VIATGE AL PAÍS DE GAL·LES. FRANÇA (I)
Diumenge, 16 de juny
Comença un viatge a Gal·les que feia
temps que estava pensat, quant al desig de l'Esther de tornar a on va estar
fent, ja fa anys, un període de formació universitària amb el programa Erasmus
i poder retrobar-se amb antics companys i amics. Aquest viatge posposat unes
quantes vegades per diferents motius, va detonar definitivament quan en una
conversa mentre escoltàvem música de la cantant de soul Gladys Knight vàrem
veure que en la seva gira Europea actuava a Gal·les i aquest fet ens va fer
indagar si era possible trobar entrades. Amb les entrades a la mà comencem a
preparar el viatge.
Com moltes altres vegades, emprem la
fórmula del viatge mix, jo m'avanço amb la moto i així gaudeixo de la meva
afició i ella ve amb avió per trobar-nos a destinació i allà fer conjuntament
una ruta junts que inclourà el concert.
Pensat així, surto de Girona amb
temps suficient per acostar-me al Regne Unit en les dates pròximes a la seva
arribada, fent un viatge tranquil de diverses etapes. També vull aprofitar,
donant un petit tomb, per acostar-me fins a Irun i poder veure al meu amic
Felipe i aquesta és la destinació de la primera etapa.
Amb tot preparat, el diumenge, surto
en direcció cap a França, la ruta pel nord dels Pirineus té una durada si fa no
fa molt semblant a la que passa pel sud i per a mi té més al·licient per
haver-la fet menys vegades. Un cop travessada la frontera i abans d'arribar a
Perpinyà, viro cap a l'oest en direcció a Foix, passant per les muntanyes on hi
ha multitud de castells càtars que n'endevino la silueta d'alguns. Travesso el
Parc natural regional dels Pirineus Airejants i gaudeixo del paisatge i la
conducció per carreteres revirades i solitàries. D'ací enllaço Sent Girons,
Sent Gaudens, Tarba i Pau. Faig una parada per dinar, en un truck food sota una
arbreda i em vaig acostant cap a la costa Atlàntica, sempre per carreteres
secundàries, que són les més boniques, a mesura, però que vaig arribant a les
poblacions marineres la densitat dels pobles i el trànsit que comporta en un
dia festiu es fa molt pesat i els últims quilòmetres tardo molt més a fer-los
del que tenia previst. Un cop a destinació ens trobem amb en Felipe i la
Carolina, ens feia il·lusió a tots veure'ns perquè des de molts mesos enrera
només teníem contacte telefònic. Anem a sopar en un lloc animat i ens hi estem
fins prop de la mitjanit xerrant. Aquesta nit dormiré a casa seva.
Dilluns, 17 de juny
La sortida d'Irun la faig per
l'autopista, no vull trobar-me altre cop aquest reguitzell de rotondes, trànsit
local i multitud de poblets. Surto de l'autopista a Baiona i continuo per
carreteres comarcals, travesso el Parc natural de les Landes de Gascona, una
zona boscosa amb pobles petits i separats i a on les cases tenen parcel·les
molt grans i ben integrades en el paisatge. A mesura que vaig avançant cap al
nord, perdo el bosc i el terreny és més planer i conreat; Bordeus em queda a
l'est i passo pel Parc natural del Medòc fins a arribar a Pointe de Grave, al
marge esquerre de l'estuari de Gironda, aquí prenc un ferri que en menys d'una
hora em deixarà a l'altra riba, a Royan i d'ací a La Rochelle hi ha una
setantena de quilòmetres de bon fer. M'estatjo a l'Illa de Ré, davant mateix de
la costa a La Rochelle. L'illa, de forma allargada, d'una vintena de
quilòmetres de llarg per només tres o quatre d'ampla, està comunicada al
continent per un pont d'uns tres quilòmetres de llargada, que s'ha de pagar un
peatge de tres euros. En aquest lloc hi ha alguns nuclis de població regits per
un consell municipal, l'agricultura i sobre tot el turisme els hi dona vida. És
un lloc que m'agradaria tornar-hi, ja que l'estada d'avui només ha sigut com a
final d'etapa del dia per continuar l'endemà.
Dimarts, 18 de juny
Son les nou quan deixo el bungalou
que ocupava aquesta nit i continuo cap al nord, avui fins a Morlaix. El
trajecte passa gairebé completament per una autovia, faig parada per dinar a
Vannes, una ciutat costanera al sud de la Bretanya i continuo fins a Morlaix.
El cel s'ha ennegrit i ha deixat caure un xàfec, intens i curt, però que per
falta de previsió m'ha deixat la roba molla.
Dimecres, 19 de juny
El ferri cap a Plymouth surt a les
nou i la naviliera diu que s'hi ha d'estar a tot tardar quaranta-cinc minuts
abans i jo tampoc vull tenir cap contratemps, per la qual cosa em llevo ben
d'hora per fer el camí que em queda fins al port de Roscoff, a poc menys de
trenta quilòmetres de distància. A l'entrada del port valido el bitllet del
ferri i tot i que l'empleada m'ha dit que havia de passar per la finestreta de
la duana, me la passo de llarg i tot seguit sento els crits d'alto dels
guàrdies que em miren estranyats. Em disculpo del lapsus i ara si, registrat el
passaport em poso a la fila d'embarcament conjuntament amb tot un rosari de
motos que ja hi són i les que arribaran encara. Davant meu hi ha la moto d'una
parella, en Tim i l'Anne que tornen cap a casa després d'un viatge pel nord
d'Espanya, Astúries, Cantàbria i Galícia, establim conversa, sobretot amb
l'Anne, que parla una mica de castellà, i m'expliquen que els ha agradat molt,
però que també els hi ha plogut; intercanviem experiències i adreces i gairebé
tot seguit embarquem. El vaixell és bonic, està molt ben equipat, té bons
serveis i llocs per estar-s'hi còmodament. Salpa amb una mica de retard i la
travessia, de poc més de cinc hores és plaent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada