TURQUIA
Dilluns, 9 d’octubre.
Aquest matí ha baixat la temperatura considerablement, si ahir la
gent era a la piscina, avui porta un jersei, així que m’equipo per no passar
fred. De fet, la temperatura és de dotze graus, però l’absència de sol i el
vent fa la sensació de més baixa. Un cop preparat tot emprenc la marxa cap a
Turquia, vorejo la badia de Burgas i després d’uns setanta quilòmetres entro en
el parc natural de Strandzha, la carretera serpenteja pel mig d'espessos
boscos, hi ha poc trànsit i gaudeixo de la conducció fins a la frontera amb
Turquia. Es un pas secundari situat en un coll de poc més de set-cents metres
d’altura, els tràmits són ràpids i en molt poca estona ja entro al nou país; la
carretera canvia, és més ample i l’asfalt en molt bones condicions, emprenc la
baixada i paro a fer gasolina a Kirklareli, continuo fins a Luleburgaz i faig
una altra parada, busco un caixer per obtenir efectiu amb moneda turca i entro
en una fleca per fer un mos, ens entenem bé amb les dues dependentes sense
parlar ni un borrall dels idiomes propis de cada un. Ja em vaig aproximant al
Mar de Màrmara, aquesta zona és molt més industrial que els quilòmetres
anteriors i la carretera va ja molt pròxima a la costa, a mesura que em vaig
acostant a Istanbul es veuen cada cop més vaixells varats a l’espera d’entrar
al port i a poc a poc em vaig introduint a la zona metropolitana d’aquesta gran
ciutat; quan ja fa molta estona que estic en zona urbana, miro al GPS la
distància que em falta per arribar a destinació i encara haig de fer més de
trenta quilòmetres, Istanbul i la seva àrea d’influència és enorme, els últims
quilòmetres del recorregut d’avui són ja per la zona més cèntrica i en deixar
les vies ràpides d’accés en submergeixo en el caos circulatori. El meu hotel és
a prop del Corn d’or, en un carrer estret fora de la zona turística, però és
suficient per passar-hi tres dies.
Dimarts, 10 d'octubre
Avui és l'aniversari de l'Esther, m'hauria agradat que fos aquí i
fer uns dies de ruta junts per Turquia, de fet ho vàrem planejar, però les
dates no s'avenien i ho ajornarem per més endavant. He sortit cap al centre històric
de la ciutat, caminant i pensant en les poques hores que vaig estar amb ella
sopant al pont de Gàlata i passejant entre les dues mesquites més importants
d'Istanbul, durant una llarga escala en un vol cap a Katmandú.
L'ambient del barri on estic és popular, les botigues no estan
destinades als turistes i la gent es mou en els seus punts de venda preparant
la seva mercaderia al carrer. A mesura que et vas acostant al centre, la
densitat de turistes puja vertiginosament i sembla que hagis canviat de ciutat;
jo m'he plantejat veure l'entorn del carrer, les mesquites i altres monuments
ja els tinc vistos de les anteriors vegades que he estat aquí, passejo per
aquest entramat urbà, estret i ple de gent que compra, ven, passeja, carreteja
mercaderia i bada, entro al basar egipci o de les espècies, després
zigzaguejant vaig al gran basar, que sempre et sorprèn la seva gran activitat,
surto per dinar en un dels molts llocs que pots fer-ho pels voltants i continuo
cap a la mesquita de Sultanahmed, la mesquita blava popularment, dono la volta
a aquesta impressionant construcció que no deixa mai de meravellar-me i entro
al pati; volto pels jardins que hi ha entre aquesta mesquita i la d'Ayasofya,
igualment espectacular com l'altra i em deixo perdre pels carrers del voltant
de Sogukcesme Sokagi, fins a tornar cap al meu allotjament; cansat de l'enorme
caminada que he fet però realment molt feliç d'aquest recorregut.
Dimecres, 11 d'octubre
Surto al carrer, el dia està núvol i plovisqueja una mica, faig
cas de la previsió meteorològica i no agafo a l'impermeable – això no serà res
i durarà poc, dic jo; quan he caminat una estona es posa a ploure més
intensament i penso que em mullaré, reculo, torno a l'hotel a recollir
l'impermeable i ara si equipat torno a sortir, només cinc minuts després para
de ploure i tota la roba em sobra, no reculo i decideixo portar-la plegada al
braç, per si torna a ploure..., travesso el pont de Gàlata, com sempre ple de
pescadors amb canya i des del qual hi ha una bona vista d'ambdós costats del
Corn d'or, i continuo pujant fins a la Plaça Taksim, el centre modern de la
ciutat, on hi ha nombrosos hotels i centres de negocis, al cor de la plaça es
troba el monument de La República, commemoratiu de la fundació de La República
de Turquia. Dino pels voltants i torno a baixar per la llarga, populosa i
elegant avinguda Istiklal Caddesi, on trobem les principals botigues de luxe,
restaurants, pastisseries, galeries d'art i tota l'oferta lúdica imaginable, la
baixo lentament, badant en tots els detalls i amb el curiós tramvia històric
que fa la ruta d'un extrem a l'altre del carrer. Així, a poc a poc, he arribat
a la torre Gàlata, un dels punts neuràlgics de la ciutat, antiga torre de
defensa medieval i que ha tingut diferents usos al llarg de la seva història,
ara plena de turistes que des de dalt de tot poden veure una extraordinària
vista del Corn d'or i de bona part de la ciutat.
Dijous, 12 d'octubre.
Em dirigeixo cap a la Capadòcia, però prèviament faré un parell de
nits a Ankara, que sense tenir un interès especial sí que vull donar un cop
d'ull a la capital, així que de bon matí, travesso l'estret del Bòsfor amb un
ferri que per pocs diners i molt ràpidament et porta al costat asiàtic del país
i aquí segueix encara tot el conglomerat urbà que envolta Istanbul i que
engloba unes quantes poblacions perllongant-se gairebé seixanta quilòmetres.
Aquest tram es fa relativament de pressa, tret del col·lapse del centre de la
ciutat; la carretera és una autovia que ja no deixaré fins a Ankara, travessa
les ciutats i això limita l'homogeneïtat de la marxa i més tenint en compte la
vigilància per càmeres i radars durant tot el trajecte. La densitat de
poblacions es redueix a mesura que avancen els quilòmetres i a partir de mig
camí ja les ciutats estan molt més espaiades, canvia el paisatge i es torna més
muntanyós, fins ara la carretera passava paral·lela a les muntanyes de Köroğlu,
però a l'altura de Gerede fas un tomb i travesses la serra, per dos colls un de
mil cinc-cents noranta metres i l'altre de mil tres-cents, en aquesta zona el
paisatge és d'avets i es nota la baixada de la temperatura.
L'arribada a Ankara és plàcida, l'autovia perfora el perímetre de
la ciutat i travessa el bast eixample que se'n veu nou, ben urbanitzat i molt
esponjat. Ja en el centre segueixo cap al meu allotjament, en arribar el
recepcionista em fa entrar la moto a dins les dependències de la planta baixa i
queda estacionada en una sala en desús. Tot i que no és la primera vegada que
em passa això no deixa de sorprendre'm.
Divendres, 13 d'octubre.
Avui Turquia celebra l'aniversari de la proclamació d'Ankara com a
capital de la República, això va passar a l'any 1923. Els carrers tenien un
aire festiu, sobretot a les proximitats dels llocs emblemàtics de la ciutat. He
pujat a la ciutadella, situada dalt un turó des d'on es domina tota la ciutat,
les cases antigues dins el recinte emmurallat s'estan rehabilitant, també
construint-ne de noves amb la mateixa estètica de les tradicionals; data de
l'època romana, però com és habitual ha tingut diferents ocupacions. Avui, a
causa de la celebració a la ciutat, una tropa d'homes molt ben abillats com a
soldats del període otomà, ornamentats amb els seus turbants, dagues i sabres i
acompanyats de timbals i gralles pugen la bandera del país al castell, també un
grup de dones amb vestits de la mateixa època els acompanyen portant pendons.
Els carrerons dels voltants són molt agradables de passejar-hi, a més de les
típiques botigues de records hi ha molts comerços d'antiguitats, alguns amb
peces molt boniques. He gaudit de l'estada i m'hi he quedat a dinar. A primera
hora de la tarda he anat al mausoleu de Mustafà Kemal Atatürk, fundador i
primer president de la república. El recinte és una obra magnífica, faraònica,
un passeig flanquejat per escultures de lleons porten a una gran plaça on hi ha
mausoleu; avui ple de gent, molts escolars. Una cerimònia amb les autoritats
diposita una ofrena a la tomba i el públic hi accedeix a continuació.
Dono per bona l'estada a Ankara, les dues visites que he fet han
sigut plaents.
Dissabte, 14 d'octubre.
Vaig per un altiplà molt planer i a una altitud d'uns 900 m amb un
dia net i clar i una temperatura molt agradable per conduir, la carretera, una
autovia amb poc trànsit i pocs nuclis urbans que ha de travessar fa que la
mitjana sigui bona. No hi ha molt per veure, el paisatge de camps immensos es
trenca quan arribes al llac salat de Tuz Gölü que m'acompanyarà més de vint
quilòmetres a la meva dreta i així arribo a Göreme, centre neuràlgic de la
Capadòcia a poc més de tres-cents quilòmetres de la meva sortida. M'allotjo i
me'n vaig a dinar a un local proper freqüentat per parroquians. Ja a mitja
tarda m'acosto al centre de la ciutat, de fet és un poble abocat al turisme,
amb una gran quantitat de restaurants, agències que ofereixen excursions i
altres negocis dedicats als visitants. Emprenc el camí que porta al "museu
a l'aire lliure" i passejo per aquestes formacions rocoses, esculpides per
l'erosió que formen aquest paisatge tan característic de la Capadòcia, les
coves a les parets de les roques, que en algun dia varen ser habitades és una
altra característica de la zona.
Diumenge, 15 d'octubre
Plou, fa vent i el temps ha refrescat, així que espero per sortir
a fer la ruta que havia preparat per avui, de fet la previsió meteorològica diu
que a mig matí pararà de ploure i així ha sigut. Faig una ruta circular d'uns
trenta-cinc quilòmetres per veure els principals poblets i atractius d'aquesta
zona, que en té molts i ni de bon tros els podré veure tots, però sí una mostra
suficient per fer-me una idea generalitzada de la Capadòcia. Torno al museu a
l'aire lliure de Göreme, ahir a la tarda l'entrada ja era tancada tot i que
vaig gaudir d'un passeig molt interessant per les zones lliures, avui ha tocat
pagar l'entrada preceptiva i seguir l'itinerari marcat on es poden veure les
construccions excavades a la roca que varen ser els habitatges i les esglésies
del cristianisme primitiu, però que han tingut continuïtat en els temps fins
ben bé a començaments del segle XX. El lloc, un dels més visitats de Turquia,
està ple de turistes que hi arriben amb autocars i minibusos que fan una volta
programada, però evitant els "ramats" puc veure algunes de les
esglésies dins les roques i els seus frescos i entrar a les coves més ben
conservades; d'ací vaig a Pasabag un lloc de formacions rocoses singulars, faig
un passeig i continuo fins a Çavusin, aquí hi ha una vila totalment excavada a
la roca, a peu de la muntanya hi ha el poble nou, amb molta oferta pel turisme
i aquí m'aturo a dinar. Agafades les forces necessàries pujo fins dalt la
muntanya i vaig recorrent totes aquestes construccions, des de dalt el paisatge
és magnífic i tornada a baixar per seguir fins a la Vall de Devrent, una altra
zona d'escultures naturals formades per l'erosió, com els anteriors també plens
de turistes, japonesos, xinesos i sud-americans, a part dels europeus; també
per una visita a les zones més típiques s'ha de pagar entrada i passar pel
passadís del mercadeig de records. Tot molt ben muntat, pel negoci local. Torno
cap al meu allotjament, el dia s'ha anat aclarint i la passejada molt
profitosa.
Dilluns, 16 d'octubre.
Arribo a Konya a mig matí, els dos-cents trenta-cinc quilòmetres
que la separen de Göreme per una bona carretera i un temps esplèndid ha fet el
trajecte fàcil, faig l'entrada a la ciutat per una avinguda ampla i molt ben
enjardinada, el meu allotjament és en ple centre i no és difícil trobar-lo i un
cop instal·lat tinc temps per passejar tranquil·lament per una de les ciutats
més conservadores de Turquia i això es nota només a simple vista, la gran
quantitat de mesquites amb molta afluència de fidels a les hores de l'oració i
la vestimenta de les dones, la majoria amb vel i moltes amb túniques integrals
que només deixen descoberts els ulls, en dona fe. El crit a l'oració que fan
els imams a cada mesquita es barreja per la proximitat entre elles.
A Konya hi va arribar Muhammed Celâleddîn Rûmî, Mevlânâ com a
pseudònim, al segle XIII, procedent de Pèrsia, aquest poeta, místic i teòleg va
ser el fundador de l'ordre sufí i aquí està enterrat. El museu Mevlânâ és una
exposició de la creació d'aquest ordre i de la història dels Dervixos,
originals d'aquesta ciutat i també mausoleu dels prohoms de l'ordre, tenint un
lloc destacat Rûmî. El museu i la mesquita de Sultan Selim, al costat mateix
són les principals atraccions de Konya. Passejo molt agradablement per tot
aquest entorn, els carrers dels voltants són comerços tradicionals i estant
perfectament agrupats per gremis, carrers estrets, per a vianants on cada
carrer té el seu producte.
Konya, tot i tenir turisme, no és una ciutat massificada i
l'ambient del carrer és principalment de la gent local.
Dimarts, 17 d'octubre
Deixo Konya i em dirigeixo cap a Antalya a la costa mediterrània.
El trajecte és bonic, sobretot quan travesses les muntanyes del Taure, una
cadena muntanyosa que inclou diverses serralades paral·leles a la costa, el
paisatge és d'alta muntanya, travesso diversos colls, el més alt a 1820 msnm i
gaudeixo amb el paisatge i la conducció. Ja a prop de la costa la baixada és
ràpida, la temperatura puja vertiginosament més de vint graus i em sobra roba.
Faig un desviament per veure el teatre romà d'Aspendos, a la localitat de
Manavgat, deixo la moto a prop de l'entrada del recinte i acabo de fer el
trajecte a peu. Les ruïnes del teatre construït al segle II dC, estan ben
conservades i la visita val la pena malgrat que hi dedico menys temps del que
requereix per poder observar tots els detalls arquitectònics. Fa calor i no
porto la roba adequada per una visita a ple sol. Dino prop del lloc, un döner
kebab i emprenc altre cop ruta per acabar de fer els setanta quilòmetres que em
falten per arribar al meu allotjament.
Al capvespre surto per sopar a la zona del port, tinc ganes de
menjar peix que fa dies que no tasto; el port esportiu és petit i atapeït de
barques de turisme, els restaurants, avui dia d'entre setmana, no estan plens i
el servei és bo i el menjar també.
Dimecres, 18 d'octubre
He recorregut el basar, al centre de la ciutat, animat de gent,
però sense aglomeracions, molt diferent a altres de ciutats més tradicionals,
aquest estava enfocat al turisme i al producte quotidià; de fet Antalya és una
ciutat amb un aspecte molt més lliberal, si la comparem amb Konya, per exemple,
són antagòniques, la modernitat envers la tradició, un exemple seria la venda
de begudes alcohòliques, depèn de quina ciutat estiguis, a Konya, ni les
demanis!, i a Göreme estaven a l'aparador amb un rètol lluminós d'Alcohol Shop.
Antalya és una ciutat que s'estén al llarg de la costa, la ciutat
vella i el port esportiu, a un costat de la badia i més de deu quilòmetres
enllà, a l'altre costat de la badia el port comercial, aquest front marítim
està farcit d'hotels i establiments per al turisme, amb una platja ben
equipada.
Dijous, 19 d'octubre
Per una carretera sense massa atractius, sense excessiu trànsit i
amb pobles molt espaiats entre si, condueixes d'una manera molt distesa i
arriba un punt que et distreus dels límits de velocitat, moltes vegades
exagerats i avui un radar m'ha caçat pel cim de la velocitat legal i he hagut
de suportar una multa. No sé fins a quin punt les dades que m'ha donat l'agent
de trànsit són reals, no he vist cap foto ni cap justificació de la meva
velocitat, però no era qüestió de discutir i accepto amb cert regust que han
exagerat, la multa que m'imposen. Continuo fins a Pamukkale que hi arribo a mig
matí. Aquí hi ha les famoses piscines de travertí blanc una formació geològica
produïda per les aportacions de les aigües termals que fa un conjunt d'una
bellesa extraordinària i les ruïnes de la ciutat de Hieràpolis, grega primer i
romana després fins que un terratrèmol l'any 1354 la va destruir completament.
De la ciutat queden les ruïnes del teatre, la necròpolis, la basílica, diversos
temples i altres edificacions i carrers. Totes dues coses son patrimoni de la
humanitat i la tarda recorrent aquests espais ha sigut molt entretinguda i
agradosa.
Divendres, 20 d'octubre
Un trajecte de poc més de dos-cents quilòmetres per terres fèrtils
on es cultiva, coto, blat de moro, magranes i molt més, em deixa a Esmirna, una
ciutat amb un passat molt antic però amb una estructura actual molt moderna amb
un centre de negocis ple d'edificis de disseny contemporani. M'allotjo al
centre, en entrar a l'hotel i fer el check inn, l'amo em presenta un
client que fa temps que s'allotja allà, és un home de Granada, simpatiquíssim i
molt agradable de conversa, l'Eduardo viu a cavall entre Turquia i Granada,
xarrem una estona i ens acomiadem. Entre ell i l'amo de l'hotel m'han gestionat
l'aparcament de la moto, davant mateix de l'establiment, no és car hi estarà
més segura, em diu l'Eduardo. Esmirna és la tercera ciutat de Turquia i el
segon port en importància, però no tinc moltes referències imprescindibles per
veure, per la qual cosa tenia previst dedicar la tarda d'avui a passejar, però
primer volia solucionar el pagament de la multa; em dirigeixo a l'oficina de
Correus que tinc a prop de l'hotel, prenc el meu número de tanda i pacientment
espero que atenguin les quaranta-cinc persones que tinc davant, quan em toca a
mi, la funcionaria va a buscar un company que parla mitjanament bé l'espanyol,
el meu anglès és completament nul per aquests menesters i molt amablement em
diu que m'haig de dirigir a una altra entitat que al ser estranger no ho puc
fer allà; m'indica l'adreça i tot sent a l'altre costat de ciutat, hi arribo,
abans no tanquin, aquí passo d'una finestreta a l'altre i al final un senyor
darrere una taula em diu que no ho puc pagar perquè no tinc un codi fiscal,
però que ho podré pagar a la frontera quan me'n vagi. No en surto gaire
convençut, però així ho faré. Torno cap al centre, el tràfic és enorme i
s'avança dificultosament, prenc quelcom per menjar i cap a l'hotel. Demà faré
una planificació més acurada per veure el centre.
Disabte, 21 d'octubre
L'àgora d'Esmirna, està situada molt a prop del meu allotjament i
al costat del Basar Kemeraltı. Es va construir al segle IV aC i reconstruïda al
178 aC pels romans després d'un terratrèmol. A la visita es poden veure els
pòrtics i els canals d'aigua, com a estructures més ben conservades i no ocupa
molt de temps per veure-ho tot. A partir d'ací vaig cap al basar que avui
dissabte està ple de gent, és extens i ben proveït, però no té la gràcia dels
basars d'Istanbul o altres ciutats més carismàtiques, el basar limita amb la
plaça Konak, veritable centre de la ciutat i una de les zones més
concorregudes, aquí trobo la torre del rellotge, de començaments del segle
passat, al seu costat una minúscula i delicada mesquita, i davant l'Ajuntament
de la ciutat, a l'altre costat el passeig marítim. La zona està molt animada,
el temps acompanya i la gent surt a passejar amb la família. A la tarda em
deixo perdre pels carrers del centre bandat en qualsevol cosa, camino en
direcció cap a mar i ressegueixo la costa fins al Pier, construït per Eiffel
com a edifici de duana malgrat que va anar canviant de funció al llarg dels
anys, passant a ser mercat del peix i actualment és un centre comercial de luxe
amb restaurants a la banda de mar. Més enllà el passeig es perllonga en una
zona més noble on es poden trobar bons restaurants.
Diumenge, 22 d'octubre
Sortir d'una gran ciutat un diumenge al matí és un avantatge, ja
que el trànsit minva molt tot i que Esmirna té una gran àrea urbana la travesso
amb prou facilitat. A uns vuitanta quilòmetres de la sortida, deixo l'autovia
per resseguir la costa i passar per una sèrie de poblets arran de mar, poc
turístics, però molt bonics i tranquils; aquí la carretera és estreta i a talls
amb un asfalt defectuós, però gaudeixo molt més que passant per la carretera
nacional, travesso els pobles per dins dels seus carrers i pujo als
penya-segats que em porta la carretera, el paisatge és molt bonic i el dia clar
fa que l'horitzó es vegi com una ratlla nítida i perfilada que separa el mar i
el cel; uns cinquanta quilòmetres més enllà torno a l'avorrida autovia i deixo
passar petites ciutats que no tenen cap atractiu. Un tot terreny que tinc
davant em crida l'atenció, és un overlander autèntic, la matrícula de
l'estat de Victòria al sud d'Austràlia, em porta bons records, un rètol
enganxat a la part de darrere del vehicle anuncia el seu propòsit:
"D'Austràlia a Alemanya" el passo al cap d'una estona i ens saludem
amb complicitat. Ja fa estona que condueixo i he parat molt poc, la gana
comença a aparèixer i no trobo cap lloc adequat sense sortir de la carretera
fins a ja a prop del meu destí on al costat d'una gasolinera hi ha un petit
restaurant que em serveixen una amanida i una empanada de formatge que em
satisfà.
Arribo a Çanakkale, una ciutat d'escassos dos-cents mils
d'habitants, a la riba de l'estret de Dardanels, el que separa Europa d'Àsia.
M'allotjo i surto al cap vespre al centre de la ciutat, la zona del front
marítim és la més animada amb bona oferta de bars i restaurants, l'agradable
temperatura fa que pugui seure a una terrassa per sopar a davant de mar i
aquesta estona és especialment plaent, l'àpat és bo i el servei molt amable.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada