.JPG)
28
d’Abril
Avui
entro a Portugal, el trajecte que hi tinc no és llarg i me'l prenc amb molta
calma, vaig parant a alguna de les poblacions que em trobo pel camí, travesso
Huelva, però no li veig gens d'interès i segueixo, faig via cap a Ayamonte a on
passo la frontera. Aquí també, circulant per les carreteres locals em deixo
portar pel mateix flux del trànsit, sense pressa i arribo al meu allotjament a
Faro, una casa particular que té tres habitacions, amb un codi que m'ha
facilitat el propietari mitjançant la web de reserva obtinc les claus i
accedeixo a la meva habitació. Ja no sortiré fins a mitja tarda, descanso i
escric aquestes ratlles; quan em disposo a sortir veig que plou, és un núvol
passatger que ha deixat un ruixat i després torna a lluir el sol. Arribo fins
al centre tot caminant i faig un record de la primera vegada que vàrem ser-hi
amb l'Esther. Demà veure els afores, que també són molt bonics, diuen...
29
d’Abril
Me'n
vaig cap a la zona de platja de Faro, que és la barra sorrenca més exterior de
tots els braços de mar que formen aquesta línia de costa, d'uns cent cinquanta
a dos-cents metres d'amplada aproximadament i uns set quilòmetres de llargada,
a la seva part exterior és on es forma una platja de sorra daurada, ampla i
neta, entremig en la zona central d'aquesta barra hi ha el vial amb
edificacions a banda i banda, habitatges particulars, bars i restaurants i a la
part interior hi amarren barques a les boies. De fet, la marina de Faro queda a
uns quatre quilòmetres del que en diem mar obert. El lloc és agradable, la zona
més extrema és una duna que sembla que es vulgui menjar les edificacions més
properes. M'hi passejo una estona i torno cap a l'interior, travessant el pont
que encreua el braç de mar interior i em dirigeixo cap a Olhão, a poc més de
vuit quilòmetres de distància, una altra població molt agradable, turística i
marinera a l'hora, amb un mercat de peix important. Dino aquí mateix i torno
cap a Faro.
30
d’Abril
Ressegueixo
la costa sud de l'Algarve, parant-me gairebé a cada poble, tranquil·lament. He
sortit amb bon sol, però a mesura que avança el matí es veu, cap al nord, unes
nuvolades negres que no presagien res de bo, sembla que es retiren al cap d'una
estona, mentrestant, em paro a Algar Seco, una zona costanera on l'erosió de la
roca pel mar, el vent i altres elements naturals han format unes coves i uns
penya-segats molt bonics, hi ha uns camins senyalitzats i es pot fer una bona
passejada, jo la faig més curta, no porto la roba ni el calçat adequat per
caminar, però, així i tot, en trec un bon profit, realment són unes formacions
espectaculars. De totes maneres la millor manera de gaudir-ho és des de les
platges i encara millor amb una barca des del mar, i per això hi ha multitud
d'empreses que t'ofereixen la ruta marítima per aquesta banda de costa. Després
de la caminada torno a on tinc la moto i tot just arrencar es posa a ploure, no
molt intensament, però sí que molesta prou per a tenir la visera entelada i
l'asfalt moll, no dura massa, però pot ser una mitja horeta just quan arribo a
Portimão on paro a dinar. Segueixo cap a Lagos i tot seguit arribo a l'Hostal
on pararé dues nits. A mitja tarda reculo els set o vuit quilòmetres que hi ha
fins a Lagos, una població amb encant i força ambient, compro quelcom per
esmorzar els dos pròxims dies i m'hi quedo a sopar.
1 de
Maig
La
zona sud-occidental de Portugal té una bellesa especial, la costa escarpada,
els poblets petits i ben arreglats, la naturalesa verge, la gastronomia i la
simpatia de la gent fan que t'enamoris de l'Algarve. Avui he fet un breu
recorregut pròxim al meu allotjament, Sagres i el Cabo de São Vicente, que
estava ple de gent, tant nacional com estrangera, després seguint una pista en
direcció nord arribes a uns paratges que només hi ha mata baixa i alguns ramats
de xais, de terreny planer que acaba en un penya-segat al mar o en alguna
platja solitària, la pista té diverses ramificacions per baixar a les platges i
jo acabo a Vila do Bispo, el poble més gran de la zona, tot i això, petit, a la
plaça hi ha restaurants i bars, avui plens, però trobo taula en un lloc senzill
on puc dinar abans de tornar cap a casa.
2 de
Maig
Deixo
l'Algarve i faig via cap al Nord, avui arribo a Lisboa, passo per carreteres
secundàries la major part del trajecte que travessen boscos i conreus amb un
paisatge molt agradable, igual que la carretera, bona i agradosa de conduir i
tot plegat fa que faci quilòmetres sense adonar-me. Vull fer una parada a
Sines, imagino aquesta població costanera que ocupa un cap, com a un lloc
turístic i port pesquer, lloc natal de l'explorador Vasco da Gama i el que
trobo és un port industrial i una terminal petroquímica, ni em paro i segueixo
la ruta. Per arribar a Lisboa hi ha dues rutes, una que voreja l'estuari del
riu Sado i després el del riu Tejo i l'altre més lenta, però molt més bonica és
seguir l'estreta península de Troia i agafar un ferri fins a Setúbal i d'ací
travessar l'estuari del Tejo, ja a Lisboa, pel gegantí pont de peatge de
Brandão a Belém, prenc aquesta última opció molt més agradable. Ja a Lisboa no
m'és difícil trobar el meu allotjament, un hostal una mica separat del centre
però prou agradable per passar-hi cinc dies. Aquí puc fer la bugada i descansar
una estona, per sortir al cap vespre a donar un vol pel barri, em fa falta
pasta de dents i entro en una petita botiga on trobo al seu propietari, un
xinès, menjant el seu bol d'arròs ajupit darrere el taulell, simpàtic em
despatxa i tot seguit entro en el primer lloc que m'ha semblat adequat per
sopar, el recepcionista del local em diu que ho té tot ple, però que em buscarà
una taula en algun raconet, li agraeixo i tot seguit la cambrera em porta la
carta, que oh!, m'adono ara que és un restaurant japonès, no enterament del meu
grat, però després de l'atenció del personal decideixo quedar-me; la carta no
l'entenc ni per l'idioma ni per la tipologia del menjar i demano a l'atzar un
plat; la cambrera em diu: - i res més? És una ració molt petita com a entrant,
aleshores torno a donar un cop d'ull i en trio un altre, que em descriu com a
vedella amb arròs i un ou. Al final em porten tots dos plats, el primer una
albergínia al forn especiada a la manera japonesa i la carn ja comentada. No ha
estat malament l'experiència.
3 de
Maig
Exploro
una part de Lisboa, que de fet molts de racons, carrers i places i ja els
coneixia d'un viatge anterior amb l'Esther. Em dirigeixo al Castelo de São
Jorge i ja un cop soc per les proximitats el flux de gent que hi ha és
considerable, a la porta de les taquilles hi ha una cua molt llarga i després
de pensar una estona la meva decisió deixo per un altre viatge, si hi ha més
sort, aquesta visita, prefereixo passejar pels carrers del barri d'Alfama,
veure la Sé i acostar-me fins arran de l'estuari del Tejo i la populosa Praça
do Comércio, centre neuràlgic de la ciutat, que igualment està plena de gent
com a tota aquesta zona cèntrica. Dino pel barri un Bacalhau à Brás, un plat
molt típic lisboeta i de fet de tot Portugal, consistent en una espècie de remenat
de bacallà esqueixat amb ou, ceba, patata i olives, que ha resultat estar
boníssim. Deixo passar les primeres hores de la tarda a la tranquil·litat de la
meva habitació per tornar a sortir al cap vespre, aquest cop pels voltants del
barri.
4 de
Maig
De
tots els dies que tinc previst quedar-me a Lisboa n'he fet una programació de
cada un d'ells en funció de la previsió del temps, si s'espera pluja em quedo a
la ciutat, explorant-la i si fa bo, sortiré de ruta pels voltants, que hi ha
molt per veure. Avui semblava que, si hi havia pluja, seria molt minsa i cap al
tard, per tant, penso que fer un vol per la costa passant per Belém, Estoril,
Cascais, Cabo da Roca i arribar fins al Palau de Pena a Sintra seria bonic i
així ha sigut, ja que tota la línia de costa que va des de Lisboa fins al Cabo
Raso és elegant, amb boniques cases i pobles amb molt d'encant; és la zona
d'esbargiment dels Lisboetes. Em paro a Cascais per passejar pels seus carrers
i pel passeig davant de mar i continuo després, a una marxa de passeig, cap a
Cabo da Roca, la punta més occidental de l'Europa continental, a on faig un
tomb per contemplar aquest horitzó infinit, però que es va tapant per una boira
que cada cop baixa més. Segueixo direcció a Sintra amb la intenció de veure el
Palau de Pena i és aquí que comença a ploure, primer d'una manera feble, però
que es va intensificant. El tram final de la carretera hi porta és estret i
costerut i avui el trànsit és molt elevat, autocars i cotxes particulars hi fan
via i s'avança molt lentament de tal manera que quan hi arribo desestimo la
idea de la visita, començo a anar una mica moll i es fa tard, a més la pluja
deslluiria la visita als jardins i voltants pel que dono volta i reculo, altre
cop seguint la cua dels cotxes. Em paro al primer poble que trobo i em fico al
primer restaurant que tinc davant, vull esperar que escampi mentre dino i de
pas que s'eixugui una mica la roba. El temps no s'aclareix, però la intensitat
de la pluja ha disminuït una mica i continuo cap a Lisboa, parant-me abans a la
torre de Belém per fer unes fotos. Un cop a l'hostal, em canvio de roba i
gaudeixo seguint el partit que juga el Girona contra el Barça, acabant amb una
victòria dels nostres que fa embogir tota l'afició local.
5 de
Maig
La
previsió meteorològica sembla que ha intercanviat les dades i avui, en prou
feines han caigut quatre gotes de bon matí, això sí, tot el dia ha estat núvol,
però amb una temperatura molt agradable per estar al carrer i així ha sigut com
m'he acostat al centre, tot caminant, per veure una altra part de la ciutat,
nova per a mi. Arribo al Rossio, la seva estació de tren té una façana
catalogada del segle XIX, hi entro per fer-hi una visita i d'ací vagarejo pels
voltants i canvio de barri, ara estic a Alfama i vaig en direcció a la Casa dos
Bicos, que és la seu de la Fundacion José Saramago, la trobo tancada, demà
obriran. Em quedo per la zona a dinar i dono un tomb pel port on hi ha un gran
creuer, d'aquests que porten mils de persones i d'ací ve, suposo, la gran
aglomeració de turistes que he trobat per la ciutat. A la tarda torno al
centre, la fira que hi havia al Rossio m'ha agradat i torno per veure-la amb
més detall. Les parades ben distribuïdes i molt atractives exposen artesania:
joieria, pintura, tèxtils i gastronomia: vins, cerveses, formatges, embotits i
pastisseria, tot preparat per fer un tast allà mateix, que ho aprofito per fer
un mos per sopar.
És
l'última hora del dia quan estic escrivint aquestes ratlles i ja fa estona que
sento gresca al carrer, música, petards i rua de cotxes tocant els clàxons; es
veu que l'Sporting ha guanyat la lliga i com no, se celebra com a qualsevol
ciutat que això passi.
6 de
Maig
Abans
de marxar cap a Mafra vaig a la Casa dos Bicos, tant punt com
han obert, visito la fundació on hi ha una exposició permanent sobre la vida i
obra de Saramago, a més de lloc on es fan xerrades i exposicions, també una
biblioteca on pots comprar la seva obra en diferents idiomes. La recorro amb
atenció i compro un dels llibres a la venda. Saramago és d'aquests escriptors
que m'ha captivat per la seva ideologia en defensa de les llibertats i els
drets humans, per la seva ironia i intel·ligència, demolidor en les seves
crítiques. He llegit unes quantes obres seves en els últims temps i també
aquesta ha sigut una de les raons d'aquest viatge, conèixer de primera mà les
localitzacions de les seves novel·les i el Convent i Palau Reial
de Mafra és una d'elles. Arribo a la destinació ja passat el migdia i
em dirigeixo cap a l'entrada per comprar el tiquet que em permet la visita; el
personal encarregat em diu, que el convent no és visitable, ja que està ocupat
per l'Escola d'Armes de l'exèrcit portuguès des de ja fa molts anys, em decebo
una mica, ja que és el punt central de la novel·la Memorial
do Convento, però si puc visitar la major part de l'edifici que és el
Palau Reial. La visita és plaent, hi ha poca gent i els espais estan ben
ambientats i ben explicats. Ja vorejant les tres de la tarda m'acosto per dinar
en un dels restaurants propers i tinc la sort que encara tenen oberta la cuina
i puc fer l'àpat. Me'n torno a Lisboa i ja no sortiré més al carrer, preparo la
ruta de demà, faig la bugada i llegeixo una estona.
7 de
Maig
Bon
temps i una fàcil sortida de la capital, en poca estona ja estic a la perifèria
i enfilo carreteres locals cap al nord. Em paro a esmorzar en una pastelaria
d'un poblet a no més de trenta quilòmetres, és d'aquelles que quan entres i
mires l'aparador no saps que triar perquè tot et crida l'atenció. Em continc i
prenc un brioix de crema amb un cafè amb llet, suficient per continuar viatge,
a poc a poc, com vaig fent per aquestes carreteres portugueses, badant en cada
poble que passo i gaudint d'un paisatge, agrícola i bosqueta que em plau molt.
Em paro a Peniche, però no té gaire encant i després d'un cop d'ull continuo
cap a Óbidos, aquí sí que trobo un poble bonic, envoltat d'una muralla i amb
uns carrers molt ben arreglats, que conviden a passejar-hi i amb molta oferta
gastronòmica, i per això aprofito per dinar en un dels restaurants. Estic a
prop de la meva destinació final d'avui i en poca estona arribo a Nazaré,
paradís del surf. Després d'acomodar-me en una habitació d'una casa particular,
me'n vaig fins al promontori on hi ha el far que és la llotja des d'on es poden
veure les enormes onades, algunes de més de trenta metres d'altura, quan és la
temporada, però jo hi he arribat tard, ben bé dos mesos. El lloc és bonic el
panorama magnífic, mirant cap al nord es veu una immensa i molt ampla platja,
solitària en aquests moments i cap al sud, el poble. M'acosto al passeig de
mar, animat de gent, i veig caure el sol cap a l'horitzó.
8 de
Maig
Encara
no són les vuit del matí i a fora, mentre carrego la moto ja es nota la
temperatura alta. Deixo Nazaré i seguint la mateixa tònica d'ahir de conducció
tranquil·la inicio la ruta cap a Mèrida. Tinc programades dues parades, una a
Azinhaga i l'altre a Badajoz. Passo pel Parque Natural das Serras de Aire e
Candeeiros i segueixo cap a Azinhaga, abans d'arribar-hi, però, em paro a
esmorzar, encara no he menjat res d'ençà que he sortit. A Azinhaga, un poblet
petit i molt cuidat, diferent, molt diferent de com el descriu Saramago en el
temps de la seva infantesa, l'evolució de cent anys enrera és molt notable,
però conservant el mateix esperit, agradable de passejar-hi, em dirigeixo cap a
la Fundació Saramago, a l'antiga escola on hi ha una petita mostra de la seva
obra i vida, la principal és a Lisboa, com ja ho he comentat dies enrere. Aquí,
la persona responsable em rep i m'explica alguns detalls, miro un vídeo curt,
l'exposició i també el mateix edifici, que conserva la forma d'antiga escola
rural. En sortir segueixo un itinerari per trobar la seva casa natal, una
escultura seva en una plaça i un passeig on s'hi ha plantat cent oliveres amb
els noms de cent personatges de novel·les seves. La volta es profitosa i
agraïda i tot seguit segueixo la ruta, passant per camps d'oliveres, boscos de
suros i eucaliptus, pocs pobles i molta natura, pocs cotxes i molta
tranquil·litat durant molts de quilòmetres. A mesura que avanço en direcció cap
a Badajoz el terreny es torna més pla i més agrícola, però continua la baixa
densitat humana. Faig parada al migdia a Monforte, diuen que aquí hi ha un
restaurant, però em costa de trobar, de fet és una petita porta que dona
entrada en una casa i que en diferents nivells hi ha un autèntic bar de poble.
Entro i soc ignorat totalment, ningú fa cas del "marciano" que acaba
d'entrar, l'amo atén els seus clients i no els deixa amb la paraula a la boca
per mi, quan em toca el torn m'assignen taula i menjo un àpat casolà boníssim!
Estofat de carn de vedella amb cloïsses. A l'hora de pagar demano fer-ho
efectiu amb càrrec a la meva targeta bancària i em diu que al poble hi ha mala
cobertura d'internet i que no té datàfon, però que no em preocupi, que quan
torni ja li pagaré. Trobo increïble aquesta franquesa, però tinc efectiu a la
cartera i saldo el meu deute. Continuo, falta poc per entrar a Extremadura i
Badajoz és al mateix costat de la frontera. La ciutat, vaig llegir ahir, no té
gran cosa d'especial, però que bé val una visita al centre si disposes del
temps i així mateix em disposo a parar-me a prop del centre i fer una caminada
curta per veure'l, però tots els carrers que intento passar estan tallats per
obres de canalització i asfaltat. Hauria de deixar la moto a una distància
considerable del meu objectiu i caminar sota el sol calent del migdia amb la
meva vestimenta d'anar en moto i desisteixo. Tampoc he vist res que sigui
d'especial interès i els carrers a aquesta hora d'havent dinat estan solitaris,
per la qual cosa giro cua i continuo cap a Mèrida a seixanta-cinc quilòmetres. Tinc
reserva en un hostal molt acollidor i còmode, el personal de recepció és molt
atent per facilitar-me una ruta de visites en aquest feu romà i demà faré la
ruta marcada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada