure i restaurants, també un curiós
museu, el Muzeul Satului, el Museu del Poble, inaugurat el 1936 i situat al
costat del llac en una extensió que s'han recreat les construccions populars de
Romania. Les cases, majoritàriament de fusta, varen ser desmuntades de
diferents punts de Romania i traslladades al costat del llac per tornar-les a
muntar fidelment, complementant-les amb mobiliari, eines i revestiments
tèxtils, daten des del segle XVII al XX i són un excel·lent exponent de
l'habitatge rural del país durant aquesta època i és una agradable experiència.
Per fi a la tarda puc recollir la meva roba de la bugaderia i
preparo la ruta de demà, cap al delta del Danubi.
Dijous, 28 de setembre
Sortir d'una gran ciutat a primera hora del matí no ha sigut fàcil
enlloc i Bucarest no ha estat una excepció, el trànsit lent i caòtic omple els
carrers; pateixo perquè tinc poca gasolina a la moto i estic molta estona
parat, arrancant i parant a cada moment i és en aquestes ocasions que el consum
augmenta i no avances, malgrat tot he arribat a una gasolinera en marxa. Un cop
superada l'àrea metropolitana de la capital el trànsit s'ha fluïdificat molt i faig
via a bona velocitat per un paisatge planer de camps de conreu immensos, ja
segats, més endavant he trobat un camp de pous de petroli, a peu de carretera.
Vaig fent quilòmetres, em paro per estirar les cames i torno a la carretera;
trobo un accident on intervé la policia, els serveis d'emergència i els bombers,
això provoca una retenció de vehicles per ambdues direccions, amb la moto passo
lentament i amb precaució la cua de cotxes, un policia m'atura i em fa una
repassada per la meva acció, després de la reprimenda em dóna pas sense més ni
més. Arribo a la ciutat de Braila, tota ella està en obres, els accessos, part
nous i part en construcció, els carrers aixecats per tornar-los a asfaltar i
els desviaments per obres "despisten" el meu GPS i em costa sortir de
la ciutat, em queden escassos cent quilòmetres, faig una parada ràpida per
dinar i per fi arribo a Tulcea. A la pensió on m'allotjo em faciliten també
l'excursió que volia fer demà pel delta del Danubi i demà serà un dia totalment
de natura.
Divendres, 29 de setembre
Molt més aviat de l'hora convinguda ja era al moll de Tulcea, així
he pogut fer una passejada per aquesta riba d'un dels braços del Danubi, el
Braţul Sfântul Gheorghe. El delta és una important reserva de natura i
patrimoni de la humanitat i ocupa gairebé una superfície de cinc mil
quilòmetres quadrats, molts d'ells protegits. Una mica abans de les onze, el
patró de l'embarcació ha cridat a tots els que teníem la reserva feta i pugem a
la llanxa que ens farà el recorregut pels nombrosos canals i llacs d'aquest
espai natural, trobem moltes aus aquàtiques, pelicans, cormorans, i molts
altres que no sé identificar, però que m'han captivat igualment, la flora no es
queda enrere, frondosos boscos, les ribes amb els típics canyissars i bonics
racons amb nenúfars. Al delta hi ha poblacions estables a les quals no es pot
arribar amb cotxe i tot està comunicat per vaixell, que partint de Tulcea
enllaça aquests pobles. Viuen principalment de la pesca i també de l'explotació
turística d'aquesta àrea. Nosaltres arribem fins a Mila 23, a cinquanta-tres
quilòmetres de Tulcea, via fluvial i aproximadament a mig camí del Mar Negre,
aquí ens espera l'àpat, de peix, és clar: una sopa de verdura i peix, un plat
de peix bullit amb patates i un altre de peix fregit amb un puré molt bo, però
que no en sabria dir tots els ingredients que portava. Tornem cap a port havent
dinat amb la sensació d'haver estat en un lloc únic.
Dissabte, 30 de setembre
La ruta d'avui és més llarga que les anteriors, vull arribar a
Veliko Tarnovo a Bulgària i són gairebé cinc-cents quilòmetres. M'ho prenc amb
tranquil·litat, paro a Constanta, una de les ciutats més importants de Romania
amb un port comercial de primer ordre. Hi ha trànsit i el centre està en obres
pel que declino dedicar-hi molta estona que després em faltarà per arribar a
destinació i faig un cafè al port esportiu, estiro les cames i continuo cap a
la frontera amb Bulgària. En arribar-hi em sorprèn la cua de cotxes que hi ha i
penso que no és normal entre dos països de la Unió Europea, quan arriba el meu
torn, el funcionari em demana la meva documentació i la de la moto i un cop
enllestit el tràmit continuo. Bulgària és diferent, com a país, de Romania,
però no de paisatge que continua agrícola i planer i que converteixen la ruta
en llargues i avorrides rectes. La retolació és en ciríl·lic majoritàriament.
Paro en un restaurant a pocs quilòmetres de la frontera, pregunto a la
mestressa si puc pagar amb la targeta de crèdit, ja que no disposo d'efectiu
amb la moneda búlgara, impossible, em dirigeix a un caixer. En acabat el dinar
demano on puc comprar la "vignette" necessària per circular per
qualsevol carretera del país, i m'indica una gasolinera al final del poble,
allà la dependenta em diu, o així ho entenc, que no és necessària per a les motos,
només els cotxes i amb aquesta explicació continuo, no gaire convençut i cada
cop que passava un arc de lectura el cor em feia un esglai, però no tinc altra
solució i així vaig avançant per carreteres secundàries molt apedaçades i
solitàries, també els pocs pobles que trobo, sense gaire ànima en cap. Arribant
a Veliko Tarnovo millora el paisatge, el perfil del terreny és més ondulat, els
boscos substitueixen aquestes extensions enormes de terra de conreu que es
perden a l'infinit i la carretera, òbviament, més entretinguda. Ja quasi a
tocar la ciutat, trobo una gasolinera de la marca que ven les
"vignettes" i en demano una per la moto – no és necessària per a la
moto, em diu l'empleada i ho corroboren els seus companys i això em
tranquil·litza molt. En arribar a la ciutat, aparco la moto sota un rètol de
prohibit aparcar, per consell segur del propietari de l'hotel, em dóna la clau
de l'habitació i ni tan sols em demana la documentació o que li pagui l'estàdia
– demà a l'hora d'esmorzar ho arreglarem, diu. A l'hora de sopar, el cambrer
que m'ha atès a la terrassa on m'he assegut em parla en català, és búlgar, però
havia treballat uns anys a Mallorca, xerrem una mica de l'anècdota i de com va
el món..., penso en aquest home i no m'agradaria fer comparacions, però, quanta
gent de parla castellana va a Mallorca o a Catalunya i no tan sols no fa cap
esforç per aprendre el català sinó que el nega rotundament. Una llàstima...
Diumenge, 1 d'octubre
Definitivament Veliko Tarnovo m'ha enamorat, l'antiga capital medieval
de Bulgària és una ciutat petita, però molt agradable, amb uns carrers ben
arreglats, un comerç viu i una oferta pel visitant engrescadora; faig extensió
també al seu voltant, pobles, fortaleses i monestirs són dignes de visita. M'he
preparat una ruta pel dia d'avui i començo a la Fortalesa de Tsarevets, situada
dalt un turó molt proper a Veliko Tarnovo, ocupa una gran extensió i en el seu
moment de més esplendor dels segles XII al XIV, tenia més de quatre-cents
edificis residencials a més de multitud d'esglésies i convents, a part del
palau reial. Els recorreguts entre les ruïnes et donen una idea del que va ser,
malgrat que no queda dempeus cap edifici. Des de la part més alta del turó
s'albira el riu, la ciutat i una magnífica vista de les muntanyes properes.
D'ací vaig al poble veí d'Arbanasi, un llogaret petit, enlairat, un d'aquests
indrets on es respira la tranquil·litat més absoluta, passejar per veure les
cases amb la seva arquitectura típica i l'església de La Nativitat, un temple
ortodox amb uns importants murals a les seves parets. Aquí dino i emprenc la
ruta, un cop acabat l'àpat, fins al Monestir de la Santa Transfiguració de Déu
a uns deu quilòmetres de la ciutat i dalt un cingle. Les dependències monacals
del complex religiós estan en desús i en mal estat, hi ha, però altres edificis
annexos que sí que estan habitats. L'església ortodoxa data del segle XI, però
ha sigut saquejada, destruïda i reconstruïda unes quantes vegades, actualment
hi ha un procés de reconstrucció de les pintures murals. El conjunt m'ha
agradat molt, la seva disposició i decoració, el lloc enlairat dalt un cingle i
l'entorn natural.
Torno a la ciutat a mitja tarda, amb la sensació d'haver vist
llocs bonics i interessants de conèixer.
Dilluns, 2 d'octubre.
Em dirigeixo cap a Koprivshtitsa, com a final d'etapa d'avui, són
tres-cests i escaig de quilòmetres tenint en compte que em desviaré un parell
de cops de la ruta per arribar a punts que tinc marcats com a interessants de
visita, així que amb tot a punt, engego la moto i sota un cel ennuvolat començo
el camí. La primera parada, breu, és a Tryavna un poblet amb una arquitectura
singular i un centre històric ben cuidat; segueixo cap al monestir de Sokolski
per una carretera de muntanya que puja fins a més de mil tres-cents metres i
arriba a un lloc apartat de tot, no hi ha gent i això permet veure aquesta
petita església tranquil·lament, al costat hi ha el convent i un petit
cementiri, el lloc és bonic i relaxant. Reculo una petita part del camí fet per
agafar la carretera que creua la carena dels Balcans per uns colls per sobre
dels mil cinc-cents metres fins a Shipka, un lloc històric amb un monument
gegantí que commemora la batalla victoriosa a la guerra ruso-turca de finals
del segle XIX. Més enllà del fet històric i el monument, la vista d'aquest
elevat punt abasta un paisatge muntanyós impressionant. Torno a recular part
del camí i continuant per carreteres de muntanya, ara en descens, arribo al
monestir de Troian, una església ben conservada i un conjunt molt agradable amb
les cel·les dels monjos al voltant d'un pati ple de flors. La temperatura s'ha
moderat, dalt els colls hi feia fresca. Ja em queden poc menys de cent
quilòmetres per arribar al meu allotjament, una casa d'hostes de més de
dos-cents anys, construïda en bona part de fusta i rehabilitada amb molt de
gust. Recordant el dia, mentre escric aquestes ratlles, penso en aquets llocs
que m'han causat una agradable sensació.
Dimarts, 3 d’octubre
Esmorzem junts els quatre hostes que estem a la casa, la mestressa
ha preparat un deliciós esmorzar a base de coca amb formatge, típica de
Bulgària, melmelades, galetes, suc i cafè. Som una parella búlgara que està de
vacances al poble, un home alemany que viatja sol i jo i dins les diferències
idiomàtiques establim conversa del que ens uneix allà on som, la mestressa, que
parla espanyol, ens ajuda a tots a interpretar-nos, en acabat amb en Julius,
l'alemany, ens intercanviem les adreces electròniques, veig que li ha causat
curiositat el meu viatge i la meva moto.
He estat a gust a la casa i amb aquesta gent, ens acomiadem i jo
segueixo cap a Sofia a només cent cinc quilòmetres d'ací. La ruta és plàcida,
la temperatura ha pujat ràpidament dels cinc graus de quan m'he llevat i
l'arribada a la capital no ha estat difícil, a mig matí ja hi sóc; dono un vol
pel centre abans d'anar a l'hotel, que no puc fer el check in fins a les
dues, dino en una cafeteria, i ara si, m'allotjo.
Dimecres, 4 d'octubre.
M'acosto al centre històric de la ciutat i començo la visita per
la catedral d'Alexandre Nevski, d'estil bizantí i començada al segle XIX, és
una basílica ortodoxa, majestuosa; en el moment que hi entro hi ha força gent
que la visita, uns per fer una petita pregària i d'altres per contemplar l'art.
A l'entrada hi ha dos vigilants que et fan passar per caixa si ets un visitant
que vol fer fotos, t'expandeixen un tiquet que has de portar visible tota
l'estona, els fidels estan exempts de pagament, evidentment. A la mateixa plaça
hi ha l'església de Santa Sofia, molt més antiga que la catedral perquè data
del segle VI i ha rebut moltes modificacions des de la seva fundació, inclús
essent mesquita durant l'època otomana. La curiositat d'aquesta església és la
necròpolis que hi ha al soterrani, amb tombes amb arcs de canó i algunes amb
frescos a dins. Davant l'església hi ha la tomba del soldat desconegut.
D'ací, tot caminant, arribo al Teatre Ivan Vazov, és el teatre
Nacional de Bulgària, d'estil neoclàssic, situat al centre i davant els jardins
de la ciutat, continuo, però em comença a venir la gana, fa ja molta estona que
camino i davant tinc un restaurant que té molt bona pinta per fer un àpat ràpid
i demano taula. El descans m'ha vingut bé i sense moure'm gaire de la zona puc
veure l'altra catedral ortodoxa de la ciutat Sveta-Nedelya, del segle X i també
d'estil bizantí, més petita que la de Nevski, però igual d'interessant quant a
iconografies i arquitectura; a prop hi ha la plaça de la Independència, un
magnífic exemple de l'arquitectura estalinista, a un extrem l'antiga seu del
Partit Comunista de Bulgària i a banda i banda edificis administratius,
l'oficina del president i la del Consell de Ministres.
He fet una passejada exhaustiva pel centre de Sofia i en quedo
content, és bonic, no està molt massificat, veus la vida de la gent que
treballa al centre i que aprofitant el bon temps fan el repòs de migdia als
nombrosos parcs per menjar quelcom.
Dijous, 5 d'octubre.
Em quedava la part més moderna de la ciutat, la que envolta
Vitosha Boulevard, una avinguda de gairebé tres quilòmetres de llarg que acaba
en una zona comercial i de passeig per a vianants ja molt a prop del centre.
Entremig hi ha el Parc Nacional del Palau de la Cultura, uns amplis jardins
molt ben cuidats, molt agradables de passejar-hi i que un cop els deixes ja
entres a la zona on els restaurants, les terrasses i les botigues es deslliuren
del trànsit rodat i la gent pot passejar i gaudir de la zona d'esbarjo. Un matí
ben tranquil i relaxat. Aquí he dinat; després volia veure el mercat principal,
que és un equipament que sempre és interessant en qualsevol ciutat, però el
bonic edifici estava íntegrament en rehabilitació, tancat al públic, sí que he
pogut veure entre les tanques de les obres les boniques quatre façanes. Ja a la
tarda, em retiro per anar preparant la ruta de demà, cap a Plovdiv.
Divendres, 6 d'octubre
Surto de Sofia a bona hora, travesso la ciutat en direcció sud i
pateixo els embussos de trànsit matiners per anar a treballar, un cop fora, el
paisatge és amable, però no la carretera, que està molt apedaçada, com totes
les carreteres secundàries de Bulgària. Encaro les muntanyes del parc natural
de Vitosha i pujo fins als 1300 metre d'altitud; aquí fa fresca i haig de parar
a posar-me una capa més a la jaqueta. Sense cap més contratemps arribo al
Monestir de Rila, es pot ser, el més gran i el més popular de Bulgària i té la
mateixa estructura que molts altres, unes cel·les envolten l'església situada
al mig d'un gran pati. L'església està profusament decorada amb frescos que
expliquen passatges bíblics. Comença a arribar molta gent amb autocars i jo
marxo. Sense pressa reculo, tot baixant, part del camí fet fins a Belchin i
d'ací ja emprenc direcció a Plovdiv.
Dissabte, 7 d'octubre
La ciutat és la segona en importància de Bulgària i un gran centre
cultural; avui els carrers i places estan plens de gent, fa bon temps i es cap
de setmana, això fa que l'ambient de la ciutat sigui pletòric. El meu passeig
comença a les antigues ruïnes romanes, presents a tot el municipi i amb un gran
teatre al centre de la ciutat, molt ben integrat en la trama urbana, segueixo per
una de les principals artèries per a vianants, l'avinguda d'Alexader I, on a
l'inici, aquest cap de setmana, hi ha un mercat d'artesanies i artistes molt
bonic, continuo pel barri de Kapana, ple de terrasses de bars i restaurants a
tots els seus carrers estrets, i empedrats i ja, després de dinar, m'enfilo a
la part alta de la ciutat, el centre històric on hi ha la porta d'Hisar Kapia,
l'església de sveti Konstantin i Elena i la catedral de Sveta Bogoroditsa.
Torno cap a casa lentament, passant els carrers del centre històric sense rumb
fix, només fixa'm en allò que em crida l'atenció i gaudint de cada racó
d'aquesta ciutat.
Diumenge, 8 d'octubre
Carrego la moto aviat al matí, la temperatura a fora és molt suau
i el cel està completament net, surto de Plovdiv en direcció est, cap al Mar
Negre, el sol és baix i m'enlluerna, només de sortir de la ciutat la
temperatura ha baixat molt i el termòmetre em marca vuit graus, fa fresca per
la roba que porto, però no és res insuportable, a mesura que passa l'estona va
pujant i és més agradable. El camí és planer i porto un bon ritme, que em fa
arribar a Nessebar una mica abans del migdia; m'allotjo en un hotel d'aquesta
zona turística que el trobo molt bé de preu per ser temporada baixa, descarrego
el meu equipatge i me'n vaig cap a la ciutat vella que és la part més
atractiva, deixant de banda la zona lúdica turística pels qui vénen a passar
les vacances aquí. La ciutat vella està situada en una península que antigament
era una illa, però una carretera feta per l'home, de poc més de tres-cents
metres l'ha unit a la costa. Les seves edificacions singulars, les nombroses
esglésies, moltes en ruïna i altres consolidades com a monument, la
peculiaritat de les seves cases, amb la part alta de fusta i l'oferta
gastronòmica de restaurants amb unes meravelloses vistes sobre el mar, fan
d'aquesta ciutat un lloc especialment bonic i interessant, ja que el seu antic
passat i la petjada de totes les cultures que hi ha passat, ha fet que sigui
Patrimoni de la UNESCO.
Avui és el meu últim dia a Bulgària, demà arribaré a Istanbul.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada